RECOBREM LA VEU

Han estat tres setmanes d’afonia escrita voluntària. Ha estat un silenci volgut en el pensament que així calia per aconseguir la fita. Tinc molt clar que acostumo més a ser esclau de les meves paraules que dels meus silencis , encara que d’aquests n’hi ha molts més del que es pugui pensar. No fa pas molt que un polític local em deia que llàstima que no m’agradés l’estil florentí , essent cert que no m’agrada per el de joc de l’engany que comporta. Acostumat a caminar amb cara descoberta em costa aquest tipus d’una certa deslleialtat. Soc en canvi absolutament pactista. No em costa res arribar a acords, això sí, amb les cartes damunt la taula i tenint tots molt clar quina és la veritat i a que renunciem els de la partida. I quan tinc clar que tinc raó, pactaré però demananant el reconeixement de la mateixa.

Vagi aquesta prèvia al fet de l’establiment d’una nova dinàmica en la possibilitat de que sigui realitat Proposta Mataró. Fons d’Art. Tots els afeccionats saben el que ha passat en aquests dies. La posta en marxa del projecte fet de manera unilateral per part del regidor de Cultura va encendre la capsa dels trons. Calia en la intenció de no fer morir definitivament el projecte , apaivagar el terrabastall. Ho hem fet amb silenci i cercant un pacte mitjançant una entrevista , que es va produir el passat dimarts , amb l’alcalde Baron , el regidor Penedès , els artistes Alís , Codina , i un mateix.

Va ser una entrevista tensa i cordial alhora, en la que crec que Penedès va poder copsar la realitat de l’esperit de la proposta de Fons d’Art , el que segons ells mateix va declarar , implicava per ell com un canvi de les regles del joc, mentre que per nosaltres era el manteniment del concepte en el que hem mantingut la proposta d’ençà el seu naixement.

S’ha obert dons un període de reflexió per part del PMC i estem a l’espera d’una nova proposta, en la que esperem poder-nos trobar i pactar , això sí amb serietat , ambició i desig de futur. Si no és així millor deixar-ho estar , ja que seria crear un ens mort en el seu naixement per manca de futur.

En aquesta espera estem. Cal una decisió i cal que sigui ben aviat. I seria magnífic que aquesta fos positiva.

JOSEP PALAU I FABRE

Com homenatge a Palau i Fabre he remirat el llibre “Picasso en Catalunya” , una magnífica monografia d’aquella vella col·lecció de La Polígrafa. Ha estat un record íntim al que hem afegit la lectura d’un parell de poemes.

L’arribada a Caldetes de Palau i Fabre , potser encara no fa cinc anys , ens ha apropat la seva figura. Vaig poder parlar una bona estona amb ell en un parell d’ocasions , i sempre ha caigut alguna paraula en les inauguracions a la seva Fundació , actes en els que apareixia com un veritable gentlemann , gaudint de l’art i de la companyia dels amics amb els que compartia passió artística i cultural.

La seva saviesa , recuperada en aquesta mirada propera , ens ha permès no tan sols recuperar la seva figura i la gran vàlua dels seus treballs, ans ha permès gaudir d’una Fundació Cultural amb tanta empenta , que quasi sense voler i mig d’amagatotis ha esdevingut element clau en la vida cultural de la comarca, i eix de propagació de la mateixa fora dels seus límits.

En la seva mort vagi el record i el desig de poder aprofundir en les seves capacitats i el seu callat mestratge.

EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA

S’han fet públiques les dades de visitants a l’exposició i aquestes son tan vergonyoses que crec que cal fer-ne reflexió pública i demanar responsabilitats a qui calgui.

1085 és la xifra oficial. Esperem que el compte estigui ben fet i no sigui la suma dels dos espais. Essent així i si restem les persones que varen multiplicar les seves visites , ens podem quedar amb uns vuit-centes visitants , essent generosos.
Per tenir una visió clara d’aquesta xifra hem de dir que l’antològica que fa uns anys va realitzar Josep Novellas va aplegar a més de deu mil visitants, que la darrera exposició d’Alís al Foment va depassar els cinc mil o que el Sant Lluc està cada temporada sobre els quatre mil.

Quan hi ha qualitat i no hi ha resposta és que les coses s’han fet malament , i en aquest cas cal dir que s’han fet molt malament. Sense publicitat , sense ressò, sense difusió comarcal , sense aposta escolar , els resultats no podien ser altres que els aconseguits.
Tenir una exposició d’altíssim nivell , com era aquesta , i no aprofitar-la és en certa manera una estafa a la ciutat i de totes totes és un malbaratament de cabdals públics.
Per tant cal exigir responsabilitats i fer-les públiques.

PS.- Mentre que l’exposició Torres-Garcia ( altíssima qualitat ) tenia una publicitat zero , la mostra d’art contemporani que s’ha inaugurat el passat divendres a Can Palauet ( qualitat discutible , però sempre molt inferior a la de Torres-García) , estava publicitada a vessar en el centre de la ciutat .
Les dades i els fets parlen per si sols.