DISCORDANCES FLORENTINES

Quan algú em pregunta amb que em quedo de la meva petita història com a comentarista artístic sempre dic el mateix: Em quedo amb l’amistat de tants i tants artistes i gent de l’art ; em quedo amb aquells autors per els que un aposta quan comencen i son del tot desconeguts, i en el seguir del temps veu que la seva aposta es reeixida ( Comabella, Vilert , Jordi Prat , Marc Prat , Alberto Romero...) i finalment un es queda amb aquelles petites frases que apareixen de cop i volta i que acaben formant part del llenguatge del col·lectiu artístic local, com ho son el cas del “ blau i el groc Comabella” definició que va aparèixer en una entrevista de Ràdio Mataró i ha quedat com a definició , o com per exemple el cas d’inventar el nom “Escola de Mataró” per agrupar als artistes que varen agrupar-se al voltant del realisme màgic o fantàstic és a dir Alcoy , Rovira Brull, Jordà, Novellas , Perecoll i posteriorment J.M.Codina. Escola que mai va existir però que ja ha quedat com a definició d’un grup, un estil, un temps i un moment.

No sé pas si succeirà el mateix amb el concepte d’artista de “Divisió d’Honor” que jo emprava en el darrer post en relació a l’artista Júlio Vaquero i que florentinament ha estat contestat en els blogs d’Alberto Romero i de l’Associació Sant Lluc, fet que agraeixo ja que vol dir que els meus comentaris son llegits i son susceptibles de crear opinió per el que a vegades cal , si es creu convenient, posar els punts per defensar el contrari.


Deixant per davant el meu absolut respecte per l’artista Júlio Vaquero i la seva obra , valgui remarcar de nou el fet de que jo no el considero artista d’aquesta teòrica “Divisió d’Honor” i per a mi no forma part del “top” artístic . I ho defenso amb criteris objectius i subjectius.

Subjectivament he de dir que la seva obra em deixa bastant indiferent, no creant-me l’emoció que sobre el paper podria motivar-me. Té molt ofici i sap apostar per obres lla mineres en la visió que en aparença semblen anar més enllà però que al gratar-les notes el truc del concepte. Son una mica com un best- seller que és llegeix amb facilitat i inclòs amb una certa tensió , però al cap de poc temps observes el poc pòsit que t’ha deixat.
L’obra de Vaquero és al meu entendre massa artificiosa i no aconsegueix la captació de la màgia , del misteri , de la força interior capaç de crear lligams comunicatius , com evidentment sí és en el cas d’Antonio López i per què no dir-ho el del més proper Alberto Romero.

Objectivament, que Júlio Vaquero encara està molt lluny de formar part de l’èlit queda clar en la dificultat per trobar imatges d’obra seva en la xarxa. La pobresa dels seus índexs en el Google , és objectivament signe d’alguna cosa. I que ningú llegeixi el que no es diu. Està ben clar que la qualitat i el coneixement no van proporcionals al nombre d’entrades , però hi ha xifres que per el minses diuen perfectament el desconeixement del seu fer.

Però això no vol dir que la seva conferència no fos interessant. Qüestions familiars impedien la meva presència però m’hauria agradat escoltar els seus raonaments tècnics i estètics i estic convençut que hauria sortit més savi que quan hauria entrat.

Però això no em treu de pensar que no trobo el punt de conveniència d’aquesta conferència al voltant de si mateix , i més en l’absència del coneixement general de la seva obra. Parlar de la figuració i/o del realisme de manera genèrica , del seu present i el seu futur en l’univers artístic actual , de la sempre avinent lluita de concepte abstracció vs. figuració , de... Aquesta generalització de la xerrada crec que hauria estat molt més escaient que no pas el que un pot preveure en llegir el títol i saber-ne també alguns antecedents en el que pertoca a certes exigències. Una previsió que gira més en el camí de l’auto elogi que no pas de l’autocrítica.

Sigui com sigui vull pensar que la mateixa ha estat un èxit ja que evidentment sempre és bo la presència d’artistes que expliquin i s’expliquin , apuntalant així encara més la nostra passió per l’art. Que cal felicitar a la Sant Lluc per els seus esforços , que estic convençut que seguiran i augmentaran.

Però crec que també serveixen per a tots , les educades divergències d’un sí o un no, en el que pertoca a una etèria Divisió d’Honor , en frase que ha començat ara el seu caminar i ves a saber si pot acabar essent història en el petit argot artístic de la nostra ciutat.

PS.- Aquest és l'entrada nº 666 d'aquest blog. Deixo les coincidències per aquells que creguin en aquestes coses.