dimarts, d’agost 30, 2011

PERSIANES AMUNT



Encara que ja fa una setmana que el despertador fa la seva feina i m’obliga a iniciar una nova jornada de treball, he mandrejat encara una mica i no és fins avui que he decidit que ja era hora tornar al post més o menys habitual. Encara que sense la inèrcia deguda , amb una certa ganduleria al damunt d’aquesta responsabilitat comunicativa imposada per un mateix ,és hora de tornar al dia a dia ja que l’activitat artística també ho fa ja mateix.
El proper dijous ( 1 de Setembre ) la mataronina Ana Caballero presenta a l’espai Capgròs la seva primera exposició individual seriosa a la seva ciutat , mentre que Toni Martí inaugura a l’espai de la Presó.  També l’endemà , el mataroní Antoni Lleonart inaugura la temporada artística del cada vegada més potent, espai expositiu del museu Arxiu de Llavaneres a Can Caralt.

Comença dons la temporada i ho fa com es va acabar, sense un projecte clar en el camp municipal ( seguim sense responsable de l’IMAC) i amb els espais i organitzadors mataronins anant com sempre a la seva. Així per començar , i com han pogut observar , dijous comença temporada amb dues exposicions que s’inauguren , a més , a la mateixa hora. Bo seria que entre els pocs organitzadors expositius de la ciutat s’establís una mena d’acord per intentar que aquesta duplicitat ( constant en la passada temporada)  no es repetís en l’actual.

Però d’això i de molt més en parlarem els propers dies. De moment em permetin que l’esperit encara estigui exultant per les vacances que encara romanen calentes.


Si un es pot llevar durant uns quants dies amb la vista que encapçala aquest post ( San Miniato a la Toscana , vist des de la terrassa de la que va ser la nostra casa durant uns quants dies ). Si un pot gaudir de tota la potència visual , paisatgística, gastronòmica etz. d’aquesta zona italiana i pot omplir el seu rebost artístic del gruix existent en edificis, museus, esglésies , obres d’art , etc. Si un pot a més omplir el pap emocional amb positives sensacions de l’entorn familiar i amical més proper, haurem d’entendre que aquest temps vacacional ha estat del tot positiu i satisfactori.

I si a més , encara ha quedat temps per acostar-se a Antonio López, al Museu Esteban Vicente , al MNAC i Torres García, al Caixafòrum i el retrat de la Belle Epoque. També a la Pedrera i Català Roca , al Picasso i el món de Paris de començament de segle, i encara hem pogut gaudir d’alguna que altra activitat artística com algunes exposicions , o els ben atractius actes de la Fira del Càntir amb una conjunt expositiu ben valorable i una excepcional exposició del gremi, al saló de Pedra de l’Ajuntament, queda clar que un arriba amb les piles carregades i desitjós de mantenir aquest blog com a referència en l’actualitat artística de la ciutat i els seus artistes.

Volíem començar ja avui amb algun que altre comentari però la trista notícia de la mort de Josep Grau Garriga ens obliga a fer-ne el corresponent apunt.

Grau Garriga ( Sant Cugat del Vallès 1929) és el gran impulsor de la tapisseria moderna al nostre país. Una tasca que comença l’any 1956 quan l’empresari Miquel Samaranch el fitxa per revitalitzar la fàbrica “Alfombras y tapices Aymat” de Sant Cugat del Vallès. El seu primer viatge d’estudis professionals , a càrrec de l’empresa, el porta a França on coneix i treballa amb  Jean Lurçat , el gran innovador de la tapisseria moderna , i de qui aprèn fonaments i conceptes que desenvoluparà a posteriori en el nou concepte del tapís com element tridimensional , en un compendi peculiar entre pictòric i escultòric , que crea escola ( real i professional) en el nostre país , amb noms tan importants com Assumpció Raventós, Josep Royo, Dolors Oromí, Aurèlia Muñoz, etc .

Parlem ara i aquí de Grau Garriga ja que tenia  relació amb Mataró degut a l’empresa Aymat, que crec recordar tenia una relació de socis o parentesc amb uns Aymat mataronins. Aixíem sembla recordar m’ho va explicar el meu pare. Son dades inconnexes que caldria lligar , i espero poder fer-ho , per el que demano la col·laboració de qui pugui afegir-me qualsevol data.

 Recordo que els Aymat eren amics d’en Terri, que també havien pintat i exposat en el Sant LLuc i en alguna individual ( recordo una mostra d’aquarel·les) i estic convençut de que un d’ells es desplaçà a les illes ( crec que a Eivissa )on va continuar el seu paper artístic. Igualment em sembla recordar formaven part de l’entorn de la UEC mataronina.


Aquesta relació va ser la que va permetre al meu pare contactar amb ell per negociar els tres tapissos que honoren l’altar major de l’església de Sant julià d’ Argentona. En aquells moments l’església d’ Argentona estava regida per Mossèn Rafel Martí , un entranyable rector d’una aparença formal amb Joan XXIII i que malgrat la seva edat va ser un fervent defensor del Vaticà II , de tal manera que la parròquia argentonina va ser de les primeres en establir el nou ordre litúrgic de llengua vernacle i litúrgia de cara al poble. En aquets entorn , la gent que es movia en els cercles parroquials ( Esteve Valls, germans Fortí, Francesc Ponsa... etc) van acceptar la revolucionaria proposta dels tapissos de Grau Garriga que varen crear una veritable commoció en l’entorn religiós d’aquells temps.

El primer en arribar va ser el central “Eucaristia” de 1964 realitzat amb jute , llana i fil de coure De mides 340 x 240 cm. El seguí “Resurrecció” ( al lateral dret i amb tons vermellosos ) . Realitzat el 1965 , amb els mateixos materials i mides. Finalment va aparèixer “Passió” ( lateral esquerra i amb colors morats ) d’iguals materials, mides i característiques. Aquest tapís va ser despenjat poc després ja que va ser exposat al pavelló espanyol de la Fira Mundial d’Osaka dels anys 70, fet que el reconciclià amb la població ja que quedava clar que si havia anat a una exposició mundial , la peça era una obra de primera qualitat.
( Aquests tapissos estan ben datats en el magnífic llibre d' Arnau Puig , amb pròleg de José Mª Valverde , editat al 1985 per Ediciones Polígrafa)

Quan el tapís va tornar a “casa” , el mateix Grau Garriga va supervisar de nou la col·locació i llavors juntament amb el pare , vaig poder parlar amb ell i en tinc  mitificat el record d’aquella xerrada dons aquells tapissos havien significat  per a mi un esclat definitiu per decantar-me cap un art més d’avançada del que es realitzava generalment en aquell temps, i conseqüentment Grau Garriga era per a mi un ídol i un mite.

Posteriorment l’arribada al capdavant de la parròquia de Mn. Masvidal , rector integrista i ultramuntà , va estar a punt de que els tapissos fossin retirats. Sortosament es van moure algunes influències en el Bisbat i malgrat les queixes del rector s’han mantingut fins ara , encara que amb la presència d’un baldaquí corresponent a la penosa estètica religiosa montserratina , - tant de moda allà els 70 -, que desmereix la seva vàlua i impedeix la seva correcta visió.

Avui , en el dia de la mort de Grau Garriga , vagi el nostre sentiment d’admiració a l’artista i la convidada a tots els bons afeccionats a l’art , a visitar ( o revisitar ) aquestes magnífiques obres d’art que resplendeixen en la magnífica fotografia de Josep Renalias i que vol servir de sentit i íntim homenatge a l’artista genial que fou , en una genialitat que es mantindrà en el seu record.





2 comentaris:

Pere-Màrtir ha dit...

Pere: l'Aymat que viu a Eivissa des de fa molts anys (crec que és escultor) és el pare d'en Txè Aymat, l'artista joier que té el taller i la botiga prop de Sta. Maria. Ell et pot donar més informació, fins i tot d'un avi o oncle de St. Cugat (Museu Aymat).

Anònim ha dit...

Pues te podrías meter esos adefesios del altar de Argentona en tu comedor. Vaya bodrios.