En aquest desnortat Ateneu Caixa
Laietana, sense direcció artística , criteri, línia a seguir o full de ruta (
que trist per un espai tan magnífic , important i que ha desenvolupat un paper
cabdal en la cultura artística de la ciutat) , al costat de la malaurada i ja
comentada mostra de Noemí Carrau podem trobar-nos amb la mirada de dues
veteranes artistes que comparteixen comarca (Maresme) i relació amb el mar. D’aquí
aquesta mostra complementaria: “Entre terra i mar” amb el protagonisme de la
canetenca Concha Ibáñez i “Entre mar i terra” amb el fer de la cabrerenca Carme
Riera.
Vàrem conèixer a Concha Ibáñez a
finals dels 70 en una de les primeres temporades de Tertre. Ara , més de trenta
anys més tard , la seva obra no sols manté una fidelitat fèrria en el seu fer ,
ans manté alhora la potència d’aquest paisatge sense anècdota que tant va
sorprendre en aquells temps.
Cal recordar que per un llavors el
paisatge imperant era el de l’escolàstica olotina , i noms com els de Lluís
Roura ja eren una gran revolució. Per això la síntesi, el paisatge estructural
de Concha Ibánez, el seu reduccionisme volumètric encastat en uns cromatismes
nets i purs , que no primaris , va capgirar conceptes com encara ho fa ara.
Concha Ibañez estructura el seu fer
en el que podríem dir minimalisme sensitiu. Els seus paisatges son uns
paisatges viscuts , digerits i expulsats en forma d’essència pura. Silenciosos
en l’absència de vida aparent , ens ofereixen una latència interior de gran
intensitat que els trasmuda donant-los força i consistència, en una mena de
poema silenciós que absorbeix en cada pinzellada les dues ànimes que sempre
comporta una obra d’aquest tipus : la del creador i la de l’espai ( en aquest
cas paisatge ) representat.
Ens trobem amb una Concha eterna,
en plena forma com ho demostra amb el seguit de magnífics dibuixos de data
recent , que de nou ens fa lliçó magistral de saviesa enfrontant-se al paisatge
de sempre i seduint -lo com ho ha fet en el decurs de tota la seva carrera.
Però si Concha Ibañez és austeritat , Carme Riera és en canvi exuberància en estat pur , presentant uns treballs de tota mena , de la pintura a l’escultura passant per el col·lage , que semblen eternament inacabats davant el munt d’elements que hi aboca per a tal de sentir-los absolutament coherents amb ella mateixa.
A Carme Riera també la vàrem
conèixer a la galeria Tertre , on exposà a 1982 , però a diferència de Concha
Ibáñez , el seu caminar ha estat una constant recerca interior i en
conseqüència plàstica, en la que han intervingut formes, materials, tècniques i
maneres , confegint un tot confús que fa que en ocasions ( com succeeix en
aquesta exposició ) , la disparitat sigui de tal magnitud que sembli ens trobem
davant obres d’artistes diversos.
Per això fent repassada tranquil·la
a l’exposat no hi ha dubte que ens quedarem amb les seves obres més depurades
que alhora , i no és contradicció, son les més senzilles que no simples. Ho fem
així ja que el permanent sentit d’inacabat de moltes de les peces , les
enfarfega de tal manera , que queden confuses , sense ritme, enfosquint sentits
i conceptes i quedant finalment perdudes en un magma de sensacions que no poden
ser assolides de cap manera per l’espectador.
Però aquesta és l’essència de la
creadora i en ella la hem d’acceptar o rebutjar segons els nostre bon entendre.
Austeritat vs exuberància. Terra vs
mar. Simplicitat vs complexitat. Cares contraries per un únic combat de sensibilitats
que mantenen dos grans i veteranes artistes: Concha Ibáñez i Carme Riera.
Ara
la tria es per a vostès. Jo no me n’amago. Per a mi Concha Ibáñez ha estat i és
, una de les grans. I sempre és un gran plaer trobar-se amb les seves obres.
ATENEU CAIXA LAIETANA
“Entre mar i aigua”. Carme Riera
“Entre terra i mar”. Concha Ibáñez
Del 26 de febrer al 7 d’abril de
2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada