PROCESO. MARIANO CABELLOS

Sempre he dit, a ell també, que Mariano Cabellos hauria estat molt més feliç, artísticament parlant , havent nascut al Renaixement o si no volem anar tan enrere , havent viscut fa un parell de segles , quan la pintura  i la música , - les seves grans passions -, vivien en el cànon com a norma de fe i en l’ofici com reconeixement màxim. Però no ha estat així.

Mariano Cabellos , aquest artista mataroní massa desconegut ja que la seva presència ha estat sempre amb comptagotes i per presentar els seus lluminosos paisatges d’arrel impressionista, amb l’excepció de la darrera mostra a l’espai capgròs on mostrara la seva cara més personal i intimista, és home d’ofici profund. Potser per això la seva mirada es troba perduda en un món com l’actual en el que malgrat l’eclecticisme dels darrers temps en el que tot sembla valer,  ja que li costa entendre la renúncia a uns fonaments d’ofici que per a ell son bàsics.

Potser per això quan la gent del Sant Lluc li va proposar fer una exposició  al Col·legi d’Aparelladors , la que s’acaba d’inaugurar la passada setmana amb el títol de “Proceso” , Mariano Cabellos no va apostar per una exposició a l’ús , amb els seus paisatges lluminosos que haurien tingut l’aplaudiment segur dels espectadors i va fer aposta per l’ofici presentant una exposició que hem de qualificar si més no com estranya , en la que l’autor presenta un sols quadre i al seu voltant ens ofereix un recull triat dels dibuixos i esbossos preparatoris del mateix.

Un esquema expositiu que certament s’ha realitzat altres vegades però en aquest cas amb l’afegitó , més que particular , de que l’obra presentada “Cofrades de las Santas Espinas de Atienza” és una imatge fidedigna de l’acte penitencial d’aquesta confraria del seu poble natiu.

Una peça que presenta dues lectures ben contradictòries segons l’origen del lector de la mateixa. Per els habitants d’Atienza és una peça de caire religiós que presenta de manera realista i fidel l’acte processional de la confraria i en el que pot observar com tots els detalls litúrgics i iconogràfics estan tractats amb perfecció i cura. Però si la lectura prové d’ algú aliè a l’entorn , com succeeix en la majoria de visitants , l’obra es converteix en un veritable retrat social d’un món rural arrelat encara amb força a unes tradicions ancestrals en les que el pes de l’església segueix estant ben present.

Un retrat que estructuralment s’estableix en la tradició velazqueña, centrant el pes de l’obra en les figures que mirant a “càmera” donen pes a la peça , en la que l’autor no renuncia a fer evident la seva mirada paisatgística ja que l’obra es tractada coma a tal, amb un acurat joc d’ombres que serveixen per recolzar la llum , element intrínsec i fonamental en el fet del creador.

Un paisatge amb figures que ens retrotrau tant a l’escola espanyola de Zuloaga, Zabaleta i molt especialment , òbviament tan sols en el sentit de l’estructura de personatges, a Solana. Però que en esperit també ens reporta als retratistes del mid west americà i els seus retrats de les comunitats rurals.

Però ha de quedar ben clar per a tots que aquest peça és tan sols l’esquer, esdevenint anècdota,  ja que la veritable exposició està en el seguit de dibuixos efectuats de diverses maneres ( grafit, sanguina, aquarel·la , aiguatinta ...) en les que Mariano Cabellos ens demostra la seva gran destresa tècnica , de modus que a la manera dels renaixentistes planeja i estructura l’obra general, però posant passió en cada detall de manera que aquest petits apunts assoleixen nivell de privilegi plàstica i lliçó doctrinal d’ofici.

És allà on rau tot el sentit creatiu de l’autor que en comptes d’aconseguir una gran peça mitjançant petits bocins , aconsegueix uns grans bocins que es desgranen d’un tot més eteri i potser impersonal.

Exposició doncs que cal visitar. Cal fer-ho a demés amb paciència i tranquil·litat per absorbir mica en mica la sensibilitat i l’ofici que es desgranen en el magnífics esbossos preparatoris (  per cert , molt ben emmarcats) que ens mostren la qualitat de pintor d’aquest artista potser massa desconegut a casa nostra ( encara que part de la culpa sigui seva ) que es diu Mariano Cabellos.

Un nom que cal entroncar en el camp dels artistes amb ofici de pintor, aquest ofici malauradament massa perdut en els darrers anys i del que sempre és bo sentir-ne la intensitat del seu flaire.

(Les imatges i el vídeo de la inauguració han estat manllevats del blog de l'Associació Sant LLuc)