ROIG I NEGRE. PERECOLL

Diuen, i jo hi estic d’acord, que els temps de crisi comporten una màxima creativitat. Que els artistes, deslliurats de la dolça esclavitud que significa una manera de fer de venda segura o possible, encara que pugui provocar-li dubtes en el sentit interior de l’art , posats a “no vendre”  lògicament prefereixen realitzar treballs que els complaguin i en els que sentir-se realitzats que no pas mantenir la falsedat de l’ofici comercial. És doncs el moment del risc i l’aposta agosarada.

Però a més penso jo que implica també la tornada a l’arrel i al concepte primigeni de tot creador, en quest sentit tantes vegades repetit també de que en realitat l’artista “realitza” sols una obra en la seva vida de la que cada quadre, cada escultura, cada peça son sols un paràgraf i cada època, un capítol.

En Perecoll sempre diu que ell no és que estigui en crisi , és que la crisi ja forma part d’ell de manera substancial. Unes vegades apretant més, altres menys i amb algun miratge passatger, defensa , i amb molta raó, que l’artista està en crisi permanent , la de la creació i la més complexa del comerç i que davant d’aquest fer sols hi ja una possible sortida, o una manera d’apaivagar-la, que no és altre que el treball.

I és en el conjunt d’aquests paràgrafs amb els que crec s’escriu de manera ben adient aquesta , per alguns nova aposta, que Perecoll presenta ara al Museu del Càntir.

Si volem definir el treball plàstic de Perecoll sols ho podem fer amb una paraula: “volum”. Ja sigui pintura, joia o escultura, l’eix del concepte rau en el volum al que sap acompanyar d’un complement de mobilitat i ritme que el converteix en vital. Un volum dinàmic que li és personal i dona sentiment al seu fer.

En Pere però porta més de trenta anys entestat en la lluita personal amb el negre sobre negre. I aquesta lluita , amb la saturació per el pas del temps, té dos problemes. Un , que els començaments van ser tan esplèndids, tan impactants , que després de la Pia Almoina, costa superar aquella fita. I en segon lloc que la repetició i certs camins encetats per l’artista dilueixen els dos conceptes essencials abans esmentats i comporten una davallada artística encara que curiosament la dulcificació del treball pugui encisar encara més a l’espectador de no moltes preocupacions plàstiques.

Dos raons ben conegudes per el creador que per això de tant en tant retorna i reprèn els orígens com si fos per agafar una nova embranzida. Això és ni més ni menys el que s’evidencia en aquest “Roig i negre” que ens ofereix ara a Argentona. De nou en ell  retrobem els seus estilitzats i complexes personatges, establerts en la solitud, el grup o la multitud que en certa manera semblen interrogar-nos en relació als moments actuals. Torna el Perecoll social, l’artista sensible que es sensibilitza per les injustícies i que ara ens copeja amb les pasteres i les mirades anhelants dels seus protagonistes.

Un retorn que a més vol endurir, i per això s’oblida del paper i l’aiguada que havia emprat en moments parells per enfrontar-se a l’estímul més potent de l’acrílic i la superfície rígida. Que s’oblida dels blaus i verds d’altres temps per potenciar la disjuntiva amb aquest roig i negre de fàcils, clares i contundents segones lectures.

Tot , en un conjunt homogeni, vibrant, presentat amb l’elegància habitual de l’autor, vestit amb un emmarcat fet a mida en cada cas, per aconseguir així una atmosfera que permeti assaborir fins el darrer detall de la seva intencionalitat pictòrica.

Un pas , aquest de Perecoll que crec és molt important per desenganxar-se en part de l’esclavitud del negre. Una concepció en la que caldrà aprofundir però de la que estem segurs sortirà una de les etapes més pròsperes de la seva creació.

Per a un, aquesta mirada de Perecoll no ofereix dubtes, ni més ni menys que per això era la dominant en l’elecció que varem fer per “Tempus Fugit”. Una certesa que estic convençut romandrà també en el pensament d’aquells que acceptin el consell de visitar aquesta interessant mirada a l’essència més íntima de Perecoll.

Felicitats.