Fa uns pocs anys Lleida va decidir
imitar a Mataró i convidar a un artista consagrat a realitzar un cartell
d’autor per a la Festa Major. Enguany sembla que a més també ha decidit
importar la tradicional polèmica mataronina amb la bona obra d’Àngel Jové que
ha provocat veritables convulsions a la capital de la Terra ferma.
Aquesta circumstància em fa pensar
que el treball que ha presentat Laia Arnau per aquestes Santes 2016 serà un
treball que a bon segur no crearà ni gaire controvèrsia ni potents sentiments
de rebuig, ans el contrari, crearà un clima general d’acceptació però, això sí,
sense aconseguir motivar grans passions per que en conjunt l’obra presentada és
més que discutible en l’artístic i el conceptual, i principalment està mancada
de la força i trempera que exigeixen aquestes obres i més quan es vol
popularitzar a l’extrem.
El més positiu de l’obra és que
respon perfectament al criteri de cartell d’autor. La seva visió és
perfectament identificable amb el treball habitual de Laia Arnau amb aquest mon
de caire il·lustratiu amb el que acostuma a confegir les seves obres. Però
lamentablement ha trencat la fidelitat al seu concepte genèric per establir una
obra curulla d’elements, personatges , signes, símbols i segones lectures que
el converteixen en un totum revolutum quan la seva gran virtut està en la
poètica de la simplicitat i la naturalitat.
Potser tot rau en l’explicació
donada per la pròpia autora tot dient que ha volgut fer un cartell popular
pensant en un pòster que els joves i la canalla es puguin penjar a l’habitació.
I aquest ha estat el gran error. El cartell s’ha de fer pensant-lo com a
cartell, de i per a la ciutat. En el moment en que es crea pensant en qualsevol
altre cosa la possibilitat de fallida és molt alta, com ha succeït en aquesta
ocasió.
Si a més entenem que l’obra
visualment es enfarfegada i farinosa, que el munt de personatges que la
conformen no queden integrats en un volum comú i si en canvi estan sobreposats
en una massa informe sense cap mena d’estructura compositiva sols lligada per
la tipografia. I a més a més el to cromàtic és acaramel·lat i poc vibrant,
haurem de convenir que , artísticament parlant, aquest és un cartell per passar
amb més pena que glòria.
Però com que hi ha totes les peces
de l’auca santera i a Mataró sembla agradar això, és molt possible que la
valoració general sigui més positiva que la d’aquest crític, sense arribar
però, i de cap de les maneres, a un toc de barram.
Un cartell a més a més que ens
permet una juguesca a la que els convido. Facin abstracció de quasi tot i
centrin l’obra en la sola imatge de la diablessa que domina el primer pla. La
seva força plàstica supera en molt al conjunt del presentat. I és que poc és
moltes vegades molt, i molt pot esdevenir en quasi res, com succeeix en el cas
que ara ens ocupa.
Article publicat a capgròs.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada