ALBERT ALÍS. ESTRUCTURA I ATMOSFERA

Can Caralt, el museu Arxiu de Llavaneres  acull en aquest mes d’Octubre una mini retrospectiva d’Albert Alís, i ho diem així, ja que encara no s’especifiqui en la publicitat de la mateixa , la mostra  està conformada per una desena de peces de gran mida, al voltant de 200 cm d’alt per 100 d’ample, amb l’afegitó d’un parell de més petites, que serveix de recull dels seus treballs d’ençà el 2005 aprox, fins quasi ara mateix

Comença amb els seus treballs sobre les mines abandonades que si no recordo malament va presentar a l’Ateneu Laietana,  i segueix amb peces puntuals o d’altre sèries , amb l’eix conceptual amb el que titula l’exposició: “Estructura i Atmòsfera”.

Albert Alís va ser dels primers artistes figuratius de les nostres contrades que va entendre perfectament quin podia ser el lligam d’aquesta estilística amb la nova societat que apareixia emergent i que fugia esperitada de les dues tendències figuratives que dominaven el país: l’escola d’Olot i la línia Parés.

El seu aprenentatge amb artistes ben independents com ho foren Martínez Lozano i Pablo Mañé , el van convèncer de que el paisatgisme i la figuració establerta en la fidelitat a la realitat no tenien raó de ser i calia despullar-les de tot el superflu i centrar-se en l’essència , en l’atmosfera  que emanen i traslladar a l’espctador  a dins de la peça i no permetre que fos simplement un espectador.

I a fe que ho ha aconseguit. Fonamentant-se en la seva exquisida tècnica i l’elegància pictòrica el seu treball, Alís ens endinsa en la bella decrepitud conceptual i arquitectònica d’unes mines abandonades, ens convida a entrar en el seu sancta santòrum, amb la visió de l’escala del seu estudi que ens convida a ascendir , o ens submergeix en el call gironí, o copsa la grandisositat de la catedral de Girona amb una magnificència evident i despullada de tot afegitó.

Com que curiosament la mostra és coincident amb la de “La realitat” que s’exposa a la Destil·leria, ens permet fer comparació d’ambdós idearis. Un , molt lligat a la realitat “real” i l’altre apostant per una realitat essencial. Dues maneres d’entendre el mateix però amb conclusions ben diferents.

 I  curiosament  Albert Alís entén molt millor que alguns dels autors de la Destil·leria, que Antonio López té tota la raó quan interioritza que la realitat està fonamentada en la llum, que cada variació de la mateixa crea una “nova realitat”. I es evident que tota l’exposició d’Alís és una constant recerca de la llum idònia que generi el concepte exacte de l’essència real de l’indret. I sens dubte que ho aconsegueix.

Interesant exposició , aquest d’Albert Alís, que recomanem vivament, encar aque , també cal dir-ho, ens hauria plagut més una mostra amb obra nova i original.