Evidentment que estic molt content per la propera
experiència de set artistes mataronins a Nova York i em sento molt orgullós de
formar-ne part havent escrit el text del catàleg. Crec que és una exposició que
pot marcar un abans i un després, no tan sols als artistes ans també a l’art en
general de Mataró.
L’Ajuntament ha estat àgil i llest ajuntant-se a la proposta
treballada per Bassat als EEUU, i tos els participants hem estat a l’aguait i l’hem
feta possible amb la nostra generositat, ja que encara que molts no ho sàpiguen
hem cedit el nostre treball a cost zero i el viatge a la ciutat dels gratacels
corre a compte de les nostres butxaques. I ho hem fet de gust i de manera
il·lusionant. Crec que som uns afortunats per ser protagonistes de tan gran
experiència.
Però aquesta generositat hauria de ser compensada amb un gir
a l’activitat de Cultura amb la plàstica. I m’he d’explicar. Encara que sigui
difícil de creure , fora d’exposicions d’homenatge , la darrera exposició d’un
artista plàstic a can Palauet va ser el 2003, és a dir fa setze temporades. Si mirem
al Museu, la xifra va encara més enllà en el temps. A ca l’Arenas, l’actual exposició
de Rosa Codina Esteve és la primera d’un artista viu feta amb cara i ulls.
Tots estarem d’acord que els artistes que viatgen a Nova
York, formen part del top de l’art local. Ara sol cal preguntar-nos quan fa que
no han fet una exposició a Mataró, que hagi superat les mancances dels petits
espais expositius locals. Quedareu sorpresos.
Rosa Codina Esteve està exposant actualment, y amb una
magnífica mostra a Ca L’Arenas. Havent arribat a la setantena han sigut escassíssimes les seves exposicions
a Mataró i és una perfecta desconeguda fora dels artferits locals.
Josep M. Codina fa vint anys ( 1998) que va exposar a can
Palauet i 10 que ho va fer a l’Ateneu (2008). Perecoll , encara ho feia abans. Exposava a Can Palauet el 1997, mentre que ho feia al
Ateneu el 2006. Jordi Prat no ha exposat en un espai municipal important mai i
la seva presència a l’Ateneu es remunta al 2004.Marc Prat sols ha exposat a l’espai
F i va ser en el més que llunyà 2003.Josep Serra mai ha fet exposició ne un espai
públic de Mataró i va celebrar els seus 30 anys de pintura a l’Ateneu (2012).
Finalment Ramon Manent ha exposat fotos de les Santes i d’encàrrecs de llibres
o indrets però jo diria que mai ha fet una exposició de fotografia artística a
Mataró, com si va fer al Monjo i a l’Aixernador d’Argentona.
És cert que han pogut fer petits tastets en els pocs espais
expositius que hi ha a la ciutat, però si han volgut fer una exposició amb cara
i ulls, tots han hagut de marxar a fora , - cosa que està molt bé i es desitjable-,
però també es cert que de tant en tant a tot artista li agrada tornar a casa i poder presentar la
seva evolució, i que els ciutadans tenen tot el dret de poder gaudir de l’art
dels grans artistes locals.
El viatge a Nova York de l’art mataroní hauria de servir
per ser l’iniciador d’una nova dinàmica oficial envers la plàstica. Gestar i
gestionar exposicions col·lectives d’artistes mataronins i passejar-los per el
país i per tot l’estat , recuperar els espais expositius centrals (Can Palauet
i Museu) per a la plàstica i trencar definitivament aquest monopoli del mal anomenat
art contemporani, i valorar correctament el fer dels nostres artistes i dels
que els van precedir establint una pinacoteca local amb presència de tots ells
( Ben a prop, a Llavaneres, tenen l’exemple a imitar)
Si no és així, l’experiència novaiorquesa serà una fita sols
a fi d’inventari però serà foc d’encenalls que no servirà per el que ha de ser
una aposta veritable, decidida i ferma per els creedors mataronins. Cal tenir-ho
molt en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada