NARCÍS COSTA. ESCULTURES

 Seguint amb els nivell de qualitat i eclecticisme que ens ha acostumat aquesta temporada La Destil·leria, en aquests mesos hi exposa l’escultor gironí Narcís Costa i ho fa amb un seguit d’escultures de diversos materials i alhora amb una visió variada d’estilístiques  que van des del realisme i la figuració fisa a un art més conceptual y jo diria que espiritual.

L’exposició que ara presenta Narcís Costa és una exposició que sembla dividida en dos meitats mitjançant una bisectriu que la divideix en dos zones ben diferenciades. Una , fonamentada essencialment en la tècnica que la converteix en el que podríem dir la zona artesana  i una altre absolutament diferent en la que encara que es manté el domini tècnic, aquest no és pas el que marca la peça i en canvi és la crossa imprescindible per a un pensament artístic certament creatiu.

Celebrant-se aquesta mostra en una galeria d’art , el normal és que en el primer espai aparegués l’obra més qualitativa artísticament parlant, deixant per la part del darrere l’apartat més tècnic i menys creatiu. Però els responsables de la destil·leria han estat evangèlics en aquesta ocasió, i com si d’unes bodes de Canaan es tractés, deixen  el vi bo per el final, fet per el que els aconsello començar la visita en aquesta exposició per el fons de la galeria.

Ho dic així ja que en entrar en la galeria veiem un seguit d’obres de fusta que determinen el domini esfereïdor que Narcís Costa té del material, a bo segur ben aprés des de la infantesa amb el bon mestratge del seu pare , fuster d’ofici. Son obres que meravellen en l’habilitat , aquests encaixos, encavalcats, construccions de tota mena, alguns de gran dificultat solucionades  per l’autor amb simplicitat i bellesa. Tot el conjunt és un trompe l’oeil constant, una obra pour epâter les bourgeois , molt decoratives i amb una perfecció inaudita , però llunyanes de l’art en quan no interroguen, no provoquen res més que l’astorament davant la lliçó tècnica esfereïdora que representen.

Altre cosa és la part posterior de la galeria, en la que mantenint el domini tècnic que és evident és consubstancial amb ell, revolta la seva concepció amb un seguit de peces , especialmenten el joc laberíntic del que en podríem dir “conjunt d’escales de Jacob” en una escultura molt més propera a l’escola basca que no pas al aires mediterranis de la seva primera part.

Exposició interesant en la que cal obviar el prodigi tècnica de les obres per intentar aprofundir en la recerca de la veritat artística d’aquest escultor gironí. Si ho fan així a bon segur sortiran ben satisfets de la visita.