PREÀMBULS DECEBEDORS

Esperava il·lusionat l’exposició de Laia Arnau a la Destil·leria a ja que creia que essent aquesta la seva exposició més seriosa de les que ha celebrat a la seva ciutat seria aquesta una explosió total del seu concepte artístic , I més quan Laia Arnau ja ah entrat en petita escala en el circuit professional de les galeries .

 Entenia  que aquest pas li hauria servit per afirmar-se de manera absoluta en el seu estil il·lustratiu , pròdig en propostes imaginàries i imaginatives , moltes vegades observades des del distanciament però sempre càlides i personals.

En canvi en visitar l’exposició m’he trobat amb una autora més dispersa i dubitativa. En realitat de la Laia que coneixem sols hi ha una obra de bona mida en la sala interior, que és sens dubte i a distància la millor de tot el conjunt. En canvi la Laia ens sorprèn apostant per aquesta figuració freda que domina aquesta temporada a les sales de la Destil·leria i que tot i  intentar donar-li una mica la volta amb l’afegitó d’algun detall de l’onirisme habitual de l’autora, els resultats esdevenen unes obres  que no comuniquen de cap de les maneres ,amb un total hieratisme i immobilitat .

Qualsevol estil és bo per a expressar l’art , però el millor per a cada artista és emprar aquell que és més proper a la seva sensibilitat i capacitat tècnica, i un personalment creu que no és aquest en el cas d’Arnau. Les figures son encartronades , inertes , no trameten res i a més apareixen uns greus problemes tècnics ja que l’exigència de la perfecció realista ha des ser molt més alta de la assolida per l’artista. I inclòs petits trucs tècnics com poden ser el de la reduplicació de les mans resulten falsos i frustrats ( no cal ni fer cruels comparances amb els mateix truc usat tantes i tantes vegades per Pepe Novellas). Per això es molt millor l'obra de la sala interior referènciad més al passat que no pas l'intent novedós de la sala principal.

Desorientant com estava en la visita he acudit a l’escrit de presentació de l’expo ( deformació professional) i allà he acabat entent-ho tot, però sense entendre res alhora. Allà he llegit: Troba referents i influències en Rembrandt, Matisse, Lucian Freud, Hopper, Vanessa Bell, Paula Rego, Andrew Wyeth entre altres. Antonio López, de qui ha estat deixeble, li va dir en una ocasió: «No et preocupis pel que pintis, si ho fas millor o pitjor, perquè el que fas és explicar històries i les expliques molt bé, hi ha sinceritat».

 Si tenim  aquestes referències tan contradictòries i antagòniques en alguns cas, és lògic aqueta manca de concepte d’idioma artístic. I per una vegada i espero que no serveixi de precedent discrepo del tot del gran mestre Antonio López, magistral pintor d’atmosferes comunicatives i rei del realisme mitjançant apostes tècniques allunyades del mateix. Per a mi queda ben clar que quan un és pintor s’ha de preocupar sempre per fer-ho millor, i preocupar-se encara més quan ho fa pitjor. La història més ben explicada i pitjor pintada és i serà sempre un mala obra.

I en això està ara Laia Arnau. En una certa pèrdua d’identitat creativa i en la recerca d’una manera diferent d’explicar històries, que és el seu, i aquí si encerta Antonio López, ho fa molt bé. És doncs moments de reflexió en la recerca ,en la seguretat  de que trobarem la sortida. Les qualitats de Laia Arnau segur que trobaran el camí i ens oferiran en la propera ocasió una exposició molt més poderosa, comunicativa i personal que aquesta massa freda i buida que ara presenta a  La destil·leria.

 Potser per això pensem que el títol de l’actual és premonitori. El recorden?. Doncs és “Preàmbuls”.

PS.- Imatges extretes de laes xarxes socials