diumenge, de juliol 26, 2020

MIRADES POLIÈDRIQUES. PAELLA DE PEIX CONGELAT





Si fem un llistat dels vint-i-cinc artistes més importants de Mataró del segle XX, Jordi Arenas estaria allà en el límit. En canvi , si el llistat és dels artistes amb més influència en l’art mataroní, ningú dubta que estaria en llocs de privilegi, essencialment per el seu paper de mestre exercit a l’escola d’Arts i Oficis, i molt especialment agafant el relleu de la mateixa amb les classes que donava al seu domicili del carrer Argentona.

És per això que trobo molt encertat que en la mostra artística dedicada a commemorar el centenari del seu naixement, el protagonisme estigui compartit entre l’autor i els seus alumnes, que no deixebles ja que no creà escola, en el desig d’entendre millor el paper de Jordi Arenas en l’art mataroní.



Lamentablement però, el projecte  gestat per l’ocasió, de títol “Mirades polièdriques” i que acaba de presentar-se a Ca L’Arenas, justament el casalot de la família, és un nyap total i una exposició absolutament fracassada i que no mereix cap mena d’atenció per algú que vulgui entendre l’art com quelcom més enllà de la mirada superficial.

El projecte és  divideix en dues parts. La primera, que ocupa la planta baixa és una repàs puntual i encertat a la trajectòria multicultural de Jordi Arenas , posant accent en aquesta ocasió, en el que pertoca al pictòric, a les seves representacions paisatgístiques. Dedicant-se en els propers mesos a fer successivament una mirada al retrat i a la seva obra de caire religiós.

La selecció i el muntatge és encertat , especialment en el dormitori on cohabiten esbossos d’obres i les obres acabades. Allà és on es fa evident la gran realitat de Jordi Arenas. La realitat d’un excel·lent pintor i un mediocre artista. Resseguir la sala ens permet endinsar-nos en l’ànima de l'artista amb uns esbossos lliures, gestuals i intuïtius, de gran qualitat. Esbossos que perden del tot la seva màgia quan es converteixen en obres acabades en les que l’academicisme del pintor mata l’ànima de l’artista. En resum, un conjunt ben estructurat i convenientment disposat per entendre la personalitat artística i cultural de Jordi Arenas.



Res a veure amb el que es presenta  al primer pis i  que es mantindrà constant durant tota l’exposició, fins finals de febrer de 2021, en que se’ns ofereix el resultat de la proposta feta als artistes/alumnes participants per que triessin una obra del mestre i mentor i amb una obra seva dialoguessin a través de l’art. Una proposta no pas novedosa però que segueix donant molt de suc en aquestes circumstàncies.

Però no sé si és que els promotors no s’han explicat prou bé, o els artistes (Francisco Cabanillas, Mariano Cabellos, Marta Canals, Josep M. Codina, Rafael Codina, Marga Cruz, Carme Garolera, Trini Gómez, Diego Guirao, Anna de Jaime, Eduard López, Antoni Luis, Margarida March, Imma Merino, Josep Mora, Josep Munné, Joan Oltra, Artur Palomer (Pal), Perecoll, Jordi Prat, Pepi Roig, Tomàs Safont-Tria, Oscar Sanchís, Joan Solà i Roser Vinardell)no han entés el projecte o en bona part han passat de tot, el cert és que el resultat no s’aguanta per cap costat i esdevé en un resum vergonyant de la plàstica local del moment.



En primer lloc cal discutir i molt el llistat de protagonistes. Qui i com s’ha decidit?. Per què el resultat és absolutament inconnexa , tant per les lamentables i incomprensibles absències , que desconec si ho son per negativa pròpia a participar, o per que no s’ha dit res al artistes a qui correspondria. I la queixa s’ha de fer també en el que pertoca a presències amb noms totalment incomprensibles en la filosofia de l’exposició. De veritat dels més de 600 alumnes de Jordi Arenas, aquest es el millor ventall que es podia aconseguir. De cap de les maneres.

En alguna informació oficial que he llegit , s’insinua que el llistat prové del propi artista. Estic convençut que no és veritat, i si de cas que ensenyin el document. I més quan un dels participants m’explicava la forma casual amb el que ha arribat a participar en l’exposició , explicació que tomba per terra aquesta asseveració.

En la primera de les meves visites a l’exposició, una de les responsables de la mostra comentava amb admiració, davant d’una visitant. “Fins i tot alguns artistes han fet l’obra expressament” quant el tristament remarcable és justament el contrari. Tenint en compte que Jordi Arenas moria el 1998, és del tot impossible la seva influència en l’obra actual  dels artistes convidats, per tant l’obra nova de diàleg directe amb l’obra triada d’Arenas, era del tot imprescindible.

Per tant es tractava de fer una relectura a obres de Jordi Arenas sota la mirada de l’actualitat, donant de rebot vivesa al treball del mestre.

Pocs ho han entès. Alguns s’hi han acostat amb encert, com son els casos de Perecoll, Josep M. Codina, Jordi Prat Pons, Diego Guirao, i molt especialment Mariano Cabellos i Carme Garolera esdevinguda l’estrella màxima de l’exposició amb una autòpsia plàstica d'una obra el mestre, d’enorme qualitat i gran vàlua creativa i conceptual.

Altres han intentat acostar-se com en els casos de Pepi Roig, Antoni Luis i Marga Cruz, sense aconseguir els seus objectius i la resta han decidit que vist que l’Onyar passa per Girona, farem tergiversació total del concepte , i en comptes de fer lectura pròpia d’una obra de Jordi Arenas, el que farem és cercar una obra d’Arenas que es pugui relacionar amb una obra pròpia, d’aquelles que tenim en un racó de l’estudi , les lliguem i aquí no passa res.



 

Doncs si senyor, passa. I passa que amb el vostre orgull de posar el mestre a la vostre disposició i no en la reflexió contrària enfonseu una exposició que de poder ser valuosa es converteix en un desori que hauria de ser clausurada avui mateix.

El magnífic treball de Josep Mora n’és exemple fefaent. Una obra magnífica que si bé presenta uns certs paral·lelismes com la mirada i la pell arrugada i plena de solcs,  aquesta relectura s'estronca del tot  en veure la inexistència de relació entre el retratat(Samuel Beckett) i l'artista o la seva obra. Identificació pictòrica que existiria si es tractés d’una lectura made in Mora del propi ferm o dels ulls de Jordi Arenas omnipresents en l’exposició. Calia el treball personalitzat, no la recuperació d’antigues obres. I el mateix cal dir d’altres autors que queden delatats per les dates de les seves obres.

Però si en aquests casos hi ha un llunyà lligam, en altres es vergonyosa la proposta presentada. La presència d’un drac gaudinià enfrontat a una paisatge de Burriac, o uns paisatges tardorals o una natura morta, front a unes molt vives visions de la Costa Brava.  I així amb un bon gruix d’obres de referències totalment tangencials , en les que l’ego de l’artista s’imposa a la seva submissió estilística personal de l’obra del mestre.





I això per no parlar de l’ús d’una obra feta en homenatge a un artista i aprofitada ara per l’ocasió, alambinant el missatge de l’homenatge per mediació, com si de la darrera escena d’Emmanuelle es tractés.

I tota la broma té uns clars culpables. Per una part el gruix dels artistes participants que en comptes d’enfrontar-se al repte que es plantejava han preferit tirar pel dret i perdre l’oportunitat de demostrar la seva vàlua tècnica i conceptual.

 Però evidentment el gran responsable del fiasco total de l’exposició n’és el comissariat i la producció de l’exposició. Ho és des de la tria  fins al enfarfegat muntatge de l’exposició, passant com a punt culminant per l’acceptació d’unes obres que no havien de ser mai presents en aquesta exposició ja que no responien  en res a la filosofia de la mateixa.



Però lamentablement de fa molts anys , el Museu de Mataró té establerta una guerra genocida contra la plàstica local. Primer Carles Marfà i ara Anna Capella, intenten permanentment rebaixar el seu nivell qualitatiu per aconseguir l’excusa per foragitar-la de la realitat de la cultural oficial. Si “Alcoy i Rovira Brull son uns artistes mediocres”(Anna Capella dixit) cap dels mindundis plàstics mataronins mereix conseqüentment cap atenció.

L’exposició de Jordi Arenas era una obligació i una imposició. Per tant s’ha desenvolupat en aquestes condicions. I així ha esdevingut una burocràtica exposició gestada sense cap mena d’interès i passió per la mateixa amb els lamentables resultats finals que s’evidencien en la mateixa.

Per simple professionalitat i per el fet de que aquesta és l’única exposició plàstica que realitza Cultura Mataró en l’any 2020, i per tant per respecte a la ciutat, la cultura, l’art i els seus protagonistes, i especialment el fer de Jordi Arenas, calia una mica més de desig  i esforç i no del fàstic que supura cada cantonada de la mostra. I no val l'excusa del confinament. Quan es produí el mateix mancaven menys de dos mesos per la inauguració de l'exposició i per tant la mateixa havia d'estar amplament embastada.





Per tant bé faria Xesco Gomar, si de veritat té algun interès en la Cultura de Mataró, que ho dubto, en prendre les mesures pertinents per  esmenar tals malifetes i gestar un clima procliu a l’art i a la creació artística plàstica existent a la ciutat . I més tenint en compte el seu nombre i la seva qualitat.

Resumint  la mostra “Jordi  Arenas. Mirades polièdriques” és ni més ni menys com una paella , en la que la matèria base , l’arròs ( obra de Jordi Arenas), és prou digne i presenta un sabor de rerefons d’un acurat sofregit (esbossos ) però en el que la matèria afegida es diversa: un bon llamàntol ( Garolera), un marisc de qualitat (Cabellos, Codina ,Guirao, Perecoll) però la resta quasi tot és peix congelat , en la majoria de baixa qualitat, que en la seva cuina global dona una paella eficaç en l’aparença  però d’un gust horrible a la que en fas la primera cullerada. Una paella que s’ha de tornar al cuiner ja que és del tot immenjable.



O sigui que ja ho saben. Si es conformen en endolcir la mirada i veure un conjunt desgavellat d’obres , generalment agradables a la vista, poden passejar-se per el vell casalot del carrer Argentona. Ara però, si el que volen visitar és un homenatge a Jordi Arenas amb l’estimable participació dels seus alumnes , passin de llarg i s’estalviaran un bon disgust.

Mirades polièdriques és una exposició que tal com es presenta mai hauria d’haver vist la llum. Un lamentable insult a la memòria de Jordi Arenas i a l’art local en general.


Jordi Arenas. Mirades polièdriques
Ca l'Arenas del 24 de juliol de 2020 al 28 de febrer de 2021

Cap comentari: