LA MATRIU I L’ESTAMPA. CA L’ANTIGA

 

Després de l’estiu i l’èxit amb l’exposició “El rastre i la petjada”, primera exposició del cicle “La creació, l’artista”, en arribar la tardor Ca l’Antiga ens sorprèn amb una nova mostra de títol “La matriu i l’estampa” en la que aplega un variat mostroari d’artistes que s’han mogut amb privilegi , en el món del gravat.

En aquesta temporada , Ca l’Antiga aposta per una tècnica ben particular com és el gravat. Una tècnica amb gran història i amb una ample varietat de tècniques particulars que ha estat practicada per quasi tots els grans artistes . Avui, en aquest ocasió, i de la mà del Studio 46 de Barcelona, ens proposa fer una cap-i-tomba i admirar i enamorar-nos del gravat, no tan sols per el resultat final de la peça i  si en canvi enamorar-nos de la matriu coma principi i causa del final artístic del treball.

Com molt bé se’ns diu a l’exposició “amb aquesta perspectiva es trenca amb la idea històrica que la matriu només serveix per a la reproducció d'estampes i que posteriorment ha de ser destruïda per controlar l'edició. En aquest sentit, la matriu es presenta com una mena d'escultura plana, que mereix ser protegida, mostrada i fins i tot comercialitzada. L'exposició ofereix aquesta oportunitat, destacant la matriu com una peça artística digna d'apreciació”.

Una aposta ben peculiar, però amb una força tan terrible, que després de visionar les obres presentades amb les seves corresponents planxes ( matrius ) l’espectador es troba en moltes ocasions dubitatiu en la tria entre planxa o estampa, ja que la perfecció , la puresa i la intensitat artística que atresoren aquestes, no desmereixen en res, i a voltes donen la volta, al resultat imprès que a nivell artístic i comercial és el veritable treball a avaluar .

L'exposició, per tant, ofereix una nova mirada sobre el paper de la matriu en el món del gravat i ens permet endinsar-nos en un món generalment desconegut per part de l’espectador normal que queda aquí subjugat , i alhora enamorat, de l’encanteri que se li ofereix, en una exposició amb noms tan importants com Miró, Ferdinand Fine, Lorenzo Quinn, Adelina Corominas, Jaume Plensa, Antoni Tàpies, i molt especialment Joan Barbarà, i les gravadores maresmenques Catherine Lorton, Cecília Morales, Lourdes Figuera i el desaparegut recentment Lázaro Ferré.

Una exposició de gran qualitat per aquells que ,com jo, estimem l gravat, i una més que grata sorpresa per aquells que en tenien , fins aquesta mostra, desconeixement. Una explosió de molt recomanable visita en el convenciment de que hom que la visita en sortirà del tot enamorat.

La matriu i l’estampa. Col·lectiva de gravats

Ca l’Antiga. teià

Del 20 de setembre al 10 de Novembre de 2024

 

MÔNICA VILERT: SEQÜÈNCIA CONTINUADA

 

Mònica Vilert va reiniciar la seva vida expositiva fa més de catorze anys amb la brillant exposició de títol “Paisatges” a la sala d’Aparelladors. Des d’aquell moment  hem pogut anar gaudint del seu magnífic fer  amb presències esporàdiques, dominades pel seu èxit en la Biennal Torres García que ens va fer explotar de joia al seus seguidors.

I cal dir-ho amb tota claredat. Un és absolut seguidor del seu bon fer, com queda be clar que a casa, amb més de 500 obres , sols dues han estat adquirides. Una és un gravat de Guinovart que vaig adquirir per fer un favor a un amic que ho precisava, i l’altre és una peça de Vilert, amb la que m’obsequià la meva dona  quan vaig complir 40 anys , i d’això en quatre dies en farà 33  .  Dit d’altre manera, qui em coneixia i em coneix millor, va pensar que res millor que una obra de Vilert per celebrar tan mítica xifra.

Conec el treball de Vilert, des dels seus començaments amb Rovira Brull, i els seus jocs d’ous. Resto admirat, penso que per a sempre, amb la seva exposició “amb els 6 sentits” a Tertre i la Caixa Laietana i així podem seguir fins avui mateix, on una nova artista, amb arrels profundes ,segueix enamorant-me amb el seu fer plàstic que crec és fruit d’un llenguatge íntimament visual que és humanament potent i plàsticament transcendent.

Potser qui no la conegui tant, pot observar una excés de presències amb el seguit d’exposicions que ha realitzat darrerament, a Llavaneres i a la Destil·leria, o per qui no la conegui prou, pot pensar en una repetició física i mental de la seva plàstica. Però encara que un cregui que potser està exigint-se massa en el seu minimalisme molt difícil d’entendre i copsar a primer vol, l’enorme força interior que explicita en cada peça fan dels seus treballs un conjunt d’elements viscuts i compartits que sadollen a qui la coneix i sedueixen a qui no en sap res d’ella.

En aquesta ocasió ens explicita la pròpia autora en l’escrit del catàleg que “Seqüència continuada és un conjunt d’obres que juntes podrien crear-ne una de sola o, de cadascuna d’elles, en podríem obtenir d’altres.

Esdevé, alhora, la repetició d’elements i per tant, una continuïtat. Son ritme, moviments, canvis, igual que el paisatge que passa a tota velocitat.

Pocs colors. Els tons de blanc i gris representats també per altres materials com el guix, la tela i la cera. Elements justos, controlats i mesurats per poder dir molt i ser el que son”.

I un, està d’acord amb ella. I just ahir quan llegia l’article de Pablo Allepuz en la presentació de l’opuscle de mà de l’exposició retrospectiva d’Antoni Tàpies, en el que diu: “...el fet de concebir un assaig autobiogràfic, a partir de la idea de fragment, no com un testimoni definitiu sinó com una porta oberta a potencials revisions, ofereix un model crític, - biogràfic, historiogràfic, curatorial -, que es renova constantment: un fragment està sempre incomplert, cercant complicitats més enllà de si mateix i establint relacions d’independència amb altres fragments”, ho vaig veure tor ben clar.

Amb aquesta idea, podem observar el treball de Vilert com una passa més en la seva projecció constant de la història més privada i íntima, que apareix de trascantó  amb signes i tons que sols ella entén a la perfecció i a la que els espectadors intentem entendre des de la nostre òptica personal.

L’exposició que avui presenta Mònica Vilert al Museu del Càntir d’Argentona és un nou capítol de la seva autobiografia que l’autora fa present mitjançant la seva enorme sensibilitat plàstica i ens la deixa per que la gaudim per fora i a ser possible per dins, per intentar establir els camins comunicatius entre artista i espectador, que tot autor anhela i que ens servirà en connectar, per gaudir encara més de la gran qualitat i bellesa plàstica del seu treball.

De recomanable visita.

 

 “Seqüència continuada”. Mònica Vilert

Museu del Càntir. Argentona

Del 20 de setembre al 10 de novembre de 2024

 

"LA COL·LECTIVA"

 

Aquesta és la meva 50 crítica a la col·lectiva del sant Lluc, anomenada ara , absolutament de trascantó, “la col·lectiva”.  En dec ser el “participant”, no el més antic, però si el més participatiu, encara que l’organització no ho tingui en compte. Estimo el Sant Lluc i vull el  millor per ell. El vull de tots els artistes de la ciutat i que sigui la veritable representació de l’art local a través de la visió de els obres dels millors ,acompanyats de les noves esperances de l’art. I en el projecte ara presentat, no sol està molt lluny del meu desig, sinó que està en les antípodes.

És a dir, tinc un concepte de la mostra col·lectiva , molt semblant al que volien M. Cuyàs, M.Ribas, M.Zaragoza i el germans Arenas quan la van fundar el 1946. És per això que conceptualment parlant em desagradi , i molt, aquest sant Lluc ,amb greus errades que la converteixen en la col·lectiva de més baix nivell dels darrers anys. Però passem a fer-ne la veritable crítica.

Aquest dijous, a la sala de la Fundació Iluro, i sota la presidència de la regidora de Cultura, es va inaugurar l’exposició “La Col·lectiva”, falsa modernització en el nom de la tradicional Col·lectiva de Sant Lluc que assoliria la 63 edició, i no la 78 com es digué a la presentació, xifra que tampoc seria certa ja que si de cas seria la 79 (nombre d’edicions igual a la diferencia entre els anys de l’edició actual i l’inaugural , més un, ja que la primera edició és l’any zero).

La Col·lectiva està  conformada per 71 obres  (artistes) , i l’homenatge a Diego Guirao que va morir en començar l’any, amb l’oblit de realitzar el mateix amb Antoni Boix que mori en el decurs del darrer Sant LLuc i que va ser organitzador amb els santlluqueros, en l’epòca que va acabar el 1983. Una errada imperdonable  que hauria d’obligar a l’esmena per part dels organitzadors, col·locant obra seva en l’exposició. Ben a prop , en el fons Iluro tenen una obra seva de gran qualitat, com és la vista aèria de la plaça Sta Anna, per si els hi serveix de quelcom.

En el que pertoca als 71 participants, s’ha de dir de vell antuvi que no sembla una col·lectiva d’artistes locals. Un, porta cinquanta anys visitant el 99% de les exposicions que es celebren a Mataró i comarca, i desconeix al menys a una quarta part dels participants, ja que el fet de que no hagin realitzat alguna exposició hauria de desmerèixer de la participació en aquesta col·lectiva.  És clar que potser això succeeix per que l’exposició està oberta a una lliure participació (pagant sant Pere canta ) amb el que es trenca d’arrel el sentit de la mateixa.

Però clar quin ha de ser el sentit del sant Lluc. Fa uns quants anys, Pere Pascual Clopés “PIC”  deia en la crítica a la col·lectiva:  “Convengamos que en más de una ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio” ante una exposición, pero convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entusiasmo. Quedamos pues en un 50%.

En la colectiva sant Lluc de la presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”, que en sí es el acierto de una exposición.”.

Un , fa uns anys, deia : “El Sant Lluc de fa anys que es mou en la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els interessa i han defugit de la participació, i altres, encapçalats per l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa  i que per tant la quantitat ha d’estar per damunt de la qualitat.

I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no dels pintors i dels aprenents. I que precisament una associació que en el seu nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.”

Pensaments ambdós amb els que combrego ara mateix i que l’organització veu just al contrari i per tant organitza una col·lectiva que és al meu entendre un desgavell col·lectiu supí, en el que , curiosament però, les obres del artistes de la directiva de l’organització, ocupen lloc de privilegi , ben llunyanes de la massa participant, cosa que mai hauria de ser. Un recorda als santlluqueros col·locant les seves obres al vell mig de les dels participants, mai atorgant-se espais de privilegi.

Poc a destacar del conjunt del presentat. Caldria fer un esment positiu al conjunt escultòric, amb Albert Jaime i Pere Bàguena com a obres més destacades, i amb una mitjana de qualitat que depassa en molt a la pictòrica. També cal remarcar el conjunt de gravats, que encara que inferiors a altres temporades , mostren el seu bon fer com en els casos de Casas, Huertos, Llorca , Morales i Rosell I prestar atenció a la fotografia, amb un conjunt de participants que en algun cas, supera l’apartat  simplement fotogràfic , passant a una nova dimensió artística de la fotografia.

Però el sant Lluc és una mostra essencialment pictòrica  en la que curiosament , forces artistes presenten obres fetes especialment i que no corresponen a la  seva realitat artística, i que confegeixen una mostra tan sols amb una quinzena d’obres correctes que corresponen  als pocs professionals que estan presents en la col·lectiva és a dir, els/les  Vilert, Duran, Badosa, Fageda, Martí, Safont Tria, Santamaria, Torrent, Vilaseca... al que caldria afegir noms com Antoni Luis, Tomàs Filbà, Margarida March, i el mossaicista Miquel Ortega .

I a les que cal afegir les sorpreses de l’exposició, noms desconeguts o poc coneguts, que son l’únic per el que serveix aquesta col·lectiva com els cassos de Luis Alberto Romero Monasterio, Fabienne Roux, Zina López o Mario Orestes Ferrari, amb estils i tendències ben diferents que donen alegria en el desideràtum d’autors presents, i els qualifico com autors  ja que per una gran majoria l’apel·latiu d’artista els hi va molt gran.

Fa anys el meu pare, gran crític i coneixedor de l’art i les persones, em va ensenyar que en una col·lectiva d’aquest tipus, els artistes anaven a veure el que feien els seus companys, els seu avenços, el canvi d’estil, els desenvolupament tècnics, mentre  que els pintors restaven ben a prop de les seves obres, per ensenyar-les al públic, obtenir-ne lloances i anar a dormir cofois i contents. El que passava en el primers Sant Lluc segueix avui en dia. I molts son els participants que no es mouen lluny de la seva obra, per poder rebre aplaudiments i elogis. I això vol dir el caduc que està aquesta col·lectiva del modus en que està organitzat.

A l,any 2006 es va establir un jurat de selecció de mirada ampla i eclèctica  format per Paco Rodon, Fontanals, Ricard Jordà, Josep Puig Pla i M.Faidella que va seleccionar a 30 artistes i  alhora va ser dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.  És que en una col·lectiva com aquesta s’ha d’apostar per les obres i no per els artistes, per que els organitzadors han de tenir clar que el nivell de la col·lectiva s’equipararà al nivell de l’art de la ciutat. I està ben clar que si vols tenir qualitat has d’apostar per “ els bons” i no fer caritat als “dolents”.

Fa tan sols tres anys que els organitzadors varen decidir anar a buscar els millors professionals de la ciutat per prendre part en el Sant Lluc del suposat 75 aniversari. Es va conformar una magnífica exposició amb 99 artistes ,dels que avui tan sols estan exposant en la Sant Lluc d’enguany 34 d’ells.

 Artistes, entre ells, bona part dels millors de la ciutat, que si no han tornat a la sant Lluc per alguna cosa serà, i veure-ho amb orgull , com ho fa l’organització , amb l’acostumat “ si no volen venir, que no vinguin. Ara , que esperin asseguts si esperen que el anem a buscar”, és la pitjor aposta per l’art i la seva difusió que es vulgui fer.

I és que per lògica per parlar d’un Sant Lluc en el que no hi son, els Albert Alis, Ester Aliu, Màximo Almeida, Laia Arnau, Rosa Codina Esteve, Josep Mª Codina, Ana Garcia,  Ana de Jaime, Ricard Jordà, Catherine Lorton, Mia Llauder, Ramon Manent, Eduard Novellas, Joan Parés, Perecoll, Marc Prat, Jordi Prat Pons, Enric Punsola,  Alberto Romero Gil, Joan Serra, Josep Serra, Olga Serral, Yago Vilamanyà,i d'altres, per dir noms que hi participaren en aquella ocasió, és parlar d’una mostra perduda, inútil  i que va més contra l’art local que a favor de la seva difusió.

Però per acabar cal parlar i molt bé del record a Diego Guirao, al que curiosa i lamentablement, qualifiquen d’artista convidat quan va morir a primers d’any. Les seves obres que haviem pogut admirar en el seu taller i en les seves darreres exposicions i de les que preparàvem exposició per Argentona, demostren la gran qualitat del bon amic que ens va deixar i de les que estaria bé que l’Ajuntament n’adquirís alguna per algun espai públic de la ciutat.

Amt tot el vist i descrit, només quda constatar que "La Col·lectiva" suspèn clarament en el seu projecte. El millorarà?, jo en tinc molts dubtes però l’esperança és el darrer que es perd.

Fotografies amb obra de les obres de : Diego Guirao, Marta Duran, Pere Bàguena, Jordi Santamaria, Tomàs Safont Tria, Luis Alberto Romero Monasterio, Mònica Vilert, Fabienne Roux, Jordi Torrent, Zina López, Joan Rosell, Margarida March, Mario Ferrari i Diego Guirao.

“La Col·lectiva”. Associació Sant Lluc per l’Art

Ateneu centre Cultural. Fundació Iluro

Del 19 de setembre al 27 d’Octubre de 2024

 

 

 

 

50 ANYS DE CRÍTIC AL SANT LLUC

 

 

Com podem veure a l’encapçalament d’aquest article, aquestes son les fotos de la  pàgina 11 del diari de Mataró del 23 d’Octubre de 1973, just el dia en que un complia 22 anys, en la que apareix la crítica de la col·lectiva de Sant Lluc, signada per PIC II, que era la meva signatura per aquells temps i fins la mort del pare, de signatura PIC.

Aquella va ser la meva primera crítica de la col·lectiva de sant Lluc, crítica que no he deixat de realitzar amb l’excepció de l’any següent (1974) en que realitzant el servei militar, no vaig tenir ocasió de veure la col·lectiva. Per tant si tenim en compte que l’any 1984 no hi va haver col·lectiva, just aquest 2024, celebraré la 50 crítica de la col·lectiva d’artistes mataronins. Una xifra prou considerable i que penso celebrar , al menys íntimament.

 Anys de crítiques realitzades al Diari de Mataró, amb els seus diversos noms, al Maresme, al Capgròs, a Radio Mataró, a Ràdio Cadena 13, a Televisió de Mataró i els darrers anys en aquest blog. D’una o altre manera , un ha expressat la seva opinió al respecte del valor global de la col·lectiva i ha analitzat les millors peces presentades.

I la col·lectiva de Sant Lluc, docs em nego a  dir-li la falsa modernitat de “la Col·lectiva”, cosa amb la que coincideixo amb el 99% de visitants i participants, ja que per ells i nosaltres, aquesta és la sant Lluc . La nova nominació és una cursi aberració que sols pot haver sorgit en ment turmentada, i per tant segueixo amb la sant Lluc, que és per a mi sagrada en concepte i nom.

L’any 1983, any que va ser comiat dels “santlluqueros”, és a dir Boix, Pujol, López i Parés, deia en el catàleg de l’exposició , en el que hi prenia part al costat de l’organització, en Manuel Cuyàs, en Ramon Casas Peña i en Terri, el següent:

“ Sant Lluc, és el patró dels artistes, i també dels pallassos. D’uns i altre han estat curulls els Sant Lluc dels darrers anys. Sortosament aquesta manifestació sembla deixar els seus capgirells adolescents per anar a indrets a de maduresa.

El retorn a la seva casa nadiua, el Museu Municipal, ara Comarcal, és com un retorn a les arrels que el porta de nou al camí , del qual potser no n’havia d’haver sortit, el d’una realitat artística selectiva del qual sorgia vivificadora art, país i cultura.

No es pot comprendre l’art com element individualista, quasi folklòric, ans el contrari, sí com un element integrador i difusor d’una cultura tan ampla com es vulgui, sota la qual s’aixopluguen tota mena d’elements germinatius. Aquest i no altre podria ser l’ideari d’organitzadors i participants.

No és el moment de venturar fets. Les il·lusions moren massa v
egades però el repte ja està llençat. Artistes i públic tenen la paraula; I d’escoltes interessats, com no, unes entitats públiques o privades, que quasi sempre han fet orelles sordes al crit de l’art i de la cultura.

La realitat està aquí, descarregant defectes i empenyent il·lusions i futur. El camí, bo o dolent, el farem entre tots. Que tots, uns i altres, el sapiguem gaudir. Que mai més haguem de pensar en un sant Lluc patró dels pallassos. Dels artistes, SEMPRE.”

Serveixi l’ideari d’aquest escrit de fa quaranta anys per els moments actuals, en que a la prèvia i vist des de fora sembla que s’hagi perdut el nord, amb el ridícul canvi de nom de la col·lectiva, amb el lamentable ,per el venjatiu, oblit del record a Antoni Boix quan en va ser responsable durant tota una època, i amb l’afany de baixar nivell per acontentar a la massa.

Sant Lluc mereix molt més. Us ho diu un que amb aquest ja en porta cinquanta i les ha vistes de tots colors, i esperem seguir-les veient per poder-les analitzar i explicar, com farem ben aviat amb la col·lectiva d’aquest any.

 

ENGANY ARTÍSTIC. “DEL MAR”. ALBA DOMÈNECH

 

Bukòlica és una botiga  de diversos productes relacionats essencialment amb el mon femení que dediquen l’espai del rera botiga per fer-hi petites exposicions. Vaig fer-ne comentari de les primeres que van dur a terme, però vaig deixar d’assistir per que no hi havia cap exposició que resultés atractiva per l’artista i per que no vaig trobar en l’espai i l’organització de les mateixes cap motiu que em motivés per el comentari, de la mateixa manera que no em faig ressò de les exposicions que es fan en diversos bars de la ciutat.

Ara però, vaig veure un anunci a les xarxes que em va motivar a tornar-hi  i va ser l’anunci de l’exposició de la que l’artista Alba Domènech n’era protagonista. La imatge em va cridar l’atenció i vaig buscar per les xarxes a la protagonista.

Certament l’artista està ben assessorada i en la seva pla weeb s’hi poden trobar frases com les següents:” El treball d’Alba explora la tensió entre la realitat i la consciència i la interacció entre la fantasia i el subconscient. Tot i els desafiaments, la seva passió l’ha portat a crear un art que convida a la reflexió”. “El seu art s’endinsa a l’experiència humana, explorant les profunditats de l’emoció i la complexitat de l’ànima. Reflecteix la coexistència de la bellesa i el dolor, per tal de provocar el pensament i desafiar les normes”.

“Alba combina el dibuix digital i la pintura tradicional per fusionar  el passat i el futur. Comença amb dissenys digitals manuals, els imprimeix amb materials d’alta qualitat i afegeix capes de pintura tradicional utilitzant diverses textures. Aquest enfocament aporta profunditat i expressió a la seva feina, creant peces úniques i luxoses”.

A més segons la weeb el preu de les seves obres estan entre el 5000 i els 7500 euros, unes xifres absolutament desfasades per el que presenta i que s’acosten i superen a les de bona part dels artistes de primera qualitat que tenim al país.

I el desencís que em provocà en la recerca prèvia va tenir una confirmació total al visitar l’exposició. Obres treballades amb base fotogràfica i en les que  el treball informàtic obliga a un obligat reajust pictòric. Son treballs a lo Lita Cabellut però sense l’empremta, la ràbia i el volum i l’acabat final.  Peces enigmàticament boniques, però ben lluny del concepte d’art, si l’entenen coma creació íntima i personal.

Son treballs que quedarien be per un pòster però que queden molt lluny del concepte d’art que crec que mínimament s’ha d’exigir. I si a més a més es pretenen vendre als preus indicats, crec que representen a una estafa artística, en el que respecte a valoració dels mateixos.

Per tant queda clar que és una exposició llunyana  a la realitat artística i de la que no podem aconsellar de cap de les maneres la seva visita.

 

“Del mar”. Alba Domènech

Bukòlica. C Barcelona51. Mataró.

Mes de setembre 2024

LA MORT ÉS BLANCA. OLGA SERRAL A LA DESTIL·LERIA

 

Inaugura temporada l’art mataroní amb l’exposició a La Destil·leria d’Olga Serral. Una exposició personal i íntima ja que és , segons explicita la pròpia autora, un homenatge artístic a la força i llibertat de la seva mare, que va morir fa un any.

Per l’abril de l’any passat, en l’exposició que Serral realitzà a Bukòlica, la convidava “ a desempallegar-se dels camins que li siguin menys productius , no en l’econòmic i sí en el creatiu, i cercar sense dubtes el veritable camí de l’art, aquell que s’aconsegueix mitjançant la lluita interior i la profunda reflexió de veure i jutjar la pròpia veritat”.

I així ho fa en aquesta exposició, en la que deixant de costat  la seva realitat artística, sols present en obres petites i de trascantó, llença el seu esperit creatiu per homenatjar amb obres íntimes i personals a la seva mare que moria l’any passat.  Per tant Serral realitza una exposició de tal manera en llenguatge propi, que la seva observació deixa en palpentes al visitant a qui li és impossible, entrar en el diàleg comunicatiu entre mare i filla, que  és absolutament diferent al diàleg artístic capaç de generar la pròpia creadora.

És per això que convido al visitant de l’exposició a obviar la paramètrica creadora de l’autora i examinar el presentat com si d’una exposició habitual es tractés. Si ho fem així, ens trobarem amb unes peces més grans que els habituals en les que  podem observar un diàleg indefinit en el que formes i textures parlen i dialoguen en un llenguatge il·legible, fora del plàstic, ple de subtilitats, amb suavitats que  coincideixen amb esquerdes, amb invaginacions i trencaments . Unes peces dolces però alhora plenes de neguits i transcendències. Unes peces però que no ens parlen ni del treball passat ni del pressent de l’autora.

Un treball que si es remarca, i de manera brillant, en la  resta d’obres texturals que arrodoneixen l’exposició , donant-li les senyes d’identitat que és difícil de conèixer i intuir en la resta de peces.

Ens trobem doncs davant d’una exposició tan íntima i amb un motiu tant personal, que no perd de cap manera la seva identitat en el context públic. Certament l’obra està realitzada amb tota cura i sensibilitat, però segueixo pensant que l’artista , per sincer que sigui o vulgui ser-ho, ha de quedar-se per a si els estigmes més personals, per que en el fons tots sabem que ningú acaba quedant-se nu amb les seves obres davant del públic.

Una exposició doncs que en la seva visita hem de diferenciar ben clar les dues parts : la personal i l’artística  , i com que aquesta última supera en molt a la primera , cosa que artísticament , que és del que es tracta en una crítica d’art, hem d’agrair ja que ens demostra que Olga Serral segueix amb pas ferm el seu caminar en el sempre difícil i complex  món de la creació.

 

“La mort és blanca”  . Olga Serral

La Destil·leria.

Del 14 de setembre fins el 16 d’Octubre de 2024

 

PARATGES. OBRA GRÀFICA DE CAREME BOLEDA

 

Inaugura temporada l’espai artístic de La Cúpula , i ho fa amb el desig i la il·lusió de que aquest sigui l’any del refermament artístic de l’espai, que sembla comença ara a ser més conegut a la ciutat. Així comença temporada amb la presència de l’acurat treball de la gravadora Carme Boleda que amb la seva exposició “Paratges”  vol mostrar la seva saviesa , habilitat i qualitat en el món de l’obra gràfica.

No acostuma Carme Boleda a exposar individualment, al menys un no n’ha tingut notícia. Sí però ha vist els seus treballs en les mini presències de les diverses exposicions del grup Tarlatana de la que forma part i em va sorprendre de manera altament positiva amb la seva parada a la fira d’art de Mataró d’aquest any, de la que sens dubte, era una de les tres parades més destacades.

Ara però en exposar a la Cúpula, repeteix format i confon l’espai tancat d’una galeria amb una parada de fira, de modus i manera que converteix l’espai en un Totum revolutum en el que barreja tècniques, estils i els diversos modus operandi, col·locats en una asincronia total, convertint la seva exposició en una barreja total del seu bon fer.

I és una absoluta llàstima, ja que si passeges de manera detinguda, podràs gaudir del plaer del bon art, del bon fer del gravat, de les seves varietats, del l’intercanvi estilístic i tècnic que s’empra en les diverses modalitat i podràs copsar de les habilitats i qualitats que atresora l’artista.

És per això que essent una exposició que fàcilment pot passar desapercebuda per el seu “desordre” tècnic i tàctic, nosaltres us recomanem que l’aneu a visitar ja que gaudireu d’una magnífica gravadora, amb algunes peces de gran qualitat que mereix una atenció superior a la que simplement sembla presentar en el seu estimball expositiu.

Paratges. Carme Boleda

La Cúpula Art Gallery. Mataró

Del 7 de setembre al 2 d’Octubre de 2024

 

FENT CONTRAPUNT

 

En el capgròs d’aquest mes apareix una doble plana en la que es fa resum del que han estat els darrers quaranta anys de l’art a la ciutat, en la que se m’esmenta com si un hagués fet la tria dels noms importants que resumeixen els quaranta anys d’art a la ciutat quan no és exactament així, encara que un no renega  ni molt menys dels noms citats. Explicarem doncs la història , fàcilment demostrable ja que es va du a terme mitjançant watshaps

Acabant juny, C.C. des de capgròs m’envia comunicat al respecte del desig de realitzar un article sobre els artistes més importants de Mataró dels darrers 40 anys. Em diu que en vol fer una llista de 10 artistes M’envia una llista amb 8 noms  als que afegeix dos més uns minuts despès.

Li responc amb una altre llista , amb forces coincidències,  formada per Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Perecoll i Jordà, que conformen la per a mi batejada com “Escola de Mataró”, als que hi sumo Santi Estrany, Jordi Arenas, Manuel Cusachs, Rosa Codina Esteve I Eduard Comabella , llista a la que afegeixo com a suplent Joan Parés de Mataró.

Aquest mes d’octubre,  en el capgròs apareix l’article en el que surten els vuit primers citats i queden fora el dos darrers. Un sap abastament el que significa fer una revista i els dominis dels espais i les capacitat de cadascun d’ells , però fent-me justícia a mi mateix, i sense cap mena de ganes d’acusar a ningú, i menys a una revista i als seus redactors quan tant  treballen per a la ciutat i per el recolzament de l’art, com ha quedat ben clar amb l’activitat de l’espai capgròs, vull deixar clar els noms dels artistes que vaig triar alhora que demanar disculpes als que , sense jo saber-ho, han quedat fora del llistat.

Els vuit noms que apareixen corresponen a uns artistes , d’altíssim nivell i qualitat i que van treballar molt per la ciutat, però no ho van fer menys, Rosa Codina Esteva i Eduard Comabella, artistes cabdals a la ciutat per la seva mirada intensament actual i la gran qualitat el treball dut a terme.

I com que així ho creia quan em van preguntar i ho segueixo pensant ara, res millor que aquest post aclaridor que ho deixi ben clar en aquest aclariment personal  que crec plenament de justícia.

 

I SI RECTIFIQUEM, ASSOCIACIÓ SANT LLUC?

 

No fa pas tant que l’Associació Sant Lluc per l’Art de Mataró va canviar de junta directiva. Els dirigents de la mateixa , encapçalats per Antoni Luis, van decidir , una mica cansats dels anys de conreu per l’art de Mataró, fer un pas al costat i va ser Isabel Llaquet qui n’ocupà la presidència, acompanyada actualment per set membres més  en els càrrecs directius, segons el weeb de l’entitat.

Crec que tots esperàvem que l’alenada d’aire nou renovés l’empenta, que s’estava esmorteint de l’entitat, però el resultat de la primera temporada pròpia ha estat del tot decebedora per el nivell i la qualitat de les mostres presentades, i ara quan pensàvem que superat ja el rodatge, les coses anirien cap a millor ens trobem per començar amb una nova i greu ensopegada amb el projecte de la col·lectiva de sant Lluc.

I li dic Sant Lluc, per que els hi agradi o no als organitzadors, és a dir No,  la mostra col·lectiva que aplega als artistes locals a Mataró sempre s’ha dit la Col·lectiva de Sant Lluc, d’ençà que el grup conformat per  Manuel Cuyàs, Marià Ribas, Marcos Zaragoza i els germans Jordi i Jaume Arenas l’organitzaren del 1946 al 1955,  i es mantingué el nom en la seva recuperació per part de A. Boix, Parés de Mataró, S.Pujol i E.López, que van ser coneguts com els santlluqueros que l’organitzaren del 1971 fins el 1983. El 1984 no s celebrà i des de llavors, és a dir des de fa 40 anys, l’han organitzat , primer en J. Puiggalí i alguns companys, fins que l’Associació Sant Lluc , que agafà el nom de la col·lectiva, se’n feu càrrec. Sempre amb el nom de “Exposició col·lectiva de Sant Lluc”.

L’any passat amb la nova direcció, i com volen fer un punt i apart i marcar personalitat, l'exposició  canvia el nom per “Col·lectiva D’Art 2023” ,que aquest any , i segons les bases de la plana weeb de l’associació, varia de nou el títol de capçalera per anomenar-se, “la Col·lectiva”, llençant al fangar una història que, bona o dolenta, amb les seves absències i presències, permet esbrinar l’art fet a Mataró en el decurs dels darrers vuitanta anys.

No puc de cap manera, entendre aquesta dèria per canviar de nom, i estic segur que no ho entenen tampoc la gran majoria d’artistes locals, per el que m’agradaria molt s’expliqués públicament el motiu d’aquest, per a mi, “irregular” canvi de nom que no s’ha explicat públicament enlloc i que malgrat tot no ha cuallat en absolut ja que hom segueix parlant de la Sant LLuc.

Igualment em sorprèn molt que aquest any  hi hagi un sol homenatge a un artista mort en els darrers dotze messos. Homenatge, per altre part ben merescut per a l’artista Diego Guirao  a qui vaig tenir l’honor de recuperar per a la ciutat en l’exposició Tempus Fugit i amb qui vaig mantenir intens contacte fins la seva mort.

Curiosament però, el 25 de setembre de l’any passat, en plena Sant Lluc, perdó “Col·lectiva d’Art 2023” , ens va deixar Antoni de Pàdua Boix, que va ser un dels santlluqueros que havien organitzat la mostra de 1971 a1983, com explicàvem abans. Un artista que per la seva relació amb la col·lectiva sant Lluc ha de tenir un espai de record i homenatge , absolutament obligat, en la mostra per la que va treballar de manera personal i intensa durant aquells anys. Ara sembla que l’organització li negui el seu dret i menystingui el seu treball per la consolidació de la mostra col·lectiva.

L’organització del sant Lluc està a temps de rectificar. Ho farà?. Tinc els meus dubtes, encara que si ho fes tindria una gran joia en la que serà la meva 50 edició en la que participaré amb la meva crítica, superant abastament a qualsevol artista participant en nombre d’edicions. Una xifra important de la que n’estic molt orgullós. i de la que obviament, tampoc ningú recordarà.

 

LA PERSONAL ABSTRACCIÓ DE CARLES CASTELLVÍ

 

Carles Castellví ( Viladecans 1958 ) va guanyar el Concurs de Llavaneres de fa dos anys. Ho va fer amb una abstracció plena de subtilitats i detalls que cridava l’atenció per la seva serena intenció plàstica. L’any passat en l’exposició que presentava als tres premiats del concurs, ens oferí una repetició  variada de la peça guanyadora del concurs amb alguna obra més bigarrada que ens indicava  la seva fidelitat plàstica a un modus de pintar. Avui en el seu retorn a Llavaneres, per fer exposició individual , ens demostra la seva fidelitat a aquest el seu llenguatge plàstic.

Així dèiem d’ell en la nostra crítica:" que en l’exposició reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés".

Dèiem per un llavors i ho repetim ara, que Carles Castellví em retrotrau al treball d’Hernández Monpó, del que de nou vaig poder gaudir aquest estiu en la meva visita als museus de Cuenca. Allà hi vaig veure fa anys l’obra  “Estelas en un paisaje” de la que en el catàleg deia: “Una vegada dirigit, l’espectador pot llegir els signes de l’obra a la seva manera, o no llegir-los de cap manera, apreciant -los, com arabescos o ideogrames prehistòrics, o simplement retenir el seu moviment cal·ligràfic, la seva lleugeresa cromàtica aquesta coreografia amb la que l’autor fa dansar a les formes més simples”.

Avui rellegint aquell escrit del catàleg, escrit fa justament quaranta anys per Julián Gallego, veig que les seves frases son les millors per definir perfectament el treball de Carles Castellví en la seva exposició de Llavaneres.

 Una mostra peculiar i molt personal, ben diferent a la majoria d’exposicions que puguem visitar. Una visió personal, plena de detalls que ens enfronten a un interiorisme personal ple de sensibilitat i intenció, el que fa que malgrat la certa monotonia ambiental del presentat, en l’examen individualitzat i personal de cadascuna de les obres presentades puguem trobar-hi  , tal i com indica l’autor en el catàleg, el relat personal que les faci nostres.

Interessant exposició , aquesta de Carles Castellvi, que inicia temporada artística a Llavaneres, ara sota la direcció Ruth Garcia que substitueix a Lluís Albertí, deprés de la seva jubilació, i a la que li desitgem tota la sort i encert en el seu caminar.

Carles Castellvi i Pau : PIntures.

Museu Arxiu de Llavaneres 

del 6 al 29 de sete,nre de 2024