MÉS ENLLÀ DEL TRAÇ.- RICARD OPISSO

 

Si no vaig errat, per allà l’any 2009 , el Museu de Llavaneres inicià amb les exposicions dedicades a Subirachs i Eduard Comabella, una petita col·lecció de mostres que anaven acompanyades d’un acurat i petit catàleg dedicat a autors importants de l’entorn o del país. Uns catàlegs que dona gust repassar i que demostren la gran tasca duta a terme per el Museu.

Avui ha arribat l’hora de fer una mirada al treball del gran artista que fou Ricard Opisso amb gran relació amb la nostra comarca ja que el seu fill Alfred, també gran artista, va viure a Mataró per raons de casament, el que comportà que el seu pare tingués una ample relació amb la ciutat i comarca.

Sota el títol de “Més enllà del traç” avui el Museu de Llavaneres ens presenta una visió  del gran artista  presentant una variada i eclèctica obra de Ricard Opisso, provinent en la seva totalitat de la pròpia família, el que dona un biaix personal a la mostra però que alhora la deixa coixa de qualitat ja que amb l’excepció de les pintures, poc habituals en les seves exposicions , la resta no deixa de ser un poti poti variat i dispers que sens dubte agradarà a una majoria dels visitants, però que decebrà  a tot aquell coneixedor del seu bon fer.

Cal doncs destacar en primer lloc l’obra “Dia de Platja”, que respon a una mirada fresca i costumista . Tractada conceptualment com un dibuix, Opisso demostra la seva habilitat compositiva amb uns colors plans i coordinadament compensats , aconseguint una obra costumista perfectament equilibrada digne del gran artista que era. Fet que repeteix en les altres pintures presentades  entre les que cal destacar al pintura “Xocolata calenta” oli de caire costumista. Igualment cal destacar els quatre olis dedicats a la “Cacera”, i no per la seva qualitat pictòrica si no per l’experiència que significà fer uns olis del que clarament eren uns esbossos dibuixats del tema, com clarament es remarca per el nombre de participants i per l’estructura general de les obres, llunyanes a les habituals de l’artista i del moment.

En l’apartat del dibuix, els mateixos estan distribuïts sota el temes “Barcelona Moderna. Art i Societat”, “Il·lustració i humor” i  “Apunts de vida”. En ells hi trobem un variat mostroari del bon fer de l’artista amb l’excel·lent “Vistes des de la bastida de la Sagrada Família” una obra de grandíssima qualitat, a bon segur de quan treballava d’ajudant de Gaudí en la construcció del temple  en el que , segons explicava ell mateix, el seu cos havia estat model escultòric d’algun àngel que està esculpit en el temple.

També cal remarcar el dibuix de Manolo Hugué I Alexandre Rivera , en el seu estil més habitual i conegut, o el de Mir i els seus amics , al costat del de Pere Romeu en tàndem. I com no, l’excel·lent dibuix “Fira” , única peça de multituds que tant bé treballava i en al que assolí un mestratge que encara conserva.

Finalment la bona llista d’obres de l’aparat “Apunts de vida” ens mostra la gran qualitat compositiva dels seus treballs, resolts amb gran habilitat i qualitat, tant en el sentit de conjunt com en l’individual, ja que amb pocs traços clarament marcats establia la dinàmica de l’acció alhora que potenciava els detalls remarcables dels seus protagonistes.

Segons l’explicat fàcil és entendre de que ens trobem davant d’una gran exposició però la realitat no és aquesta. És una exposició sens cap mena de dubtes , absolutament correcte. I l’hauríem de qualificar així si la veiéssim en una galeria d’art amb obres destinades a la venda, però és de baix to quan es tracta d’una exposició en un Museu amb el nivell habitual com és el de Llavaneres. La limitació familiar com a únic fornidor de la mostra ha estat un error, ja que hauria estat millor per al museu i per el record de l’autor, la col·laboració d’altres col·leccionistes.

Però malgrat això , que ens dol a qui estimem a Opisso i gaudim de els seves obres, cal recomanar la seva vista per fer present i no oblidar a un dels grans artistes  del nostre país, i que gràcies al seu fill, tingué una ample relació amb la nostra comarca.

 

“Més enllà del traç” Ricard Opisso

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt.

Del 4 d’abril al 4 de Maig de 2025

 

LA LLIÇÓ CREATIVA DE JAUME VALLVERDÚ AL MUSEU DEL CÀNTIR.

 

 Jaume Vallverdú ha dedicat la seva vida a l’ensenyament de l’art i la passió que hi ha dedicat des del seu lloc de responsabilitat a la Facultat de Belles Arts l’hi ha impedit confegir una carrera artística, en el sentit que hom l’entén habitualment, però en canvi el seu bon fer en l’ensenyament ha estat un element fonamental en el desenvolupament creatiu de molts alumnes, ara ja artistes.

Acabada ja la seva tasca docent, i després d’un currículum expositiu no molt variat i ample, ara es presenta amb tot, en una dinàmica explosió de creació que sorprèn a l’espectador que el desconeix i a on mostra la seva altíssima qualitat tant en l’aspecte formal com en el creatiu, pròpiament dit, ensenyant a tothom uns vímets esplèndids capaços de generar unes obres de gran qualitat amb un idioma personal que assoleix la seducció de l’espectador que es pregunta quins son els significats dels mil i un detalls que composen les seves peces.

Ara, Vallverdú crida al món els seus nous objectius, amb ganes de ser escoltat. Conrea així l’expressió d’un vitalisme eteri, en el que sota torres i conjunts arquitectònics, solament imaginables en un mon d’idees i somnis , confegeix el seu univers particular i màgic, ple d’estructures curulles de finestres / orificis , signes cabalístics i mil i un detalls que ens conviden a la descoberta del secret.

Així va confegint la seva ciutat mental, desenvolupada de manera creativament màgica i espiritual , en la que hi conviuen les dones, bruixes i deesses que regnen en el seu esperit  interior, compartit ara amb nosaltres mitjançant aquesta mostra.

Una mostra complexa que a vegades sembla contradictòria , realitzada amb el domini tècnic d’un gran especialista i en la que l’autor desgrana les seves vivències espacialment aquelles que l’hi ha estat més seductores , tant en el plaer com en l’interrogant de la causa i el dubte que li ha generat.

I aquesta contradicció que sent l’espectador es deguda a que les múltiples senyals que genera Vallverdú en el seu exterior formal, amaguen la gran raó espiritual que plana en el seu treball i es diposita silenciosa en les seves obres.

Sota la protecció de les religions monoteistes , que regnen en el món d’edificis i formes que ens ofereix l’autor, Vallverdú  genera uns espais plens de signes , finestres, senyes i paraules que descriuen la seva interioritat , que ara esclata en qualitat i perfecció tècnica per mostrar la seva veritat més nua i alhora, l’única real.

Tot això, en una exposició d’altíssima qualitat que precisa d’una mirada detinguda i  lenta , amb lectura en el seu idioma propi, per descobrir i gaudir de la seva brillant ànima d’artista.

Exposició d’obligada i lenta visita.

Felicitats.

 

“ Dones, Bruixes i Deesses” de Jaume Vallverdú

Museu del Càntir. Argentona

Del 4 d’abril a l,11 de maig de 2025

"DONES, BRUIXES I DEESSES". EXPOSICIÓ DE VALLVERDÚ. MUSEU DEL CÀNTIR.

 

Escrit de la presentació per el catàleg de l’exposició  “Dones, bruixes i deesses “ de l’artista Vallverdú, a celebrar al Museu del Càntir d’Argentona  a partir del proper divendres 4 d’abril i fins l’11 de maig.

"Només estic amb mi quan estic sol

Silenci : violí,

Mar, tornaveu, bressol...

Només quan estic sol estic amb mi”.

                                                            A la soledat

                                                            Màrius Torres

 

Miro per l’ample finestral que Jaume Vallverdú té en el seu estudi de Concabella, al pla de Sió a la comarca de la Sagarra, i veig sota el dia boirós, les verdes extensions que esperen la primavera per esclatar amb força vital. A dintre en canvi no hi ha hivernació si no una explosió absoluta d’art que ens mostra a un nou artista , ben llunyà al que vaig conèixer anys abans, quan la seva ànima començava a obrir-se després d’una crisi personal que l’havia portat a un art encercladament claustrofòbic.

Ara, Vallverdú , crida al món els seus nous objectius, amb ganes de ser escoltat. Conrea així, l’expressió d’un vitalisme eteri, en el que sota torres i conjunts arquitectònics, solament imaginables en un mon d’idees i somnis, confegeix el seu univers particular i màgic, ple d’estructures curulles de finestres/orificis, signes cabalístics i mil i un detalls que ens conviden a la descoberta del secret.

Així va confegint la seva ciutat mental desenvolupada de manera creativament màgica i espiritual, en la que hi conviuen les dones , bruixes, i deesses, que regnen  en el seu esperit interior compartit ara amb nosaltres mitjançant aquesta mostra.

Vallverdú només està sol quan està amb ell. Ara amb aquesta màgica exposició ens permet compartir com mai,  la seva brillant ànima d’artista.

Pere Pascual. Crític d’art.

El Maresme, març de 2025

EL GEST PUR.- CA L’ANTIGA

 

En acostar-se la primavera reinicia temporada Ca l’Antiga de Teià i ho fa mitjançant la col·lectiva que sota el títol ”El Gest Pur” aplega obra de Lourdes Figuera, Cecilia Morales, Oriol Sàbat, Tomàs Safont-Tria, Josep Serra i Fran Bull, en una exposició dispersa , amb obres de contradictori nivell de qualitat que no aconsegueix afermar-se , com fins ara havia succeït, com una exposició col·lectiva homogènia, convertint-se en una mostra en la que sis artistes expliciten els seus solos sense una teoria comú, ja que la dispersió de la definició així els hi permet.

En l’espai expositiu superior ( casa) s’hi presenta un petit però molt estimable mostroari de Tomàs Safont Tria, encapçalat per l’obre amb la que va iniciar el seu pas per el fauvisme, que avui encara practica. Una obra de fort temperament, gestual i fauviste fins a l’extenuació , però que ja porta vint anys a les esquenes i que per tant és l’avia de la resta que s’exposa, tota ella de bona qualitat, el que provoca una lectura divergent i dispersa de la realitat creativa de l’autor.

Al seu costat hi trobem el treball  d’Oriol Sàbat , del més destacable de la col·lectiva, autor de base figurativa però que es revoluciona en les seves creacions a la recerca d’una mirada més personal i pròpia, capaç de generar una potents diàlegs. Obra de bellesa doble, exterior i interior, que crida l’atenció de l’espectador per que aquest sigui capaç de generar noves mirades a la seva obra.

A la sala de baix, Josep Serra segueix amb la seva habitual línia gestual, plena de força i expressió, però l’excés d’obra delimita la seva gran capacitat. Aquetes obres tan intensament viscudes, precisen d’espai per ser llegides i admirades, cosa que no succeeix en aquesta ocasió. Llàstima ja que el treball de l’autor s’ho mereix.

Al seu costat  Cecilia Morales ens ofereix una lectura contradictòria que es produeix per la distancia temporal entre les obres presentades. Per un cantó, hi ha obra gràfica clarament gestual però que queda ja llunyana al fer actual de l’artista. Una distancia que es nota de manera evident quan ens deturem davant les seves escultures realitzades amb planxes dels seus gravats. Unes peces tridimensionals, plenes d’empenta i ritme creatiu, que a un li agradarien fossin d’una mida superior ja que semblen projectes o bibelots d’una nova etapa a realitzar en la dinàmica creativa de l’autora.

Lourdes Figuera presenta un seguit d’aiguatintes que esdevenen insípides a la mirada i llunyanes a la força que habitualment expressa en els seus gravats. Obres que deceben i que passen insípidament en la mirada a l’exposició. El mateix que succeeix amb les obres de Fran Brull que essent cridaneres a la vista no presenten pòsit suficient com per aguantar la mirada analítica de l’espectador.

Exposició diversa i divergent la que ens presenta aquesta primavera Ca l’Antiga. Una exposició que no essent dolenta , no assoleix el nivell al que ens hem habituat en aquell espai. I és que fer i muntar una exposició en base i fonament al concepte, precisa de més i millors lectures que els que ens ofereix en aquesta ocasió.

 

El Gest Pur

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 13 d’abril de 2025

CARTELL DE SANTES 2025

 

Com cada any en arribar aquestes dates , el PMC i l’Ajuntament fan públic el cartell de Santes de l’any, ho fan sense el rebombori d’entre segles quan un servidor, acostumava a rebentar la proclamació, fent públic hores abans qui era l’encarregat de signar el cartell, un element de la festa que per un llavors tenia importància i que ara l’ha perduda tota ja que la imatge del mateix és manipulada i remenada per dissenyadors varis per obtenir-ne l’habitual aberrant sortit de merchandaising , deixant al projecte de cartell com a simple detonant d’inici a una malifeta permanent.

Fer mirada a la història dels cartells, ( els poden veure a https://www.lessantes.cat/cartells-des-de-1979 ) , es pot observar els noms i l’alt nivell dels seus autors en els primers anys dels mateixos, en aquesta etapa moderna. El quartet de 1992 al 1995 , és a dir fa just ara trenta anys amb el protagonisme de Perecoll, Parés de Mataró, Santiago Estrany i Jordi Cuyàs, quan s’assolí el màxim nivell amb unes obres d’altíssima qualitat que van desfermar la passió per el cartell de Santes, especialment en el cas del cartell d’en Parés.  Un passió i qualitat que es va mantenir en els següents anys amb el protagonisme de Marta Duran, Lleonart, Domènec, Carme Garolera, Rosa Codina-Esteva, Pere M. Viada, J.M: Codina, Josep M.Calleja i Vilamanyà, artistes tots ells de nivell i consagrats en l’àmbit local, fins l’any  2005 en que Rosales amb el seu plagi ho engegar a rodar tot.

Des de llavors tot ha anat cap a baix, amb la davallada absoluta en aquesta darrera època amb cartells tan llastimosos com els de Sit Cantallops, Carla Aledo, Mohamed L’Ghacham per acabar amb el d’enguany  d’Ana García que retoma el vell camí, que mai s’hauria d’haver abandonat del cartell d’autor, - tal i com es va concebre des del començament-, i que llastimosament des de Cultura s’havia capgirat de manera terrible i s’havia passat de tenir un cartell d’autor, amb pedegree local, a cartell d’aprenent  aquí se li donava permís i oportunitat per dir la seva, encara que tingués un nivell baix de qualitat.

Quan un va conèixer que era Ana Garcia l’artista triada  per el cartell d’enguany, es va sorprendre molt. Primer per que és una artista que ha abandonat la seva pròpia personalitat , amb un bon nivell de qualitat amb la que es presentà a la ciutat, per convertir-se en una seguidora fidel i fidedigne de la línia de la seva parella, Alberto Romero Gil. Per tant  el lògic i natural seria haver-lo triat a ell, tant per qualitat , que és molta, com per el fet de ser fill de la ciutat i a més  més, de Rocafonda. Si tenim a l’original, és d’estúpids anar a buscar al copista.

Però centrant-nos amb l’obra escollida, l’autora ha cercat un mix d’entre ambdues opcions. Per un costat vol mantenir la seva línia pictòrica, donant-li així caire de personalitat i per l’altre tocar la vessant localista de la festa , una opció valorable, però mal duta a terme per el caire fosc de la proposta, caire sempre contrari al d’una festa major,  i el mal detall dels elements festius presents en el cartell, petits i dificils d'identificar, acabant amb el rètol lluminós que trenca tot l’encanteri i desfà l’equilibri.

Fa un parell d’anys explicava que fa molts anys, el per un llavors degà de la Facultat de Ciències de la Informació, Miquel de Moragas i Spà, tot parlant del cartell de Santes de Mataró, deia que era l’anti cartell per antonomàsia, ja que era un cartell dedicat tan sols a la població que ja coneixia la festa i que per tant no precisava d’un cartell, mentre que incidia repetidament  que els cartells van dedicats especialment per anunciar una cosa per a qui li es desconeguda, cosa que no succeïa , ni succeeix, en el cas de Mataró.

Els temps però han canviat i avui mateix la Festa de les Santes no és una festa local i sí en canvi és una festa en la que hi pren part molta  gent de tot Catalunya depassant absolutament tot el significat local i com a màxim comarcal que tenia fa més de quaranta cinc anys, quan va néixer en l’esperit actual i quan es va començar tota la història dels cartells anunciadors de la mateixa. I a més aquest significat, res els importa.

Per tant el cartell anunciador de la mateixa ha de canviar els paràmetres localistes per endinsar-se en un magma festiu molt més profund. Però aquest canvi, tan obligat i necessari com evident, no ha quallat en l’habitual magma retrògrad de Les Santes que volen ser les més modernes però mantenint el sacrosantorum de les essències, alhora que persisteixen en ser anunciades per cartells de línia i lectura més clàssica possible, i així ha succeït en aquest anys, amb un cartell absolutament digne de poblacions com Argentona , Arenys o Malgrat , ple de teòrics elements de festa, sols comprensibles en aires de complicitat localista , però que alhora és del tot llunyà a una festa que, agradi o no, ha escapat de la paramètrica local, per endinsar-se per altres paramètriques més generalistes.

Per això fracassa el cartell d’aquest any ja que el to general defuig de l’element d’anunci que té per definició un cartell (gran full manuscrit o imprès que hom fixa en llocs públics per a anunciar alguna cosa) ja que per els elements emprats i la forma d’usar-los, difícilment qui desconegui la festa de Les Santes, sabrà amb la seva lectura de que es tracta  d’un anunci de la Festa Major de la ciutat.

I és que cal entendre que una bona peça artística, com és el cas, no respon sempre a ser una bona peça comunicativa com ha de ser sempre un cartell.

Per això insto de nou al retorn de la idea primigènia, tal i com es fa a Barcelona , a Lleida i a altres ciutats. Que el cartell de Santes sigui i serveixi com a reconeixement públic a la tasca d’un artista per la seva trajectòria i respongui per tant a una línia creativa realitzada durant els anys de carrera, no com ara en que sembla premiar a qui comença, o a qui gaudeix de l’amistat d’un Ajuntament que s’hauria de replantejar seriosament qui ha de ser el que triï el cartell de la seva festa major.

TEMPUS FUGIT JA FA 10 ANYS. I SI HO REPETIM?

 

Avui fa justament 10 anys que s’inaugurava l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí. Una exposició que donava veu d’alçària a 24 artistes de Mataró i que es convertí en una exposició apreciada i estimada per el conjunt dels ciutadans que van descobrir a través d’ella ,no sols l’excel·lent fer artístic dels artistes de la ciutat, incloent-hi alguns noms que desconeixien , si no que alhora van descobrir la Nau Gaudí que malgrat els anys d’activitat , no havia rebut l’allau de visitants que va rebre amb aquesta mostra.

Albert Alís, Per Màrtir Brasó, Mariano Cabellos,Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Mª Codina, Rosa Codina Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà, Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés, Perecoll, Jordi Prat Pons, Tomás Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert van ser els protagonistes d’aquella gran festa de l’art. Agraïment permanent als artistes protagonistes que van donar llum a la veritat d’un art mataroní, quasi sempre massa amagat.

Repassant els escrits del catàleg, en el de Joaquim Fernàndez, regidor de Cultura, deia : ”Convindria que aquesta primera exposició en clau mataronina, no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions  que es fan sobre la Col·lecció Bassat es podrien complementar, anualment o bianualment, amb una exposició d’art local de tal manera que la potència dels artistes mataronins arribés, no només als nostres conciutadans, sinó també a tots els visitants que recalen  a la capital del Maresme per visitar la Nau Gaudí ".

Avui  ressona de nou la proposta i crec que  seria una magnífica pensada. S’ho apunta l’Ajuntament?, per si té dubtes que pensi que els artistes mataronins estan disposats i preparats per a una nova trobada i que de nou seria un èxit absolut. Que hi dieu?.

FER COL·LECCIÓ. FONS D’ART DEL MUSEU DE MATARÓ

 

Per primera vegada des de que s’inaugurés, aviat farà dinou anys, el centre d’Art de ca l’Arenas ha assolit en part, el paper que n’havia disposat el seu donant, Jordi Arenas, amb la mostra “Fer Col·lecció” que aplega una part de les 130 obres que han ingressat en el Museu al llarg dels darrers cinc anys.

Segons s’explicita en una paret de la pròpia mostra, per circumstàncies que desconeixem no hi ha en aquesta ocasió un programa de mà per seguir l’exposició, les obres provenen de cinc vies: Les exposicions “Singulars”, la biennal de Pintura Torres – García, las donacions directes per part de particulars, , els Dipòsits de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, i a la compra directe per part el Museu.

És, segons diu el mateix Museu, una petita incursió en el seu vast fons, amb l’idea d’oferir a la ciutadania l’oportunitat de donar un cop d’ull dels mecanismes interns del Museu. Incursió, segons pensem, totalment fallida, ja que no serveix de res veure unes peces que dintre de sis mesos, restaran de nou amuntegades i emmagatzemades en els sempre invisibles fons del Museu, que no hi ha punyetera manera de que s’obrin a la ciutadania, per que el poble pugui veure els tresors que son d’ells i no dels quatre inútils que teòricament els cuiden per que no es facin malbé.

L’exposició , que malgrat tot, és de recomanable visita, aplega un interessant ventall de treballs d’artistes , essencialment mataronins, que mostra el seu nivell de capacitats.  D’entre ells destacarem, - i no podem ser exactes i exhaustius ja que en el full de visita, no apareixen els noms dels artistes exposats-,   les obres de les exposicions “Singulars” amb la signatura de Nefer, C. Garolera, J.Mª Codina i Rosa Codina Esteve, obres d’alt nivell que es fa difícil entendre com no estan exposades sempre.

Igualment cal remarcar les obres de Pere Casanovas, Mia Llauder, , Josep VInardell, Rafel Estrany, Bas, Raúl Capitani, , R. Casa Peña,M. Lizana,  E. Comabella, J. Simon,  i el seguit d’artistes contemporanis provinents de la donació de l’Antoni Luís, d’un notable nivell de qualitat, alhora que cal remarcar igualment el seguit d’obres de Domènec, les obres del Premis Torres Garcia que estan exposades al Tecnocampus i la curiositat del treball de Revello de Toro , amb el retrat de l’alcalde Pedro Crespo.

Lamentablement , encara que s’ofereix un plafó amb el llistat de “donacions” , no s’entén algun dels oblits de la mateixa, però no serem llepafils en aquesta primigènia exposició d’obres d’artistes locals, que no hauria de ser excepció sinó norma, tal i com s’indica  en la plana 21 del projecte d’actuació del Centre d’art en el que pertoca a exposicions temporals, i en la que s’indica “que les sales que es dedicaran a la presentació d’exposicions temporals estaràn subjectes a una programació que haurà de ser intensa i molt variada. Les mostres permetran incrementar l’oferta de llocs d’exposicions pels artistes i han de ser de curta durada, entre un i dos mesos”.

A veiam si és veritat i s’acompleix el que s’estipulà en el moment de la seva creació i que mai s’ha tingut en compte.

Fer Col·lecció. El fons d’Art del Museu de Mataró 2019-2024

Ca l’Arenas

Del 28 de febrer al 31 d’agost de 2025