ACTE DE RECONEIXEMENT A PARÉS DE MATARÓ

 

El proper dijous, 19 de juny, l’Ateneu Centre Cultural  en el seu espai Escena i Pensament acollirà un acte de reconeixement al treball dut a terme en el decurs de la seva vida, a Joan Parés i Gomis , gran artista mataroní que des de fa ja forces dècades signa les seves obres com “Parés de Mataró”.

Fa ja molts anys que s’ha intentat dur a terme una exposició antològica del seu treball, però l’artista sempre s’hi ha negat per raons personals. Ara però, la seva avançada edat (85 anys) i el seu estat de salut,  ha mogut a un grup d’amics  a generar aquest homenatge per que pugui sentir la força de l’estimació de l’art, dels artistes i de la ciutat mateixa, al seu fer, realitzat durant tota la seva vida.

Per això aquest dijous, a les 18.30 hores i a l’espai Escena i Pensament de la  Fundació Iluro, un grup d’amics amb el suport dels Amics de la ciutat de Mataró ,realitzarem un acte de reconeixement a la seva tasca artística i cultural en el que sota la presentació de la periodista Laura Cera hi intervindran l’amic Francesc Masriera, el pintor Mariano Cabellos  i jo mateix, que intentarem confegir a trets les característiques personals i artístiques que han fet d’ell l’artista més estimat de la ciutat. L’acte comptarà a més a més amb el pianista Carlos Lozano que amanirà musicalment el mateix.

Un acte de justícia artística i ciutadana al que hi hauria d’assistir la totalitat de l’art local per agrair a l’artista no sols la seva tasca artística, ans també la seva passió per l’art i la ciutat, i el seu respecte permanent envers tots aquells que el practiquen.

Nascut a Mataró l’any 1939 va realitzar estudis a Arts i oficis (1948-1950 ) per continuar amb Marcos Zaragoza (1950-1953) i posteriorment amb Jordi Arenas (1953-1963), Per altre costat va estudiar com a Pèrit de teixits de Punt a l’escola de Canet, i es va graduar en Arts Aplicades i Oficis Artístics  a Barcelona, pertanyent molts anys al Col·legi de Decoradors de Catalunya.

Encara que havia començat de ben jove els seus estudis, no realitzà la seva primera presència pública fins l’any 1962, participant a la col·lectiva “Art al carrer” que es realitzà a la Riera mataronina. La seva primera exposició individual no fou fins l’any 1971 amb l’espectacular mostra  “Homenatge a la Plaça Gran” que ocupà amb 70 pintures el Museu Municipal. A partir d’aquell moment començà un ritme expositiu de al menys una exposició a l’any amb presència a diferents poblacions catalanes , entre elles Barcelona, on exposà a la sala Bargalló. D’entre les seves exposicions varen destacar  les de la Biblioteca Popular (any 1972), Sala Fuset (979) i Galeria Tertre (1981). A partir d’aquell moment les seves exposicions van ser cada vegada més escadusseres ja que els encàrrecs el dominaven i no trobava temps per estructurar l’ideari precís per a una nova exposició. D’aquí que el seu currículum expositiu sigui ben escàs.

Parés va arribar a l’art de la mà d’una habilitat convertida en afició. L’ensenyament general i els seus estudis professionals  el decanten clarament cap uns indrets en els que el dibuix i l’entorn decoratiu en son els amos i senyors. No és doncs d’estranyar que les primeres obres de l’artista es moguin per camins tan efectistes com ho puguin ser els de la Plaça gran o els llaminers paisatges italians. I el cert és que no quedaven gens malament aquelles visions primerenques i menys si tenim en compte el que s’estilava per aquells temps en els que la repetició quasi permanent dels mateixos esquemes  varen convertir a moltes obres i artistes, en un refugi d’habilitats tècniques en els que ben poc d’art veritable hi havia.

Però sortosament el tarannà viatger i d’aprenentatge perpetu del que  ha gaudit sempre l’artista, li va fer entendre que aquell no era el seu camí i capgirà el seu desenvolupament cap una línia molt més pròpia, personal i intimista , en la que sempre s’hi ha trobat molt a gust , ans també en la que ha pogut desenvolupar a la perfecció les seves habilitats tècniques.

Parés de Mataró es converteix així en “el poeta del quotidià”, com el vaig definir en una crítica i ell va convertir en el segell de marca del seu fer. Així, els elements habituals, els racons més insospitats, els estris d’ús més diari, recobren noves perspectives i personalitat en les mans de l’artista.

És en aquest treball en el que la comunicació entre l’artista i la seva pròpia obra s’aconsegueix de manera més adient, fet del que en surt beneficiat l’espectador  que poc ha de posar de part seva per completar el cercle perfecte.

Per aconseguir el seu fi , l’artista es mou amb habilitat  amb l’inestimable ajut del dibuix del que sempre n’ha estat un fervent defensor. Els seus pastells, acrílics , olis, esgrafiats o pintures a l’ou han estat solventades sempre amb una certa facilitat  per aquell que  ha tingut sempre en el domini de l’ofici, - tan poc respectat ara -, una de les seves millors qualitats.

Joan Parés ha estat un pintor d’altíssima qualitat i ben necessari en el seu temps i jo diria que ho seria avui mateix. Sempre hi ha hagut persones que sobre totes les coses han estimat les petites coses de cada dia, elevant-les des de la seva humilitat i donant-les  el to que creiem mereixen.  Parés n’ha estat un d’aquests i en un temps en el que la deshumanització  ens fa més estanys amb nosaltres mateixos, bo és recuperar aquest entorn, que ha estat sempre el de Parés de Mataró, el poeta del quotidià.

D’aquí el nostre agraïment.

25 ANYS. FONS D’ART DE L’ASSOCIACIÓ SANT LLUC

 

Com plat fort del 25 aniversari de la Sant Lluc, l’associació ha organitzat una mostra col·lectiva del que cal suposar bo i millor del seu fons d’art , aconseguit en aquests 25 anys d’activitat. La mostra s’inaugurà el passat 31 de maig  i jo l’he visitada fa pocs dies ja que en aquelles dates estava de viatge.

No entrarem en discutir i comentar el modus operandi de la festa. Cadascú és lliure de fer el que creu que és millor pels seus interessos. Per a mi està clar que si es celebra l’aniversari d’una entitat és bàsic fer repassada bona dels actius del que es disposa , és a dir de la seva història i dels seus protagonistes. cosa que crec no ha succeït en aquesta ocasió, ja que la mostra és pobre i esvaïda i a més representa pèssimament als associats i al seu treball.

Oblidar-se de la primera peça que entrà en la col·lecció que va ser a conseqüència de l’exposició d’ Emília de Torres que inaugurà la sala del Sant Lluc al Casal com a tal, i que un va tenir l’immens plaer de presentar en el catàleg i en directe, és un oblit imperdonable en l’històric i en l’artístic ja que la peça d’Emilia de Torres que es presenta en aquesta ocasió és fluixa i ben poc representativa del seu bon fer.

El cert és que després de visionar l’exposició no l’entenem de cap manera. Hi ha una obra de Rafel Estrany però cap del seu fill que sí havia exposat a la sala. Hi ha obres pèssimes  d’artistes amb nom , com el cas de Diaz Alamà o Mònica Dixon, al costat d’obres de ben poc nivell en relació a la seva vàlua, com en els casos de  Boix, Guerau Calabia, Puiggalí, Manuel Cusachs o Pau Viader, mentre que no n´hi ha cap d’artistes mataronins ben reconeguts per la seva pertinença i defensa de l’entitat, en uns oblits lamentables que no tenen cap excusa.

Es trist dir-ho però  malgrat la qualitat d’algunes poques peces com les de Carme Garolera i d’Alberto Romero Gil , la més certa de les veritats és que paga molt més la pena, visitar la mostra amb les obres dels artistes que han exposat en la sala, que es troba en la sala contigua, que visitar aquesta mostra incolora inodora i insípida que ens ofereix el sant Lluc en el seu aniversari.

I aquesta col·lectiva és més pobre encara quan es fa comparança amb la donació de part de la col·lecció del que va ser el seu president i que ara podem veure a Ca l'Arenas. No pot ser que el tot sigui molt inferior a una de les parts.

Una mostra que exigeix a l’entitat en sortir de l’enorme atzucac en que està submergida, ja que després de la pèssima temporada programada crec que la directiva s’hauria de plantejar seriosament si aquest és el camí a seguir. Exemples com la renuncia a l’organització de la Biennal , lliurada d,amagatotis a la Fundació Iluro, son la demostració d’un personalisme patogen que podria acabar amb l’entitat.

Esperem la nova edició de la col·lectiva del Sant Lluc i que amb la mateixa trenquin el pèssim camí que estan duent a terme encegats per un far que enfosqueix i no il·lumina.

 25 anys de l'Associació Sant Lluc

Sala d'Aparelladors de Mataró

 Del 31 de maig al 22 de juny de 2025