A RICARD JORDÀ, ARTISTA I AMIC , PER DAMUNT DE TOT.

 

Obra dels començaments de Ricard Jordà, amb Josep Tur com a mestre.

 

Per a finals d’aquest mes de setembre  s’està organitzant un homenatge a Ricard Jordà , a celebrar amb una exposició de les seves obres , aquelles que encara romanen a casa seva, per tot el carrer de Sant Joan, recuperant l’esperit de mític Sant Pere més alt , aquella mostra d’art mataronina que ha quedat a la història de l’art ciutadà encara que son ja pocs els que la poden explicar.

Encara que discrepo amb la participació municipal en aquest acte de reconeixment amical, ja que entenc que el paper municipal hauria de ser altre, i més després d'haver suspes fa uns anys l'exposició de caire antològic que se li deu encara, i que no hagi publicitat com es mereix la donació d'obres que realitzà fa poc temps al Museu de la ciutat. Però em quedaré amb el resquemor per dintre i activaré en el posible la meva estima i admiració per l'amic Ricard amb qui he compartit tota la meva vida com a  crític d'art.

Per això, i com a previ homenatge, reprodueixo l’escrit que li vaig fer per una exposició a la primavera del 1990 , esa dir fa ja trenta cinc anys-,  i que ell va reproduir en el llibre sobre la seva obra , de tant sols 50 exemplars, el novembre de 1999.

“Només els que son capaços de veure l’invisible, són capaços de fer l’impossible “ (H.Lawn. Premi Nobel de la Pau)

 

Si presentar una exposició és sempre tasca difícil, presentar a Mataró una mostra de Ricard Jordá, encara que aquesta vagi ara per uns camins ben peculiars, encara ho és més. I és que enfrontar-se a cercar una nova divagació sobre una personalitat tan clara i definida, com ho és la de l’autor que ens ocupa, segurament ens portaria a embolicar el nostre pensament per acabar, a ben segur,dient allò dels presentadors més afamats de les varietats, que amb entonació ben peculiar, omplen pulmons per esclatar amb la cantarella de “Senyores i senyors, amb vostès ... l’obra de Ricard Jordà, i així  esta ja tot dit.

I és que, que podem dir en una presentació a corre cuites sobre el nou treball de Ricard Jordá? En ares de la brevetat ens podríem quedar en allò tradicional que Jordá ens presenta un seguit de “jordás”. I no mentiríem i ens entendríem tots, però alhora no seria del tot correcte l’enunciat. Per què avui l’autor ens sorprèn de nou en la seva habilitat amb un recull de peces d’aquelles  que podríem considerar “menors” però que son amplament posseïdores  del regust de la bona collita.

Certament si entréssim a parlar de la transcendència de l’art, en totes les seves façanes, direccions i motivacions, ho podríem fer en una interminable estona, i potser acabaríem coincidint en què la veritable transcendència escapa a la pròpia sensació de l’autor i sols assoleix quan és recollida per l’espectador en la seva total intensitat. I aquesta transcendència , fonamental per considerar un treball com obra d’art, pot arribar per qualsevol camí.

Ricard Jorá i J. Mª Rovira Brull

Ricard Jordà vell lluitador en l’afany de crear sensacions internes, ha mastegat la pols de tots els camins, I després de tanta lluita, ara s’atreveix a cercar la intensitat transcendent en el que bé podríem considerar divertimentos I en ells ens trobem barrejades obres sense cap més intenció que la produïda en un moment d’interludi, i altres prenyades de l’eterna cançó de llibertat de l’artista. Però si sempre el ritme l’han marcat les pinzellades acurades del dominador tècnic,  ara  aquest es gira d’esquena i són els elements quotidians, els que , combinats en interessants collages conformen unes peces que en tots els nivells de valoració mantenen el to, que és en especial força alt en uns determinats indrets en els que l’artista intenta superar-se a si mateix.

I potser tot això que podria semblar de difícil explicació es podria resumir en el capicua que encerclaria aquest comentari. Sols artistes capaços de veure l’invisible poden ser capaços de fer un impossible. A priori semblava impossible fer una interessant mostra  de col.lages de Ricard Jordà sense perdre la seva intensitat. Ell ho ha aconseguit. Ara sols ens falta que ens segueixi fent visible aquells elements que s’escapen a la sensibilitat de l’espectador, i per tant en més grau, a la sempre eterna ceguesa de la crítica.

Ara slsl queda esperar l'èxit de la convocatòria per donar la gran abraçada d'ànim que sens dubte mereix Ricard Jordà.