EN EL RECORD DEL VELL I BELL AMIC, RICARD JORDÀ.

 

Obra de R. Jordà .De la meva col·lecció

Corria la primavera del 1976 quan et vaig fer la meva primera crítica a un mitjà públic. Era a “Crónica de Mataró” i va ser degut a l’exposició que vas fer a Tantra,- per qui no ho recordi , el nom original  de la que despès va ser Tertre, la galeria del carrer dels Alamos. D’ençà aquell primer moment, n’han estat moltes les crítiques, presentacions orals i escrites per catàlegs d’exposicions, i moltes mes les converses i xerrades que es van accentuar després de la meva jubilació.

Amb tú hem parlat de tot i de res , però principalment ho hem fet d’Art i de la vida, per que per a tu l’art era la translació plàstica de la teva vida, de la real i de la imaginaria, de la que feies i de la que t’hauria agradat fer i principalment la mirada plàstica als esdeveniments importants que t’afectaven  i als que responies amb la teva mirada crítica, amb el teu realisme tan real com imaginari, amb la teva pulcritud tècnica i el domini perfecte d’espais i materials que convertien les teves obres en una petita simfonia social en la que calia deturar-se atentament per cercar i trobar-hi les mil i una lectures crítiques que ens volies oferir.

El teu sempre terrible terrabastall personal. Que difícil és conjugar alhora art i passió sexual. Les teves anades i vingudes, quan no fugides, en la recerca d’una estabilitat personal per a poder crear. Però ni amb aquestes. Els teus punts crucials de creació van sempre acompanyats d’uns moments de tranquil·litat, per a no dir de sedació acceptada.

Però tu, sempre amb el somriure als llavis i amb l’abraçada i els dos petons a punt, per abraçar-te  aquí estimaves sabent-se alhora estimat. Per que tu Ricard que tant has estimat, a vegades a contracorrent, sempre has sabut fer-te estimar i es nota ara en que moltes persones alienes al món de l’art se m’acosten i m’expressen la pena que els hi ha causat la  teva desaparició i m’expliquen mil una anècdotes i en canvi no em parlen quasi d’art, ja que el personatge és potser més important que la persona, que és simplement un gran artista.

I un, com que et coneix molt, però principalment et coneix com artista, s’esgargamella per explicar el teu rerefons pictòric. La creació juntament amb l’Eduard Alcoy , en Josep Mª Rovira Brull i en Pepe Novellas i la col·laboració de Perecoll per gestar allò que un va batejar com “ L’Escola de Mataró. L’escola que mai va existir”, que mitjançant el realisme fantàstic vàreu saber crear un món particular i peculiar en el que es van escriure històries meravelloses, i que quan els altres companys van abandonar el vaixell per evolució dels seus idearis, tu vares saber mantenir-te en aquesta figuració fantàstica en la que vas crear moltes obres que varen seduir a tots aquells que fixaven en elles la seva mirada.

A partir d’això varen aparèixer moltes obres que varen anar evolucionant, deixant de costat uns protagonismes amb fons oníricament plans, per anar a la caça i captura d’uns treballs molt més intensos, amb detalls  pulcrament creats que conformaven un segon pla al que calia seguir llegint ja que eren el contrapunt perfecte a la història que ens explicaves.

I les teves giragonses amb imatges més de caire surreal, en les que apareixien insectes  o altres animals que assolien paper principal. I l’afegitó de petits animalons morts que juntament amb deixalles varies confegien un nou abecedari personal quan la salut visual minvava i pintar t’era difícil ja que l’ull no responia com calia.

I el que hauria sigut mortal en la intel·lectualitat d’un artista , assoleix en la capacitat creadora del mateix, una nova font d’inspiració  creant uns collages inesgotables en els que apareixen  tots els mostres que has domesticat en el teu cap i que has convertit en elements dòcils per seguir neguitejant ments i pensaments d’acomodaticis ciutadans  que es perden subjugats en el teu mon, per dir-te que tens raó i que l’art és la gran possibilitat per aconseguir que només aquells que son capaços de veure l’invisible, siguin capaços de fer l’impossible.

Potser per això, avui quan tan sols te’n has acabes de marxar mar enllà , ja t’enyorem apassionadament, i necessitem el teu somriure, els teus petons i aquella mirada neta que ens perdonava tots els nostres pecats.

Per això, i per molt més ,que queda entre nosaltres, gràcies Ricard per la teva lliçó d’art i de vida que esperem ens permeti assolir el nivell d’estimació que tu has aconseguit.

Fins aviat, encara que esperem que sigui el més tard possible. I mentre dones records i petons a tots aquells amb qui vàrem compartir el mon de l’art i que ens esperen per fer una nova xerrada , aquest cop, sense fi.

Un petó