Núria Guinovart exposa al Museu del Càntir d’Argentona, amb
una exposició que és com una cloenda del seu cicle expositiu pel Maresme on en
els darrers anys ha exposat a Aparelladors de Mataró on vàrem gaudir de la seva
obra més antiga amb el ciment i les incisions com idioma plàstic, i abans al Museu
Monjo on presentava una mini antològica del seu treball.
Aquells que no havíem vist les seves darreres presències
públiques no esperàvem el salt cromàtic tan important que marca de manera
intensa, i crec que definitòria, el seu nou tarannà plàstic. En ell, segueix
amb el ciment com a base i fonament, però
les formes amb les que marcava ritmes i territori, deixen de ser amebes
que circulaven per l’obra, per esdevenir
ara, protagonistes totals de la mateixa, establint un diàleg plenament viu
creant , com diu la mateixa autora en l’escrit de presentació, un espai obert,
un moment congelat on l’emoció pren forma i es mostra tal qual és.
Queda lluny l’actual treball de l’autora d’aquella mirada abrupta,
més dura , més primitiva potser, però que impregnava d’una rara i sensible
bellesa. Una obra sense concesions, molt pensada i brillantment executada.
Però l’autora és de les que ara entén que l’art ho és en quan no
es fa per a un mateix, ans el contrari , que l’Art no és Art si no comunica amb
l’espectador fent-lo co-partícip dels
neguits i /o alegries de qui el gesta. Amb aquesta creença crec que l’autora ha
realitzat un tomb absolut en el seu aspecte visual de la creació.
Mantenint ben cimentada , i mai tan ben emprada la paraula,
la seva base estructural, Núria Guinovart descobreix ara el color que essent
seleccionat per que no causi trencadisses, - avui per
exemple ja no apareix el color ataronjat-, estableix amb verds i blaus un
contrast benvolent que agafa volada intensa en algunes peces, que estableixen
així un crit esperançat de qui fuig de la monocromia i d’una certa tensió ambiental, que ara es fa més dolça i esperançada.
L’exposició d’avui al Museu del Càntir és molt més un cant
esperançat de futur, que no pas una evolució d’un passat més gris, i per que no
dir-ho, trist. Agitada, i empenyent una
nova paleta cromàtica, Núria Guinovart dulcifica l’exterior de les seves obres,
encara que mantenint el crit suau del seu interior, i gesta un nou capítol del
seu brillant caminar artístic i creatiu.
Un caminar en el que cada vegada agafa més protagonisme el volum,
com ens demostra avui de nou, amb la presentació d’unes escultures
volumètriques en les que a la forma hi suma uns cromatismes perfectament
adients, alhora que elaborats en brillant simfonia. Un element a seguir ja que
estableix un punt de contacte altament valorable.
Ara tan sols resta esperar el futur per veure quin és el
camí pres. Sigui el que sigui, seguirà essent el d’una artista enormement sincera
que plasma, mitjançant la seva subtil abstracció, les petjades del seu interior . i ho fa amb
sinceritat i qualitat artística, elements avui per avui, molt valorables.
Una exposició doncs, aquesta de Núria Guinovart al Museu del
Càntir, molt recomanable per a tothom i molt especialment per aquells a qui l’abstracció
els neguiteja. Estic convençut que després de veure-la seran uns més rendits a
la causa.
Núria Guinovart. “Entre la matèria i l’emoció, res no és
pla”.
Museu del Càntir. Argentona
Del 14 de Novembre a l,11 de gener de 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada