Segueix “La destil·leria” amb la seva eclèctica temporada , anant picant d’aquí i d’allà, per oferir-nos ara en aquestes acaballes primaverals el treball de Miquel Wert, un jove artista entestat en fer del dibuix raó i causa de la seva expressió i s’ha de dir de vell antuvi que amb prou solvència i èxit.
Per analitzar el fer , o diem-ho ja
de bones a primeres , el bon fer de Miquel Wert, cal deturar-se separadament en
les dues cares de la moneda de tot artista com és el fons i la forma. Dues
cares que l’artista lliga sota l’aixopluc d’una mirada vintage que li permet
que el conjunt en surti reforçat.
És obvi que en primer lloc cal
parlar de l’aspecte tècnic. I dic és obvi ja que a bon segur l’ús d’altres
materials condicionaria la manera de fer de l’artista com s’evidencia en les
obres primerenques que de manera ben atrevida presenta de forma testimonial en
l’exposició i ens marquen un concepte del tot diferent.
És aquesta mirada iniciàtica un
concepte, més lliure , més abstractiu , més “actual” si m’és permesa l’expressió,
que curiosament i en avançar el temps no segueix en una evolució i sí en canvi
hi ha un gir cap un concepte cada vegada més clàssic, que va des del dibuixos
de caire familiar generalista vers uns darreres “retrats” que acompleixen el
cànon i que ens retrotrauen a un passat que no sé pas sí és el millor per a
l’artista.
Wert és un gran dibuixant. A més és un apassionat d’aquesta tècnica caiguda en desús com element protagonista malgrat els esforços de gent com Antonio López o com molts contemporanis que han fet del grafit un element important en el seu fer. Però a l’hora de la veritat el dibuix segueix sense valorar-se, - el Premi Ynglada Guillot n’és exemple fefaent -, i més si en fem ús del carbonet , i que a dir de la ja desapareguda sanguina. I si hi ha tècnica i passió els resultats forçosament son bons.
Wert entén perfectament la tècnica
com a mitjà, i amb ella es serveix per estructurar una mirada el·líptica cap un
concepte vital ja desaparegut. La seva reproducció d’imatges d’altres temps,
explicitant una manera de viure i entendre la vida , li permeten fer una
reflexió de caire més antropològic i social, en la que ni interroga ni cerca
respostes de com ha canviat la manera de viure , la manera de relacionar-se ,
la manera de ser , en una paraula. Ell explica i deixa penjada en les seves
obres unes mirades pendents que tot espectador ha d’esbrinar , llegir i
intentar de fer-ne lectura. Per tant , Wert el que pretén és comunicar que és i
ha de ser sempre la clau i raó de l’art.
He de dir per tant que l’exposició
de Wert , a més d’agradar-me , és una veritable lliçó d’art en tots els seus
apartats, des de la seva excel·lència tècnica fins la seva capacitat
comunicativa , però alhora he de dir que potser estem perdent un gran artista
per guanyar tan sols un gran dibuixant , i és que les seves primeres obres son
de tant alta qualitat que és difícil fer mirada abstractiva de la resta en las
que , vist el precedent, l’ofici domina per damunt de l’art.
Sortosament però
Miquel Wert és jove i està a temps de rectificar.
Sigui com sigui,. Magnífica exposició
que cal visitar.
(les magnífiques fotografies han estat extretes de la xarxa)
