“REVÉS”. GRAVATS DE TERESA OLLER

Que el gravat sembla ser el rei artístic del Maresme queda palès amb la gran quantitat de mostres que constantment  acullen els seus espais expositius, com per exemple ara mateix amb Lázaro Ferré  al Museu del Càntir i Teresa Oller amb l’expo “Revés” a l’espai capgròs.

Teresa Oller, la gravadora d’Alella i membre de Tarlatana 17, repeteix expo a Mataró uns mesos més tard de que ja ens mostrés els seus treballs a la sala del Casal.

Llavors comentàvem que la bona qualitat del seu fer, no havia lluït ni havia arribat als espectadors davant l’horror vacui, el totum revolutum que era el muntatge de l’exposició amb un nombre exagerat de peces , disposades de totes les maneres possibles omplint qualsevol espai de la per se petita sala del Casal, aconseguint un enfarfegament expositiu de difícil digestió.

Sembla haver aprés de l’experiència, i ara Teresa Oller arriba a l’espai capgròs amb una obra en la quantitat justa per que pugui ser contemplada al detall, i a més amb una varietat estilística i compositiva que s’agraeix i que li permet lluir-se demostrant abastament el seu domini tècnic en les diverses variacions que presenta.

Teresa Oller titula l’exposició “revés” jugant amb el concepte matriu del gravat , com ho és que la planxa i l’estampa  son elements simètrics i per tant la generació creativa s’ha d’efectuar en la realitat inversa, el que podríem dir negatiu, del resultat final.

Per això i en un desig didàctic mostra una planxa treballada i el seu resultat una vegada estampada, per acompanyar un seguit de treballs en els que el  gest i el sentit de moviment dominen, a la recerca d’una tridimensionalitat que aconsegueix amb el muntatge d’alguns dels seus treballs.

En aquesta exposició de la que recomanem visita, Oller desgrana el seu variat concepte tècnic, visual i creatiu ,creant un ambient encuriosit que genera una feeling comunicatiu important , demostrant que el seu nom està enter els més valorables de l’entorn, això sí, sempre que no reincideixi en l’error d’acumular es seus treballs en una altre exposició.

TERESA OLLER.- BIAI_X. HORROR VACUI EN UN TOTUM REVOLUTUM

 

Teresa Oller ocupa, i mai tan ben dit , tot l’espai de la sala del Casal Aliança amb “Biai_x” , títol del que  pretén ser una exposició de la seva obra. I diem pretén ja que l’acúmul desmesurat d’obres presentades  de forma ben llunyana al que es considera una exposició ( acte d’exposar públicament per a ser vista per un gran nombre de persones amb deteniment), és a dir presentar obres per a ser examinades i gaudides en les millors condicions.

Però potser ens equivoquem i la intenció de l’autora, que ja en el cartell anunciador ens presenta algunes definicions del títol com “mesura de la descompensació d’un conjunt d’errors” o “forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència” , és justament aquest,  fer un totum revolutum que combinat amb un horror vacui ens obligui a una lectura diferent de l’habitual de les exposicions, no amb la tradicional passejada per deturar-nos més detingudament davant l’obra que ens crida l’atenció per a un anàlisi i gaudi més profund i si en canvi el cercar en  el desgavell posicional de les obres aquella que més ens crida i em sedueix.

Sigui com sigui l’exposició tal i com està presentada és un desastre total ja que no sols impedeix la correcta contemplació ans el que és pitjor, establir la més adient de les comunicacions sensitives entre obra i espectador i per tant converteix en inexistent el propòsit que té qualsevol exposició.

I el cert és que és una gran llàstima que això succeeixi ja que Teresa Oller és una bona artista amb un historial en l’art del gravat prou potent, amb la suficient tècnica com per assolir bons resultats, com ho ha demostrat amb les ben seductores obres que  hem pogut observar en les diverses col·lectives en que ha pres part, tant en l’entorn del Sant Lluc, com amb el col·lectiu Tarlatana , com molt especialment amb la peça de bones dimensions que presentara en la recent col·lectiva del Sant Lluc d’enguany. El seu gravat establert en un ritme gestual potent, amb una tècnica prou acurada i amb un apunt cromàtic generalment escaient, mereix l’atenció que la pròpia autora li nega amb el disbauxat muntatge d’aquesta exposició

Jo li aconselleria que ara , amb ben pocs dies d’exposició a les esquenes, aprofités els dies de tancament de la sala, per refer total muntatge, triar les peces més interesants , -que son unes quantes-, i retornar al taller més de la meitat del presentat. Llavors si que podríem gaudir del bon treball d’una autora amb creacions prou vàlides, com es visibilitza en les imatges d’aquest post, que per el seu desig de presentar quantes més obres millors, ha acabat perdent l’oportunitat de mostrar amb elegància i dignitat el seu bon fer a artistes, amics i coneguts.

Crec que podria estar a temps per rectificar, però si no ho vol fer, que tingui ben apresa aquesta lliçó per a la propera exposició. Generalment en una exposició poc és molt, i sempre, moltíssim és la millor manera per convertir en un no res qualsevol mostra artística.