HA MORT RAÚL CAPITANI

Autoretrat de Raúl Capitani que va realitzar per a la sèrie “autoretrats” que es publicà al la revista Mataró Report)

Aquest matí ens arribava la trista notícia de la mort de Raúl Capitani, gran artista i bon amic. Sabíem del seu delicat estat de salut però no esperàvem el fatal desenllaç.  La seva salut ja fa anys que era més que dèbil  però semblava que el “marcapasos” que se l’hi havia implantat fa uns quants anys li donava prou forces com per tirar endavant amb entrebancs, però endavant, però la setmana passada ja m’arribava la mala nova d’una capacitat pulmonar tan minvada que el seu estat esdevenia preocupant, però no esperàvem que el desenllaç fos tan imminent.

Va ser en Manuel Casahuga , propietari de la sala Fuset qui em va presentar a Capitani quan feia poc que havia arribat de la seva Argentina natal fugint per raons polítiques. Me’l va presentar ja com a gran gravador i em va ensenyar alguns exemples entre ells una exuberant imatge de la coca de Mataró. Em va encisar des del primer moment , cosa que era fàcil, ja que de sempre he estat un gran enderiat del gravat, i allà em trobava per primera vegada front d’un artista que sabia molt bé que es tenia entre mans, amb un domini tècnic aclaparador i a més a més amb una capacitat i un desig d’investigació impressionant.

A més a més em vaig trobar amb un home de gran cultura , amb coneixements literaris, històrics, filosòfics i d’història d’art que depassaven intel·lectualment a l’habitual entre els creedors mataronins d’aquells temps.

D’ençà llavors vaig mantenir amb ell una relació fluida i constant i van ser forces les vegades que vaig tenir el plaer i l’honor de presentar diverses de les seves exposicions.

Capitani va ser del primers autors que van tenir a la literatura i espacialment a la poesia coma font d’inspiració. Quan va arribar a Mataró junt als seus gravats ja presentà un seguit de tintes aquarel·lades amb Garcia Lorca i Hernández com a protagonistes. Integrat ràpidament al país, va ses va acostar a l’obra d’Espriu essent el seu treball al voltant de “Lapell de brau” una veritable revolució plàstica i intel·lectual . Un camí que va seguir amb altres referents poètics, mantenint un potent diàleg entre la potència dels grans poetes i el seu expressionisme plàstic estructurat essencialment en el social.

Una treballs que va compartir amb una mirada pictòrica fonamentada especialment en l’expressionisme  que era l’eina estilística amb la que podia expressar més lliurament el seu pensament clarament social i d’esquerres. Una pintura a la que també va afegir de manera repetida uns camins d’investigació tècnica  amb procediments mixtes que convertiren a la seva pintura en una petita variació del gravat.

Un gravat que va ser sempre el seu eix i far , especialment amb la seva tasca en la creació del taller de Gravat ,que va dirigir durant una dotzena d’anys i que va enverinar apassionadament a un bon gruix d’artistes mataronins que van trobar en la diversitat de tècniques el gravat una nova manera d’expressar els seus neguits plàstics.

Però Capitani era molt més que un artista i un mestre , era un intel·lectual profund capaç d’aprofundir en qualsevol reflexió i discussió en que art , política, literatura o pensament en fos protagonista, com be saben els seus amics de la tertúlia del Dimarts del Llimoner. Com a bon argentí, essència interior a la que mai va renunciar, Capitani era un conversador incansable. Començar una xerrada amb ell significava que el temps desapareixia  i amb la seva parla lenta i meditada i el seu discurs que no o anava mai per camins lineals i sí ampliant i passejant per totes les branques, les idees fluïen i un quedava subjugat per la seva sapiència i reflexió.

Avui ens ha deixat i encara que tota sabem que sortosament els artistes no moren mai ja que romanen entre nosaltres amb les seves obres , tots trobarem a faltar la seva saviesa, la seva passió, el seu gravat i personalment unn trobarà a faltar aquell, Che Pic, amb el que sempre em saludava.

L’enyorarem raúl i moltes, però moltes gràcies per tot el que ens has donat en el temps que hem tingut l’honor de compartir amb tu.

OTEIZA I RENOIR. CARA I CREU EN LES GRANS EXPOSICIONS.

No fa pas massa que El País Semanal recollia en una gran reportatge  el tema i la manera de fer en les grans exposicions que cada any i cada cop més es realitzen en els grans museus. Un article que podeu llegir aquí i que us recomano vivament.

Però està clar que tot aquest peculiar món de l’art espectacle, no sempre té uns fruits reeixits. I així al costat de grans èxits  com els ben recent de la mostra dedicada a El Bosco ( Museu del Prado) o l’encara viva de Francis Bacon al Guggenheim de Bilbao, hi ha altres mostres que tenen per collita un fracàs o com a mínim un desencís ja sigui per la minvada respost del públic, com per la vàlua artística del resultat final
.

Ara , a Barcelona , ciutat que lamentablement ha perdut molta pistonada en el circuit de les grans exposicions, tenim ocasió de visitar dues d’aquestes exposicions que es poden qualificar com a “grans”. Dues mostres amb uns resultats del tot contradictoris. Magnífica i espectacular la d’Oteiza a l’edifici de la Pedrera, sota l’aixopluc de la Fundació Catalunya- La Pedrera o la ben decebedora mostra de “Renoir entre dones” a la Fundació Mapfre, a la casa Garriga i Nogués.

La casa Garriga i Nogués , seu de la Fundació Mapfre, acull pagant ara 3 euros, l’exposició “Renoir entre dones”, una mostra que ofereix essencialment una quarantena d’obres de l’artista francès, amb la dona com a protagonista. Una temàtica que va practicar abastament experimentant amb elles  des de l’impressionisme fins el classicisme i amb la influència de grans autors com Ingres, Ticiano, Rubens o Rafael

Una exposició amb la presència d’una peça mestre com és “Bal du Moulin de la Galette”, obra esplendorosa que sols ha sortirt 5 vegades de França ( Nova York, San Petyesburg, Tokio i dues vegades a Barcelona , l’actual i una a 1917).una peça veritablement magnífica digne de ser el que és, una peça important en la història de l’art .El seu magnetisme establert en el ritme, el color i la distribució de plans i protagonismes, en el bigarrat conjunt  fa que fins i tot et sembli sentir el remor de les converses i el fons musical que les provoca, fa que haguem de considerar a Renoir de “gran”, per el que no coincideixo amb els promotors d’aquesta campanya global per fer-lo desaparèixer de la gran història de l’art , considerant-lo un autor mediocre. Sols per aquesta peça, mereix ja tots els honors.

A la resta , la figura femenina senyorejant en totes les formes, estadis i intencions , però sense aquell rampell de comunicació que les faci vibrants.

Potser que la filosofia del femení hagi canviat molt d’ençà l’època de l’autor i els canons de la seva representació també, però crec que a més a més hi ha una certa sensació de soseria en el presentat de la que tant sols algun detall puntual d’algunes obres i la peça de banyista amb reflexes , m’han cridat l’atenció mentre que negativament m’han sorprès les desproporcions , amb unes figures amb caps petits i unes formes que volen ser voluptuoses queden ara del tot desfasades. Tal i com em va dir un bon artista figuratiu amic meu, una mostra esencialment avorrida.

Un avorriment al que el salva les obres que l’acompanyen sense ser de renoir, com ho son els magnífics retrats de Picasso i el conjunt d’obres d’artistes catalans que en aquell mateix temps estaven residint a París (Rusiñol, Casas, Casagemas...)

L’altre punt a destacar és la sorpresa de les escultures presentades realitzades a l’ensem per l’artista en la concepció i per l’escultor català Ricard Guino, deixeble d’Arístides Mallol. Unes  més que interessants obres de les que es fa acurat estudi del concepte en aquest article de El País que podeu llegir aquí, fet que us recomano.

Però tot el desencís capaç de produir la mostra de Renoir es converteix en força espiritual tan sols passejar lentament per les sales de la Pedrera plenes de veritable art , amb el protagonisme del treball de l’excels escultor i mestre que fou Jorge Oteiza.

L'art no transforma res, no canvia el món, no canvia la realitat. El que l'artista transforma de debò, mentre evoluciona, transforma i completa els seus llenguatges, és a si mateix. I és aquest home, transformat per l'art, qui pot des de la vida, transformar la realitat"

Aquestes frases de l’autor son les que encapçalen l’exposició i el catàleg de mà d’aquesta immensa mostra “Oteiza, la desocupació de l’espai”, una mostra que retorna a l’escultor a Barcelona després de més de vint anys d’ençà la seva monogràfica de la Caixa.

Una mostra amb un centenar de pecesq que a més de la seva empremta personal dialoguen perfectament amb el meravellós ambient gaudinià que les envolta. Una selecció acurada que ens pemet intuir tot el desenvolupament mental, filosòfic i creatiu de l’autor, començant amb la seva obra figurativa , o més aviat pseudo-figurativa per passar a la seva dinàmica espaial  des del seus treballs més volumètrics fins a aquesta desocupació de l’espai  en la que la seva obra eclosiona fins a l’emoció més sublim.

Un sentit , aquest de l’espai deconstruit, que permet entendre com l’esberlar certes formes  dona pas a altres en una transformació volumètrica i espacial que ens parla del dinamisme en l’art i en el concepte.

Una mostra que a més de mostrar i ensenyar molt bé la trajectòria creativa de l’artista ens permet aprofundir en l’altre cara del mateix, en la seva vesant teòrica, de pensador i filòsof i el seu magisteri en la ben entesa del concepte de l’art i de l’artista que expressa en les farses inicials i iniciàtics que hem reproduït línies abans.

Una exposició majestuosa, curulla de sensibilitat , de la que un surt resplendent en el goig d’haver fruit d’una dosi de gran art. Mostra d’obligada, lenta i repetida visita. Pecat artístic mortal fer-ne oblit.

(Les fotografies d’Oteiza van ser preses en el seuMuseu d’Alzuza, museu que us recomano vivament,  lloc on si es poden fer les fotos que aquí la Pedrera no permet, com tampoc es permés a la fundació Mapfre quan si es poden fet al Orsay i a l’Orangerie. Coses de drets d’autor diuen, el que és una solemne tonteria, tractant-se de fotografies personals i per tant domèstiques)

(Cal remarcar igualment que a bon segur algunes de les peces hagin estat realitzades a Mataró al taller de Pere casanovas, col·laborador habitual de l'artista com per ex. en els cubs que presideixen el MACBA. Lamentablement la ciutat mai va aprofitar la seva estada entre nosaltres per fer una xerrada,conferència, col·loqui o quelcom semblant)

ALBERT GERONÉS.- DOS MIL SETZE

La sala del Casal Aliança acull la primera exposició mataronina d’Albert Geronés, amant de l’art i que arriba al mateix, com tants d’altres , al finir la seva vida laboral fet que li permet esplaiar-se en una afecció de sempre  però mai reeixida en plenitud.

Ens trobem doncs davant l’obra d’un neòfit, ben format en el concepte , història i evolució de l’art , però amb les mancances pròpies d’un aprenentatge que com succeeix sempre en casos semblants , és més ràpid i accelerat del que caldria,degut a la pressa pròpia de l’autor en la necessitat d’avançar en la capacitat d’expressar les seves emocions.

Geronés va començar la seva experiència artística en el camp de la figuració, com és habitual, però ràpidament va fer un gir cap aquesta abstracció que ara ens presenta, una abstracció divergent i convulsa en la que se sent a gust, on el gest, la taca i el color, dominen abastament.

Encara que presenti algunes obres més suaus, frontereres amb un cert abstraccionisme líric, l’obra de Geronés s’estructura pels verals d’un expressionisme abstracte,ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries.

Geronés fa aposta pel visual, intenta cridar l’atenció de l’espectador per l’atracció cromàtica,en  una línia d’aires mediterranis de la que en surt prou airós amb la seva curta experiència.

Però és evident que per parlar d’art cal més, molt més. Podem aconseguir una aparença reeixida, encara que amb prous conceptes tècnics a millorar, però ara falta el discurs , aquell que sols s’aconsegueix enfortint l’ànima de la peça i això sols és posible amb temps i meditació, reflexionant sobre l’obra , daturant-se davant d’ella i introduint-se en la seva profunditat. Un fet que requereix de temps i de paciència, elements que massa vegades no estan a l’abast dels principiants.

Serà aquí on es decidirà el futur del creador. En l’anàlisi, la serenor, en la fredor de l’autocrítica , eliminant i llençant pel barranc més d’una peça i dedicant-se fins l’extenuació en altres.

Ara de moment i com a resum del comentari. cal dir que en un sentit absolut, l’obra de Geronés està on ha d’estar , en les beceroles d’un llarg camí. En el relatiu, mirant el poc que havíem vist d’ell, s’evidencia un progrés  ràpid i efectiu, per el que cal estar-ne satisfet. Però la vàlua de l’avui presentat la tindrà el propi autor, si d’aquí un temps quan faci una nova exposició s’espanti d’aquesta d’ara mateix. Serà el símbol més preclar que hi ha camí per anar més enllà del pintor dominguero o del més simple dels afeccionats.

(Les imatges han estat extretes del blog de la Associació Sant Lluc)

MARIO PASQUALOTTO. EL NOM DE DEU ÉS FEMENÍ

L’artista Mario Pasqualotto , de qui els més vells afeccionats recordem la seva presencia a la ciutat exposant a finals dels setanta a la galería l’Abast, per un llavors  important focus expositor d’artistes d’aquells que ara en diuen emergents , és d’aquells autors que enten perfectament que una exposició no és arrenglerar d’una manera més o menys estètica un seguit d’obres amb més o menys lligam creatiu i sí que en canvi és precís establir un compendi global, escenogràfic quasi, per enfortir el missatge de les mateixes, entenen que a voltes no n’hi ha prou amb la força del visual.

Així Pasqualotto ha transformat l’espai expositiu de la sala d’Aparelladors, atenuant al màxim la il·luminació i jugant perfectament amb el sempre complex vermell dominant de la sala, en una mena de capella mística en la que el visitant percep de manera molt més intensa  el sentit filosòfic i vital de la pintura de l’artista.  Un recurs ben realitzat al que si s’afegís un fons musical transportaria amb facilitat a l’espectador a un Nirvana comunicatiu.

Pasqualotto segueix amb el seu ja perenne diàleg amb la vida, la mort, el pas del temps i ho segueix fent amb una diversitat de materials que si en moltes ocasions  s’estableixen en un concepte d’art pòvera ,en aquesta ocasió retorna als conceptes fonamentals de la plàstica amb diversitat de mixtures predirigides al seu objectiu de transmissió.

Comença la mostra amb dues peces  poderoses, en materials i intencions. Dos bronzes amb pols d’or que ens presenten dos torses en la seva potència marcant un cert sentit de fortalesa i de vida, que li serveixen de contrapunt als apunts de fragilitat i espiritualitat que expressa en la resta d’obres presentades

Per un costat tenim una sèrie de “cors” envermellits, establerts en unes crisàlides fràgils, ,mantingudes en uns estructures de filats que semblen sostenir-les ,remarcant implicitament al fragilitat del ser, aguantada la vida per uns fils que en qualsevol moment poden trencar-se  marcant al fi de tot.

Al seu costat apareixen uns cors i una obra del tot ennegrida en un sentit de dolor,  final i fatalitat. Reflexió en l’enduriment de la sensibilitat.

Finalment cinc peces de mida important en la que s’estableix una reflexió de l’espiritualitat , sempre llastrada per unes plomades que impedeixen l’elevació i aferman el sentit terrenal de l’home.

Complementa la mostra un parell de “vidrieres” il·luminades que reforcen el caràcter de l’escenografia mística creada per l'autor.

 Una mostra en al que l’artista a més de donar imatge clara de la seva sapiència constructiva de l’espai i de les intencions amb el suport d’un domini tècnic aclaparadora avinent la seva permanent reflexió en el camp de la pròpia investigació de deconstruir els objectes per recrearlos en un sentit i una intencionalitat ben diferent, alhora que manté l’habitual lectura en la dicotomía humana cos /esperit , vida /,mort, fortalesa / debilitat. 

Tot en una magnífica exposició d’obligada i ben recomanable visita.

(Les imatges estan extretes del blog de la Sant Lluc)

MARTA BASSA. RITMES.

En Aquest mes , la sala d’exposicions de Can Caralt,  la seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ,presenta l’exposició de Marta Bassa, conseqüència d’haver estat la guanyadora del 2on Concurs de Pintura vila de Llavaneres. Una exposició que degut a aquesta circumstància presenta dues lectures.

Tal i com ja vaig explicitar en la presentació de la mostra, una exposició d’aquets tipus implica un doble anàlisi, l’habitual de la de l’artista i la seva exposició, i el particular del jurat que li atorgà el premi.

Ser membre d’un jurat és en teoria molt fàcil. Sols cal triar la que un creu millor obra de les presentades, sabent a més a més  que trií la que trií el resultat serà sempre discutit per uns o altres . El seu encert o fracàs estarà amb el pas del temps veient i analitzant l’evolució de l’obra de l’artista guanyador en el ben entés que tot premi és alhora un aval i una empenta positiva al seu treball.

Ara, dos anys després de que el jurat atorgués el premi a Marta Bassa, una autora en aquells moments del tot desconeguda per el jurat i afeccionats ja que  poca, per no dir nul·la havia estat la seva presència pública, la protagonista ens demostra de manera ben fefaent la intensitat i desenvolupament del seu treball que fonamentat en el que demostrara en l’obra guanyadora marca una més que positiva evolució, tant en l’apartat tècnic com en el més important, apartat conceptual.

Marta Bassa practicava llavors una pintura constructivista  amb un rerefons de caire figuratiu que pretenia remarcar el caire humanista del treball, convertint a l’home en el protagonisme amagat  del seu fer.

D’ençà llavors , i tal com ja s’ensumava en la seva presencia a l’espai capgròs, Bassa ha anat decosntruint el seu entramat plàstic per construir-ne un de nou, parell i semblant , però amb una agilitat comunicativa més visual amb l’afegitó d’una nova paleta cromàtica que es capaç de derivar del blanc com hegemònic  fins a una varietat contrastada sempre en la poètica d’una mirada poc estrident.

 L’autora ens parla avui de ritmes, i és cert que així traspua la seva pìntura , des d’unes obres amb remembrances  al fer de Klee fins a d’altres més en la seva línia personal, en les que l’accent al damunt de certs detalls imposen una cadència  en la que la força geomètrica substitueix  al gest i marca de manera més clara i definida , espais, conceptes i intencions.

I si conceptualment queda molt clara l’evolució, que hem de dir de l’apartat tècnic, on l’autora no dubta en investigar en noves textures i materials, com per ho pugui ser el pladur com suport, a la recerca d’aquell pòsit material que més convenient sigui per desenvolupar el seu concepte plàstic.

Ara sols cal seguir en el camí iniciat , seguir mantenint la lluita per “airejar” les obres, eliminant fullaraca que distorsioni, i avançar encara més en mides superiors, en les que a bon segur Marta Bassa es trobarà molt més còmoda i amb uns resultats finals més plaents encara que en aquesta ben recomanable exposició, on Marta Bassa tot demostrant la seva vàlua, ha insuflat aire a la tasca del jurat que la va escollir.

Feliciatts i a seguir que queda molt camí per conrear.

TETE JI.- MURS

Andreu Pérez, més conegut com Tete Ji és home de sensibilitats  però no tan sols creatives ,que també(músic de professió es mou més que correctament en la plàstica), que la seva és una sensibilitat espiritual i filosòfica.

Saberut ell, ha viscut a la India i coneix bé altres pobles i cultures, el que li ha servit per confegir un discurs creatiu en la que fons i formes es disposen  en el desig de depassar l’aparença per anar a la recerca de mirades més profundes, intentant sempre que el seu “fons” domini per damunt les “formes” però sense abandonar la consciència de que aquestes son imprescindibles per a la lectura interior.

Tete Ji es mou en el camp del col·lage abrupte i intens. Molt llunyà al concepte d’art pòvera ja que justament ell es mou en sentit contrari ja que en ell no podem parlar de peces “trobades” i quasi hem de parlar de “peces cercades”.Els seus afegits materials no son els que marquen l’estructura dels seus treballs, ans el contrari, és l’ideari del concepte espiritual del mateix el que genera la necesitat d’aprofitar determinats elements que reforcen l’estructura del treball, donant-li accent peculiar i personal.

L’exposició que ara presenta a l'espai Capgròs, a la que ha batejat amb el títol de Murs , s’allunya en bona part ( encara en queden unes poques) d’aquells peces “”bosquianes i alcoyesques” plenes d’una iconografia densa  , per avançar en uns treballs més “airejats” amb la voluntat d’ intensificar i clarificar el seu missatge, destinat en aquest cas als murs “ aquestes muralles que ens separen, que ens impedeixen passar que ens divideixen”, segons explica el propi artista.

Però els murs de Tete Ji no pretenen ser murs infranquejables, semblen i en certa manera es desitgen, porosos, més en una mirada preocupada per les muralles mentals, sensibles i en essència conceptuals i socials que no pas els murs polítics que estableixen els dominants.

Tècnicament L’autor està avançant a bon pas, superant els problemes que el context del col·lage li presenta, tant en el tècnic com en l’equilibri estructural que precisa. Ara cal avançar més en la llibertat , en no voler condensar mil idees en cada treball i si de cas fer mil treballs amb una sols idea en cadascun d’ells, alhora que com ja comença a ensumar-se en aquesta mostra , el procés d’avançar en mides més grans li pot ser molt positiu tant en l’efectisme visual de la peça com en l’explicació de la seva idea conceptual.

Una exposició la de  Tete ji que demostra que aquest capítol plàstic de la seva polifacètica activitat creativa no és un afegitó i que es mou amb prou dignitat com per entendre que està aquí per quedar-se i que cal esperar d’ell , en properes exposicions, bones i positives notícies.

ENRIC SALA. ROSTRES

La Destil·leria inaugura temporada tot presentant el treball de l’escultor osonès Enric Sala. Un escultor que combina la vella escola de l’art de la pedra, el seu material de treball, amb la nova escola d’entendre l’art no com un element aïllat en l’unicitat de la peça i sí connectat amb la societat i la diversitat d’altres arts que comparteixen amb la plàstica el món del sensible.

L’escultura de pedra provoca unes especials sensacions, prou ho sabem els vells afeccionats de l’art local, recordant els magnífics treballs que realitzara  ja fa un anys en Manuel Cusachs que de la mà de Pere Barbany va dominar com pocs el treball de picapedrer en el seu concepte més sensible i creatiu.

Avui Enric Sala omple amb una vintena de peces l’espai de la Destil·leria centrades en els Rostres, reals, imaginats o totèmics, plens de personalitat i alhora de remembrances d’una història en la que el rostre en pedra esdevé una constant que quasi permet, amb el seu seguici, fer alhora repàs del concepte creatiu de cada època i moment

Uns rostres, diferents en el concepte formal ja que van des del realisme fins  a un imaginari personal relacionat amb altres cultures i /o mons ,uns rostres perfectament aparellats amb diferents tipus de pedra per a que l’ànima del material traspuï i atorgui la personalitat adequada a cada treball.

Una exposició compacte en la diversitat en la que un s’apunta als treballs més agosarats , a aquells en els que defuig de l’aparença i/o el realisme, i es llença per camins més abstractius,o simbòlics, jugant amb conceptes més estructurals que no pas realistes o figuratius. Una predilecció que en aquest cas es centra molt més en la sala petita, perfectament combinada en la diversitat que no pas en la dispersió idiomàtica de la sal principal.

Una exposició, la d’Enric Sala, que plau en l’aparença i que permet l’aplaudiment tancat per el seu domini tècnic, però que assoleix nivell d’alta sensibilitat en algunes d’aquestes peces que depassen amplament la lectura normal per assolir aquell punt d’interrogació que cal exigir a una obra quan pretén ser considerada una peça d’art.

Una bona i molt recomanable exposició que serveix de manera brillant per inaugurar temporada en els espais de La destil·leria. Ara sols cal mantenir el to durant tot l’any.

Felicitats.

(les fotografies han stat extretes del web de l'artista i no impliquen la presència de les obres en l'exposició)