MARIO PASQUALOTTO. EL NOM DE DEU ÉS FEMENÍ

L’artista Mario Pasqualotto , de qui els més vells afeccionats recordem la seva presencia a la ciutat exposant a finals dels setanta a la galería l’Abast, per un llavors  important focus expositor d’artistes d’aquells que ara en diuen emergents , és d’aquells autors que enten perfectament que una exposició no és arrenglerar d’una manera més o menys estètica un seguit d’obres amb més o menys lligam creatiu i sí que en canvi és precís establir un compendi global, escenogràfic quasi, per enfortir el missatge de les mateixes, entenen que a voltes no n’hi ha prou amb la força del visual.

Així Pasqualotto ha transformat l’espai expositiu de la sala d’Aparelladors, atenuant al màxim la il·luminació i jugant perfectament amb el sempre complex vermell dominant de la sala, en una mena de capella mística en la que el visitant percep de manera molt més intensa  el sentit filosòfic i vital de la pintura de l’artista.  Un recurs ben realitzat al que si s’afegís un fons musical transportaria amb facilitat a l’espectador a un Nirvana comunicatiu.

Pasqualotto segueix amb el seu ja perenne diàleg amb la vida, la mort, el pas del temps i ho segueix fent amb una diversitat de materials que si en moltes ocasions  s’estableixen en un concepte d’art pòvera ,en aquesta ocasió retorna als conceptes fonamentals de la plàstica amb diversitat de mixtures predirigides al seu objectiu de transmissió.

Comença la mostra amb dues peces  poderoses, en materials i intencions. Dos bronzes amb pols d’or que ens presenten dos torses en la seva potència marcant un cert sentit de fortalesa i de vida, que li serveixen de contrapunt als apunts de fragilitat i espiritualitat que expressa en la resta d’obres presentades

Per un costat tenim una sèrie de “cors” envermellits, establerts en unes crisàlides fràgils, ,mantingudes en uns estructures de filats que semblen sostenir-les ,remarcant implicitament al fragilitat del ser, aguantada la vida per uns fils que en qualsevol moment poden trencar-se  marcant al fi de tot.

Al seu costat apareixen uns cors i una obra del tot ennegrida en un sentit de dolor,  final i fatalitat. Reflexió en l’enduriment de la sensibilitat.

Finalment cinc peces de mida important en la que s’estableix una reflexió de l’espiritualitat , sempre llastrada per unes plomades que impedeixen l’elevació i aferman el sentit terrenal de l’home.

Complementa la mostra un parell de “vidrieres” il·luminades que reforcen el caràcter de l’escenografia mística creada per l'autor.

 Una mostra en al que l’artista a més de donar imatge clara de la seva sapiència constructiva de l’espai i de les intencions amb el suport d’un domini tècnic aclaparadora avinent la seva permanent reflexió en el camp de la pròpia investigació de deconstruir els objectes per recrearlos en un sentit i una intencionalitat ben diferent, alhora que manté l’habitual lectura en la dicotomía humana cos /esperit , vida /,mort, fortalesa / debilitat. 

Tot en una magnífica exposició d’obligada i ben recomanable visita.

(Les imatges estan extretes del blog de la Sant Lluc)

MARTA BASSA. RITMES.

En Aquest mes , la sala d’exposicions de Can Caralt,  la seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres ,presenta l’exposició de Marta Bassa, conseqüència d’haver estat la guanyadora del 2on Concurs de Pintura vila de Llavaneres. Una exposició que degut a aquesta circumstància presenta dues lectures.

Tal i com ja vaig explicitar en la presentació de la mostra, una exposició d’aquets tipus implica un doble anàlisi, l’habitual de la de l’artista i la seva exposició, i el particular del jurat que li atorgà el premi.

Ser membre d’un jurat és en teoria molt fàcil. Sols cal triar la que un creu millor obra de les presentades, sabent a més a més  que trií la que trií el resultat serà sempre discutit per uns o altres . El seu encert o fracàs estarà amb el pas del temps veient i analitzant l’evolució de l’obra de l’artista guanyador en el ben entés que tot premi és alhora un aval i una empenta positiva al seu treball.

Ara, dos anys després de que el jurat atorgués el premi a Marta Bassa, una autora en aquells moments del tot desconeguda per el jurat i afeccionats ja que  poca, per no dir nul·la havia estat la seva presència pública, la protagonista ens demostra de manera ben fefaent la intensitat i desenvolupament del seu treball que fonamentat en el que demostrara en l’obra guanyadora marca una més que positiva evolució, tant en l’apartat tècnic com en el més important, apartat conceptual.

Marta Bassa practicava llavors una pintura constructivista  amb un rerefons de caire figuratiu que pretenia remarcar el caire humanista del treball, convertint a l’home en el protagonisme amagat  del seu fer.

D’ençà llavors , i tal com ja s’ensumava en la seva presencia a l’espai capgròs, Bassa ha anat decosntruint el seu entramat plàstic per construir-ne un de nou, parell i semblant , però amb una agilitat comunicativa més visual amb l’afegitó d’una nova paleta cromàtica que es capaç de derivar del blanc com hegemònic  fins a una varietat contrastada sempre en la poètica d’una mirada poc estrident.

 L’autora ens parla avui de ritmes, i és cert que així traspua la seva pìntura , des d’unes obres amb remembrances  al fer de Klee fins a d’altres més en la seva línia personal, en les que l’accent al damunt de certs detalls imposen una cadència  en la que la força geomètrica substitueix  al gest i marca de manera més clara i definida , espais, conceptes i intencions.

I si conceptualment queda molt clara l’evolució, que hem de dir de l’apartat tècnic, on l’autora no dubta en investigar en noves textures i materials, com per ho pugui ser el pladur com suport, a la recerca d’aquell pòsit material que més convenient sigui per desenvolupar el seu concepte plàstic.

Ara sols cal seguir en el camí iniciat , seguir mantenint la lluita per “airejar” les obres, eliminant fullaraca que distorsioni, i avançar encara més en mides superiors, en les que a bon segur Marta Bassa es trobarà molt més còmoda i amb uns resultats finals més plaents encara que en aquesta ben recomanable exposició, on Marta Bassa tot demostrant la seva vàlua, ha insuflat aire a la tasca del jurat que la va escollir.

Feliciatts i a seguir que queda molt camí per conrear.

TETE JI.- MURS

Andreu Pérez, més conegut com Tete Ji és home de sensibilitats  però no tan sols creatives ,que també(músic de professió es mou més que correctament en la plàstica), que la seva és una sensibilitat espiritual i filosòfica.

Saberut ell, ha viscut a la India i coneix bé altres pobles i cultures, el que li ha servit per confegir un discurs creatiu en la que fons i formes es disposen  en el desig de depassar l’aparença per anar a la recerca de mirades més profundes, intentant sempre que el seu “fons” domini per damunt les “formes” però sense abandonar la consciència de que aquestes son imprescindibles per a la lectura interior.

Tete Ji es mou en el camp del col·lage abrupte i intens. Molt llunyà al concepte d’art pòvera ja que justament ell es mou en sentit contrari ja que en ell no podem parlar de peces “trobades” i quasi hem de parlar de “peces cercades”.Els seus afegits materials no son els que marquen l’estructura dels seus treballs, ans el contrari, és l’ideari del concepte espiritual del mateix el que genera la necesitat d’aprofitar determinats elements que reforcen l’estructura del treball, donant-li accent peculiar i personal.

L’exposició que ara presenta a l'espai Capgròs, a la que ha batejat amb el títol de Murs , s’allunya en bona part ( encara en queden unes poques) d’aquells peces “”bosquianes i alcoyesques” plenes d’una iconografia densa  , per avançar en uns treballs més “airejats” amb la voluntat d’ intensificar i clarificar el seu missatge, destinat en aquest cas als murs “ aquestes muralles que ens separen, que ens impedeixen passar que ens divideixen”, segons explica el propi artista.

Però els murs de Tete Ji no pretenen ser murs infranquejables, semblen i en certa manera es desitgen, porosos, més en una mirada preocupada per les muralles mentals, sensibles i en essència conceptuals i socials que no pas els murs polítics que estableixen els dominants.

Tècnicament L’autor està avançant a bon pas, superant els problemes que el context del col·lage li presenta, tant en el tècnic com en l’equilibri estructural que precisa. Ara cal avançar més en la llibertat , en no voler condensar mil idees en cada treball i si de cas fer mil treballs amb una sols idea en cadascun d’ells, alhora que com ja comença a ensumar-se en aquesta mostra , el procés d’avançar en mides més grans li pot ser molt positiu tant en l’efectisme visual de la peça com en l’explicació de la seva idea conceptual.

Una exposició la de  Tete ji que demostra que aquest capítol plàstic de la seva polifacètica activitat creativa no és un afegitó i que es mou amb prou dignitat com per entendre que està aquí per quedar-se i que cal esperar d’ell , en properes exposicions, bones i positives notícies.

ENRIC SALA. ROSTRES

La Destil·leria inaugura temporada tot presentant el treball de l’escultor osonès Enric Sala. Un escultor que combina la vella escola de l’art de la pedra, el seu material de treball, amb la nova escola d’entendre l’art no com un element aïllat en l’unicitat de la peça i sí connectat amb la societat i la diversitat d’altres arts que comparteixen amb la plàstica el món del sensible.

L’escultura de pedra provoca unes especials sensacions, prou ho sabem els vells afeccionats de l’art local, recordant els magnífics treballs que realitzara  ja fa un anys en Manuel Cusachs que de la mà de Pere Barbany va dominar com pocs el treball de picapedrer en el seu concepte més sensible i creatiu.

Avui Enric Sala omple amb una vintena de peces l’espai de la Destil·leria centrades en els Rostres, reals, imaginats o totèmics, plens de personalitat i alhora de remembrances d’una història en la que el rostre en pedra esdevé una constant que quasi permet, amb el seu seguici, fer alhora repàs del concepte creatiu de cada època i moment

Uns rostres, diferents en el concepte formal ja que van des del realisme fins  a un imaginari personal relacionat amb altres cultures i /o mons ,uns rostres perfectament aparellats amb diferents tipus de pedra per a que l’ànima del material traspuï i atorgui la personalitat adequada a cada treball.

Una exposició compacte en la diversitat en la que un s’apunta als treballs més agosarats , a aquells en els que defuig de l’aparença i/o el realisme, i es llença per camins més abstractius,o simbòlics, jugant amb conceptes més estructurals que no pas realistes o figuratius. Una predilecció que en aquest cas es centra molt més en la sala petita, perfectament combinada en la diversitat que no pas en la dispersió idiomàtica de la sal principal.

Una exposició, la d’Enric Sala, que plau en l’aparença i que permet l’aplaudiment tancat per el seu domini tècnic, però que assoleix nivell d’alta sensibilitat en algunes d’aquestes peces que depassen amplament la lectura normal per assolir aquell punt d’interrogació que cal exigir a una obra quan pretén ser considerada una peça d’art.

Una bona i molt recomanable exposició que serveix de manera brillant per inaugurar temporada en els espais de La destil·leria. Ara sols cal mantenir el to durant tot l’any.

Felicitats.

(les fotografies han stat extretes del web de l'artista i no impliquen la presència de les obres en l'exposició)

WABA

Durant la primera quinzena de setembre els entorns de la Nau Gaudí de Mataró han acollit el treball en viu i directe de sis artistes del grup WABA, associació internacional d’artistes que tenen en el maó el seu element de creació.

Aprofitant l’avinentesa del Congrés Internacional de Cerámica celebrat a Catalunya, amb la relació entre la ceràmica i la construcció com a  eix, i enderiats per la magnificència i vibracions que els reportà una visita prèvia  a la Nau Gaudí,  varen acordar realitzar una de les seves instal·lacions de modus i manera que interaccionés amb la primerenca obra del gran arquitecte català.

Així el francès Jacques Kaufmann, realitzà un mur/cova que té el seu fonament en el mateix arc que magnifica la Nau. Al seu costat l’artista sueca Ulla Viotti realitzava un homenatge a Gaudi amb un seguit de pilars , enmig d’un jardí de pedres, dominats per una ceràmica blavosa signe de la mediterrània. l’alemany Fritz Vehring  jugava amb la dualitat idiomàtica del país amb un gegantí “jo” que al reflexar-se esdevé un “Yo”, l’anglesa Gwen Henney feia remembrança de Montserrat amb un metafòrica escalinata, mentre que el canadenc Robert Harrison , creava les seves atractives “Mataró Houses” amb rebuig ceràmic i finalment l’anglés Andrew Burton ens oferia el seu conjunt d’àmfores mediterrànies.

Sis accions, sis mirades, sis obres plenes de bellesa i intencionalitat plàstica que estan en aquest dies donant una nova vida i una nova mirada al fred i quasi inhòspit entorn de la Nau Gaudí. Sis lliçons d’art tant en el concepte plàstic i  d’homenatge com en el de capacitat tècnica , amb l’afegitó de dignificar al maó com element creatiu capaç de ser potència , resistència i alhora dúctil en la creació. Unes obres que molt ens agradaria es mantinguessin a l’indret ( en teoria sols està prevista la permanència del treball de Kaufmann)no sols per la seva qualitat , intencionalitat i bellesa ans principalment per el diàleg intens que mantenen amb la Nau Gaudí, element clau del minvat patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat.

 

Unes obres que equiparant-nos artísticament i per una vegada  a les ciutats més importants del món hauríem d’haver aprofitat millor, però el cert és que fora del tema creatiu, l’absoluta desídia municipal ha fet perdre una ocasió tant de promocionar a la ciutat, com la de donar als creedors locals la possibilitat d’interactuar , encara que sols fos en el coneixement, amb tant importants artistes.

S’ha de dir alt i ben fort, que l’actuació de Cultura ha estat lamentable. No sols ni tan sols han cregut en  l’avinentesa d’una actuació protocol·lària , amb una petita recepció oficial als artistes , ensenyant-lis els petits tresors de la ciutat ( Capella els Dolors, Torre Llauder, Cool i Regàs, la Confiança...), fet que era més publicitat per el govern que no pas per els artistes, però que era demostració d’un sentiment de respecte per el seu treball i per haver escollit Mataró per a dur-lo a terme. Ans tampoc ha cregut convenient conjugar una trobada amb artistes locals per  establir una comunicació tan teòrica com conceptual de l’art del volum, i molt especialment de l’ús del maó com subjecte creatiu. I finalment no han sabut, i ni tan sols han intenat, vendre la ciutat als quatre cents congressistes que s’acostaren a la Nau Gaudí en la cloenda del Congres i per inaugurar oficialment les instal·lacions escultòriques.

Per uns dies, esperem que més dels previstos, podem gaudir a Mataró de tan magnífiques reflexions escultòriques, aprofitem-les com el que son , unes magnífiques obres d’art que alhora exerceixen de  lliçó magistral del poder del fet artístic en l’entorn públic.

SANT LLUC 2016

A Mataró, com a tantes i tantes ciutats, l’art no interessa ni gens ni gaire, no interessa, fora dels quatre artferits que el defensen /em a capa i espasa. No em val la conyeta que sempre en feia el gran i inoblidable Bis Lligonya , ànima màter de TVM quan em deia: “Qui diu que l’art no interessa a la ciutat?. Per el 24 Hores ( TN de TVM) tinc una queixa de tant en tant, per l’espai d’Art és estranya la setmana que no en tinc un parell”. A Mataró sols hi ha dos esdeveniments que mouen opinió i fan que es parli d’art. Un, en acabar temporada ( Cartell de Les Santes) i l’altre al començament ( Sant Lluc).

I com que ha arribat la tardor, això vol dir que comença la temporada artística i per tant el sant Lluc ja és aquí, enguany amb un aroma especial ja que s’acompleix el 70 aniversari del seu naixement , el que no vol dir que estiguem, com correspondria, a  la 71 edició, ja que entre l’etapa inicial i l’arribada de la primera recuperació per part dels nomenats “Santlluqueros” ( Parés de Mataró, Eduard López, Salvador Pujol i Antoni Boix) hi v haver diversos forats i entre ells i la primera recuperació per part de J. Puiggalí i la següent absorció per part de la Sant Lluc hi va haver un altre forat d’un any. Però setanta anys son molts, i en el manteniment d’una acció cultural,encara més, fet per el qual cal felicitar i felicitar-se, encara que de nou és más de lo mismo.

“Convengamos que en más de una ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio”ante una exposición, peo convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entuiasmo. Quedamos pues en un 50%.

En la colectiva sant Lluc de la presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”, que en sí es el acierto de una exposición. Y lo bueno del caso es que esta colectiva apunta hacia la diana y en algunos casos lo consigue en acierto. La exposición es en todo momento correcta, excepto en unas pocas obras, pero eso ya es apreciación personal”.

Aquests paràgrafs corresponen a la crítica que el meu pare Pere Pascual Clopés PIC realitzara per la sant Lluc de 1974 i avui, quaranta dos anys després, segueixen essent absolutament vigents.

El sant Lluc de fa anys es mou en la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els interessa i han defugit de la participació, i altres , encapçalats per l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa  i que per tant la quantitat està per damunt de la qualitat. I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no dels pintors i dels aprenents. .I que precisament una associació que en el seu nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.

Els organitzadors aprofiten l’avinentesa de l’aniversari per portar aigua al seu molí col·locant en l’escrit de presentació una frase d’un dels fundadors ( Jordi Arenas) tot dient “ el que nosaltres volem és ajudar els amateurs”, però hàbilment obvien el fet de que el sant Lluc que organitzaven els mestres ( Arenas, Cuyàs, Estrany i cia) no era de lliure participació i eren ells ( els professionals) els que en cada edició convidaven a alguns amateurs als que elevaven de nivell amb el que aconseguien una mostra diversa però amb qualitat i sense notes discordants.

Una postura , aquesta, prou intel·ligent i que no estaria mal de repensar , uns quants convidats de primera línia i que aquells convidessin a la vegada a uns altres i deixant un petit racó per a les sorpreses , amb llibertat de presentació i selecció estricta. Així potser s’assolirien els dos punts obligats i desitjats ( qualitat i quantitat).

Potser així no succeiria una vegada més que el pes de les absències fos tan significatiu. Unes absències que per xifrar-les de manera més que empírica podríem qualificar amb dates com que per ex dels 24 participants a Tempus Fugit ( hom va parlar d’acurada selecció en la qualitat), sols en prenen part 6, és a dir un 25% , o dit d’altre manera un 75% dels artistes històrics de nivell defugen de la mostra. Si a ells hi afegim els noms de tots coneguts ( d’artistes de nivell més joves) haurem de coincidir forçosament que per la part alta de la qualitat artística mataronina  l’abandó en el que pertoca a la presència en la col·lectiva  és simplement brutal.

Ens quedem doncs essencialment amb el que podríem dir la classe mitja de l’art mataroní que en una xifra superior als vuitanta participants donen cos a una mostra que certament supera en nivell al de  les darreres edicions. Un nivell superior però que curiosament provoca dos apartats negatius: la manca de molt poques obres de notable que destaquin en una uniformitat d’aprovat qualitatiu i el que és pitjor la manca absoluta de sorpreses, únic element que podria permetre l’aposta actual per la quantitat i no la qualitat. I l’única sorpresa existent a la mostra ( Marta Poca) queda enfosquida per un fet que l’organització hauria d’explicar , com ho és que està fora de catàleg ja que es diu pertany al nivell d’estudiants de batxillerat artístic , i en aquesta zona esta situada, quan ha acabat ja la carrera de Belles Arts i per tant hauria de trobar-se al mig del totum revolutum de la col·lectiva com si hi està, en les mateixes condicions, l’artista Pol Peiró.

Però anant al detall del presentat , amb benvolença i amb desig de diferenciació, Haurem de convenir que:

La millor obra , superant en molt el nivell del conjunt, és la de l’esmentada MARTA POCA, titulada “Persona” , fil sobre llenç de 71x54 cm i que ja havia presentat a l’exposició Sense Títol’15 a la Facultat de Belles Arts. Una obra intensa en la que es conjuguen perfectament fons i forma, amb una estructura tècnica especial, molt ben treballada i perfecta per aconseguir els objectius que no son altres que els de la seducció d’una mirada giocondesca, que et segueix i persegueix i que neguitejant crea emocions i sensacions molt interiors. Un magnífic treball que denota el futur d’un autora de nom Marta Poca i que hem de deixar ja marcat en l’apartat dels artistes  seguir.

 Al seu costat i confegint el poker d’asos de la mostra hem de destacar els treballs de MANUEL CUSACHS (Caràcter d’arbre i de xiprer) en el que Cusachs recupera la seva mirada poètica  en el camí dels seus treballs més literaris. Equilibrada , formalment en la seva línia, amb potència i seducció.Molt ben acabada. Una magnífica obra.

ORIOL DE LA HOZ Amb el seu oli sobre cartró “Els afores” expressa de nou la seva peculiar sensibilitat. Molt potent tècnica i cromàticament parlant, explora amb al seva habitual aparent simplicitat i senzillesa, la bellesa d’aquells elements que ja estan fixats en el nostre interior mental.  Una obra que com ja ha succeït en les darrers ocasions, denota el nivell d’aquest autor al qui cal l’empenta definitiva per ser ja un dels grans.

“Bifurcacions 8.3” és el magnífic aiguafort d’EDUARD HUERTOS que malgrat la seva petita mida s’engrandeix convertint-se en una de les grans obres de la col·lectiva. Un treball tècnicament excel·lent i , objectualment de gran bellesa ,que atresora una mirada molt fresca a un nou art , al que correspon als temps que estem vivint. Una peça magnífica que no podem entendre de cap de les maneres (fora de l’evidència d’una intencionalitat estilística) com no ocupa la portada del catàleg i sí ho fa una altre obra del mateix autor, molt més tranqui-la i acomodaticia. No hi ha dubte que l’intercanvi entre abdues hauria estat enormement significatiu en el que pertoca al sentit i el concepte de la col·lectiva.

Per enquadrar aquestes obres més significatives cal igualment valorar el recull d’obres de l’artista convidat, l’escultor JUAN LÓPEZ MOLINA, un conjunt ben realitzat amb desig d’expressar emocions i d’interrogar i interrogar-se de diverses situacions de l’home i la societat en la que viu. Encara que hi ha moltes referències i influències i no tot el conjunt reflexa originalitat , el resultat és prou positiu com per fixar-hi atenció.

De la resta el més remarcable està en les obres presentades per GLÒRIA BADOSA, en un estat creatiu en alça a la que tan sols falta llimar els límits cromàtics per arrodonir els seus treballs; MARIANO CABELLOS cada vegada mes entestat i certer amb el volum; TXEMA GARCÍA amb el seu personal mon ple d’onirisme i color; JOSEP Mª GOMIS  a qui la variació tècnica de la resina li permet agilitat, moviment i frescor; RICARD JORDÀ en la seva línia dels darrers temps , amb aquests collages que conviden a la reflexió humanística;DANIEL LLIN amb una bonardiana figura de molt bona factura; CATHERINE LORTON que ha trobat en el fotogravat un magnífic mitjà d’expressió de les seves sensibilitats; CECÍLIA MORALES amb un carborúndum explícit en la seva potència gestual i rítmica ben acompassada en el contrast cromàtic;TERESA OLLER, una de les poques sorpreses, amb un gravat calcogràfic ben equilibrat i resolt;

FRANCISCO PADILLA potent en  la seva peculiar personalitat que sempre interessa; POL PEIRÓ apropant-se ja a les mides en les que haurà d’acostumar-se a treballar. Interessant per ser la primera però calen nous equilibris; JOAN ROSELL a qui cal destacar més per el que es preveu que pr el que es veu. Obra interessant a la que encara manquen un parell de cuites.

 TOMÀS SAFONT TRIA, suavitzant en l’eteri el seu desfermat fauvisme expressionista. Molt interessant; Sorprès en el treball escultòric de Mª LUISA SEGURA molt lluny del seu habitual fer en el que el perfeccionisme formal pren domini; PEP TREGÓN segueix afanant-se per aconseguir uns treballs ceràmics personals i a fé que ho està aconseguint; En una col·lectiva sempre s’agraeix la frescor d’obres com la de BELEN VILANOVA.Obra fresca, cromàtica, ben equilibrada. Potser es perd en la lleugeresa i caldria donar-li un grau de potència més, això sí sense perdre la frescor. I per tancar aquest seguit de destacats és de justícia afegir el nom de SARA MARÍN que apareix entre els alumnes de batxillerat artístic però desconec si la data és correcte.

“Creo que para el Sant Lluc anual cada artista deberia mandar su mejor obra, exiiendos en un auto analisi de valors. Entonces la colectiva tendria un clase sin discusión. Incluso puede que el éxito le sonriera”. Extracte de la mteixa crítica de 1974 que encara és més actual avui mateix  ja que en la resta , mediocritat amb una vintena d’obres infumables que de cap de les maners mereixen l’exposició pública i que ens fan tremolar pensant que si han estat acceptades com haurien de ser les obres que han estat refusades?. També cal considerar alguns apunts negatius ben lamentables en artistes de cert nivell local que han presentat unes obres molt per sota de la seva vàlua. Ells sabran les causes, però aquells que tan defensen la popularitat del sant Lluc estan obligats , més que ningú, a presentar treballs dignes del seu nivell i no obres que mai haurien d’haver signat.

Finalment cal recordar a l’organització que sempre que hi ha un jurat de selecció l’organització està obligada per ètica i transparència a fer-lo públic. Lamentablement el sant Lluc no té aquest costum.I és clar que igual que podem jutjar als artistes ,s’ha de saber qui son aquells que han acceptat engendres absolutament a les antípodes del que s’ha de considerar una obra d’art que  a fi de comptes és del que tracta la col·lectiva.

2016. Un sant Lluc més, una mostra que de nou està assolint un èxit de públic impressionant el que hauria de fer reflexionar a l’organització en dos aspectes , en el d’avalar com obres d’art alguns veritables engendres, i el de no fer el possible per aconseguir que el Sant Lluc sigui la veritable mostra de l’art que es fa a la ciutat. Però està clar que mentre mantinguem el criteri que la quantitat de participants i públic estigui per damunt de la qualitat , no anirem enlloc. I els comentaris de fa més de quaranta anys seguiran essent absolutament vàlids i actuals com ho son ara.

(les imatges que apareixen en el comentari son extretes de la xarxa, esencialment dels llocs de lla organització)

(per ordre d'aparició corresponen las treballs de Jordà, segura, Morales, Ollé, Tregón, Lorton, poca, Cusachs, de la Hoz, Huertos, Badosa, Peiró, Cabellos, Padilla, Safont Tria, Vilanova, Llin i Gomis)