ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT

   J     joves artistes

Si hi ha un problema o millor dit una preocupació en el context general de la plàstica, és la poca presència de creadors joves disposats a endinsar-se en l’aventura de la creació .

Els temps han canviat i molt. Ara el predomini del visual és llum cegadora que atrau de manera irremeiable a les noves generacions. El camp del disseny, del concepte, de les instal·lacions a ser possible en un entorn multimèdia, crida molt més l’atenció de les noves generacions que no pas el silent treball de taller amb la dificultat afegida de l’aprenentatge de l’ofici, molt més lent i feixuc que no pas el domini de les noves tecnologies.

Aquesta realitat queda palesa a les facultats i escoles d’arts, en les que els classes de pintura i altres tècniques tradicionals son les menys demandades , alhora que en canvi son aquelles en les que existeix un pòsit creatiu i formatiu molt més intens. El desig del domini de la provocació per damunt de la reflexió en l’obra d’art, és sens dubte un dels grans causants de la davallada de la transcendència de l’art a les nostres vides i en conseqüència com punt de mira i objectiu dels nouvinguts a la professió.

Fa menys de quaranta anys, Mataró bullia de joves artistes que es movien encercles concèntrics a l’activitat dels seus mestres . Els “mañetis” de Pablo Mañé, pictòrics i evolucionats, la gent de ca l’Arenas, de mirada més clàssica i tradicional, els de l’entorn de Rovira Brull més endinsats en l’art com eina carregada de futur i per tant virats cap un art de caire més social. I al seu voltant grups i subgrups, els de la Biga Blava, o aquells aquí Raúl Capitani començava a enverinar amb la droga del gravat. Un garbuix de formes i maneres que omplia tot l’espectre de la creació artística.

Però , i ara?. Ara el silenci domina. Malgrat l’existència de diversos batxillerats artístics a la ciutat, la germinació de nous creadors plàstics és quasi inexistent. Sols cal observar els resultats d’aquests batxillerats que es presenten a l’anyal cita del Sant Lluc. És molt difícil , per a no dir impossible, nomenar un autor de menys de vint-i-cinc anys amb “maneres”, no apareixen públicament si és que existeixen.

Si ens fixem el concepte de joves artistes es mou en uns noms en que els més petits en edat ja estan a la quarantena. És a dir que tornem als anys 70/80 quan els premis de pintura jove xifraven en aquest 40 el límit en la participació.

I davant aquest desert, poc hi ha a fer en ser un fet generalitzat i no local. Sols ens queda esperar a veiam si apareix aquella flor en mig del no res que il·lumini el nostre futur. 

Nosaltres no hi perdem l’esperança.

LA CRISI. LA GRAN OPORTUNITAT DE LA PLÀSTICA

Que les crisi son font d’oportunitats és una frase /reflexió que acostuma a aparèixer en moments com els actuals. Avui però crec sincerament que en el que pertoca a la plàstica, en especial a la pintura, pot ser el gran moment per el seu rellançament.

La crisi , artísticament parlant, comporta un replantejament individual, col·lectiu i social. Individualment és obligada la reflexió personal, aquella que es fa difícil quan un està en la febrada creativa del dia a dia. La crisi comporta uns altres tempos, més pausats, que conviden més a la mirada interna que no pas al brogit extern.

A més la quasi desaparició total de l’aspecte comercial, convida a una llibertat creativa més absoluta en la que es deixi de costat tota llicencia estètica o estilística fruit de la pressió de la venda. Ja que no hi ha venda, per que no llençar-se a la llibertat  absoluta, crear el que veritablement plau al creador. Ja que no venc, al menys gaudeixo en la meva màxima sinceritat.

Però al costat d’aquets punt individual, n’apareix el col·lectiu. La garbellada / escombrada amb aquells artistes menys preparats en el tècnic i el creatiu, llençats a la franja més baixa de la creació i el comerç. Amb la crisi, l’art , especialment el decoratiu, passa a un terme marginal, desapareix del llistat de prioritats i necessitats. I en un món tan atapeït en nombre, com l’artístic, aquesta desaparició provoca una selecció “natural” que afavoreix als supervivents  ja que mostren la seva fortalesa anímica, tècnica i creativa.

Però potser el més important pot ser el replantejament social. No ens hem d’enganyar si reconeixem que la pintura, l’escultura i aquest genèric que definim com a “plàstica” no està de moda. És una expressió creativa que sembla establir-se en els criteris d’uns temps ja passats i d’una societat  poc profunda i reflexiva. Ara el que s’estila és el “concepte”, encara que les grans fires artístiques, les grans exposicions i l’èxit del Museus, semblen dir el contrari. Però el diner públic, institucions , fundacions i demés, més dirigits cap una política d’aparador, d’epâter les bougeois o de titulars de diaris i flash de les televisions, aposten per l’espectacularitat de certes “parides” , a veiam qui la diu o fa més grossa.

Esgotades les rotondes, l’escultura pública ha mort, Mataró n’és un exemple. Amb Museus en mans de directors amb ànsia de vedetisme, i amb polítics llunyans a uns coneixements culturals i artístics, es prefereix pecar per passar-se de “moderns” amb actuacions o instal·lacions que freguen , quan no cauen absolutament en el patetisme, però donen aquell toc de “nou” quan en realitat son tan velles i repetides com els paisatges d’escola d’Olot. Tot per no fer aposta per la pintura , un art malauradament qualificat com burgés.

Però arriba la crisi. I com he sentit dir a més d’un artista: Crisi, quina crisi?. Fa quaranta anys que estic en això. I jo sempre he estat en crisi. Quanta raó. El que passa és que els plàstics creen amb constància i perseverança. Esperant una expo que potser tarda en arribar o un client que mai sabem quan pot aparèixer per la porta de l’estudi. Mentre que el conceptual no crea , sols fa projectes, a voltes faraònics i la seva feina sembla ser únicament anar  a la recerca i cacera del finançament, especialment mitjançant la beca o subvenció. I fins que no hi ha diner no hi ha concreció material del projecte que a la vegada, moltes vegades s’externalitza, per la seva complexitat formal.

Però en temps de crisi, i més com l’actual que distorsionarà tota la normalitat actual, en la que el diner públic serà escàs i amb exigències creatives molt més estrictes, l’art conceptual, sense fiançament previ, sense l’ajut oficial,  plegarà veles  i intentarà hivernar en espera de temps millors, que trigaran a tornar. Llavors serà quan es repetirà la història. I la plàstica tornarà a ressorgir resplendent.

Estic del tot convençut que la “nova normalitat” de la que es parla tindrà en la Plàstica la seva expressió artística més qualificada. O sigui creadors , a esprémer les vostres capacitats disposats a ser la resposta necessària per aquets moment.

Per què queda clar que cal aprofitar l’oportunitat.

ART A LES LLARS

 La pandèmia ha deixat en evidència una circumstància que molts ja havíem observat i comentat i que no és altre que l’absència generalitzada d’obres d’art en les cases de la gent de tot tipus i nivell, econòmic i intel·lectual.

El confinament ha obligat a les televisions  a omplir d’opinions els seus programes amb vídeo conferències el que ens ha permès introduir-nos tafanerament en la intimitat el seus estudis, menjadors o sales d’estar. I el cert és que es poden comptar amb els dits de la mà aquells personatges amb presència d’art en les seves llars, això per no entrar en el nivell i qualitat dels mateixos.

Aquesta absència, enormement preocupant artística i culturalment parlant, hauria de motivar al món de l’art per esbrinar les causes d’aquesta desaparició social i intentar posar fil a l’agulla per solucionar-ho.

Fa un temps parlava amb un comercial important i m’explicava que en el món comercial hi ha dos moments altament difícils. El primer és el de la creació de la “necessitat” de la possessió del producte i el segon saber-se adaptar a les circumstancies quan el mercat està en vies de saturació.

Al referir-se al món de l’art , al que ell és afeccionat amb una petita i interessant col·lecció adquirida a baix preu en subhastes dels darrers anys, em deia que avui l’art és fum. I que mentre fa uns anys la possessió d’obres d’art era un senyal i símbol de progrés social i fins i tot donava un vernís cultural i intel·lectual de certa solvència , ara , la possessió d’art ni tan sols és signe d’esnobisme i d’anar contracorrent. És sols una mena d’anomalia que pertany al cercle íntim i ha esdevingut en la contemplació, un plaer simplement onanista.

Per tant el que cal és tornar a  crear la necessitat del gaudi i la possessió d’art  I que sempre és més fàcil crear una necessitat  amb unes perspectives grans de mercat ja que aquest actualment és quasi verge, que no pas introduir-se en un mercat saturat i per tant amb un cert cansament i tendència a la recerca  de noves experiències.

No deixa de ser curiós que de manera contradictòria l’assistència als Museus s’ha multiplicat, alhora que els mateixos esdevenen en un reclam cultural de primer ordre per a al ciutat que els gaudeix (Bilbao o Màlaga son exemple paradigmàtic). I de fa ja uns anys , les grans exposicions son reclams que mouen a milers de viatgers amb tot el benefici econòmic que això significa.

Davant d’aquestes circumstàncies com pot ser aquest nul interès per la possessió d’art. Segons ell, una de les causes més importants és la desaparició de l’artista com element cultural important i com personatge públic. Mentre que actors, músics, escriptors i no diguem ja els cuiners, els nous artistes del segle XXI, apareixen  repetidament en els mitjans de comunicació i son actualitat permanent per el seu fer, els artistes han desaparegut del tot del focus públic. Al nostre país potser tan sols Antonio López, Barceló i Plensa, tenen un cert ressò mediàtic. La resta, res de res. Llueixes molt si dius que has anat al celler de can Roca i no llueixes res si dius que has comprat un  Viladecans o .. ( poseu aquí el nom de l’artista que preferiu)

Mentre que l’aparició d’un nou llibre, un nou disc, o l’estrena d’una obra de teatre o una pel·lícula, fa que els seus protagonistes en facin promoció en els diversos mitjans, i es parli d’ells i amb ells a la ràdio i televisió i ocupin espais de premsa,  una nova exposició d’un artista mereix tan sols un curt amagat a les planes culturals d’un diari i evidentment un molt escassa presència, si existeix, en mitjans audiovisuals a menys de ser una exposició d’aquelles que diríem de “culte”.

I aquesta desaparició és evident en format general (Espanya, Catalunya) com en el format més proper, local i comarcal.  No fa molt en una xerrada informal amb un artista , em deia, i perdoneu la personalització, que la desaparició de la crítica a Mataró, havia produït una invisibilitat de l’art i els artistes locals. Que abans qualsevol expo implicava el ressò d’una entrevista a la tele o a la ràdio, la filmació de la mateixa  i la pertinent crítica a la premsa local, el que donava pàtina , transcendència i popularitat a l’obra de l’autor. Ara qualsevol exposició passa del tot desapercebuda i com a màxim té importància en el món artístic local. Però com ell reflexionava, si no ens obrim a la ciutadania general, estem morts.

I si a això hi afegim que la publicitació d’expos o actes culturals artístics sols apareixen per internet i per tant es vedat privat per a amics i gent de l’ambient, i així hem exclòs al públic en general,  el que fa que la invisibilitat  domini sobre el món de lart.

Cal tornar doncs a donar vida pública a l’art i als artistes. Cal recuperar espais informatius i que existeixi un altaveu constant de les activitats creatives.

I evidentment és imprescindible una resituació de l’art en l’econòmic. En moments en que preus d’obres d’artistes consagrats estan sota mínims, i es poden aconseguir excel·lents obres a preus assequibles, certes valoracions estan fora de mides i de mercat. I principalment caldria incidir en el tema preu, no ja en els artistes professionals amb trajectòria marcada i definida, ans especialment en afeccionats i semi professionals que son els nivells als que poden assolir aquells que s’acosten per primera vegada al mercat de l’art.

Un exemple és clarificador. En quasi totes les exposicions que es celebren a l’espai capgròs, amb el nivell habitual dels artistes que allà exposen, rarament no hi ha artista que en alguna de les seves obres assoleixi quatre xifres en el seu preu.  Xifres inadmissibles en la relació qualitat/ preu i que espanten i esperiten  a aquells desitjosos de gaudir d’art a les seves parets i que comencen amb senzillesa i il·lusió.

Cal doncs tornar a ressituar el mercat de l’art, i evidentment cal retornar a la professionalització. No tenen futur aquestes galeries que  venen quadres com podrien vendre perfums o sabates, i cobren pistonades increïbles per exposar , i a canvi sols ofereixen el lloguer de la sala i una secretaria recepcionista indolent. Cal recuperar i revitalitzar la figura del marxant com home que confiava amb l’artista i el seu valor i es movia per vendre i promocionar la seva obra ja que era ell qui es jugava els diners. Adquiria a preu barat però permetia a l’artista viure sense l’angoixa de la necessitat de la venda exterior.

En resum cal recuperar el prestigi de l’art i de l’artista com element cultural, social i intel·lectual. I cal fer-ho ja. De moment  el confinament ha demostrat que hi ha un mercat ample, verge i  buit de prejudicis estètics . Ara cal respondre a les seves necessitats i per començar és imprescindible tornar a fer sentir la necessitat de l’art com element de gaudi , contemplació i exquisidesa personal.

Ho aconseguirem?. Aquí està el repte.

ABECEDARI DE L'ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT

I             Iluro, Fundació

La Fundació Iluro es configura com a Fundació Privada Especial, com a resultat de la transformació de la Caixa d'Estalvis Laietana essent hereva del patrimoni de la seva fundació amb la finalitat d'administrar els fons per a l'obra social de l'anterior entitat, adequant-se a les noves circumstàncies. Ho fa amb un patronat estructurat per l’Ajuntament de Mataró amb membres escollits per ell  com a persones de reconegut prestigi en l’àmbit i amb representants  de l’ Associació Sant Lluc de l'Art, Centre Catòlic de Mataró, Foment Mataroní, Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i Òmnium Cultural.

La Fundació és per tant hereva de la tasca social de la Caixa Laietana, que en l’apartat artístic ha tingut un paper ben important en la vessant expositiva històrica de la ciutat.

La història de la Caixa Laietana i l’art s’escriu amb dues cares ben diferenciades. Una de positiva ,l’apartat de les seves sales d’exposicions, i una d’altre més obscura i negativa com és en l’apartat artístic patrimonial.

Expositivament parlant no es pot escriure la història de l’art local sense parlar de les sales d’exposicions de la Biblioteca Popular, situada en primer lloc en el primer pis, al damunt de la pròpia biblioteca i a posteriori a la planta baixa de la Plaça Sta Anna. Dirigida durant molt de temps per Claudi “Tayo” Mayol , mantenia una activitat constant durant l’any i es dedicava  a alternar artistes locals amb artistes principalment barcelonins, sempre en una estilística de caire tradicional però en la seva cara més evolucionada com per ex. el grup de la Punyalada.

A posteriori el pas a la sala de la Riera , al costat de l’Ajuntament, i més modernament el salt a l’edifici de l’Ateneu provocà un eclecticisme expositiu més important, però mai amb una línia definida ja que després de Tayo Mayol no va existir mai una direcció que marqués camí, tendència o intenció, el que provocà una disparitat absoluta d’exposicions, intencions i molt especialment qualitats.

Però si aquesta tasca expositiva s’ha de considerar positiva, principalment en les èpoques del 50 al 70, en que va aguantar la flama juntament amb la sala del Museu Municipal,  Caixa Laietana no va saber o voler invertir per aconseguir un fons artístic de qualitat , com si ho van fer altres caixes del seu nivell com les de Sabadell, Terrassa o Girona.

Durant molt de temps l’única entra da en el fons de l’entitat provenia de l’obra que obligatòriament cedien els artistes com a  pagament del lloguer de la sala. A posteriori les adquisicions provenien del gust particular de la direcció i/o d’obres lliurades com a pagaments d’operacions financeres de l’entitat. Com s’ha pogut observar en les exposicions recentment realitzades el Fons de l’entitat així obtingut és escàs en nombre, valor i qualitat.

L’entrada en ritme de la Fundació Iluro , amb un menysteniment gran al respecte de l’acció cultural plàstica ha estat i és un greu cop al món artístic mataroní.

Disposant d’una magnífics espais expositius , aquests estan destinats a tota mena d’institucions, associacions, col·lectius, etc menys a l’activitat artística que en els darrers anys  ha quedat reduïda a la tradicional exposició col·lectiva de Sant Lluc , a la mostra de la Biennal Torres Garcia i a una exposició comparativa de la pròpia col·lecció i la de la Fundació Bassat, havent estat nul·la tota activitat artística individual. Fet del tot lamentable per història, per importància de l’espai expositiu, per transcendència social local de les exposicions que allà s’efectuen, i per la manca d’espais expositius dignes que hi ha a la ciutat.

Suposo que encara mantenen les condicions d’un lloguer de sala amb uns preus, en aquells moments disparats en relació a la despesa que per a l’entitat representa una exposició.

Igualment la seva gestió patrimonial és de dubtosa solvència cultural en el que pertoca a les dificultat per visitar la casa Coll i Regàs, potenciada més com scape room que no pas com element monumental arquitectònic cultural.

Amb tot això , i en aquets moments , la valoració de l’actitud envers l’art per part de la Fundació Iluro sols es pot considerar com a molt dolenta i des de la modèstia d’aquestes ratlles la convidem a rectificar.

En moments com els actuals de gran crisi cultural i artística i disposant la ciutat d’un gran nombre d’artistes amb suficient qualitat, no estaria de més retomar el tremp expositiu i programar una bona temporada expositiva.

Per tradició, història i futur crec que seria de justícia fer-ho així.

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ. EN TEMPS DE CONFINAMENT

H    història

Un dels greus problemes de l’art mataroní, és la seva manca d’historiografia documental. No existeix  cap treball en  forma de llibre, o de recerca històrica del que ha estat i ha significat l’art i la plàstica a Mataró , no tan sols en el decurs del passat més llunyà, ans tan sols del passat més proper com ho pugui ser el segle XX o a partir de la guerra civil , període en el que la creació artística assoleix un plantejament més divers , plural i professional, i de transcendència social.

Si intentem cercar una mirada general, tan sols ens trobarem amb uns pocs reculls de caire historiogràfic com ho puguin ser els catàlegs de les exposicions . “Art Mataró 1888-1988 Mataró- Dürnau ” ( 1988) “Tempus Fugit (2015). “25 anys del dimarts del Llimoner” (2018) i “Artistes de Mataró a New York” ( 2020).

Lamentablement però l’únic document amb pàtina oficial com és el catàleg  “Art Mataró 1942 – 2016” al respecte d’un seguit d’exposicions celebrades a Ca L‘Arenas i que va amb el segell del Museu de Mataró, segell amb una teòrica imatge de certificació oficial per a hom que no conegui l’odi del Museu envers l’art local. Aquest és un document amb una quantitat d’errades i falsedats importants que el converteix ne un document digne de L’institut de Nova història. Dades falsejades, noms erronis i principalment una mirada sectària posant l’accent sols en la postura que han cobejat durant els darrers anys i fent mirada esquiva, fugissera i essencialment menystenidora cap el paper de la plàstica i els seus artistes.

I em poso com exemple. Agradi o no, entre un servidor i el meu pare, han estat han estat uns setanta cinc anys, que aviat està dit, dedicats a la crítica d’art a Mataró, amb presència a Ràdio Maresme, Radio Mataró, Cadena 13, Televisió de Mataró, Diari de Mataró en les diverses etapes i noms, El Maresme, Capgròs i altre col·laboracions en mitjans d’escassa durada i transcendència . Un nivell d’informació artística envejada arreu del país. Doncs bé: Història oficial, silenci total. A Mataró no ha existit cap mena d’informació artística. M’estalvio els adjectius ja que serien ofensius i altament malsonants.

En el que pertoca a monografies individuals existeixen certs llibres o catàlegs d’exposicions dedicats als més importants artistes mataronins ( Perecoll, Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Rafel Estrany, Santi Estrany, Emília de Torres, Jordi Arenas, Josep Mª Codina) però en molts d’ells inclosos alguns de la sèrie Singulars realitzats per Cultura Mataró, no existeix cap mena de documentació històrica, ni tan sols un currículum personal i expositiu ( ex. Novellas, Capitani, Jaume Arenas)

Quan les activitats artístiques desapareixen del món comunicatiu , l’art desapareix de la col·lectivitat. Actualment qualsevol exposició , o un fet artístic important en el petit món de l’art local, no arriba enlloc, una vegada no existeix cap mitjà d’informació que es faci ressò del mateix. Un recorda que quan estava a televisió de Mataró, amb molt pocs mitjans, es donaven imatges de totes les exposicions  que es feien a Mataró i rodalies i s’emetien en l’espai d’art i els noticiaris. Ara, amb molts més mitjans, sols s’enregistren les de protocol, aquelles en les que hi acudeix un regidor o l’alcalde, anant en orris un fons documental cultural important.

Si no documentem els fets d’avui, difícilment podran ser observats, estudiats i analitzats en el futur. I un art sense documentació dels fets, i documentació documental , i valgui al redundància, en forma d’obra d’un fons d’art és el preludi d’una mort anunciada.

I en aquest camí estem. I el pitjor és que amb l’aquiescència dels propis artistes que segueixen mesells en el silenci més absolut, aquell que els porta  a l’oblit de les properes generacions.

ABECEDARI DE L’ART MATARONI EN TEMPS DE CONFINAMENT

G       galeries d’art.

 Com ja dèiem en parlar de La destil·leria, el nombre de galeries comercials de Mataró és tan paupèrrim que es redueix a la unitat, però no volem parlar ara de les galeries comercials si no dels espais expositius es diguin sala d’exposicions, galeries, o com fa uns anys es va posar de moda espais d’art. Aquests segueixen essent molt escassos tant com per la importància de Mataró, capital de comarca, vuitena ciutat de Catalunya i 51 d’Espanya com per el gran nombre de creadors i l’existència d’un pòsit molt important en l’artístic i expositiu a les seves esquenes.

Actualment els espaís expositius existents a Mataró son:

“Can Palauet” vedat des de fa 18 temporades a la plàstica i dedicat únicament a la contemporeneitat de MAC i entitats bessones.

Museu de Mataró ( Can Serra) i Ca l’Arenas ( secció d’art del Museu de Mataró). Sense programació definida ni en línia ni intencions. No estan oberts a cap proposta expositiva provinent d’un artista individual o col·lectiva. Ells son els que marquen què, qui i com ha d’ocupar l’espai. Sense periodicitat , publicitat i propostes tractives dormen en la somnolència més absoluta.

Fundació Iluro ,hereva de l’acció expositiva de la Caixa Laietana. Encara que compta amb tres espais expositius aquests son ocupats generalment per entitats i estaments i rarament es dediquen a les exposicions plàstiques. Darrerament sols La sant Lluc ( anyalment) i la Biennal Torres García ocupen artísticament els seus espais.

Sala del col·legi d’Aparelladors , gestionada per l’Associació Sant Lluc per l’art Mataró, ofereix de fa anys unes temporades complertes que amb un criteri eclèctic  reparteix  entre artistes locals i forans, en ample ventall de tècniques i estilístiques. Amb una qualitat prou acceptable s’ha convertit en el millor espai expositiu lliure de la ciutat, encara que presenta un inconvenient important com és el seu horari d’obertura.

Sala del Casal Aliança , gestionada també per l’associació Sant Lluc serveix per realitzar exposicions de to menor, especialment entre artistes afeccionats o amb nivells qualitatius inferiors.

L’espai capgròs amb quinze anys d’existència i dues centes exposicions en el seu historial, és un espai atípic ja que no respon a les condicions tècniques d’una galeria expositiva però si en canvi ofereix un resó públic important  el que l’ha convertit en un espai cobejat tant per artistes amb pedegree per realitzar-hi experiències que no podria dur a terme en espais expositius convencionals com per artistes en el pas d’afeccionats a un nivell una mica superior.

La Destil·leria , ens remetim a la lletra D d’aquest abecedari.

Nau Gaudí que ocuparà la lletra N del nostre abecedari.

Fora d’aquests espais , n’apareixen altres com centres cívics, Can Marfà, Moldumat o alguns espais de restauració que esporàdicament  també duent a terme activitats expositives.

Res a veure amb altre temps . En començar els anys vuitanta a Mataró mantenien activitat expositiva permanent  els següents espais expositius:

Caixa d’Estalvis Laietana ( Biblioteca Popular) ,Galeria Tertre (C.Alamos),,  L’Abast ( C. Sant Bru ) , Sala Fuset ( C. Sant Francesc) , Museu de Mataró ( Plaça Ajuntament),  Studium 48 (c. Sant Josep) ,Tot Art ( C. Torrent), galeria Anticus ( C. Unió . Pla d’en Boet), Submari groc ( Torrent ),  Banc de Bilbao ( Camí Ral), Caixa de Catalunya ( Riera) ,Banc Mercantil de Manresa ( C Barcelona) Club Naútic de Mataró ( platja del Callao) , C.A. Laietania ( La cornisa) ,Foment Mataroní i U.E.C. (ambdues  al carrer Nou) , casal Aliança ( c. Bonaire), Casa del llimoner ( c. Massevà), la Biga Blava ( c. Sant Antoni).  Totes aquestes de forma més o menys coetània.

En èpoques posteriors s’hi afegí una saleta municipal a l’entrada de l’Ajuntament que va desaparèixer en inaugurar-se Can Palauet , Fundació Mare Nostra (Riera ) , radio Nyala (baixada escaletes) , Anteprima (plaça santa Maria), galeria Minerva ( c. Barcelona) i finalment ja en aquest segle Espai 28 (carrer sant Francesc),  enBlanc (c.lepanto)i Gal-Art ( Rda O’Donell) Igualment cal considerar que la sala de la caixa Laietana passà la Riera i a posteriori a la Fundació de l’entitat al carrer Bonaire, mentre que durant unes poques temporades també s’habilità espai expositiu  en l’antic espai de la Bilbioteca ( Primer pis Plaça Sta Anna)

Com podem observar una davallada expositiva a la que caldria trobar raons que a bon segur son sociològiques i econòmiques. Per un costat d’una mala gestió empresarial i per l’altre una mirada de poble, d’artistes i compradors amb costums poc professionals com la compra al taller i no a les galeries, o l’adquisició d’obres a Barcelona, molt en el concepte de Mataró sota teulada aquell excel·lent llibre de Manuel Cuyàs amb fotografies de Ramon Manent.

Sigui com sigui, crec que ni tant ni tan poc. Mataró com a ciutat de serveis en que sembla vol especialitzar-se precisa d’un teixit d’artistes i compradors el suficient potent com per exercir aquesta funció i la de capitalitat comarcal.  I un comerç cultural de qualitat és signe de riquesa formal i intel·lectual d’un poble.

Abecedari de l’art mataroní, en temps de confinament (VI)

F   Fons d’Art

Si ara després d’aquest confinament, en les a bon segur compulsives sortides que farem per recuperar la vida activa, vostè decideix que estaria bé recuperar la mirada dels nombrosos i qualificats artistes mataronins vius i aquells ens han precedit, he de dir-li que ho té difícil, i si no es vol moure de Mataró, encara pitjor ja que és impossible fer aquest repàs històric fonamental, ja que la nostra ciutat, la dels capgrossos, deu ser l’única ciutat  de cert nivell i amb Museu Municipal que no disposa d’un fons d’art dels seus creadors.

El Museu de Mataró va iniciar-se amb un fons prou important gràcies a l’actuació del seu fundador Rafel Estrany que  formava part de la Junta de Museus el que li va permetre traslladar al de Mataró un seguit d’obres importants que després de la desfeta de la Guerra Civil no havien estat reclamades per el seus propietaris, com per ex. la col·lecció de gravats de Goya o uns dibuixos de primera època de Dalí.

Fora d’aquest fons inicial  i de l’entrada d’alguns fons com el Fons Arenas, o la col·lecció de Xavier Ubach, les entrades d’obres d’art a la col·lecció municipal ha estat sempre minsa i com a conseqüència de “pagament” per haver realitzat alguna exposició, com va ser en els temps de la direcció de Santi Estrany, o amb les exposicions plàstiques realitzades a Can Palauet de les que es recollí un bon grapat d’obres que han restat visibles sota unes més que dolentes condicions expositives i de conservació a la biblioteca Pompeu Fabra. I justament des de Setembre ,  Can Serra acollia una exposició de les obres arribades al fons durant les deu últimes temporades , exposició de tan misèrrima qualitat fora de dues o tres exposicions que era per sortir plorant de la visita.

Certament que en les col·leccions locals hi deuen haver més obres , com les relacionades amb el MAC o els diversos tallers de Gravat , però aquest és un secret més ben guardat que el de la Coca Cola. Mai s’ha fet públic el llistat del fons reals d’obres que podríem dir públiques, malgrat que quan s’inaugurà Ca l’Arenas i d’això ja fa catorze anys es va prometre que en el centre hi hauria un terminal informàtic en que es podrien consultar tots les dades de la col·lecció municipal. Però com tot el que es refereix a la plàstica el resultat ha estat promesa incomplerta.

Per tant si voleu veure el treballs dels més importants artistes mataronins , vius o morts, no trobareu  cap indret de la ciutat a on gaudir-los, però el que és més preocupant , de molts d’ells la ciutat no disposa de cap obra representativa del seu fer, i en altre la seva representació és anecdòtica i d’una qualitat minsa i escassa.

El cert és  que l’únic indret és on es pot veure una representació qualitativa de les obres dels més importants artistes locals és el Museu de Llavaneres amb obra significativa de quasi tots ells, o en el Fons d’Argentona ( casa Gòtica) on hi l’obra que dipositaren a l’Aixernador tots els artistes que varen passar per aquell emblemàtic indret i que respon a obra iniciàtica dels que ara son importants artistes locals.

La necessitat d’un Fons d’Art d’artistes locals és absolutament imprescindible per establir un nexe comunicatiu i d’unió entre l’art de l’ahir i de l’avui, i el llenguatge plàstic dels seus creadors. A més és un símbol comú que augmenta el sentit de col·lectivitat entre els ciutadans com va quedar ben palpable amb l’exposició Tempus Fugit que reflexionava sobra aquesta baula d’unió dels tempos artístics , que no hem d’oblidar mai és una manera de reflectir els “tempos” de la societat en la que es produeix la creació.

Ara bé, està disposat l’Ajuntament a la creació d’aquest fons d’art . Jo dic , rotundament NO, encara que de tant en tant el deslleial, en el que respecta a mi, alcalde Bote de tant en tant ,quan em veu i com per acontentar-me, em diu, Pere , ja tinc l‘espai per exposar el fons d’art i jo li dic que sí, que sí , que quin fons d’art.

No em vull fer mala sang amb la proposta de Fons d’Art que un va encapçalar el 2005 i que finalment es signava el 2007 com em recorda la fotografia que encapçala aquest post, i que van dinamitar amb tota la mala llet del món, la gent de Cultura i els regidors Graupera i el jeta de Penedès. Una història que tinc documentada fil per randa i que és la demostració del poder mafiós de Cultura Mataró. Tot amb l’aquiescència de l’alcalde Baron que em va apunyalar per l’esquena, tot somrient.

No em vull fer mala sang però segueixo pensant que encara és possible aquell somni i que amb bona voluntat i amb cartes damunt la taula per part de l’administració, i sense comodins amagats, Mataró podria gaudir d’un excel·lent fons plàstic que seria orgull de la ciutat i dels seus artistes. I sense costar gaires diners que ara n’hi ha pocs i en sortir d’això encara n’hi haurà menys.

Algú al consistori és capaç d’agafar el repte?. Sra MªJosé Pérez Carrasco si vol passar a la petita història de la Cultura local com una dels pocsregidores que ha fet quelcom positiu per la Cultura de la ciutat, aquesta és una bona oportunitat.

Per pensar-hi.

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT (v)

   E   Escoles d’Art

L’ensenyament artístic a Mataró va estar dominat durant quasi un segle(1886-1960) per l’escola D’Arts i Oficis, edifici emblemàtic del centre de la ciutat ( al carreró) on s’hi desenvolupà una activitat formativa en el que pertocava a les Belles Arts i els anomenats Oficis Artístics. El domini de la industrialització el que comportà l’aparició d’una necessària formació professional juntament a la minva de la importància dels ofici artístics, complementada per la mort de Rafel Estrany ànima màter de la Institució, i amb l’afegitó d’uns dèficits estructurals de l’edifici per l’enderroc d’uns edificis veïns, va provocar el tancament abrupte de la mateixa, alhora que la Formació professional anava a parar a la llavors recentment creada escola Miquel Biada.

Des de llavors , en cada elecció municipal és rar que no apareguin diversos partits portant en el seu programa electoral en l’apartat de Cultura, la recuperació de l’escola d’Arts i Oficis , centrada únicament en la vesant artística. Mai cap d’aquestes intencions ha quallat ni tan sols en un projecte estructurat que servís de base per a discutir la possibilitat de dur-se a la realitat.

No sé actualment com està la legislació al respecte de la possibilitat d’una escola reglada. Fa uns anys era impossible. En el repartiment d’escoles Oficials feta per la Generalitat a Mataró li tocà l’escola d’Idiomes, mentre que l’artística s’atorgà a Badalona amb la Pau Gargallo. Però si no és possible una escola que certifiqui acadèmicament l’aprenentatge, si es possible estructurar una escola amb diversos nivells d’aprenentatge a l’estil de l’escola municipal de Música, o intentar ser una filial d’una escola oficial a l’estil de la filial del Conservatori del Liceu que existeix a la ciutat.

Per que el cert és que , avui per avui , l’aprenentatge artístic a la ciutat està molt sota mínims. Per un costat estan els tallers que essencialment actuen com a extra escolars que en un parell de casos dels que conec ofereixen una aposta didàctica de qualitat (Esther Aliu i Joan Hortós)  .

Però quan es tracta d’adults i afeccionats amb possibilitats  el terreny és més aviat erm. Certament hi ha alguns professionals que obren els seus tallers a l’ensenyament artístic, però massa vegades queda limitat aquest a la visió pròpia del “mestre”. També de forma periòdica alguns professionals ofereixen tallers temàtics especialitzats que son molt més interesants. També hi ha acadèmies generalistes que generalment no passarien cap prova del cotó educatiu.

Però no existeix cap espai formatiu que permeti  iniciar-se a l’art i aprofundir en el seu perfeccionament. I aquesta , i no altre , és la gran mancança de l’educació artística de Mataró i que hauria de solucionar-se.

Davant la diversitat creativa  que fa necessària l’especialització, es de lamentar la desaparició del taller de Gravat Municipal que inicià Capitani i van continuar Lloret i Rosés. L’actual taller de Gravat malgrat les bones intencions no acompleix aquest objectiu ja que és més un taller en el que es fa i s’estampa gravat, com si d’un coworking artístic es tractés, i no permet una estructura progressiva de cursos i tècniques  que hauria de ser l’eix fonamental del mateix. Esperem que aquesta idea  de formació continuada arreli en el seu concepte i sigui ben aviat una realitat. Si no és un espai a desaparèixer ja que no exerciria la funció educativa a la que està destinat.

Aquesta és la única esperança d’educació artística a la que de moment aspira la ciutat. I és llàstima ja que la potència creativa de la mateixa hauria de permetre una escola municipal d’arts potent, amb mirada comarcal més enllà del local. Però això, avui per avui és un somni, i més encara amb les greus dificultats que la pandèmia farà albirar.

Però somiar no costa res i potser en uns anys podrà ser realitat allò que avui per avui és lamentablement absolutament  impossible.

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT (IV)

D        Destil·leria, La

L’aparició en l’erm espai expositiu comercial mataroní de La Destil·leria (inaugurada el 18 de juliol de2014) ha estat una de les millors notícies artístiques de la dècada.

De feia anys , des del tancament de la galeria Minerva a finals del segle passat, el desert de l’aspecte comercial de l’art era total a Mataró, en bona part degut a la desconfiança extrema dels possibles clients, després de la destrossa del mercat que van  dur a terme les darrers galeries existents, Minerva dedicat a l’art que hauríem de qualificar com contemporani, i Tot Art dedicat a l’art  clàssic i conservador, molt relacionat amb l’escola d’Olot. L’acció comercial  d’ambdues fonamentada en una esperança especulativa de l’art, en comptes de generar l’afició i desig del gaudi de posseir art i estimular la petita col·lecció, a més a més amb uns preus elevats fora de mercat, van cremar de tal manera  el comerç de l’art a Mataró que després d’ells ,ningú  va gosar posar en marxa una galeria professional o semi-professional a al ciutat.

Ara fa sis anys, Agit Baqué, provinent del món comercial, però desconeixedora del món artístic , va decidir posar en marxa el seu projecte personal de creació d’un espai en el que sota el pal de paller d’una galeria d’art s’hi aixoplugarien diversitat d’accions , que en el moment iniciàtic estaven a l’entorn de diverses teràpies i amb el pas del temps s’han centrat més en els tallers de caire artístic. Un espai situat a més en un magnífic indret en el que antigament havia estat una Destil·leria alcohòlica . Un espai espectacular que va ser adequat amb extrema cura per a la seva nova funció.

Ara mateix La destil·leria es defineix en el seu web com un espai cultural concebut com un centre per a l’aprenentatge i la difusió de la cultura i l’art. És un espai privat amb vocació d’espai públic que gestiona una galeria i una escola.

Des de la galeria es promou l’art contemporani amb obra d’artistes, tan emergents com consolidats, que treballen amb la pintura, el dibuix, l’escultura, la fotografia o el vídeo.

L’escola ofereix formació anual de dibuix i pintura, expressió plàstica, joieria, restauració i música, així com tallers monogràfics de retrat, dibuix en moviment, entre altres propostes.

I el cert és que amb aquest bagatge de tan sols un quinquenni, La Destil·leria ha assolit un nom de preeminència en l’àmbit artístic local.

Encara que ha mantingut en bona part l’esperit de les exposicions tradicionals , els hi ha volgut donar una cert toc de modernitat a l’ús modal actual, en el que el concepte de l’exposició predomina sobre la qualitat intrínseca de l’exposat i de les dots artístiques i plàstiques de l’artista protagonista.

La galeria ha mantingut una línia eclèctica i variada, però amb molts alts i baixos degut, penso jo, a una manca de línia definida d’actuació  que alhora podria ser absolutament dispersa. Però que en aquest cas, i degut a la diversitat del assessors , passa de ser de dispersa a caòtica, confonent del tot a l’espectador , fet intranscendent si d’un espai públic es tractés però molt important quan pensem que en aquest cas és un espai privat i per tal  ha de ser capaç de generar els beneficis  suficients com per garantir la seva supervivència.

Però a bon segur l’important no és això, ja que no deixen de ser vectorials que es poden variar i corregir. L’important és que La Destil·leria  ha esdevingut un espai artístic de referència que ha transcendit del local. Si Tertre en la seva època va incidir en tota una generació al respecte de l’art i el seu consum i adquisició, ara La Destil·leria sembla podria fer el mateix amb una altre generació, dels de fins a quaranta anys, allunyats generalment de l’art i que es troben a gust amb l’espai i les seves propostes el que pot provocar aquella addicció a la contemplació i el col·leccionisme que podria afermar el sempre dèbil substracte del que gaudeixen les galeries d’art.

La Destil·leria , un bon projecte que esperem es refermi en el temps, amb els retocs convenients, per assolir un paper primordial en l’art mataroní al que sembla estar destinada.

JOSEP Mª GOMIS. ADÉU A L’ARTISTA DEL SOMRIURE PERMANENT

Avui en mig del desànim generalitzat que en la majoria ens està produint aquest confinament  i la crisi sanitària  actual, ens ha arribat la notícia de la mort de Josep Mª Gomis, gran artista , bon amic i per damunt de tot excel·lent persona.

Coneixia a Josep Mª Gomis de fa molt de temps, ni recordo de quan, a bon segur que a l’entorn dels mañetis , aquella colla de joves artistes que s’establí el voltant del mestre Pablo Mañé, i a on jo hi tenia bons amics . Durant molt de temps el nostre contacte va ser superficial , de trobar-nos aquí i allà, però com que Gomis per un llavors no era gens  procliu a les exposicions i més aviat es dedicava a l’escultura de taller no vàrem tenir l’oportunitat d’un contacte més viu i directe que arribà ja en el segle actual quan es va deslliurar de velles recances i va començar una activitat més desfermada i expositiva. Activitat que esperava accelerar un cop jubilat de l seu treball a la banca, però el destí ha estat esquerp amb ell i  tan sols iniciada aquesta època el marcava amb un malaltia de dolent pronòstic que finalment s’ha confirmat amb la seva mort.

Amb en Josep Mª era molt fàcil ser i sentir-se amic. Afable, simpàtic, amb un somriure sempre als seus llavis. És dels poquíssims artistes a qui no he sentit mai parlar malament de cap company de professió, cosa que en món de l’art on els ganivets i els pinzells enverinats volen per arreu, és més que rara avis.

Curiosament la nostre amistat s’afermà per un fet geogràfic circumstancial. Gomis tenia una afecció, ignorada per molts , que no era altre que la paleontologia i el món dels fòssils , dels que era un gran expert , essent posseïdor d’una remarcable col·lecció. Aquesta afecció el portava cada anys a la serra d’Albarracín, zona amb gran quantitat de petges prehistòriques. Enamorat com soc d’aquella zona per raons nadiues de la meva dona , es va establir un vincle invisible de proximitat d’una terra , la de Terol, tan magnífica com desconeguda, i ala que els dos sentíem com la nostra segona terra.

Per parlar de la seva personalitat artística em plau reproduir un escrit que li vaig fer per el catàleg de l’exposició que per mes de juny de 2011 celebrà a Can Caralt, al Museu de Llavaneres.

Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil femení.   Més enllà la figura d’un torero que curiosament també es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un relleu de subtils textures  que alhora son admirades per unes sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.

Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.

Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de la tècnica  emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.

Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible, dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.

Gomis gaudia d’un preciosisme tècnic aclaparador. De concepció escultòrica , dominava el dibuix a al perfecció, però alhora també el color i principalment el concepte el que li permetia resultats tan espectaculars com el de la imatge de sant Pere que es troba a la basílica de Santa Maria. Darrerament havia trobat en les resines el material escaient per les seves escultures . Unes obres que adquirien amb elles moviment i gracilitat , alhora que la seva pàtina confegia un sentit de solidesa i un atractiu visual de primera.

La foto que encapçala el post és una obra que em regalà en motiu de la presentació abans esmentada . És tracta d’una dona paisatge, exemple perfecte del misteri que volia donar als seus treballs i de l’habilitat conceptual i creativa del que era capaç.

Ara però tot queda enrere. Com sempre diem, els artistes teniu la sort que seguiu entre nosaltres mitjançant les vostres obres , però sempre ens quedarà l’absència de la teva generositat, la teva capacitat vital, la ironia, la teva sornegueria i principalment el teu sempitern somriure de nen trapella que essent ja adult, volia tornar a la infantesa per gronxar-se a la recerca dels estels que tant observaves en els límpids cels de Terol.

Adeu i que el viatge i la terra et siguin lleus, dona records al molts companys amb els que et trobaràs i t’asseguro que el primer dia que pugui sortir aniré als peus de la placa que tens col·locada a la ciutat, allà al costat de la capelleta de Can Laru i  brindaré per tú,  tot recordant el molt que ens has donat.

Adéu amic i allà on estiguis no perdis el teu , ja etern, somriure.

La més gran de les abraçades.

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT (III)

C  CA L’ARENAS

Ca l’Arenas és sens dubte el fiasco més gran entre els projectes culturals / artístics de la darreres èpoques a la ciutat de Mataró.

El cert és que la història començà malament i ha seguit de mal en pitjor fins ara mateix. La donació testamentaria de Jordi Arenas del edifici en el que vivia per a ser convertit en un espai dedicat a l’art i els artistes mataronins , no deixava de ser un regal enverinat ja que evidentment el consistori no podia rebutjar de cap de les maneres la donació si no volia que fos qualificat com un ajuntament anticultural , però la reconversió d’un edifici familiar com aquell en un centre artístic era enormement difícil quan calia alhora mantenir el seu esperit i per tant conservar els elements nobles de la casa,  com eren l’enrajolat hidràulic , vidrieres, portes, esgrafiats, alhora que calia adequar-se a les estrictes normatives de seguretat d’un edifici públic.

Sortosament, i després de moltes dificultats , el projecte es convertí en una brillant realitat ja que el treball artístic arquitectònic que es va fer en el vell casalot del carrera Argentona va ser simplement magnífic i espectacular.

No ho va ser en canvi el projecte d’usos que es va plantejar des de Cultura. El més fàcil , i alhora útil,  hauria estat associar Ca l’Arenas  administrativament  al Museu i nominar-ne un cap que gestionés la programació artístic cultural de l’indret, sota uns coneixements suficients de la història i realitat de l’art mataroní.

Però no va ser així, i es va decidir que es convertís en la secció d’art del Museu, un ens que portava anys i panys, menystenint i barrant el pas a qualsevol manifestació artística. Combinat això amb l’habitual acció genocida de la plàstica duta a terme per Cultura Mataró, va generar una aberrant programació amb cicles temàtics d’un any de durada , conformats per una mostra coral conformada amb els paupèrrims fons del Museu i un seguit de exposicions que ocupaven les petites sales de la planta baixa en les que la presència d’autor mataronins va ser simplement testimonial.

Una programació amb exposicions molt poc interessants i lluïdes alhora que aquesta absència de l’art local que restava proscrit malgrat la disposició testamentaria, combinat amb l’absència total de qualsevol activitat complementaria, uns horaris maldestres que amb el temps han anat minvant fins a restar en quasi testimonials, ha fet que la gent hagi oblidat el lloc i el nombre de visitants és cada vegada més petit , esdevenint actualment en ridícul, com si l’interès fos que aquesta ridícula assistència de visitants  servís per excusa per a un tancament de l’indret.

De fa un parell de temporades i sense cap mena d’avís es substituí el projecte d’aquest cicle anyal per un discontinu en l’expositiu, sense que en cap moment s’hagi explicat quin és el projecte del Museu envers el que és la seva seu del seu centre d’art . Inclòs en els darrers temps ha corregut intensament el rumor de que s’havia intentat cedir la gestió organitzativa a la gent del sant Lluc sense que aquests acceptessin la proposta.

Ha arribat l’hora de girar el mitjó i retornar a la realitat de la intenció testamentaria i convertir certament a Ca L’Arenas en un centre d’Art viu i actiu. I per això caldria un consens entre administració i els artistes mataronins. Ca L’Arenas hauria de ser el sancta santorum de l’art mataroní, i acollir exposicions dels artistes locals consagrats que no exposen habitualment a la ciutat per manca d’espais, i alhora ser la porta dels artistes joves, recuperant l’esperit del Museu. Recordem que quasi la totalitat d’artistes que tenen més e 50 anys la seva primera exposició es va realitzar en el vell Museu de Mataró. I alhora alternar amb exposicions importants d’artistes foranis, així com aprofitar les mostres itinerants de Generalitat, Diputació i les més diverses Fundacions.

Igualment podria ser espai expositiu del Fons d’Art d’artistes locals. Fons avui per avui inexistent però que tard o d’hora s’haurà de plantejar activar ja que és una vergonya que en una ciutat artísticament potent com la nostra, sigui impossible veure obra dels seus artistes importants , vius o morts. I evidentment ‘han d’activar les activitats complementaries, que no poden limitar-se a la conferència mensual dels Amics de ca l’Arenas. El pati dona moltes possibilitats en període de bon temps com per oblidar-ho com s’ha fet fina ara.

Ca l’Arenas s’ha de recuperar per que es pot i la ciutat i l’art local ho necessita. I té recepta senzilla: retornar a l’ideari testamentari, fer bones exposicions amb predomini d’artistes locals, amb eclecticisme total i amb durades racionals, com pe ex. dos mesos,  correctament publicitades. Si hi afegim una racionalització d’horaris i la programació d’activitats complementaries, alhora que fem visible l’equipament, tant en el físic, com en el teixit cultural, és més que probable que ca l’Arenas , reneixi qual Au Fènix de les seves cendres.

Però, serà possible?. Crec sincerament que no, ja que la postura de Cultura segueix essent contraria a la plàstica , a al que considera inútil, antiga i desfasada. I encara que la regidora pugui pensar el contrari, tots sabem que el seu poder en el departament és més aviat escàs i la seva influència en el Govern, nul·la.

Malgrat això crec que l’obligat canvi s’hauria d’intentar i seria bo que els artistes es mullessin en la defensa de ca l’Arenas. però no he conegut mesells més grans que els artistes mataronins incapaços d’alçar la veu davant les mil i una malifetes que pateixen.

Ca L’Arenas un error a esmenar i cal fer-ho ja.

ABECEDARI DE L’ART MATARONI EN TEMPS DE CONFINAMENT (II)

B  Bassat, Lluís

L’arribada de Lluís Bassat a la vida artística mataronina és el millor que ha passat a al ciutat en les darreres èpoques. Fem-ne història:

Bassat , resident a Llavaneres encara que a cavall amb Mataró , sempre explica que segons a quina part de la seva casa es troba està en una o altra població, tenia pactat amb l’alcalde de Llavaneres, per un llavors, Victor Ros del PP la creació d’un Museu d’Art contemporani en la seva població. L’arribada de les eleccions municipals provocà un canvi de govern  i el nou govern , de CiU, va creure que a la població hi havia altres prioritats i va refusar el projecte.

Assabentat l’alcalde Baron de les circumstàncies li va faltar temps per proposar a Mataró com seu del projecte. S’iniciaren així unes converses que tingueren coma  culminació el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró que acolliria la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís Bassat i s’establiria en un nou edifici bastit en la Farinera Ylla i Aliberch. Projecte de Museu que un va tenir ocasió i goig de veure , amb maqueta inclosa , en els estudis de b720 arquitectes , realitzat per Anna Bassat, filla del col·leccionista.

Lamentablement en aquells moments esclatà la crisi i tot el projecte del nou Museu se’n anà en orris , per el que Baron va ofertar a Bassat la possibilitat de que fos la Nau Gaudí, primer edifici que projectà el genial arquitecte, lamentablement dedicat des de la seva recuperació a acollir un centre d'informació i orientació professional per a joves menors de 25 anys, per que  fos seu temporal de la col·lecció  que s’aniria mostrant de manera parcial i periòdica. Fet que acceptà Bassat i així el 10 de Novembre de 2010 s’inaugurava la primera exposició  de la seva col·lecció a la que n’han seguit vuit mes  i algunes d’externes com la de la Col·leció Gueron d’art inconformista Rus, una monogràfica de Subarroca , o una magnífica mostra d’art brut.

L’arribada de Bassat ha estat fonamental per a l’evolució, per no dir revolució en l’art i la cultura mataronina. Ho ha estat per l’art en general, per els artistes mataronins en particular, i per la promoció de la ciutat que ha provocat la seva febril activitat.

Mataró té una important història en el que pertoca a bones exposicions. Als cinquanta i poc, el Museu de Mataró va ser lloc on els més innovadors artistes hi van passar Tàpies, Cuixart, Villèlia, Hernández Pijuan, Alcoy, i molts més. Va existir una revifada a començaments dels 70 que culmina amb Tertre i algunes apostes de la Caixa Laietana que per ex, havia arribat a programar Equipo Crònica, però des de llavors una davallada sense fi.

L’arribada de Bassat i les seves exposicions han permet gaudir a Mataró d’obres dels més importants artistes, des de Picasso, Miró, Tàpies, Leger, Oteiza o Chillida, fins el més granat de l’art català a partir de les generacions de post guerra, amb especial delectació en els dos artistes fetitxes del col·leccionista com son Guinovart o Râfols Casamada. Una llista que ha permès posar l’accent en noms de molta qualitat i que eren desconeguts d’aquells afeccionats no artferits. Tot amb unes exposicions d’alt nivell, dignes dels més prestigiosos museus, amb uns acuradíssims muntatges i amb l’afegitó d’uns espectaculars catàlegs que honoren ara les biblioteques de molts mataronins gràcies al fet de que son d’obsequi en les inauguracions. Qualitats totes elles en les que si nota la ma de mestre de Núria Poch

Unes obres i uns protagonistes impossibles de poder-se gaudir a la ciutat sense la seva aportació.

Bassat ha incidit , i molt, en els artistes mataronins i els seus cercles d’influència. S’ha d’explicar però que la seva arribada no va ser ben rebuda per certs col·lectius de creadors. Criticaven els diners que costava l’enrenou quan  la despesa en art local era del tot inexistent, sense espais expositius, sense ajuts per a cap projecte , essent invisibles per a l’administració cultural local. Política d’amplituds de mires, de ciutat i de futur, contra política de poble, de supervivència i ego local.

Certament Bassat no va fer molt en els inicis per connectar amb l’art local i els seus regnes de taifes, el que crec va ser un error. Sortosament Tempus Fugit, una exposició a la que no era molt procliu, li va obrir els ulls al respecte de la vàlua de molts creadors locals. Si fins aquell dia sols en coneixia a tres de comptats, Tempus Fugit va ser per a ell un terrabastall i va trobar la tecla exacte per incardinar-se amb els artistes locals. Va incorporar  a la colecció a diversos autors locals, va començar a  sovintejar les exposicions que es realitzaven a la ciutat i fins i tot va encarregar a un artista local el retrat familiar que feia temps desitjava.

Però a més a més, ha donat veu a aquesta artistes locals en les seves exposicions, al costat dels autors més consagrats, sense desentonar-hi mai. I així obres dels artistes mataronins s’han passejat per tota Andalusia, Àvila, Valladolid,  Madrid, Bulgària , fins el cim que va ser l’exposició de 7 artistes mataronins a Nova York a la seu de l’Institut Cervantes.

I coma  cirereta, que no hem de menystenir, està la il·lusió que ha generat en tot el món creatiu, esperonant-lo a una millor creació per a veiam si hi havia sort i el treball entrava per l’ull dret al col·leccionista i els afegia a la llista.

Però no hem de deixar de costat el grau de difusió de la ciutat de Mataró que ha comportat aquestes actuacions exteriors . Des de remarcar la capitalitat comarcal, amb les expos subordinades a Llavaneres i Argentona, fins a portar el nom de Mataró, i a més a més sota el segell cultural, per arreu de l’estat i a l’estranger  amb el cim de Nova York.  Una publicitat positiva difícil d’assolir ni amb un gran campanya publicitària.

Per això , davant tot el que ha significat l’arribada de Bassat a la ciutat , el nostre agraïment hauria de ser enorme, i hauríem de pregar continuï entre nosaltres malgrat els pals a les rodes que moltes vegades ha patit, i el refús de cert poder cultural, aquell que rau a beneficència, que mai l’ha vist amb bons ulls i que sempre ha fet , i crec que ho seguirà intentant, tot allò per espolsar-se’l de sobre. Que no escolti els cants de sirena per traslladar la col·lecció  a altres indrets i que vulgui seguir essent un capgròs més, per que som molts els que li devem agraïment permanent.

(la fotografia que encapçala el post ha estat extreta de la xarxa i és de Ângel Alvarez.)