dilluns, d’abril 27, 2009

SENSIBILITAT

En aquests darrers dies hem parlat del menysteniment i menyspreu que rep la plàstica mataronina per part del Govern de la ciutat i molt especialment per part del regidor de cultura i de l’IMAC.
El fet és fastigós en sí mateix però davant d’ell ens queda el recurs de la paciència . Sabedors qui son els culpables , eliminats aquest és possible tornar a la normalitat i cal esperar que en les properes eleccions el nostre ínclit regidor de cultura camparà per altres verals on poder demostrar la seva incapacitat manifesta.

Però hi ha un fet més preocupant i no és altra que aquesta manca de sensibilitat envers el plàstic i l’artístic sembla haver-se escampat per arreu de l’edifici municipal. En aquests dies dos exemples ben clars m’ho han evidenciat.
Un és ben recent , d’ahir mateix , i es tracta de l’escultura de Yago Vilamanyà que s’ha col·locat a la Pça Sta Anna en record del pubillatge sardanístic de la ciutat . l’altra el pèssim tracte rebut per l’obra d'Antoni Perna , guanyadora del passat Torres-Garcia.

En el cas de l’escultura de Yago Vilamanyà , deixant de costat que no és pas del més reeixit que ha realitzat el bon amic de l’ànima que n’és en Yago , i sí més aviat és al contrari , m’agradaria saber qui ha sigut el savi que ha decidit el seu emplaçament.

Algú hauria d’entendre que col·locar una escultura pública no significa dipositar-la en qualsevol indret. L’escultura pública juntament per aquest fet ha de respondre integrant-se en l’espai , i fer-ho de tal manera que la seva magnificència acabi dominant-lo i convertint-se així en l’eix al voltant del qual s’estructuri to l’espai. No succeeix això en aquest cas amb l’inri de que n’és difícil trobar una col·locació pitjor.
Penso que la intenció i la lectura ha estat senzilla. On es ballen les sardanes? , dons just al costat en deixarem el record. I allà tenim la pesant estructura amb el monòlit ofegat per l’arbrada , ancorada en un racó sense cap mena de possibilitat d’un correcte angle de visió , sense punt de fuga de cap mena i amb una bona dosi d’espais publicitaris que li fan costat.

Tots sabem que un bon quadre pot quedar esmorteït amb un emmarcat deficient. , però també sabem que pot succeir el contrari. Una millor i més adient ubicació potser hauria salvat en part , la fallida escultura del bon amic Yago.


Com tots sabem , els organitzadors de la Biennal Torres-García fan donació a la ciutat de l’obra guanyadora. Així ho van fer amb el treball de l’Antoni Perna , guanyador de la darrera edició.
Va costar poder fer lliurament de l’obra. Ja se sap que las cosas de palacio van despacio. Ha costat que es col·loqués en un espai públic , essent finalment la Biblioteca Pompeu Fabra el lloc escollit . Però com en el cas anterior cada obra precisa d’un espai propi i d’un ambient adient, i de nou és difícil trobar tan alt grau d’insensibilitat artística com en els que ha decidit l’indret escollit.

Com es pot observar en la imatge , el treball de Perna destaca per la subtilitat. És en la conjunció dels cromatismes , la intensitat de la pinzellada que manté el to pla de tota l’obra i el ritme del gest com s’estructura el concepte que ens ha de fer gaudir de la seva contemplació. Davant d’aquestes característiques dos son els elements imprescindibles en la seva exposició: Proximitat i lluminositat.
Dons bé , la sensibilitat de qui ha decidit l’indret l’ha col·locat a gran alçada , - just damunt d’un taulell amb ordinadors per a usuaris -, i en un indret sense il·luminació de cap mena i en un permanent contrallum.

Això és el perillós ja que canviar les persones , i més els dirigents polítics , pot ser fàcil , però canviar el sentiment de que tot si val , que una obra d’art es pot col·locar a qualsevol lloc , total..... Aquí està el perill i aquest virus ja esta molt implantat en el nostre Ajuntament i costarà molt de foragitar-lo.
Però mentre , per qùe no arreclem les desfetes?.