HETEROGENIS I SINGULARS

L’Ateneu Caixa Laietana acompleix 10 anys de vida alhora que arriba a la bonica xifra de 100 exposicions. Aprofitant l’avinentesa , el passat dimecres i així com de trascantó va obrir , sense cap mena d’acte inaugural ni oficial com potser convindria davant les rodones xifres , l’exposició “Heterogenis i singulars” , mostra col·lectiva que aplega a sis artistes sense lligam unitiu , ja que aquest és simplement l’aixopluc de la barcelonina Maragall, galeria d’art.

És aquesta una mostra d’aquelles una mica sense sentit, d’aquelles més per tapar forats que no pas fruit d’un concepte raonat. Mostra parella a les col·lectives escollides de final de temporada i que ara i aquí es nota encara més de trascantó ja que fa ben poc de la cloenda del “quatre” d’enguany , que sí ha arrelat i assolit el seu lloc en el discurs expositiu de cada temporada.
“Heterogenis i singulars” , títol triat per a la mostra respon amb tota exactitud al seu contingut : Sis creadors diferents en concepte , tècnica i realització, presentant-se amb la seva personal identitat creativa, sense que en cap moment aparegui un element capaç de conformar un eix que aguanti el sentit del col·lectiu. Sis artistes que a més que en el seu conjunt no assoleixen ni de bon tros , aquell nivell de qualitat que podria fer atractiva aquesta insípida exposició.

Natxo Arteta , amb una plàstica geomètrica de clares i evidents referències , s’esmicola en la fredor compositiva a la que no salva ni el joc cromàtic amb el que li vol donar vida. Obra freda, decorativa i en la que el truc domina a la passió, limitant una comunicació que sembla perduda del tot.
D’Uwe Geest en tenim prou referències a les nostres contrades. Habitual del Monjo i havent exposat a l’Espai 28, ha perdut bona part de la força i intencionalitat de fa uns anys. El seu progressiu abandó al protagonisme de les sorres com dinàmic element de múltiples possibilitats i el seu accent en una pintura més tova i asèptica, han reduït la seva captació de sensacions i la seva emissió d’emocions , amb unes peces que queden coixes i més si les mirem en la comparança del passat.

Núria Guinovart . juntament amb Lluís Pericó és el millor del presentat. Guinovart opta per una abstracció sentida , apostant per la teòrica contradicció de l’ús d’un component tècnic dur ( ciment asísmic ) amb una projecció estètica de caire poètic. Les seves obres , estructurades al voltant d’unes incisions que delimiten espais, apareixen enriquides amb una iconografia personal de lírica senzilla i formes elementals, amb la que juga per accentuar el contrast de la seva aposta

.
Tècnicament ben realitzades , plàsticament atractives i estèticament amb equilibri , sensibilitat i potència , els treball de Núria Guinovart son prou interessant com per prestar-hi tota l’atenció.

Fet que es repeteix en el cas de Lluís Pericó , amb unes obres n’aparença abstractes però en les que apareix clarament dominadora una arrel figurativa que n’és eix i motor de tot el treball. La seva habilitat en jugar amb les tintes dipositades sobre tàblex, amb un ample domini tècnic , produeix unes peces agradables en el visual i amb bon resultat final.
Potser seria recomanable una major intencionalitat en les obres apostant per unes majors contradiccions estètiques i plàstiques , però en aquests moments el seu fer és prou escaient com per prestar-hi atenció.
Una atenció que de manera més aviat escassa mereix Gabriel Rigo. El seu concepte estructurat en una il·lustració modernitzada amb un caire renaixentista , no aconsegueix ser esquer suficient ja que la lectura del presentat és escassa en contingut oferint una mirada de sentiment trivial en el concepte que no ofereix cap mena d’atractiu.

Finalment Yolanda Martin aposta per la tant vista abstracció cromàtica en base tan sols a la tensió de formes i colors. Un discurs repetit i al que res de nou aporta ja que es queda massa en el formalisme tècnic ( treballs ben realitzats ) però no intenta, o no aconsegueix , anar més enllà.

Una exposició en conjunt que a bon segur passarà del tot desapercebuda i que no correspon a la qualitat de la celebració numèrica que s’assoleix amb la mateixa.

BARRUT

Explicava fa uns dies en Pep Guardiola que entre les expressions que va dirigir a l’àrbitre de la Champions i que varen motivar la seva expulsió hi estava la de “barrut”.

És aquesta una expressió que no fa tant era habitual i que ha quedat en certa manera en desús. A vegades encara s’usa el “quina barra” , però en general sembla expressió ja del passat , que a bon segur caldria recuperar ja que explicita una manera de ser i fer , que va més enllà del “caradura” que en podria ser la traducció literal , per expressar una manera de ser poc recomanable pel seu pasotisme, prepotència, ..... . Una paraula que mentalment tots sabem el que vol dir , però de difícil definició.

M’ha vingut avui al cap al veure la “Memòria d’Activitats de l’Ajuntament” que es troba en el weeb municipal i que gentilment ens oferia Ramon Bassas en el seu post d’ahir.
Aquesta memòria és un llarg document de 240 planes, que cal aplaudir i agrair, en que s’explicita tot el que ha fet l’Ajuntament en els seus diversos àmbits . Una explicació que a més és quantificada en dades que permeten acostar-nos a la realitat. Podem saber el nombre d’alumnes de P-3 , el de casaments civils , els actes protocol·laris , agermanaments , anuncis oficials... etc, ésa dir un pastís molt atractiu per a xafarders com un mateix.

Així , mentre anava saltant de plana en plana , pensava que al final sabria els secrets més ben guardats de l’IMAC: Els actes que ha realitzat , la seva audiència , les despeses, etc.... Però, oh gran decepció !! , de tot això, res de res en la memòria municipal.

L’apartat IMAC que ocupa les planes de la 119 a la 130 , ens permet saber d’actuacions arqueològiques , nombre de lectors de la biblioteca , nombre de carnets , de prèstecs, audiencia i despeses de la setmana de Música Antiga , però curiosament no hi ha manera de saber, nombre d’exposicions a Can Palauet , a Ca l’Arenas . Nombre de visitants, etc.

Potser serà que el nostre regidor ha tingut vergonya de les dades i ha pensat que millor no dir-les a falsejar-les com feia Graupera. Que tots sabem que a Ca L’Arenas el nombre habitual de visitants és de zero,. Que la gent de Can Palauet tenen ordre de compatr com visitant de l’exposició a hom que passi del taulell, vagi a l’Arxiu , a un curset , o al WC.

Però això no és això. Si es parla d’exposicions patrimonials del Museu amb la xifra de 2 permanents i 20 temporals ( xifres que no lliguen ni amb Can Serra ni a ca l’Arenas) amb dades de 4829 i 14626 visitants respectivament ( que no és creu ni ell) , per què no saber el demés quan fins i tot s’explicita el nombre de litres gastats a la Ruxada.?

Per tot això i per molt més crec que “barrut” és l’expressió que més adient està en la definició del que , per desgracia de tots i especialment de la ciutat , mana en la Cultura municipal ,
Per això també li demano de nou que per el bé de tots plegui d’una vegada , però abans que ens expliqui les dades que amaga , i de pas que faci el monogràfic de programació d’Arts Plàstiques que estava previst en l’IMAC , que es va suspendre tan sols 24 hores abans de la seva realització, i que mai més ha estat convocat.

Amb la mateixa indignació que Guardiola , això sí , gesticulant menys , em dirigeixo a Penedès i li dic cridant desaforadament : Ets un barrut.
El càstig que em pertoca, ja el saben: Dos partits , ja que en el meu cas no hi ha penediment de cap mena per reduïr-los.

DE TOT MENYS BARRUTS

El que van ser els regidors dels primers ajuntaments democràtics , dels que avui se celebren els 30 anys. Valgui per a tots ells el meu respecte i consideració.
Dels meus records personals ja en parlarem potser demà.