dimecres, de maig 20, 2009

MARTÍ ANSON I LA FÀBRICA DE FARINA

En Martí Anson està aquests dies de plena actualitat. Per un costat la presentació del cartell de Santes retrotrau immediatament als dels anys anteriors , en especial el de l’últim , amb el que la comparança és inevitable. La presentació de l’obra de Mònica Vilert ens ha portat de nou la discussió al voltant de la samarreta groga-i-negra al primer nivell.

Per l’altra la seva exposició a Can Palauet ( Martí i la fàbrica de farina ) de la documentació generada pel seu projecte per a la Biennal de Santa Fe , en la que va presentar el trasllat de la nau de Can Fàbregas a aquesta població dels Estats Units. Una exposició que ha portat com afegitó el que les seves “auques” històriques de Mataró i Santa fe hagin ocupat l’espai central de “Culturas” , el suplement cultural del dimecres a La Vanguardia ( es nota el poder de Toni Tàpies , el seu galerista).

Anson deia en la inauguració que “era el pallasso que fa la broma” i potser és així. El que passa és que massa vegades la gent associa pallasso amb ingenuïtat, o amb el “tonto” , quan en realitat acostuma a tractar-se del més llest del grup , com en aquest cas es demostra ja que a partir d’una peculiar i molt personal revisió d’un fet ciutadà , ha aconseguit viatjar a EEUU , fer l’exposició aquí, negociar amb la documentació, rebre subvencions ( inversions en diu ell) , viure en una paraula del que al meu entendre és una absoluta banalitat.

L’exposició actual implica una obligada doble lectura la que es veu i el que es veu. Entenc , i així ho vaig dir en el seu moment , com una “boutade” l’acció en si mateixa. Penso que l’art sempre ha de provocar emocions i reflexions i que per aconseguir-ho cal poder establir un nexe d’unió , per petit que sigui , entre creador i espectador. Un nexe que jo no veig en cap moment en l’acció nord-americana.

Cap dubte que la tantes vegades repetida experiència de situar qualsevol objecte en un espai aliè al propi i habitual , provoca una confusió en el receptor fins que resitua a l’objecte en el nou entorn i li dona un nou concepte. Però per ser efectiva la proposta cal provocar la dispersió amb l’ús d’un genèric identificable.

La construcció de la nova Can Fàbregas americana no deixava en mans dels espectadors el sentit original de la mateixa i per tant l’efecte a provocar podria ser ben divers , fins i tot absolutament contradictori , però en cap de les maneres es podia fer una lectura reflexiva de l’intent de provocació de l’artista que convertia així la seva acció en un fet anecdòtic quan no banal.

L’altra lectura és la que ara es pot fer amb la documentació i en la que sí es disposa dels elements de judici per entendre l’aposta de l’artista i penso que en aquest moment encara es marca més la banalitat de tot.

L’actuació al voltant de Can Fàbregas , tan per el que pertoca a l’Ajuntament com a la Plataforma , ambdues en els límits , quan no s’ha superat , de la bacinada més absoluta dona per una actuació molt més crítica , sarcàstica , fins poder arribar a un to quasi cruel , però Anson es queda en la mossegadeta , que diria l’ ínclit Monegal.

Ens queda dons el detall del foc d’encenalls que Anson ha creat quan en realitat Can Fàbregas mereixeria l’honor d’una Falla valenciana de les més típiques en la que el foc purificador arrambés amb tot. Una gran Falla a la Pça de l’Ajuntament sí que hauria estat una acció de pes i de mala llet.

Però Anson , i ho lamentem ja que l’ocasió s’ho mereixia , s’ha quedat tan sols amb “ la mona” , però de Ca l’Uñó of course....

PS.- Una lectura externa de la mostra està en l’ús de diners públics per etzibar contra accions públiques. Un dilema que mereix un ampla comentari que haurem de fer qualsevol dia d’aquests.

(Les fotografies han estat extretes dels weebs santafe.com i arrlies.org)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Pic, que un artista de la ciudad exponga su obra en la sala de exposiciones del "pueblo" en las mismas condiciones que los demás artistas reconocidos, ya es toda una noticia. Además, la obra de Ansón hay que verla desde la optica de todo su trabajo anterior. No es que un tio haya hecho una cópia de can fabregas en el desierto de Nuevo Mexico, si no que es un artista que se dedica a reflexionar (con más o menos acierto según se mire) sobre lo absurdo de la cópia en el mundo en general y en el arte en particular. No solo con esta obra, si no con sus últimos trabajos (del "barco" para aquí). Tambien me parece interesante del "Made yourself" tan yanky, llevado casi al absurdo: "copia de portadas de revistas y periódicos hechas a mano, construir la fábrica por el mismo en un lugar recóndito del desierto, el trabajo de diseño pop-industrial de la postal"...
Ostras, es verdad que conozco "bastante" al artista y eso me impide ser objetivo con su exposición, pero he tenido la suerte de verlo trabajar dia a dia en este proyecto, y me parece de ley que haga la expo en Can Palauet. ¿Su galeria? Por supuesto no son tontos y si lo tienen en "cartera" es que creen en lo que hace. (Arco, La Vanguardia, etc). En cuanto a la idea de hacer un falla en la plaza del ayuntamiento y despues quemarla, me parece buena. Pero no basta con la idea, hay que hacerla. Él ha tenido una idea y la ha llevado a cabo. ¿yo la habria hecho diferente? Posiblemente si, pero no me veo capaz.
Por todo esto y más, para mi una expo super recomendable, donde podemos llegar a intuir algunas de nuestra miserias y grandezas, una expo donde el localismo está bien visto, donde los MTV (lease Mataro tota la vida) se podrán echar unas risas en este espejo concavo que Martí nos ha puesto delante.
Un Abrazo Pic
Nos vemos
Gustavo

Anònim ha dit...

Perdón, se me olvidaba: ¿Dinero público para realizar una exposición con tono crítico sobre un tema local que pone en un compromiso a la institución y que seguro ha provocado algún rifirafe en el seno del gobierno local?
Si, gracias.
Si el ayuntamiento no apoya a los artistas locales aunque no comulgen con lo que expresan, ¿a quien tienen que apoyar?¿solo a los politicamente correctos y que nos les metan en compromisos?
No quiero tildar esta exposición de "valentia política". No me da la gana.
Sencillamente ha sido lo que tenia que ser. Ni más ni menos.
Gustavo