dimarts, de maig 19, 2009

SUBIRACHS

Seguint el bon camí expositiu que d’un temps ençà està duent a terme el Museu Arxiu de Llavaneres de manera que sembla que estigui disposat a ocupar el lloc de privilegi que de la mà de Paco Rodon havia assolit el Museu Monjo , presenta fins el proper dia 31 de Maig un bon seguit de treballs del reconegut escultor y pintor Subirachs.
Una mostra que aplega 5 escultures que serveixen per resseguir la seva carrera ja que van de 1955 al 2007, que venen acompanyades d’una vintena d’acrílics sobre tela i amb l’afegitó d’un petit recull d’obra gràfica.

He de reconèixer de vell antuvi que Josep M. Subirachs no és sant de la meva devoció. No ho és més per fets puntuals i potser tangencials a la seva obra , que no pas per aquesta mateixa , el que reconec que evidentment és un error en qualsevol plantejament crític.

He d’explicar que la meva poca sintonia amb Subirachs va començar fa més de trenta anys i en una exposició a la Caixa Laietana quan aquesta es trobava encara a la Pça Sta Ana ( una exposició que va ser fruit o conseqüència de l’escultura que es troba en la col·lecció de l’entitat) . D’ella en va sortir una lito que casualment vaig descobrir que era un plagi de si mateix ja que era molt , però que molt semblant ,a una d’altra que havia realitzat feia poc per una altra entitat.

El desencontre va seguir quan va esdevenir quasi l’escultor oficial de la Generalitat i va omplir Catalunya d’homenatges a Macià i escultures diverses penes de retòrica repetitiva i molt poc interessants. Finalment el seu atemptat artístic al temple de la Sagrada Família , que considero sense embuts un veritable acte de terrorisme cultural, m’ha fet considerar de manera personal com un “no artista”.

Però si un s’oblida d’aquests elementals certament vitals , que per tant conformen part del seu tarannà, i es limita a criteris estètics i plàstics haurem de convenir que Subirachs és un bon escultor , molt vingut a menys en els darrers temps. Una opinió que s’evidencia amb les escultures d’abans de 1980 que es presenten en l’exposició , totes elles excel·lents , i amb la mirada mental de la seva obra actual tot comparant-la amb l’escultura de 1955 que inicia la mostra , amb el que es demostra el seu tancament del cicle vital artístic.

Subirachs , com quasi tots els escultors , realitzen la bidimensionalitat en un tractament essencialment volumètric. Els seus dibuixos , les seves pintures s’estructuren com esborranys de noves escultures , com camí per visionar sobre paper allò imaginat a la ment. Aquí és on rau el seu valor que en alguns casos assoleixen un alt nivell creatiu , tècnic i conceptual , fet al que no arriba fet al que no arriba quan es decanta per treballs més interioritzats o per què no dir-ho., metafísics , especialment degut a uns tractament pictòrics poc encertats.

No voldria que per tot el dit s’entengués que ens trobem davant una exposició dolenta. Més aviat és el contrari ja que es presenta com una exposició interessant , ja que ens ofereix una viva i real pinzellada del fer d’un artista controvertit en el concepte i el fer. Un artista front el qual curiosament és quasi impossible estar en la bisectriu que ell tan empra. O creus en ell o penses que faci el que faci mai estarà en pau amb l’art degut al seu lamentable assassinat de l’obra gaudiniana a la Sagrada Família.


SEMÀFOR

VERMELL.-
Al Tot Mataró per organitzar un concurs de cartells alternatius de Les Santes.
Crec , no tan sols que és una pocasoltada , ans també que significa una falta de respecte a Mònica Vilert i a tots els artistes que han fet el Cartell.
Si creuen que la manera de l’elecció no és la correcte que organitzin una campanya , recullin signatures , presentin protesta oficial, ofereixin altres possibilitats .... etc. , per intentar que es modifiqui la forma d’elecció. Però organitzar un anti-cartell em sembla justament un senyal de molt poc respecte a unes festes de les que diuen ser-ne grans defensors.

GROC.-
He vist que a Ca l’Arenas hi ha col·locat un punt de les visites auto-guiades de Mataró- Em sembla magnífic , però tenint en compte que el casalot sols resta obert unes poques hores del dia , qualsevol visitant que s’hi apropi fora d’elles serà incapaç de saber quan pot visitar l’edifici i la col·lecció ja que enlloc hi ha nota de l’horari d’obertura.
Com que aquesta és una vella queixa que el Museu i l’Imac s’han passat sempre per l’engonal , a veiam si ara que la cosa és de Turisme aconseguim aquest petit però important detall.

VERD INTERMITENT
Al conveni signat per l’IMAC i l’Associació Sant Lluc que atorga a aquesta entitat la quantitat de 20000 euros anyals , en una signatura que s’espera repetir any rera any ja que segons el regidor Penedès demostra que la Sant Lluc està fent molta feina i molt ben feta.
Dons si per aquest nombre i qualitat de les seves actuacions mereix 20000 euros , quins elogis hauria de rebre Can Xalant?.

Dix això ja que sols en l’any 2007 la xifra del conveni de Can Xalant va significar 100.000 euros per part l’Ajuntament , per un total aprox de 240.000 euros pel període octubre 2005 a desembre 2007.
En el pressupost d’aquest any 2009 no he pogut, o sabut , trobar en el Pressupost de ‘IMAC la xifra que hi va destinada , però si hi era la que arribarà de la Generalitat que és de 227.200 euros. Tenint en compte que la proporció pressupostaria és de 2 a 1 , hem de calcular que la despesa de l’Ajuntament serà aprox. De113.600 euros.

Una comparança de subvencions , que sense afegir el fet de la titularitat municipal de can Xalant amb tota la despesa que comporta , implica que la subvenció al Sant Lluc és una sisena part ( 17.6 %) del que rep Can Xalant.
Algú que ho entengui m’ho pot explicar ?. Li estaré enormement agraït.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Des de l'absolut respecte, crec que no entens la iniciativa del Tot Mataró. En tot cas deu ser per no haver-la explicat correctament, medalla que caldrà penjar-nos.

El "cartellisme alternatiu" de Santes és un fet que, amb menys o més fortuna, ha anat quallant els darrers anys a Mataró. Des d'exautors de grans cartells però males arts -ja sabràs per on vaig- a dibuixants amateurs, grups d'amics o exercicis de batxiller han anat en aquesta línia i no em sembla empobridora, ans al contrari.

Consideres una manca de respecte a la Mònica Vilert quan no procedirem en cap moment a confondre pomes i peres. El cartell és el cartell i qualsevol alternativa no deixarà de ser això, una alternativa.

Malgrat el titular purament llaminer que segurament pequi de poc encert, no cal trobar darrera les bases del Concurs una crítica al mètode d'elecció de l'artista. No puc parlar en nom de res més enllà de mi mateix i, per si t'interessa, sóc partidari de la forma vigent i del format a l'antiga (sense cobrar, però això ja és un altre tema).

Però vaja, intentarem seguir cobrint tota l'actualitat de la Festa Major. I això no és ser-ne tant defensors ni proclamar-ho. És fer les coses com hom creu que les ha de fer.

Gràcies per tot, però.

Cugat Comas

PD: Agrairé, si vols seguir la trama, ho puguis fer a cugat@totmataro.cat

Pere-Màrtir ha dit...

Cugat Comas:

Em fa molta gràcia això de "sense cobrar"...

Que jo sàpiga tots el professionals de tots el camps, cobren per treballar.

Una altra cosa és el criteri que es faci servir (el desconec) per escollir l'artista al qual se li fa l'encàrrec.

Cordialment,

Anònim ha dit...

És un altre dels debats recurrents que enfronten al voltant del ditxós cartell (sigui dit amb tot el carinyo del mon) conceptes diferentes de Les Santes i tot el que l'envolta.

Quan em refereixo a l'encàrrec pretèrit que no tenia contrapartida econòmica (però sí que, si no erro, comportava automàticament l'encàrrec sí pagat d'un altre cartell per la ciutat) ho faig d'un concepte si es vol massa romàntic que, al meu entendre, ressaltava encara més la preponderància que acaba tenint el cartell de Les Santes com a obra d'art més "social" i "participada" de la ciutat.

Entenc que igual que és qualificada de l'expressió artística de la que més es participa al llarg de tot l'any li convenia o no li feia mal que es regalés a la ciutat, tal com es va establir des de 1979.

Tot i això, respecto i entenc perfectament la demanda que en el seu dia va abanderar Mònica Viler, aplaudeixo que hagi estat victoriosa la teoria i sols critico que aquest fet mai s'hagi aprovat en el Plenari de Festa Major, on s'hauria d'haver decidit. En Pere Pascual critica amb encert l'opacitat de l'IMAC en moltes coses, en aquesta, altre vegada, l'oscurantisme va campar.

Però vaja, només volia puntualitzar perquè ho creia necessari el comentari d'en Pere Pascual, no entrar en un debat que per sort o desgràcia està superat i ja fa temps.

Cugat Comas