Ahir dijous la intensitat de la
pluja no convidava ni a la passejada ni al plaer intens que sempre significa el
gaudi de la creació artística. Però si a vegades un és el que tria els dies, en
altres son els dies els que et trien a tu. Ahir n’era un d’ells. La inauguració
, a quarts de vuit del vespre, de l’exposició de Josep Mª Codina a “Àmbit” donava
peu a romandre a la capital després de
la jornada laboral i al MNAC, Fortuny i “La batalla de Tetuán” ens esperaven
ansiosos.
Tot acostant-nos al MNAC amb
Gerardo Gil, bon amic i gran saberut de
l’art , recordava les meves visions de l’obra al vell i desgavellat Museu d’art
Modern , a la Ciutadella, ocupat ara per el Parlament català. La magnificència del
treball de Fortuny, l’impacte brutal que significa la composició gegantina de l’obra
, l’habilitat tècnica sense un però... , eren records que no volia quedessin
malmesos ( com tantes vegades passa ) per el pas del temps i les noves
concepcions que ell transforma.
La visita , encara que quasi de
metge ja que un , acostumat a acostar-se al MNAC en matins de cap de setmana ,
no havia previst que encara ens trobem en horari d’hivern i per tant el Museu
tanca les seves portes a les 6 de la tarda, va ser absolutament profitosa i una
excel·lent prèvia per el que s’acostava després.
.jpg)
L’obra de Fortuny forma part d’una
petita separata de la col·lecció (cal
recordar que “La batalla de Tetuán” és una de les joies pictòriques de la
col·lecció del MNAC) en la que apareix envoltada d’ un bon gruix dels dibuixos,
aquarel·les i esbossos previs, com d’altres obres de Fortuny , que en certa manera
la complementen, com “La batalla de Wad
- Ras”. Amb ells , i reforçant el
concepte , apareixen escrits diversos, fotografies de Facio , i molt
especialment un espai amb el protagonisme de Dalí ( amb col·laboració amb la
Fundació Dalí) en la que s’hi exposa el remake que en va fer.
Tots sabem la història de la peça.
Encarregada per la Diputació de Barcelona per els seus espais nobles i amb la
intenció de glosar la dimensió històrica i heroica del general Prim i del
conjunt de voluntaris catalans que prenien part en la batalla. Un encàrrec que havia de ser complementat amb
altres obres de menys mida i per el qual Fortuny, com si d’un reporter es tractés,
va desplaçar-se al Marroc per copsar la realitat i treballar in situ.
Però Fortuny no era un pintor èpic
a l’ús, ni tan sols militarista a l’estil Cusachs. El que li agradava era l’ambient,
els personatges , els costums..., per això mai va acabar l’obra que ara llueix igualment en el seu esplendor incomplert, per a totes les grans virtuts que
atresora.
Una obra que a hores d’ara segueix
essent una viva lliçó de saviesa creativa. Començant per la composició ,
prodigi d’equilibri i alhora de prevalença dels elements per a ell importants (
amb aquesta línia d’horitzó separant cel i terra i marcant la proporcionalitat
estricta , quasi auria) ; seguint per l’estructura de la peça en un ritme
sincopat de plens i buits , confegint un espai escènic en el que diposita els
personatges , no com en una encartonada reproducció bèl·lica d’aires pessebrístics
i sí amb un magistral ritme escenogràfic ; i acabant amb la peculiaritat del
munt de personatges que apareixen en la mateixa , descrits amb tota mena de
detall a modus i manera del que deixa palès en els seus dibuixos preparatoris.
Però a més cal afegir com no el
detall tècnic propi de la pintura. L’estructura de la pinzellada , el to cromàtic, la saviesa dels blancs, i
principalment la capacitat de copsar la llum i el color, donant un aire fresc ,
natural , amb un apunt de realitat que sobta a l’espectador, el que converteix
una obra que podria haver caigut fàcilment en l’art pompier, en una obra
absolutament real que justament assoleix el seu caire de pintura heroica pr el
fet de convertir en humà tot allò que succeeix en el camp de batalla.
Una obra que mereix atenció plena i
que esdevé excusa perfecte per acostar-se al MNAC , un espai museístic en el
que un sempre si troba plenament satisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada