De batalles ni ha de moltes
maneres. Unes son les èpiques, aquelles fetes i gestades en la magnificència,
en l’eclosió, en la grandiositat de la gesta. Però ni ha altres , a bon segur més
difícils, establertes en paràmetres més subtils, més en la quietud i el
silenci, més interiors i per tant més personals i allunyades de la globalitat ,
de la tribu.
Aquest dijous, després de visitar ,
i gaudir, de la grandiositat de Fortuny , tocava enfrontar-nos a la intimitat de
Codina. Dos maneres en certa manera oposades però amb el nexe en comú per l’apreci
per l’obra ben feta i per la passió compartida per el dibuix com eix d’un
treball sempre acurat.
Un asèptic i clàssic “Obra sobre paper” ens convidava a acostar-nos un cop més a l’art pausat, reflexiu, subtil
i sensible, que sorgeix de l’ idioma plàstic que Codina ha fet seu en
aquesta la seva travessa plàstica. Un idioma establert en les petites emocions
d’una catarsi personal que ara sembla assolir definitivament l’oblit dels
dubtes de l’ahir per expandir-se a un futur més agraït.
El web de l’autor està encapçalat
per la frase de Paul Valery que diu que “el més profund de l’home és la seva
pell”. El que això signa, i per una presentació per a una exposició al Pais
Basc , rescatava uns versos de Celaya que diuen : “ Frente a un mundo
impalpable de aire y luz , alzo mi cuerpo, fenómeno que me muestra hecho
visible el misterio”. Dues frases i dues visions que penso son mirall ben escaient per entendre el sentit creatiu de l’artista mataroní.
Un sentit que de bones a primeres s’observa
canviant. Només entrar en la sala la
benvinguda ens es donada per una obra de grans mides, a bon segur la més gran
que ha fet l’artista. Una obra en la que mantenint la seva cal·ligrafia
pictòrica , aquella que quasi ens permet escoltar el xiuxiueig rítmic del
grafit escatant el paper, comporta una nova disposició tant en la potència de l’expressat
que sembla voler sortir del seu habitual minimalisme , com en l’obertura a una nova eclosió cromàtica , ja
que el privilegi tonal ja no està en la vesant dels blancs i ocres i, i son els
rosats , els groguencs , amb espurnes de blaus i acarbassats , els que ens ofereixen
una nova finestra cromàtica al sempre limitat pantone de l’artista.
Codina segueix però mantenint el seu
reducte conceptual personal , concentrat en el concepte de la fragilitat. Una fragilitat
que si abans feia evident en el contrast d'emprar una base matèrica robusta ( planxes metàl·liques
, papers naturals gruixuts i aspres ) , ara es capgira amb una base de paper japonès
summament fràgil i trencadís, on diposita amb més intensitat que mai un grafit
robust, remarcat, intens , delineant de nou aquesta la seva orografia
personal de solcs i cicatrius que ara
agafen més un caràcter anímic que no pas el físic que havien dominat en la seva
trajectòria.
Unes marques personals però molt
més esperançades , com es mostra en aquesta aparició del color ( mai hem d’oblidar
que Codina en els seus inicis era un artista intensament cromàtic ) que van
agafant força com a preludi d’una explosió que arribarà ben aviat , entenent l’ aviat
en el peculiar ritme del temps que usa el creador.
En la resta ens trobem el de sempre
, però jo diria que un grau superior. De nou l’home , la vida i el temps. I l’art
que tot ho presideix i ho fa avinent. Com en el solc , humit i generós que
domina en algunes de les seves obres. Un soc que sembla creat per el caminar d’una
llàgrima . D’alegria, de tristor, de dolor ?. Ves a saber.
Tot en una exposició made in Codina
, però amb un poderós salt endavant en el que pertoca a concepte i esperança,
en el seu neguit etern davant la fragilitat de la vida , i per tant la
fragilitat de l’art.
Impagable, emocionant , magnífica.
Art en estat pur.
Felicitats.
Josep Mª Codina. “Obra sobre paper”.
Galeria Àmbit. Consell de Cent 282
Barcelona
Fins el 25 de juny de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada