LA DUCTILITAT TÈCNICA I CREATIVA DE JOSÉ LUIS PASCUAL

Judith Subirachs deia fa uns dies en inaugurar l’espai que recull la col·lecció familiar de l’escultor , un espai que bo és que se sàpiga va ser ofert a la ciutat de Mataró ja que la mare de Subirachs era mataronina , que lamentablement el seu pare , com tants i tants bons i grans artistes catalanes, no estan representats a les col·leccions públiques. Massa vells per estar al MACBA, massa joves per el MNAC. I tenia tota la raó.

Si la col·lecció Bassat té un valor afegit al propi de les obres que atresora està en el fet de que recull el bon fer d’aquest gran gruix d’artistes catalans que estan dormint en els llimbs oficials, i que semblen no existir quan tenen una qualitat reconeguda i contrastada que els faria importants en qualsevol indret en el que la Cultura no tingués el menyspreu que té d’uns anys ençà en el nostre país.

Lluís Bassat que contra corrent i amb un seguit constant de pals a les rodes segueix lluitant a Mataró per poder presentar la seva ampla col·lecció, ha entès de fa temps que cal propagar-la per arreu. Fa poc que l’ha exposat  a Sofia i abans ho va fer a Alcobendas, aviat serà Âvila i queden per refilar serrells amb Valladolid, Denver, Nova York i altre vegada Bulgària , sempre amb el nom de Mataró al darrera i amb la permanent absència dels representants de la ciutat. I mentre va fent tastets en les poblacions maresmenques  que li son properes. A Llavaneres , lloc de residència , l’any passat es va acostar amb un esplèndid recull de Ràfols i ara ho fa amb un espectacular repàs del magnífic treball del barceloní José Luis Pascual (n. 1947), tant en el que pertoca a al seva faceta pictòrica com a la escultòrica , amb el seu gran treball amb el ferro o  l’acer corten com a protagonista material.

Si hem de definir a José Luís Pascual potser hauríem de fer camí en la seva disparitat fruit del seu autodidactisme i de la seva capacitat fagocitaria de tot allò que es presenta davant dels seus ulls i li sembla atractiu. Una manera de fer que s’evidencia en el conjunt de la magnífica exposició presentada ara a Can Caralt, la seu del Museu de Llavaneres.

Presidida per una gegantina menina , molt a lo Manolo Valdés, que ens aclapara tan sols entrar en la sala , que és compendi dels dos grans sabers de l’autor.: El sentit artístic en el pla comunicatiu, i el de la seva capacitat tècnica per generar i emprar en cada moment la solució més adient per aconseguir els seus objectius.

Doncs bé. Sota l’aixopluc i empara de la bellesa meninesca , feta d’una sola peça, la sala queda subdividida en dos vertents. Per un costat ens trobem amb tota una aposta pictòrica de clares arrels picassiannes, resolta amb frescor, agilitat i una capacitat de seducció sense límits, que serveixen d’acompanyament al seguit d’escultures de partit format, totes elles petits caps plens d’intencionalitat i ritme, lligades en el comú d’una cabellera al vent. Exercici simfònic, ple de ritme i musicalitat. Atractiu artístic i primorositat tècnica.

Per l’altra vesant i sota la direcció del grafisme pop d’un personatge al voltant de les planes d’un llibre , Pascual desgrana una mirada més intimista a si mateix i a l’entorn , amb especial atracció en unes peces de grafisme gestual que donen caràcter  potent a una exposició que tot i semblar molt lúdica bé carregada de potència i art  defugint d’una intel·lectualitat conceptual per simplement , el que és molt difícil, saber convertir en atractives i comunicatives les seves reflexions personals que denoten la seva intel·lectulaitat.

Una magnífica exposició que cal visitar detingudament i que us aconsello vivament.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa i no han de correspondre forçosament a  obres exposades)

PERE SALINAS. GEOGRAFIES DEL SILENCI.

Encara que sense status de ser dels grans, tots aquells artferits que maldem per el país per veure, visitar i gaudir d’exposicions de tota mena sabem perfectament del nivell, vàlua i qualitat del treball constant i entossudit de Pere Salinas en aquesta lluita constant i permanent amb si mateix per expressar els seus sentiments més intensos i personals mitjançant una pintura profundament rica en matisos i qualitat que alhora crea un halo comunicatiu que subjugant-te t’abdueix i et fa penetrar en la profunditat del seu interior.

Encara que darrerament en Pere Salinas ens tenia acostumats a endinsar-nos per el camí de la taca i la grafia , ara ens retrotrau a un passat proper ( deu anys) presentant-nos al museu del Càntir d’Argentona la mostra “Geografies del Silenci” en la que ens ofereix un peti recull d’un grapat de pintures ( olis i aquarel·les) que realitzara en aquell temps i que havien restat endormiscades en el seu taller i que ara desperten resplendents en una precuela que ens permet , no tan sols admirar-nos encara més de la saviesa de l’autor, ans també oferir-nos uns pistes evident de causes i raons i principalment entendre al seva evolució


.

“Geografies del silenci” és ens dubte un títol tan atractiu i cridaner com descriptiu. I penso així ja que l’obra de Salinas malgrat l’aparent cridòria de la seva gestualitat , se’ns presenta no com un espetec turmentós i sí com un pluja fina i intens que penetra profundament en la terra sensible de l’espectador. Una obra absolutament silenciosa. I geografia ja que , encara que menys emprada , és definició també del conjunt de característiques que conformen la realitat física i humana d’un territori. En aquest cas, el més íntim i personal.

Pere Salinas no ha triat bona era per a viure. Sens dubte que hauria estat més feliç en un post renaixement. Saberut com és, amant i bon coneixedor de la música , la poètica i la literatura en general, la plàstica esdevé per a ell l’eina més adient per expressar-se, i ho fa en un compendi dels seus sabers,

Així avui podem gaudir d’un treball enormement rítmic, que fàcil seria qualificar com a musical, en el que sota un fons negroide  que tan sols s’insinua, l’autor van desgranant pinzellades, textures i colors en un equilibri compassat amb el que aconsegueix que les abruptes tensions de gest i color, s’escampin de manera ordenada  capgirant la teòrica virulència original per establir una consonància de matisos que asserenant l’obra generen un esperit  interior espectacular en l’artístic i impressionant en el de sensacions que produeix.

La lluita entre terrosos i blaus, en les que el negre és contrapunt, estableix la dicotomia formal de cos / esperit, vida/mort .I ho fa amb tanta intensitat interior que supera el teòric decorativisme  que es podria atribuir al resultat final.

Mentre que l’aparença es mou en un expressionisme intens, tota tenim clar que el transfons és d’una lírica poètica que ens porta a descobrir els més íntims racons de l’ànima de l’artista.

Una exposició excepcional, aquesta de Pere Salinas al Museu del Càntir d’Argentona, que és d’obligada, lenta i repetida visita.

Felicitats.

Imatges extretes de la xarxa

CARTELL DE SANTES 2017. LES EMOTICONES SANTERES DE RAüL RONCERO

El barceloní Raül Roncero, i dic barceloní ja que així mateix es qualifica en el seu web en el que no apareix enlloc la referència de Mataró ,ha estat l’autor escollit per a ser protagonista del cartell de Santes d’enguany.

Un cartell que, deixant-me del tot indiferent, en especial per la seva simplicitat elemental en el concepte , composició i realització, per a mi té però un element  ben positiu que és el de mantenir el criteri establert de fa anys,  amb el concepte de “cartell d’autor” com a definitori del projecte. Fet que succeeí  a partir del cartell de Parés de Mataró que va ser el que va marcar el tret passional de sortida.  

I és obvi que aquest cartell és made in Raül Roncero, artista mimat de Cultura que quan encara no havia arribat als vint-i-cinc ja havia disposat d’exposició al Foment,  Can Palauet i a ca l’Arenas, fet absolutament impensable en un artista plàstic mataroní per més qualitat que atresori.

Roncero no s’ha trencat molt les banyes en l’ideari ja que ha repetit el concepte que va desenvolupar en el “Welcome to Mataró” en el que va dibuixar un centenar de “protagonistes” de la ciutat entre els que un s’hi trobava encara que no s’hi reconeixia i que ara mateix encara es pot veure a Can Palauet. Ara repeteix concepte amb la variació d’establir-ho en forma d’emoticons representatius dels mil i un objectes i personatges que configuren l’especial planeta “santero”, confegint un cartell jove i visualment atractiu i que òbviament serà del gust del hooligans de la festa.

Altre cosa és si fem reflexió el concepte cartell i de la seva funció. Ja fa molts anys un saberut especialista del tema em deia que el cartell de Santes  era l’anti cartell ja que és un cartell que per la seva difusió tan sols localista, en comptes d’anunciar un acte a gent que el desconeixia, anuncia un acte conegut a gent que ja sap de que es tracta. El cas d’enguany és el paradigma. Un cartell del tot clar  per els santeros i enigmàtic del tot a qui no sàpiga de que es tracta.

Potser per això un reivindica de fa anys una definició clara de com ha de ser el cartell i a qui ha de ser encarregat , per evitar els trip i joc de cada any en que les forces contradictòries en l'estilistica, negocien com si d’un mercat de baixa estofa es tractés. De sempre que defenso la postura que per ex, tenen els ajuntaments de Barcelona o Lleida d’apostar sempre per un artista consagrat que en el cas de Lleida serveix alhora com homenatge de la ciutat per la trajectòria del creador.

Resumint: Cartell dque a bon segur serà del gust del món santero, però que no passarà a la història dels millors cartells i que alhora serveix per a l’objectiu actual de Cultura que no és altre que col·locar de nou  el mon MAC en la visualització  creativa de la ciutat.

LA DESTIL·LERIA. “FLORS I VIOLES”

L’èxit i /o el fracàs no son en realitat conceptes absoluts ,ans el contrari , son relatius del tot. Ser segon en una cursa serà un fracàs si esperaves guanyar i un èxit gran si esperaves quedar al voltant del lloc deu. Just el mateix passa amb les exposicions . la seva valoració sempre serà relativitzada per les esperances que a priori dipositàvem en elles.

Ara a la Destil·leria es presenta la mostra ”Flors i violes” que es presentada com un diàleg entre la pintura de Marta Duran, que segons s’explica en l’escrit de presentació,  beu de l’obra d’artistes com Cy Twombly, A. Kiefer, Barceló o els expressionistes alemanys  i Marisa Benjamim, artista portuguesa difícil de classificar ja que la seva obra va bastant més enllà de la interdisciplinarietat (segons  també l’escrit de presentació). El vídeo, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, les performance, cap suport li és aliè per explicar el que per ella és fonamental: l’amor a la natura, la seva font d’inspiració. L’espai de l’artista conforma una cuina entesa com a espai de relació, diàleg i de creació, un lloc de la memòria i un laboratori.

Tot aprofitant que , com segueix explicant el text de presentació, l’arquitectura de la galeria recorda un hivernacle i ofereix una llar temporal adequada per a les seves plantes.

És obvi que amb aquesta bastida intel·lectual , un s’acostés a l’exposició amb el desig de veure un quelcom no tan habitual, amb una obra de Marta Duran renovada per les seves influences i la sorpresa interdisciplinar de Benjamim , i amb aquestes premisses a la butxaca  és obvi que el resultat és absolutament decebedor. Lectura que a bon segur hauria estat diferent  si la proposta s’hagués fet des de la normalitat i no des de l’excepcionalitat, com ha estat el cas.

Marta Duran se’ns ofereix , tal i com ho fa darrerament , en aquesta lluita per evolucionar el seu llenguatge pictòric, establert en una certa modernitat tradicional, estilística que ara vol superar apostant més per la llibertat , amb un trencament de les estructures formals , donant personalitat més volàtil i etèria als elements que conformen els seus treballs, cada vegada més individualitzats  lluny de la gran estructura formal en la que treballava no fa pas tant. Tot amb l’afegitó d’una intensitat de pinzellada i de paleta cromàtica que doni un to més vibrant i agosarat al conjunt. Un nou ideari plàstic que depuri fortament la seva tendència  cap una pintura més acomodatícia i comercial.

Un intent del que en surt perjudicat per la lectura de la seva companya amb qui s’aparella artísticament , ja que en el cas de Marisa Benjamim la seva aposta creativa és absolutament simple en la seva teoritzada dificultat , amb un domini aclaparador del decoratiu per damunt de qualsevol altre concepte.

Una obra ben feta, ben estructurada però freda , sense ànima, molt adequada per a una revista de decoració, però no pas d’aquelles d’alt nivell, no, el seu és un treball que pot fer embogir de satisfacció  a la burgesia del barri de Salamanca  o als lectors habituals de Telva, però sense poder anar més enllà.

Equilibri en l’essència d’una teòrica mirada al passat per confegir conjunts edulcorats exempts de tota vibració comunicativa en el concepte artístic, limitant-se al joc del sensorial d’un cert record, i exaltació el passat. I mantenint sempre la tendència a allò que podríem definir com “bon gust”

Resumint doncs, una mostra, aquesta de Flors i Violes, molt llunyana en la realitat a la parafernàlia pseudo intel·lectual que semblava oferir-se en l’escrit de presentació. Amb una Marta Duran lluitadora al màxim en aquest el seu desig de reinventar-se sense perdre orígens i pensaments, i una Marisa Benjamim innòcua, insípida i purament decorativa.

Una mostra que decepciona per les seves aspiracions preves que no s’assoleixn en el xoc real de l’exposició.

(Les fotografies el post han estat extretes de les xarxes socials)

EDUARD HUERTOS. EL PRINCIPI ÉS EL DIBUIX.

No fa pas massa temps que l’Eduard Huertos s’ha fet de nou visible en el món de l’art , un món en que exposava per primera vegada al Museu de Mataró allà finals dels cinquanta.

Una rentré però,ferma i poderosa , principalment embolcallat en el món del gravat en el que sembla haver trobat  la tècnica més adient per  a la seva expressivitat , alhora que un estat perfecte entre el poder de la línia , el ritme de la composició i l’equilibri global de la peça.

No fa pas molt de temps que lloàvem amb tota justícia la seva magnífica exposició presentada a la sala d’Aparelladors, quan de nou hem de mantenir els elogis per la seva també poderosa mostra de l’espai capgròs, en al que posats a ser justos sols presenta un evident defecte que no és altre que és l’excés d’obra exposada que no permet airejar a les peces i donar-li aquella volatilitat que formes i colors exigeixen.

Ens diu l’Eduard que el principi era el dibuix, però jo diria que més que el principi, per a Huertos el dibuix és l’excusa per a construir els seus ritmes silents en els que la minuciositat d’artesà saberut , es barreja amb una capacitat compositiva quasi musical per establir una obra flexible i dinàmica en una certa teoria de fluxos estètiques que criden a la serenor i al bellesa.

Perfeccionista en alt grau, i encara que l’obra s’ofereix lliure i sembli quasi improvisada , l’anàlisi del detall ens permet observar que la mateixa respon en realitat a un veritable projecte arquitectònic en el que les tensions dominen l’entramat i generen tot el poder d’un concepte subjugant a simple vista , en el que les transformacions de les energies creatives es fan evidents.

Ja sigui mitjançant formes més geomètriques o més disbauxades , complexes o elementals, amb monocromia o amb diversitat cromàtica, des de la més apastellada  fins a la més accentuada en la seva nova aposta tècnica en el camp del gravat, Huertos sap perfectament que la tècnica ha de ser mitjà i mai finalitat , per tant sotmet la seva saviesa d’ofici a un concepte en el que l’estètica i la bellesa tenen un paper predominant.

Un sentit, aquest de la bellesa més evident, esclata en el seguit d’àgils apunts aquarel·lats de cromatismes atrevits en els que sembla voler alliberar-se de les fèrules obligades que imposa el món del gravat.

Tot per confegir una mostra en la que havent-hi de tot , no sobra res, -amb l’excecpció del nombre de pecs que comentàvem abans-, i que servei per evidenciar encara més, l’alt nivell d’aquest creador que no essent nouvingut , esclata ara en la qualitat del seu bon fer.

Una bona exposició, de recomanable vista.

Felicitats.

(fotografies extrtes de laes xarxes social de l'artista)

CULTURA I EL MUSEU DE MATARÓ A LA RECERCA DEL RÈCORD GUINNES D’INCAPACITAT GESTORA.

No fa pas gaires dies parlàvem del fet de que el museu de Mataró segueix sense mostrar la col·lecció de gravats de Goya, un veritable tresor , en l’econòmic i el cultural, que roman guardadet en un calaix a l’espera de temps millors, quan la seva exposició seria sens dubte un atractiu patrimonial que enlairaria l’interès del Museu de Mataró per part  dels seus  ciutadans, alhora que serviria d’esquer per atreure visitants a la nostra ciutat en el global, i al Museu de Mataró en el particular.

Avui El País publica un article de títol “Més patrimoni per a tots” que podeu enllaçar aquí, en el que explicita les adquisicions de la Generalitat per els Museus catalans durant 2016 que varen comportar una despesa de més de 1.5 milions d’euros. D’entre la varietat i diversitat de les obres adquirides s’indica , oh sorpresa! que es va adquirir l’obra de Viladomat “La reverberació de Santa Teresa” per un valor de 4968 euros destinada al Museu de Mataró. Poques línies després explica Magda Gassó, responsable del Servei de Museus i Protecció de Béns Mobles de la Generalitat que: “No es compra res que no tingui interès per al museu i sempre que vagi a l’exposició, no a la reserva”.

I aquí és quan un s’encén. Algú de vostès ha tingut coneixement d’aquesta adquisició per el Museu de Mataró.? Cultura ho ha anunciat en algun moment?. Vist que aquestes  adquisicions son sols per a ser exposades i no per restar en el magatzem, algú em pot dir on es troba exposada aquesta peça.?

Com que soc xafarderot de mena , he buscat a la xarxa per si hi havia hagut aquesta presentació , i un no la recordava, però no he trobat res de res. El que si he trobat un apunt al respecte d’aquesta obra amb arrels mataronines en unes “Notes sobre la procedència mataronina d’unes teles de Viladomat” , que l’historiador Rafel Soler presentà en una sessió d’estudis mataronins, que podeu visitar en aquest enllaç:

http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/113229/140998

Penso sincerament que  el desideràtum el Museu depassa el màxim del tolerable i que calen mesures urgents ja. Unes mesures que hem de demanar dràstiques vist que tot el que va succeint a Cultura i al voltant de l’art ja passa de taca d’oli.

I per damunt de tot, recordem que hi ha un responsable màxim, encara que el qualificatiu no se l’hi escaigui. Quan Alcaldia prendrà les decisions oportunes per que Cultura ocupi el lloc que li pertoca en el desenvolupament de la ciutat i en ell , les arts siguin reconegudes en el seu just nivell i mida?. És urgent.

I evidentment cal exigir l’immediata exposició de l’obra adquirida per la Generalitat  ja que com queda clar  es va adquirir per a ser exposada i no per restar amagada.

I encara de manera més intensa cal exigir explicacions públiques  que ja sabem , i com és norma de la casa , no tindràn lloc .

(La fotografia de la façana del Museu amb l'ombra de l'escultura Mataró, és de Ramon Manent i està extreta de la xarxa)