PERE SALINAS. GEOGRAFIES DEL SILENCI.

Encara que sense status de ser dels grans, tots aquells artferits que maldem per el país per veure, visitar i gaudir d’exposicions de tota mena sabem perfectament del nivell, vàlua i qualitat del treball constant i entossudit de Pere Salinas en aquesta lluita constant i permanent amb si mateix per expressar els seus sentiments més intensos i personals mitjançant una pintura profundament rica en matisos i qualitat que alhora crea un halo comunicatiu que subjugant-te t’abdueix i et fa penetrar en la profunditat del seu interior.

Encara que darrerament en Pere Salinas ens tenia acostumats a endinsar-nos per el camí de la taca i la grafia , ara ens retrotrau a un passat proper ( deu anys) presentant-nos al museu del Càntir d’Argentona la mostra “Geografies del Silenci” en la que ens ofereix un peti recull d’un grapat de pintures ( olis i aquarel·les) que realitzara en aquell temps i que havien restat endormiscades en el seu taller i que ara desperten resplendents en una precuela que ens permet , no tan sols admirar-nos encara més de la saviesa de l’autor, ans també oferir-nos uns pistes evident de causes i raons i principalment entendre al seva evolució


.

“Geografies del silenci” és ens dubte un títol tan atractiu i cridaner com descriptiu. I penso així ja que l’obra de Salinas malgrat l’aparent cridòria de la seva gestualitat , se’ns presenta no com un espetec turmentós i sí com un pluja fina i intens que penetra profundament en la terra sensible de l’espectador. Una obra absolutament silenciosa. I geografia ja que , encara que menys emprada , és definició també del conjunt de característiques que conformen la realitat física i humana d’un territori. En aquest cas, el més íntim i personal.

Pere Salinas no ha triat bona era per a viure. Sens dubte que hauria estat més feliç en un post renaixement. Saberut com és, amant i bon coneixedor de la música , la poètica i la literatura en general, la plàstica esdevé per a ell l’eina més adient per expressar-se, i ho fa en un compendi dels seus sabers,

Així avui podem gaudir d’un treball enormement rítmic, que fàcil seria qualificar com a musical, en el que sota un fons negroide  que tan sols s’insinua, l’autor van desgranant pinzellades, textures i colors en un equilibri compassat amb el que aconsegueix que les abruptes tensions de gest i color, s’escampin de manera ordenada  capgirant la teòrica virulència original per establir una consonància de matisos que asserenant l’obra generen un esperit  interior espectacular en l’artístic i impressionant en el de sensacions que produeix.

La lluita entre terrosos i blaus, en les que el negre és contrapunt, estableix la dicotomia formal de cos / esperit, vida/mort .I ho fa amb tanta intensitat interior que supera el teòric decorativisme  que es podria atribuir al resultat final.

Mentre que l’aparença es mou en un expressionisme intens, tota tenim clar que el transfons és d’una lírica poètica que ens porta a descobrir els més íntims racons de l’ànima de l’artista.

Una exposició excepcional, aquesta de Pere Salinas al Museu del Càntir d’Argentona, que és d’obligada, lenta i repetida visita.

Felicitats.

Imatges extretes de la xarxa