30 ANYS SENSE EDUARD ALCOY AMB UN VOLGUT SILENCI OFICIAL. UN INSULT A L’ARTISTA, A L’ART , LA CULTURA, LA CIUTAT I LA INTEL·LIGÈNCIA,

Aquest diumenge 18 de juny s’acompleixen 30 anys de la mort de l’Eduard Alcoy, l’artista barceloní de naixement i mataroní d’adopció que , juntament amb Rovira Brull, va revolucionar l’art mataroní en aquells grisos seixanta  portant-lo cap a la modernitat.

No em dedicaré ara i aquí a cantar el panegíric de la gran qualitat del seu treball creatiu artístic, reconegut abastament per part dels entesos, però sí que vull incidir en la importància del seu fer a la ciutat de Mataró.

En primer lloc,  Alcoy va revolucionar en bona part el concepte artístic del moment. En una ciutat dominada en l’art per els conceptes generats per Rafel Estrany, Opisso i els germans Arenas, l’arribada de l’obra d’Alcoy va ser una sotraguejada  important en el concepte.

En segon, va reunir al seu redós un bon conjunt de creadors a qui va trametre el seu coneixement i saviessa, aconseguint en certa manera l’aparició d’una plàstica més intensa i reflexiva , llunyana a la figuració i el realisme. Jordà, Novellas, Perecoll, Viada i companyia van ser alhora altaveus d’aquell nou art que pregonava l’artista. I han estat alhora les puntes de llança de l’art actual mataroní.

Però alhora Alcoy va saber convèncer a la burgesia local en tal alt grau que tenir un Alcoy a casa era un símbol d’evolució i modernitat. Per tant , art, creació i societat van ser tres eixos que van ser modificats en el global de la ciutat per la seva creació i el seu fer.

Com que Mataró és aquella estranyíssima ciutat que no té cura dels seus artistes , ni en vida ni en la mort, i  a bon segur l’única que en el seu Museu no té a bé exposar les obres dels seus artistes més nombrats, i no disposa d’un fons d’art d’artistes locals que permeti el record i la recuperació constant de la figura dels seus creadors, Alcoy ara sols existeix en el record d’aquells que en vàrem ser coetanis i vàrem gaudir en viu i directe del seu fer. 

Ara , si voleu veure obra d‘Alcoy heu de desplaçar-vos a Argentona o Llavaneres , que en les seves col·leccions públiques de la Casa Gòtica i de Can Caralt disposen de peces que ens permeten al menys esbrinar el seu tarannà creatiu.

Trenta anys més enllà de la seva mort crec era moment adequat per fer-ne ullada i revisió, i presentar a les noves generacions ( que ja son plural) la seva obra amb la gran qualitat creativa tècnica i conceptual que en ell es diposita. Però no, tant Cultura de Mataró com la Fundació Iluro s’han negat  a la realització d’una exposició que podia haver estat espectacular , amb una mínima despesa econòmica i que hauria actualitzat als mataronins, l’art del qui fou el seu conciutadà, Eduard Alcoy.

Seria a finals de la tardor passada que Germán Bandrés , el gran col·leccionista d’obra d’Alcoy i Rovira Brull, degut a les relacions establertes a la Sala Gaudí, va contactar amb el seu amic Perecoll per que li gestionés la possibilitat de fer una gran exposició a Mataró amb les peces de la seva col·lecció. Aquestes gestions , realitzades amb Ajuntament i Fundació Iluro van ser del tot infructuoses, algunes d’elles amb el silenci per resposta.

Coneixedor de la història i sabedor que a Beneficència segueixen fil per randa allò que escric, vaig decidir pressionar a Cultura demanant públicament aquesta exposició i raonant els seus motius. Vaig tenir-ne resposta oficial en veu de la directora del Museu, Anna Capella que l’única vegada que he parlat amb ella ( expo de Jaume Simón a un local del carrer Campeny) em va dir: Cultura no farà res al voltant d’Alcoy; el que havia de fer ja ho va fer amb l’expo de Can Palauet (1999). I va afegir “ i els mataronins us hauria d’anar acostumant a saber que Alcoy i Rovira eren dos autors mediocres”. Al nostre voltant hi havien alguns artistes que ho van poder sentir. Crec que no cal afegir cap altre comentari ja que el mateix qualifica desqualificant-la a qui el va realitzar.

Vista la negativa de l’ajuntament em vaig adreçar a la Fundació iluro  mitjançant Jordi Surinyach. Aprofitant l’indret vaig augmentar el projecte amb la vella proposta que ja s’havia realitzat d’afegir per una planta superior la repetició de l’exposició “ A la mateix  latitud” que molts anys enrere s’havia celebrat a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i que havia estat el gran esclat de la que un va batejar com “Escola de Mataró”, amb obres d’Alcoy, Rovira Brull, Jordà, Novellas,Perecoll, Viada. A Surinyach li va semblar magnífica la proposta i em va redirigir a Ramon Manent que al cap d’uns pocs dies em va fer avinent la resposta després d’haver estat avaluada per la Junta de la Fundació. La resposta era negativa per dues raons. Per un costat per que exposicions com aquesta no entraven entre els objectius de la Fundació i  la segona que  fer una exposició com aquesta podria provocar greuges comparatius.

Em vaig quedar de pedra. Quins son doncs els objectius plàstics de la Fundació?. Carregar-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch? o dedicar-se a recollir quatre euros amb exposicions d’auto homenatge , o d’altres sense cap mena de criteri en l’objectiu.  I ja no diem de si parlem de greuge comparatiu,. Qui es pot sentir agreujat per que es realitzi  una gran exposició de Rovira o d’Alcoy?.

Però a més a més la negativa comporta un greu error de gestió del propi patrimoni de la Fundació  ja que disposa d’un elevat nombre d’obres d’Alcoy entre elles, la mítica sèrie del Tarot. Un patrimoni que resta amagat i conseqüentment  en permanent devaluació per manca de visibilitat.

Amb ambdues negatives queda clar que l’únic homenatge en el record que avui podrà rebre Eduard Alcoy, serà l’íntim i sincer d’aquells que el vàrem estimar, seguim estimant el seu art i el considerem un dels artistes més importants que ha corregut per la nostre ciutat i molt més encara per la transcendència que va irradiar el seu fer.

Per això quan tantes vegades en les darreres setmanes m’he sentit dir que era quasi un insultador professional ( el que alguns consideren insults per  a mi son simplement epítets, qüestió de pell fina), digueu-me si no és un insult a l’artista , l’art , la cultura, la ciutat i la intel·ligència deixar-se perdre com si no passes res una exposició tant valuosa i que serviria per recuperar  en la visibilitat a un dels nostres artistes més importants.

Us imagineu que ara mateix a la Fundació Iluro ens podíem haver trobat amb les obres de la Biennal Torres Garcia a la planta baixa i a les plantes superiors amb l’obra d’Alcoy i els seus coetanis mataronins. Apostes com aquesta, crec son justament les que precisa una ciutat com Mataró per recuperar el seu nivell qualitatiu i l’estima dels i als seus creadors. Però ja ho sabem dir inepte és insultar , demostrar de manera permanent la ineptitud  es paga amb càrrec al consistori o a la fundació més important de la ciutat.

Eduard, et rcordem en l’enyor tot gaudint del flaire del teu sempitern toscano.

PS.-les imatges del post han estat extretes de la xarxa menys la de la serigrfia de l'home peix ( realitzada ex profeso per a l'acció "Netejem la Peixateria" i  les que corresponen als catàlegs de la darrera exposició d’Eduard Alcoy a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar ( del 2 al 31 de maig de 1977) i la de l’expo que no es va arribar a inaugurar a celebrar en el seu habitual indret de l’Hotel Llevant de Llafranc, que havia d’inaugurar-se el 20 de juny i acabar el 10 de juliol. Catàleg amb escrit de Paco Rodon. Ambdos catàlegs son del meu arxiu personal.

Hi ha la curiositat que l’Hotel Llevant va ser lloc d’acollida de l’escriptor anglès Tom Sharpe que en alguna entrevista va parlar dels personatges de l’obra d’Alcoy que senyorejava l’hotel com a profunda font d’inspiració.