CATHERINE LORTON. EL SOMNI D’UN BOTÓ

Fa un parell de temporades Catherine Lorton tot presentant “Les veus perdudes”  a la sala de la Presó ens copejava marcant espais i deixant ben clar que allà sens trobàvem davant d’una veu artística potent que tenia molt  a dir.

Aquella exposició, que espero recordin els bons afeccionats , va marcar una intersecció creativa sense marxa enrere. En el passat quedava aquella autora , enderiada per l’art ,que havia començat Belles Arts i que per raons professionals i familiars havia hagut de deixar. Que una vegada estabilitzada la seva vida hi havia retornat a travers de l’ensenyament amb diferents mestres mataronins ( Duran, Alís , Caamaño) i que havia fer un reduccionisme creatiu en el mimetisme amb resultats que havien merescut clatellots importants del que això signa, com el que va rebre en l’exposició “Quatre” una experiència dedicada a quatre artistes joves que oferia la Fundació Caixa Laietana i en la que l’aparició d’un figuració gens integrada, va merèixer parlar per la meva part dels sticks stacks, aquelles enganxines dedicades a les criatures per que dipositades sobre un fons de llibre per poder estructurar les seves aventures. Una definició que li va causar ampolles i per la que em va odiar plenament durant un temps.

Eren un crítiques dures , per que per a qualsevol analista , diseccionar el treball de Lorton , provocava veure una potencialitat amagada que s’escolava en la simplicitat d’una pintura decorativa i sense pretensions. En Pepe Novellas, el gran i mai oblidat Pepe, va ser qui primer va rescabalar a Catherine de la mediocritat. I ho va fer a l’estil de Cruyff,: “pinta i disfruta”. La desaparició de Pepe Novellas i la solitud que comportà li va provocar una forta reflexió que la portà a un decisió difícil i molt valent , com va ser matricular-se als cursos reglats de la Pau Gargallo. Allà començava de nou i a més  a més amb gent que podien ser els seus fills.  Els imputs tan tècnics i formals que va rebre la van transformar i capgirar el seu interior artístic fins arribar a l’exposició de la que parlàvem en començar.

Ara , Catherine Lorton , lliure de tot i llençada al galop, expressió que se li escau perfectament., vol expressar-se amagada rere un objecte al que vol donar protagonisme. 

Amagada rere un botó, com exemple d’element humil però alhora imprescindible, el converteix en protagonista en una sèrie de treballs, subtils i alhora enormement intensos en els que l’equilibri estructurat i en certa manera silent de fons i forma, generen una conductivitat intensa que generada des de la l’atractiu visual del treball, arriba amb generositat a l’espectador que no tan sols es veu subjugat , ans té un cert sentit d’abducció davant el sentiment plàstic i reflexiu d que li presenta l’artista.

Catherine Lorton ha trobat en el camp del gravat l’element essencial per a la seva expressió. En ell pot dominar la impaciència i com si un dels seus estimats cavalls es tractés, pot estirar de la brida per dominar el seu esperit calent i calmar-lo per fer-ne veritable passes de ballet cartoixà.

Ara a l’espai capgròs ens en dona perfecte lliçó. Presidit per una potent pintura de color groguenc en la que estableix signes i senyals en un concert de textures i sensibilitats, Lorton desgrana el seu “botonisme” en un entramat rítmic i simfònic  de ratlles entrelligades  que conformen una xarxa mental en la que , amb l’ajut d’uns cromatismes bell i subtils,  genera un univers especial en el que fàcil és enganxar-se per fruir el màxim de la seva sensibilitat.

Una exposició magnífica , que no us hauria de perdre i de la que un, Íntimament està molt satisfet. És obvi que de res del presentat en tinc cap culpa ni influença, però segueixo pensant que en pocs cassos com aquest , en el fons es denota la importància de la crítica. Si un hagués estat acomodatici i hagués lloat allò que veia quan en realitat era molt fluix, potser ara ens trobaríem davant d’un paisatgisme acomodatici en comptes de l’agosarament d’aquesta aposta. 

És clar però que per que la crítica tingui transcendència , ha de ser rebuda per una ànima artística que s’interrogui constantment. Aquest és el cas de Catherine Lorton i d’aquest magnífica resposta en forma d’esplèndida exposició.

Felicitats i repeteixo el consell. No us la perdeu.

(imatges extretes de la xarxa, la majoria amb signatura de Joan Safont)