Si aconsegueixes arribar a una setena edició d’un concurs ,
i a més a més ho fas amb rècord de participació (346), amb una total disparitat
geogràfica de l’estat , i el que és més important, superant abastament en
qualitat a les anteriors edicions, s’ha de dir clarament que l’èxit ha estat
absolut.
Així és com cal considerar la 7 edició de la Biennal Torres García
que ocupa en aquestes setmanes la sala de l’Ateneu Fundació Iluro. Una exposició
que avui sí s’assembla al somni que uns quants il·luminats van/ vàrem gestar en
uns inoblidables soparets al carrer Unió ( un bon nom per a començar) i que per
la força, la il·lusió i l’empenta d’uns
, la gent del Sant Lluc, s’ha convertit ja en un concurs pictòric de referència
a l’estat espanyol i porta el nom de la
nostre ciutat per arreu.
L’actual crisi del mercat de l’art ha afavorit sens cap mena
de dubtes als concursos d’una certa nomenada i remuneració. Artistes que ahir
no en volien sentir ni parlar ara acudeixen a totes les convocatòries. Això ha
fet augmentar de manera exponencial tant el nombre de participants com el
qualitatiu i ha convertit aquets concursos en un veritable finestral del que
artísticament es conrea actualment en els
nostres entorns propers i llunyans. Veure la seva diversitat i dispersió.
Elements tots ells que es fan avinents en aquesta brillant edició.
L’artista americana , resident a Gijón , Mònica Dixon ha
estat guanyadora en aquesta ocasió amb la peça “Two escapes”, (imatge inicial) un inquietant
treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els
que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de
llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura
plana , Dixon es capaç de generar volums
i profunditat en una peça brillant en el visual i seductor i inquietant en l’intel·lectual. Una magnífica peça digne del premi aconseguit.
Al seu voltant i com accèssits ens trobem amb l’escocesa
resident a Barcelona Jo Milne, amb la seva pintura de referencies volumètriques
moleculars , plena d’equilibri i ritme, en l’entorn d’aquesta poètica científica que acostuma a presentar. en el camp del que en podríem dir cientifisme pictòric.
Gonzalo Sicre , amb la seva “Playa de Levante”, una
magnífica mostra d’aquesta pintura neo metafísica. Una pintura narrativa l que
personalment molt em complau en l’absència de la presència humana visual, però
que sí hi és de manera absolutament latent. Una pintura que beu clarament dels conceptes
de Hopper i que aquí ens transporta a uns temps de solitud i angoixa,
edulcorades per una mirada mediterrània.
José Angel Sintes ens aporta la visió juganer d’aquest neo
pop, amb la teòrica simplicitat per bandera
, en un constructivisme equilibrat de formes i colors. Seduccció en una mirada primera que convida a anar més enllà.
El darrer guardonat és Manu Vb Tintoré, artista belga
resident a sales de Llierca , Girona, que es manté fidel als seus paisatges imaginats
que ja li van fer guanyar un Ricard Camí. Obres plenes de signes, icones i
detalls personals, establertes harmònicament en una estructura geogràfica que
ens parla dels seus mons i les seves referències. Continuador de l’estilística
de Mompó, la seducció de la peça és evident.
En el que pertoca ales artistes mataronins., quatre han estat
els artistes finalistes. Ana de Jaime en una sublimació geomètrica del que va presentar l’espai capgròs, Luisa Maria Segura amb un perfeccionista
i seductor dibuix amb referències a la transició política, Jaume Simón amb un
míssil visual de potència cromàtica molt en l’interessant línia en la que està
treballant i Mònica Vilert superant-se en la seva personal sensibiliat.
De la resta , obres
de tots els gustos i estils entre els que
per el que a un pertoca e queda
amb Carlos Cartaxo, Paco Díaz, Jon Errazu, Xavier Fernàndez, Raquel Garín,
Guerero Tonda, Núria Guinovart, Jordi Jové, Elena Martí, Eduardo Martín, Lex
Cosmonauta, Miguel Núñez, Diego Pujal, Sergio Romero i Nacho Zublezu.
Tot en el conjunt d’una esplèndida biennal que mereix avui
més que mai un fort aplaudiment , tant per la qualitat com per l’encertat i sempre
difícil muntatge, i que significa el definitiu arrelament com a concurs de primera
divisió en el que pertoca a les biennals de tot l’estat.
Un fet que hauria de ser entès, acceptat i recolzat per la
ciutat que certament encara no sap el que té entre mans que no és altre cosa
que una magnífica exposició digne de les millors del seu nivell en tot l’àmbit
estatal
Felicitats al Sant Lluc i a la pròpia Mataró per una exposició d’obligada ,
lenta i repetida visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada