transport públic: EDUARD ALCOY. ART I ENCANTERI

Bé està el que bé acaba. I evidentment poder gaudir de l’obra d’Eduard Alcoy, tot recordant el 30 aniversari de la seva mort, és un fet remarcable del que tots hem d’estar contents, malgrat que s’hagi produït després d’una negativa inicial, i simplement com mostra oportuna per tapar el forat produït per les negatives de Ricard Jordà i Pere M. Brasó, per raons diverses i oposades , a ser els protagonistes de l’exposició compromesa per Cultura amb els plàstics locals per compensar el seu abandonament habitual.

És important aquesta exposició , no tan sols per la vàlua i l’interès del presentat, ans essencialment per què malgrat que Alcoy forma part del Parnàs artístic local, el cert és que el desconeixement del seu ser i el seu fer és majoritari, essencialment per dues raons. Per un costat pel fet de que cap dels seus treballs estigui visible en les col·leccions municipals, a bon segur per la lamentable i inexcusable absència d’obra seva en les col·leccions públiques , mentre que la seva única obra pública ( mural Palau Josep Mora) quasi ningú sap que és d’ell , i en segon lloc per que des de la seva mort (1987) tan sols han estat tres les exposicions que s’han fet de la seva obra. La primera a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana/ Riera (1992) , que un va tenir el gran goig i honor de presentar, la segona la gran exposició antològica (1999) omplint les sales de l’Ateneu Caixa Laietana, Museu de Mataró i Can Palauet i la darrera , el passat mes d’Octubre , celebrada al Museu de Llavaneres, Can Caralt, exposicions a la que es podria afegir el petit tastet fet en el 2014 en la mateixa Ca l’Arenas en el cercle històric que es realitzà

Aquesta més que escassa presència pública , fa que sols aquells que depassin amplament la cinquantena i fossin afeccionats de ben joves, no en tinguin coneixement fora de les referències essencialment orals, de la veritable dimensió artística i personal, i molt especialment del que va significar per a la ciutat de Mataró, la figura d’Eduard Alcoy.

Un desconeixement que ara en part es reparat per aquesta exposició que malgrat les seves òbvies limitacions espaials i pressupostaries, que no ha permès l’arribada d’algunes obres emblemàtiques, ni entrar en aspectes complementàris, permet descobrir a varies generacions , la veritat creativa de l’artista.

La mostra presentada amb el subtítol “Art i Encanteri ( 1950-1987)” ha esta comissariada per la seva filla Rosa Alcoy, catedràtica d’història de l’Art a la UB i gran especialista en l’obra del seu pare que coneix millor que el palmell de la seva mà, fets ambdós que permeten una raonada selecció i alhora distribució ambiental de l’obra presentada, que en aquest cas es distribueix en 5 àmbits que ens permeten seguir l’evolució de l’artista des dels seus primers espais màgics, seguint per la no figuració i l’expressió geomètrica, el grup Sílex i l’informalisme, l’autrisme figuratiu, amb les seves metafísiques, realitats impugnades, apocalipsi, ocells, caos i Bosch, amb parada especial a l’infern, per acabar amb l’època de comiat que de forma clara i per incidir en el tancament del cercle es situa en la primera sala al costat de les obres inicials.

Un recorregut no estrictament cronogràfic, amb salts però sense fissures, que permet seguir i entendre la seva evolució creativa i que alhora permet recuperar èpoques, com la de l’abstracció geomètrica i l’informalisme, molt més desconegudes en les nostres contrades més coneixedores de la seva etapa de mons màgics que corresponen a la seva estada a la ciutat.

Passejar per l’exposició a més d’un gran plaer és un apassionant aventura ja que davant de cada època, moment i obra , se’ns ofereixen reptes per desxifrar la rotunditat filosòfica, simbòlica i iconogràfica present en tots els seus treballs.

Eduard Alcoy és un artista peculiar . Ho és en la seva obra a la que quasi tots hem encasellat en el camp del realisme màgic , però sabent alhora que la seva obra és molt més.
Certament la seva obra és inconfusible. Si col·loquem un dels seus personals treballs en mig d’una multitud d’obres d’autors que s’hagin mogut en aquests camps, la seva sempre serà del tot identificable per la seva personalitat quan curiosament , i en aquesta exposició s’evidencia prou bé, l’evolució d’Alcoy s’estableix en una síntesi i digestió d’innombrables referències esdevingudes influències.

Aquesta gran capacitat de síntesi que l’apropa a noms ben clars com és el cas De Tàpies i les avantguardes de Dau al set ( braus / toreros i altres obres dels començaments). Klee, Viola, Millares ( en l’abstracció geomètrica i l’informalisme). Picasso i Magritte en la renovació de la figuració, i òbviament el Bosco i els surrealistes en al definitiva estructura del seu llenguatge plàstic.

Una síntesi que fa de la seva obra una obra que es pot considerar surrealista, però no en el sentit més clàssic del concepte i sí en una vesant onírica , però que alhora es vesteix amb l’estructura de formes arquitectòniques, amb total equilibri conseqüència d’aquella abstracció geomètrica amb la substitució de l’espai volumètric per la figuració.

Una capacitat de síntesi a la que acompanyen , com molt bé diuen els experts en la seva obra, una gran capacitat literària i també una aposta per un apropament per el concepte clàssic de l’art , tant el tema d’ofici com de pensament humanista.

Un component literari no tan sols d’apropaments als literats, la presència d’alguns d’ells en les seves obres és evident i la plasmació plàstica de conceptes i poemes també (“Grita el rojo com el cuchillo” de Goytisolo és per ex. l’eix de l’infern, el darrer capítol de l’exposició). És un component literari ja que Alcoy ens explica coses, quasi podríem dir que una història en cada obra , amb els seus personatges, les seves passions i emocions. Cada quadre és una història i cada bocí un capítol, essent apassionant intentar desgranar-la obra a obra. Amb petits detalls i elements que salten de peça a peça per establir un ignot lligam.

Unes històries de les més diverses lectures. El mateix Alcoy m’explicava un dia que li agradava molt acudir a les seves exposicions i estar atent als comentaris dels espectadors. Per un que encertava les meves intencions , em deia, apareixien mil històries diferents , una bona part amb lectura justament contraria a la meva direcció, però per altre costat sempre apareixia alguna lectura que em servia com a font d’inspiració per a una nova obra

I no cal deixar de costat l’aspecte clàssic en l’obra d’Alcoy. Clàssic en el fons i en la forma. Formalment Alcoy era un enderiat de la pintura , com queda ben evident. I una pintura ben feta , amb domini de l’ofici i perfecció en el seu desenvolupament. Una pintura estructurada en certa manera en el cànon , encara que disbauxada en la realitat del seu onirisme. Però també clàssica en el concepte de que l’art no ha de ser tan sols una plasmació estètica de la realitat o de sensacions i emocions de l’artista i sí en canvi ha de ser una crida constant en el conjunt de reflexions, dubtes en el context de la sempre necessària crítica social que ha de pregonar l’artista si és que es vol considerar com a tal.

Totes aquestes reflexions queden visibles en la passejada per l’exposició que recomanem lenta i detinguda i en la que us recomaneu presteu atenció a les peces inicials especialment amb figures com la dels braus i els toreros (1953-54) que ens poden transportar a Tàpies i al record dels apunts taurins de Hernández Pijuan per el Ciero. S’observa la capacitat de reflexió personal davant el treball de diversos autors que clarament influencien en el seu caminar i que seran clarament digerits per la personalitat pròpia. Comencem a notar a Picasso, Chagall entre d’altres i molt especialment a Klee que romandrà actiu en la seva època de l’abstracció geomètrica.

Especial atenció cal prestar l’època de l’abstracció geomètrica i l’informalisme ja que son claus per esbrinar la concepció posterior i també per ser generalment la més desconeguda de l’autor, amb obres tan cabdals i riques com el “Yellow Dog blues” ( 1955), una de les seves obres essencials, veritable prodigi d’equilibri en una geometria quasi musical en moments en que el jazz agafava volada no sols en l’obra d’Alcoy ans en la modernitat artística barcelonina. Una obra en la que cal deturar-se en la pell de la mateixa per gaudir de la multiplicitat geomètrica i cromàtica existent en un homenatge suprem a Klee del qui traspua tota la seva sapiència. Això per seguir amb les seves obres informalistes de finals de la dècada, de potència aclaparadora , amb relectures de MIllares en el textural o de Viola en el gestual.

En el retorn a la figuració cal fer esment de l’homentage a la Gioconda , al Bosco,el Crit i al parell d’obres en aparença menor que ens retrotrauen a una evolució dels inicis en uns entorns màgics i maquinistes.la planta superior queda evidentment marcada per l’impacte excepcional dels seus “Quatre genets de l’apocalipsi”, que engloba en ells mateixos tota la filosofia vital i pictòrica de l’autor. Quatre obres espaterrants que abdueixen seduint per la seva altíssima qualitat, essent inici i final alhora del concepte formal i conceptual de l’artista.

Ben a prop i donant inici a la fase més coneguda ens trobem amb “Àvila” un altre obra excepcional que ens hauria agradat poder visionar al costat de l’obra parella feta per Rovira Brull i que no fa tant va estar exposada en les mateixes parets. A continuació apareix definitivament l’Alcoy més conegut dels mataronins , l’Alcoy dels magnífics homes ventall, homes vaixells, etc. i de tot el seguit de treballs que podríem qualificar com “desplegables” amb caos, museus, barques de folls, i tota mena dels seus paradigmàtics personatges , en aquest referència habitual al món màgic del Bosco,amb especial atenció al món de dimonis, excel·lentment recollit en el darrera àmbit , en el que el cromatisme vermell de fons, enlaira encara més la força i intencionalitat de les obres presentades.

Tot per conformar una esplèndida exposició en la que malgrat en la que posats a trobar algun petitíssim defecte , trobem a faltar esment del que podríem qualificar com creacions accessòries ,ja sols un parell de joies i escultures marquen la nota , deixant de costat tot el mon de la gràfica , tant en el cas serigràfic com en el de cartells , especialment els locals com el de Santes i altres esdeveniments que a bon segur haurien arrodonit encara més aquest recordatori alcoià.

Com igualment , un petit recull de catàlegs i molt especialment algun acte complementari més enllà de les visites guiades o activitats infantils, com podria ser una conferència sobre l’autor i principalment una desplegament al voltant e la importància d’Alcoy en el món artístic i cultural de la ciutat , tant en el que d’influència artística com en el seu paper de despertar a un art nou, la mirada tradicional d’una adormida ciutat com era la Mataró quan ell hi arribà.

i com no, lamento que la mostra no s'acabi podent creuar el carrer i acostar-nos a la casa Coll i Regàs a on presuposso es manté la col·lecció del Tarot del que una peça si és present a l'exposició.

I per acabar no m’estic de fer esment una profunda , alhora que aparentment contradictòria, reflexió que Francesc Miralles feia en el catàleg de l’exposiicó celebrada el 1992 a la Caixa Laietana. Deia: “Eduard Alcoy poc té de màgic, poc té de mediterrani: la seva obra desenvolupa plàsticament les mateixes angoixes i incerteses que sentien i vivien un Werther o un Kirkeegard”. Per pensar-hi