MAR DE SILENCI. CERÀMIQUES I PINTURES DE MADOLA

 

Quan un començava en això de la crítica d’art, i d’això aviat en farà 50 anys, va llegir en una revista especialitzada un gran reportatge en el que el gran crític Camón Aznar dialogava amb diversos artistes del grup de Cuenca. Discutien de com el públic podia copsar la qualitat en una obra abstracta , ja que en la figurativa si tenia les suficients pistes per esbrinar-ho.

Després de diverses disquisicions varen coincidir en que l’element imprescindible per considerar la qualitat d’una obra era l’emoció que la mateixa produïa a l’espectador. Una vegada s’acomplia a quest punt, era el moment de l’anàlisi tècnic i conceptual del treball per arrodonir el concepte del nivell qualitatiu de l’obra d’art. Però que sense emoció la qualitat quedava del tot descartada.

Recordava el fet, just ahir quan finalment vaig poder acudir al Museu Monjo de Vilassar de Mar a visitar l’exposició de Mª. Àngels Domingo Laplana,”MADOLA” la ceramista barcelonina establerta de fa temps a Premià de Dalt. I ho feia per que una intensa emoció es va apropiar de mi, des de la contemplació general de la mostra tot just entrar i aquesta emoció anava in crescendo en el gaudi del descobriment de cada conjunt ceràmic / pictòric desenvolupat en els diferents queixals que conformen l’espai expositiu del Monjo, i en l’apoteosi final de la zona més generosa del final de la sala.

Fa molt de temps que coneixo el treball de Madola i sempre m’ha subjugat profundament. Sempre li he dit, encara que ella hi està en desacord, que Madola no és una ceramista i si en canvi és una escultora que empra la ceràmica com a material . Així com un escultor de marbre no és un marbrista, ni un de fusta  un ebenista, Madola no és ceramista, és una escultora que empra com a material la ceràmica.

La rugositat, l’empremta tàctil, la potència desfermada , la plasticitat que depassa les magnituds físiques del treball la converteixen en una creadora de volums que ha trobat en el fang i els material ceràmics els estris més adients per aconseguir trametre les seves sensacions i emocions , fent-les arribar amb tota intensitat a l’espectador.

Els seus plantejament estètics podrien dirigir-la cap a un cert “feisme” plàstic per l’atreviment de les seves composicions, i la duresa que emana de les mateixes, però la seva saviesa tècnica i conceptual les converteix just en el contrari , en uns treballs enormement atractius i seductors, plens d’ànima i de bellesa.

A més en aquesta ocasió Madola, completa l’exposició amb un seguit de pintures que no serveixen tan sols per complementar la lectura dels seus volums, que també, però que adquireixen vida i dignitat pròpia , amb una potent força expressiva i visual que arrodoneixen el concepte d’aquest mar de silencis que tant alt pregona l’autora.

Mar de silencis però és encara més ja que ens quedaríem curts si tan sols ens quedem amb l’esteticisme i la força plàstica dels treballs presentats. L’exposició vol ser, i a fe que ho aconsegueix , un crit potent i valent, al voltant d’aquets mar tan proper i tan nostre, i que actualment és protagonista d’una de les grans tragèdies de la nostra cultura i civilització (?) , davant la qual tos estem massa immòbils i callats.

Serveixi tot el dit en aquest post per convidar-vos a la seva visita. Una visita absolutament obligada per a tot aquell que tingui a l’art com un dels punts de mira de la seva vida. Emocionant en el continent i en el contingut, i espectacular en la tècnica. Una exposició a guardar en la memòria durant molt de temps.

Felicitats Madola i també al Museu Monjo que amb el nivell de les seves exposicions, està en el camí de retornar al temps gloriosos de finals del segle passat.