JAVIER MARISCAL I EL CÀNTIR D’ARGENTONA 2024

 

Ahir es va presentar oficialment el càntir d’Argentona d’aquest any,  que porta la signatura de Javier Mariscal, i és per tant successor de Quim Larrea que inicià el 2017 la nova col·lecció de càntirs d’autor, i al que han seguit en anys posteriors Carles Bassó, Miquel Milà, André Ricard, Oscar Tusquets, Carme Pinós i Nani Marquina en aquest llistat de dissenyadors importants que han fet cap-i-tomba a la llista de càntirs tradicionals ben pròpia del Museu i la fan caminar ara pels camins de la modernitat i actualitat.

Javier Mariscal ha estat el dissenyador escollit per la gent del Museu del Càntir per crear el nou atuell que s’ha d’afegir a la col·lecció. I si ja va fer pública la seva afecció per la ceràmica, que ve de fa molts anys quan estava a l’Africa amb el seu gran amic Barceló, ara aquest encàrrec de la festa del Càntir l’ha activat, presentant una peça actual, moderna i atractiva.

Com es pot veure perfectament amb les imatges, el càntir de Mariscal, en l’estil d’una peça rústica, juga amb el fang com element primordial que a més a més en no ser vidriat ,ofereix una mirada diferent si el càntir està ple d’aigua o buit. Un càntir amb un galet llarg i accentuat que es contraposa al broc, acoblat a la mateixa nansa, però no amb un conjunt arrodonit harmònicament, si no més aviat esbiaixat en la línia del pitorro tal i com ho fan les tres línies blanques que envolten  el cos del mateix i alhora el diferencien un dels altres.

Un càntir de línia rústica i primitiva però que genera una gran sensació de poble, d’humilitat i de serenor, alhora que d’una senzillesa que depassa els seus marges. Un càntir planer i jo diria que ben popular , o anant més enllà , de pagès. Un càntir diferent als dissenys senyorials de Milà o de Ricard, i llunyà de la figuració de Tusquets o la finura de Nani Marquina o Carme Pinós. Un càntir ben personal, molt made in Mariscal,  que esperem sigui del gust de tots.

O sigui que ja ho saben, els propers 5,6 i 7 de juliol, a la fira Argillà d’Argentona amb un  magnífic i espectacular cartell realitzat per el propi Mariscal, Argentona els espera  amb el festival de Ceràmica d’enguany, amb la República Txeca com  a país convidat i amb  el protagonisme dels ceramistes Eva Roucka, Nuri Negre i Pep Gómez exposant en els diversos espais de la vila, i com no amb la gran fira de ceràmica que amb una seixantena de ceramistes omplirà els carrers principals de la població. Si a més hi afegim espectacles, visites guiades al Museu, demostracions de terrissa tradicional, cinema ceràmic ... , és evident que no us la podeu perdre.

Us esperem, amb el càntir de Mariscal de protagonista.

LLUÍS ALBERTÍ

 

Quan l’alcalde de Llavaneres va acabar el seu parlament en la inauguració de l’exposició de la Col·lecció Bassat, l’aplaudiment que va tancar les seves paraules va ser molt intens , llarg i poderós. La raó era ben senzilla. En comptes de parlar de l’expo que inaugurava va dedicar el temps a agrair intensament l’immens treball que Lluís Albertí , director  del Museu Arxiu havia realitzat fins feia uns dies, en que s’havia jubilat. Els assistents, gent de Llavaneres i de l’art, vàrem voler mostrar d’aquesta manera el nostre agraïment sincer i total, envers la figura d’en Lluís.

Vaig conèixer a Lluís Albertí per casualitat. Crec recordar que amics comuns mel van presentar a Ca l’Alfaro quan tan sols començava aquesta meravellosa història del Museu de Llavaneres. Però la nostra relació es forjà amb intensitat amb l’exposició en record i homenatge a Eduard Comabella que es realitzà en dies farà quinze anys. En Lluís em va demanar alguna obra per l’exposició i si volia escriure la presentació del catàleg. Vaig acceptar encantat ambdues propostes, especialment per el molt que per a mi significava l’Eduard Comabella.

Des de llavors  ha esta una relació magnífica amb una col·laboració estreta i sempre amigable. He realitzat escrits per catàlegs, he fet presentacions, he estat jurat del Concurs de pintura , i he acceptat tot el que m’ha demanat.  I és que, acostumat a tractar amb creguts directors de Museus, artistes impertinents, regidors de Cultura saberuts i dominants, i altre bestiar de mal pel, trobar-se front una persona com en Lluís, humil per davant de tot, respectuós, lluitador a mort per el poble i la cultura, cercador sense fi de noves exposicions i també d’ampliar amb noves obres el Museu de Llavaneres, que s’ha de dir ben alt i ben fort, és un Museu important, -potser el millor del Maresme-,  amb una col·lecció que ja voldrien altres museus de lluentors passades com el de Mataró. Per tot això, i per més coses, gaudir amb ell i d’ell ha estat sempre un plaer i un repte important.

Mai he tingut una mala cara seva per resposta. Si no li ha agradat una crítica s’ho ha callat i ha respectat la meva opinió. I el mateix diuen d’ell els artistes que han exposat a Llavaneres. Que tot ha estat un plaer, que mai els hi ha faltat de res i que principalment s’han sentit plenament a casa seva quan exposaven al Museu. I ho han demostrat amb les donacions d’obra en la que generalment no han estat estrets i en canvi amb la seva generositat s’ha pogut anar enlairant un Museu orgull de la població i de tot el Maresme.

Ara en Lluís amb la seva jubilació perd el protagonisme ,mai volgut en ell, per retomar la tasca callada d’historiador, de cercador de la història i l’art de Llavaneres d’altres temps. Amb el seu incansable treball ha posat el llistó molt alt i qui el substitueixi el millor que pot fer és seguir la seva petjada, aquella que ferma i segura, ha fet del Museu de Llavaneres un gran petit Museu i ha sabut guanyar-se el respecte i l’admiració de tots aquells que hi hem estat en contacte.

Per això en l’hora de l’adeu oficial, vull fer públic la meva estima i admiració per en Lluís Albertí, home de l’art i de la cultura, que ha entès perfectament quina era la seva tasca i l’ha desenvolupada molt més enllà del raonable. Un home essencialment bo i que ha fet una tasca excepcional per l’art i la cultura de Llavaneres i el Maresme.

Gràcies per tot Lluís . Seguirem esperant els nous passos que faràs amb els magnífics companys que t’han acompanyat a la tasca.

Felicitats i , moltes, però que moltes gràcies.

CARES PINTADES.-OBRES DE LA COL·LECCIÓ BASSAT

 

Obra de Manuel Boix

Obra de Marc Prat

Un any més, i en van vuit, la col·lecció Bassat “ocupa” el Museu de Llavaneres amb un exposició que aplega una mostra de la seva col·lecció i que ens es ensenyada sota un angle peculiar, que en aquest cas mereix el titular de “Cares Pintades” , ja que les disset obres corresponents a catorze artistes diferents , presenten una imatge que és sempre una cara, vista i analitzada sota el personal punt de vista creatiu de l’artista corresponent.

Passejar-se per l’exposició ens permet veure, i alhora entendre , com l’art és el concepte personal del creedor que és capaç de generar una mirada personal i pròpia, a una temàtica comú, com és en aquest cas  la cara humana.

Obra d'Antoni Guansé

Son disset obres que pertanyen a catorze artistes, les que podem gaudir en la més ample varietat d’estils, conceptes creatius i  ismes , que sense entrar en l’abstracció, però movent-se en les mil cares de la figuració, ens mostren les mil i una maneres de gestar unes obres que impacten per la seva personal bellesa, i alhora per la intensitat de la seva força creativa i conseqüentment, artística.

Obra de Joan Ponç

És una mostra que en la seva diversa diversitat, i valgui el joc de paraules, ens mostra i demostra la gran capacitat artística del creadors que les signen, en la més ample varietat d’estils i tendències, donant peu a les mil i una giragonses  per crear i generar no sols una mirada eterna que sigui seductora per l’espectador, alhora que generadora per el creador, i que en al seva varietat i diversitat conceptual, ens dona lliçó d’un art actual que segueix viu sigui quina sigui la tendència que el mogui.

Obra deJ: Brotat

Per començar , farem mirada als artistes comarcals que hi son presents ,en aquest  cas es tracta de Marc Prat amb “Enchanter I” (2024), un retrat imaginari que ens apropa a uns inferns interiors, ple de força i misteri que subjuga en el seu domini espiritual, mentre que Perecoll amb “Maria Mèdici” (2017) s’esplaia en el seu negre sobre negre, amb un domini tècnic capaç per si mateix, de generar dinamisme i vida al seu treball.

Josep Mª de Sucre amb “Rostre, Circa” (1959),  una peça ben propera a ell mateix que mostra el seu profund nihilisme, suposa un trànsit del modernisme cap a l’avantguarda. La seva peça és l’enllaç que reuneix tot l’exposat, començat per el treball de Joan Ponç, “Cap negre. Sèrie al·lucinacions” (1947) una obra espectacular per el moment i coma a reflex de la realitat creativa del moment, Així com el “Personatge” de Joan Brotat, obra magnífica que mostra la críptica realitat artística de l’autor, capaç de cercar estilística pròpia.

Obra de Joan Bennàssar

Obra de Josep Mª de Sucre

Altament interessant és l’obra del lleidatà Manuel Molí , amb un surrealisme que sembla retrotraure’ns a altres èpoques, , que contrasta amb la mirada del poc conegut artista tortosí Antoni Guansé, molt poc conegut al nostre país, ja que des de 1953 fins a al seva mort el 2008, va residir a Paris. Per el meu gust la seva obra és de les millors de l’exposició amb un perfecte diàleg entre espais, formes i colors. Una agradabilíssima sorpresa per la que us demano una especial atenció.

Curiós el personatges mitològic creat per Joan Comellas, el pintor i músic d’El Masnou que es dona la mà al minimalista retrat de dona (1972) de Francesc Artigau , una tinta xinesa d’especial sensibilitat, que s’escapa del Artigau més conegut, , mentre que Joan Bennàssar ens ofereix amb “Honradesa” (1953) una mirada abrupta i sincera, en un dibuix tan potent com espectacular.. Al seu costat Arranz Bravo ens mostra amb “Admiració, blanc” (1987) les pors , solitud i inseguretat de l’home, en la seva permanent teràpia plàstica de domini de si mateix. Maria Girona i el seu “Autoretrat” (1966), una mirada personal lluny de tota estridència en la que mostra l’especial mirada que tenia del seu art i de l’art que l’envoltava en moments tan convulsos.

Obra d'Eduard Arranz Bravo

Obra de ramon Bilbao

Finalment el poc conegut Ramon Bilbao, dissenyador gràfic important, mostra la seva saviesa plàstica i comunicativa amb la intervenció del retrat de Juan Ramón Jiménez, Una intervenció intensa i agosarada amb una mirada absolutament actual que mereix l’atenció. Per acabar ens queden les quatre obres de l’artista valencià Manuel Boix , home inquiet i agosarat que practicà un realisme de caire propi que el portà a ser el Premi nacional d’Arts Plàstiques l’any 1980. Pintor, gravador, escultor, i fins i tot dissenyador plàstic, les seves obres l'han convertit en un dels principals cronistes gràfics de la realitat cultural del País Valencià i, encara que en menor mesura, també de la catalana. Espectacular.

Obra de Manuel Boix

Una mostra variada, divergent en tots els sentits, però plena de bones obres de grans artistes que ens permet gaudir d’obres d’artistes consagrats donant-se la mà a d’altres de menys coneguts per confegir un tot que és la imatge de la Col·lecció Bassat, una barreja indiscriminada d’art de qualitat , escrit en tots els idiomes possibles.

Una exposició per veure, sorprendre’s i gaudir de l’art dels dos darrers segles.  Per visitar de manera quasi obligada.

"Cares Pintades" Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres

Del 7 de juny al 18 d'agist de 2024

 

CARLES CUSCÓ. MIRADES DESENFOCADES

 

No sé pas si correspon a un críic d’art , especialitzat en la plàstica, fer la crítica d’una exposició de fotografia. Crec però que com que en aquest cas, la intenció de l’autor ha estat més en la intenció de plasmar i traslladar una bellesa abstracta en una imatge plàstica , que no pas en la intenció de mostrar l’ús i el domini de l’art fotogràfic mitjançant la demostració tècnica del mateix, crec que l’exposició que s’ofereix en un espai tradicionalment plàstic entra del tot dintre del meu camp crític.

Ja en el tarjetó d’invitació l’artista ens explica:

“Mirades desenfocades pretén ser una exposició amb un cert aire experimental on, a través de fotografies totalment borroses, s’intenta transmetre noves sensacions i altres perspectives de bellesa. Una bellesa inusual, particular i amb certa originalitat, al meu entendre.

Per casualitat, o potser per causalitat, un dia vaig fer una fotografia desenfocada que, en observar-la i enlloc de desestimar-la, em va motivar a fer-ne d’altres, fins a arriscar-me a fer aquesta exposició. Durant el procés d’experimentació he sentit un punt d’unió entre la pintura i la fotografia, fet que ha estat, per mi, una bona descoberta i font de satisfacció.”

Certament haurem de dir allò de “dit i fet”, ja que  l’exposició de Carles Cuscó respon perfectament a un ideari i a unes intencions, i a més ho fa perfectament, ara però ha d’entendre que les decisions d’una exposició son quelcom especials i particulars , i que dominar la matèria a exposar no implica dominar la manera d’ensenyar.

Cuscó ofereix unes obres en les que demostra el seu alt grau de sensibilitat, que arriba en plenitud a l’espectador, però alhora també demostra que no sap com ensenyar-les. L’exposició que és excel·lent en la individualitat de les peces, baixa molt la nota en la globalitat de l’exposat, ja que  l’excés d’obres  presentades l’obliga a uns aparellaments i paral·lelismes que trenquen l’harmonia expositiva i fatiguen a l’espectador que no pot gaudir en plenitud de l’exposat.

Aquesta ha de ser una expo important en el caminar de l’autor. Ho ha de ser ja que demostra la seva qualitat que assoleix l’excel·lent en alguns treballs, però  alhora li mostra que ha de calcular les obres a exposar, les temàtiques i molt especialment saber conjugar-les per que aconsegueixin mostrar-se en plenitud , assolint una perfecta comunicació amb l’espectador.

Cuscó un artista de la fotografia a seguir, esperant solucioni adequadament les lleis mai escrites del mitjà expositiu.

 

Carles Cuscó. Mirades desenfocades.

Del 31 de maig al 30 de juny de 2024

Col·legi d’Aparelladors. Mataró.

I SI TANQUEM LA PARADETA DE L’ART A MATARÓ ???.

 

Quan un repassa els seus 50 anys d’activitat en la critica artística de la ciutat i mira enrere, veu que lamentablement en aquells moments hi havia molta més vida creativa i comercial que no pas avui en dia. Un fet que també passa a Barcelona, mentre que no succeeix en altres ciutats com Madrid, València, Santander, Saragossa, Càceres i moltes d’altres, en les que la vida artística està en alça amb una activitat i interès que no passava abans.

Un pensament que no és únicament personal , ans ben compartit per els millors artistes mataronins que diuen, a qui els vol escoltar, que la seva intenció és seguir passant de Mataró, vist el menysteniment que reben d’un consistori, que els hi nega el pa i la sal, amb un Museu en el que  l’art no hi té cap presència, amb una Fundació Iluro que ha malmès uns espais expositius excel·lents i que no dona cap mena de possibilitats expositives als creadors locals, ni als forans, i un Ca l’Arenas on sols hi exposa un artista a l’any, en forma d’homenatge a una trajectòria obviant a tot aquell que és incapaç de fer la pilota per aconseguir ser l’escollit de torn.

Una mirada trista i ben glaçada és la que té tot l’amant de l’art que mira Mataró i sap que si vol fer una exposició haurà de fer-la a Argentona, Llavaneres o Vilassar de Mar, on hi ha uns espais museístics oberts al veritable art, i a més hi ha un tracte acurat amb l’autor, és a dir tot el contrari que a Mataró .

I com exemple de la desidia de la ciutat està el premi Torres García que per a sorpresa de molts, ve apadrinat aquest any per la Fundació Iluro que en serà el nou organitzador a partir de la propera temporada. Notícia que de trascantó, i a mitja veu, va ser comunicada en el lliurament del premi. Cosa que per qualsevol que hagi vist el tarannà artístic de la Fundació en els anys de la seva existència,  pensarà que mai una fundació que ha malmès i deixat perdre un espai artístic expositiu tan valuós com el de l’Ateneu és l’entitat a qui has de deixar un tresor, com ho és aquesta biennal.

Però quan hi ha uns protagonismes mal entesos, el carro acaba anant pel pedregar i a un li sap molt greu que un  acte al que un va ajudar a engendrar, i crec que molt, desaparegui del mapa artístic del país i principalment del local, tan mancat d’actes artístics plàstics importants. I a més ho faci d’amagatotis I sense avis previ , doncs no he trobat per la xarxa cap notícia que parlés públicament de la decisió de la Sant Lluc d’abandonar  el magnífic premi que tenia a les seves mans.

Però si les entitats i l’Ajuntament, fan desori en el que pertoca a la planificació artística, els creadors  també fan l’orni i son els grans desapareguts de la mateixa. Si fa unes línies un llençava una mirada enrere, ara tornant-ho a fer, és fàcil recordar les inauguracions de fa anys,  amb tot el món artístic acudint-hi, fent-la petar i donant aire i importància a l’acte, fet que comportava la presència també de la vida social i política de la ciutat, i com no de la publicitat de difusió periodistica.

En el passat cap de setmana , a l’Ateneu , en la inauguració de la Biennal . menys d’una dotzena d’artistes  presents a l’igual que amb més que escassa presència de responsables del consistori mataroní i molt especialment de la cultura municipal. L’endemà a Argentona, sols tres artistes eren a la inauguració de l’exposició de Francesca Poza.  Un argentoní, un de Llavaneres i una de Premià de Dalt,- la comarca al poder-,i cap artista de Mataró quan l’autora , nadiua de la ciutat, feia quaranta anys que no exposava a la comarca, i l’exposició era de primer nivell i per tant , d’obligada visita. Aquest passat divendres a  la sala d’Aparelladors, els artistes presents es comptaven amb els dits d’una mà en la inauguració d’una nova exposició.

Amb aquesta prèvia em pregunto, amb quin dret els creadors volen exigir espais per mostrar el seu fer, quan ells son els primers de no acudir a la cita dels companys. Com es poden reclamar uns drets quan renegues del col·lectiu per cridar ben fort :L’Art soc jo. I després de mi el diluvi.

Si hi afegim que des de que un va abandonar la crítica periodística, l’art ha desaparegut dels mitjans periodístics locals, haurem de convenir que sobre el paper, d’art a Mataró  ni n'hi ha ni se l’espera. I això en una ciutat amb una història artística ben important, amb un parell de centenars de creadors que tenen en l’art la seva afecció i amb una quarantena d’artistes professionals o semi, és una convidada a la desaparició.

Per això llenço la pregunta: I si tanquem la paradeta de l’art a Mataró? . 

Jo crec que seria el més escaient.