I SI TANQUEM LA PARADETA DE L’ART A MATARÓ ???.

 

Quan un repassa els seus 50 anys d’activitat en la critica artística de la ciutat i mira enrere, veu que lamentablement en aquells moments hi havia molta més vida creativa i comercial que no pas avui en dia. Un fet que també passa a Barcelona, mentre que no succeeix en altres ciutats com Madrid, València, Santander, Saragossa, Càceres i moltes d’altres, en les que la vida artística està en alça amb una activitat i interès que no passava abans.

Un pensament que no és únicament personal , ans ben compartit per els millors artistes mataronins que diuen, a qui els vol escoltar, que la seva intenció és seguir passant de Mataró, vist el menysteniment que reben d’un consistori, que els hi nega el pa i la sal, amb un Museu en el que  l’art no hi té cap presència, amb una Fundació Iluro que ha malmès uns espais expositius excel·lents i que no dona cap mena de possibilitats expositives als creadors locals, ni als forans, i un Ca l’Arenas on sols hi exposa un artista a l’any, en forma d’homenatge a una trajectòria obviant a tot aquell que és incapaç de fer la pilota per aconseguir ser l’escollit de torn.

Una mirada trista i ben glaçada és la que té tot l’amant de l’art que mira Mataró i sap que si vol fer una exposició haurà de fer-la a Argentona, Llavaneres o Vilassar de Mar, on hi ha uns espais museístics oberts al veritable art, i a més hi ha un tracte acurat amb l’autor, és a dir tot el contrari que a Mataró .

I com exemple de la desidia de la ciutat està el premi Torres García que per a sorpresa de molts, ve apadrinat aquest any per la Fundació Iluro que en serà el nou organitzador a partir de la propera temporada. Notícia que de trascantó, i a mitja veu, va ser comunicada en el lliurament del premi. Cosa que per qualsevol que hagi vist el tarannà artístic de la Fundació en els anys de la seva existència,  pensarà que mai una fundació que ha malmès i deixat perdre un espai artístic expositiu tan valuós com el de l’Ateneu és l’entitat a qui has de deixar un tresor, com ho és aquesta biennal.

Però quan hi ha uns protagonismes mal entesos, el carro acaba anant pel pedregar i a un li sap molt greu que un  acte al que un va ajudar a engendrar, i crec que molt, desaparegui del mapa artístic del país i principalment del local, tan mancat d’actes artístics plàstics importants. I a més ho faci d’amagatotis I sense avis previ , doncs no he trobat per la xarxa cap notícia que parlés públicament de la decisió de la Sant Lluc d’abandonar  el magnífic premi que tenia a les seves mans.

Però si les entitats i l’Ajuntament, fan desori en el que pertoca a la planificació artística, els creadors  també fan l’orni i son els grans desapareguts de la mateixa. Si fa unes línies un llençava una mirada enrere, ara tornant-ho a fer, és fàcil recordar les inauguracions de fa anys,  amb tot el món artístic acudint-hi, fent-la petar i donant aire i importància a l’acte, fet que comportava la presència també de la vida social i política de la ciutat, i com no de la publicitat de difusió periodistica.

En el passat cap de setmana , a l’Ateneu , en la inauguració de la Biennal . menys d’una dotzena d’artistes  presents a l’igual que amb més que escassa presència de responsables del consistori mataroní i molt especialment de la cultura municipal. L’endemà a Argentona, sols tres artistes eren a la inauguració de l’exposició de Francesca Poza.  Un argentoní, un de Llavaneres i una de Premià de Dalt,- la comarca al poder-,i cap artista de Mataró quan l’autora , nadiua de la ciutat, feia quaranta anys que no exposava a la comarca, i l’exposició era de primer nivell i per tant , d’obligada visita. Aquest passat divendres a  la sala d’Aparelladors, els artistes presents es comptaven amb els dits d’una mà en la inauguració d’una nova exposició.

Amb aquesta prèvia em pregunto, amb quin dret els creadors volen exigir espais per mostrar el seu fer, quan ells son els primers de no acudir a la cita dels companys. Com es poden reclamar uns drets quan renegues del col·lectiu per cridar ben fort :L’Art soc jo. I després de mi el diluvi.

Si hi afegim que des de que un va abandonar la crítica periodística, l’art ha desaparegut dels mitjans periodístics locals, haurem de convenir que sobre el paper, d’art a Mataró  ni n'hi ha ni se l’espera. I això en una ciutat amb una història artística ben important, amb un parell de centenars de creadors que tenen en l’art la seva afecció i amb una quarantena d’artistes professionals o semi, és una convidada a la desaparició.

Per això llenço la pregunta: I si tanquem la paradeta de l’art a Mataró? . 

Jo crec que seria el més escaient.