Puri Martín és una artista de Vilassar de Mar
que mai fins ara mateix havia exposat al Maresme i que ara es presenta omplint
el Museu Monjo de la seva població, mostrant-nos la seva habilitat en el quasi
oblidat mon del retaule i altres tècniques més habituals com el gravat, el
dibuix, l’escultura i la instal·lació.
Quan un es troba amb aquets garbuix de
tècniques en una exposició acostuma a arrufar el nas ja que aquesta indefinició
en la manera d’expressar les idees artístiques és símbol més aviat d’aprenentatge
que no pas de maduresa artística. És signe de cerca més que de troballa. Amb
aquesta idea al cap vaig acostar-me al Monjo on exposa la vilassarenca Puri
Martin i em vaig trobar amb una mostra que si bé no assoleix el nivell habitual
del que allà s’hi acostuma a exposar si en canvi ens mostra una exposició que
en la seva diversitat indica un positiu ideari artístic que al meu entendre cal
urgentment concretar.
Ella mateixa es una artista multidisciplinària
formada a l'Escola Massana i a la Llotja de Barcelona. Des de l'any 1989,
combina la creació artística amb la docència i la seva obra neix d'una mirada
interior i simbòlica. Treballa disciplines com el retaule, el gravat, la
pintura, el dibuix, el cartró pedra i el paper maixé. Cada peça és un pont
entre el gest i l'esperit.
Amb aquestes frases amb que es defineix la pròpia artista en el
seu blog, podem entendre-la com una rara avis tot terreny en el cada vegada més
sofisticat i individualitzat món artístic creatiu. Una pluridsiciplinaritat que
costa d’entendre i acceptar quan abasta
mons tan especials com el retaule, el gravat o l’escultura amb paper.
Segons ens explica, el fonament del seu fer està
en el dibuix amb bolígraf d’uns personatges que realitzava automàticament quan
parlava per telèfon. Dibuixos conservats i que a hores d’ara li serveixen de
pont per a les seves creacions que conjuga en pla en les seves obres de caire
pictòric i que alhora esdevenen en plasmació escultòrica com petits follets que
enganxen amb la seva acció totes les peces que conformen la mostra, gestant
així una tela espaial que engloba la totalitat de l’exposició.
Un món complex d’expressar i aconseguit en
part , en el lligam de l’obra entre un bidimensional amb personatges que volen
escapar d’aquesta limitació i unes escultures , en les que amb mides reduïdes genera
un submón de personatges , més siluetejats que no pas compactes, que generen
atracció a l’espectador per la seva debilitat en la situació que se’ns presenten i en la pregunta
que generen del per què i de l’on venen i a on van.
Si a més a més afegim que la majoria d’obres “pictòriques”
no son pintures si no retaules i les obres escultòriques ,no son bronzes com
semblen i sí obres realitzades amb paper maixé, haurem d’entendre que ens
trobem davant una exposició especial. Una exposició que encara que pugui
semblar artesanal pels materials emprats, ofereix especialment en el camp
escultòric una interessant mirada creativa.
Una mostra que encara que jugui amb el trompe
l’oeil crec hauria d’obligar a l’artista a jugar més de veritat. Hauria d’atrevir-se
a una escultura que no sigui quasi ritual , massa anecdòtica i que agafi la força
del personatge en si mateix i no com ajuda d’un eteri guió de l’exposició. I el
mateix passa en les seves obres planes. O apostem per un retaule absolut o ho
fem per una pintura . Les mitges tintes sempre deixen un clarobscur difícil de
definir.
En aquesta definició, limitant la seva pluridisciplinaritat , crec que l’artista
no sols s’hi trobarà més còmoda ans també obtindrà uns resultats artísticament
més plaents, en especial en el camp escultòric on l’habilitat en la creació de
personatges, si aconsegueix arrodonir-los en mida i material, podrà assolir un
nivell artístic clarament remarcable.
Mostra que cal considerar iniciàtica, aquesta
de Puri Martin, que ens ha obert el cuquet per veure-li, en un temps, una altre
més definida en resultat i llenguatge plàstic , en la certesa de que hi ha uns
vímecs ferms i potents per aconseguir-ho. Ara sols cal destriar-los.
El sentit d’una vida. Puri Martín
Del 15 de març al 17 de maig de 2026
Museu Monjo. Vilassar de Mar.
3 comentaris:
He llegit la seva crítica sobre la meva exposició El sentit d'una vida al Museu Monjo de Vilassar de Mar. Li agraeixo el temps dedicat, però no puc amagar la meva decepció davant la seva valoració, especialment quan afirma que no tinc el nivell per exposar-hi, ja que considero que aquesta afirmació no reflecteix ni el treball presentat ni el procés creatiu que hi ha al darrere. Pel que fa als meus personatges, m'agradaria aclarir que no els considero "fullets", sinó part d'un llenguatge propi amb el qual treballo per representar emocions i vivències. En aquest sentit, també m'agradaria entendre per què les escultures realitzades amb paper maixé no són considerades, segon el seu criteri, com a escultures, quan el valor d'una obra no rau únicament en el material, sinó en la seva capacitat expressiva i conceptual.
Com a artista multidisciplinària, el meu recorregut ha estat divers i en constant transformació, i precisament aquesta exposició neix d'una etapa més madura i consolidada. Respecto profundament la seva opinió, com també el paper de la crítica en el món de l'art. No obstant això, li confesso que la seva valoració sobre el meu nivell com artista m'ha afectat.
D'altra banda, per diverses raons la meva etapa expositiva ha quedat interrompuda durant anys, i actualment estic reprenent-la amb motivació i compromís.
Els comentaris i impressions que estic rebent del públic són, molt positius, fet que també em reafirma en aquesta línia de treball.
Atentament
No acostumo a discutir al voltant de les opinions que mereixen les meves crítiques, però si ho faig en aquesta ocasió ja que observo que no ha sabut llegir el que es diu en la mateixa.
En cap moment dic que no tingui el nivell per exposar al Monjo, si no que “si bé no assoleix el nivell habitual del que allà s’hi acostuma a exposar si en canvi ens mostra una exposició que en la seva diversitat indica un positiu ideari artístic que al meu entendre cal urgentment concretar.”, cosa que es ben diferent.
És obvi per a mi i per a molts que el seu treball no està a la mateixa alçada que el de la majoria d’artistes que exposen al Monjo, casos com els de Barbarà, Laura Iniesta o Francesca Poza , per dir noms que hi ha exposat recentment. Però en canvi dic per finalitzar :” que ens ha obert el cuquet per veure-li, en un temps, una altre més definida en resultat i llenguatge plàstic , en la certesa de que hi ha uns vímecs ferms i potents per aconseguir-ho. Ara sols cal destriar-los.”
Son simplement dos exemples, que m’indiquen que no ha llegit detingudament el meu escrit que penso era fidel a la realitat i alhora esperonador parlant del futur, però potser no tenia el nivell de lloança que vostè desitjava.
Atentament , i en el desig del millor per el seu futur
Pere Pascual
Gràcies per la seva resposta, entenc el que volia expressar en la seva crítica i agraeixo les paraules sobre el potencial i el recorregut futur del meu treball. Continuaré treballant. Ara mateix estic centrada en un encàrrec d'una escultura de gran format (180 cm), gràcies a l'exposició, i que afronto amb molta il·lusió.
Gràcies novament, i espero que ens tornem a trobar més endavant.
Atentament,
Puri Martín
Publica un comentari a l'entrada