GAUDÍ AHIR I AVUI. JOAQUIM GOMIS / RAMON MANENT

 Crec que de manera ben encertada l’espai de la Nau Gaudí ha decidit començar a simultaniejar l’exposició de les obres de la seva pròpia col·lecció amb altres exposicions temporals que segueixin donant vida a un espai que tenia el perill d’emmarcar-se en una certa dinàmica que podria portar-lo a l’oblit , amb les puntuals puntes d’atracció de cada inauguració.

En aquest camí i en espera de les tres properes exposicions programades , totes ells de gran nivell, ens ofereix ara en els camins d’aquest personal any Gaudí que s’ha establert a l’entorn del ben encertat concepte del km. Zero, un magnífic recull fotogràfic de dos excepcionals retratistes del fer del geni de Reus , com ho son en Joaquim Gomis ( Barcelona 1902 – 1991) i Ramon Manent ( Mataró, 1948).

Gomis i Manent , dos artistes , dues èpoques , dos conceptes , dues tècniques diferents per condicionaments diferents ( blanc i negre vs. color , analògic vs digital ). Dos artistes especials capaços de captar allò que tant bé va explicar Daniel Giralt Miracle en el moment de la inauguració, com ho és saber separar la pell de Gaudí , atractiva fins el paroxisme , del fer arquitectònic de Gaudí , en aquest mestratge compositiu que sols els grans mestres son capaços de generar.

Com molt be deia el mateix Daniel, els fotògrafs han estat els grans introductors socials de l’obra de Gaudi. L’espectacularitat , bellesa, misteri i missatge , que emanen els treballs gaudinians sols son possibles de ser assimilats des de les imatges i aquesta funció didàctica i magistral ha recaigut en les mans dels fotògrafs que han estat aquells altres grans artistes transmissors del fer de Gaudí.

Així en aquest concepte de ser ull transmissor del missatge del mestre, Gomis i Manent es llencen a aprofundir la seva mirada per ser sagetes en una dissecció visual  que ens apropa i aprofundeix en aquesta petita orgia de formes, textures , símbols i detalls que és l’obra gaudiniana, expressada aquí mitjançant els punts visuals de diversos edificis emblemàtics em el fer del mestre.

Una exposició magnífica que asentada en el present , fa oportuna mirada al passat i ens descobreix un futur encara verge en el treball visual de l’obra d’aquest geni inacabable i inabastable com és Antoni Gaudí.

Exposició d’obligada visita que aconsellem amb tot plaer.

“GAUDÍ”(?)  A RILLO DE GALLO

Viatjant per on sigui, quasi sempre de cop i volta i generalment de trascantó, et trobes amb un fet , un espai, un cartell, un... que et sorprèn i et descol·loca ja que trenca el concepte general d’aquell espai.

Això és el que m’ha succeït enguany en la carretera Terol- Madrid . A pocs kilòmetres de la magnífica població de molt recomanable visita com és Molina de Aragón , que per cert no pertany a l’Aragó i sí a Castella- La Mancha ,- és prov de Guadalajara -, hi ha un petit poble de nom Rillo de Gallo i en ell apareix resplendent , al costat de les habituals vivendes de caire rural i agrícola del poble, aquesta fantasiosa casa de clares arrels i inspiració gaudiniana que mostro en les imatges. Un edifici del que no vull ni pensar l’ensurt que s’enduria el Sr. Antoni si aixequés el cap i es trobés front tan especial vivenda.

Les fotografies parlen per si mateixes i els comentaris els deixo a la llibertat de cadascú. És obvi que si algun fanàtic del Barça és capaç de convertir una vivenda en un santuari blaugrana i no el tanquem pas a Sant Boi, valgui que un fan de Gaudí es trastoqui i en plena terra de Castella és llenci desfermat a fer realitat el seu somni , o potser mal son , d’habitar un mal remake del treball del genial arquitecte.

PS.-  És clar que un  no s’estranya gens en aquells curiosos verals entre Molina de Aragón i Alcolea del Pinar. Poc després de l’ indret comentat , es troba el Monasterio de la Madre de Dios de Buenafuente. I més enllà es troben els pobles d’Anguita i d’ Aguilar de Anguita , que per cert desconec si en els bons temps de la connexió del PCE es deia Rosa Aguilar de Anguita , com quasi seria obligat per raons polítiques.