GRAVATS DE GOYA. CA L’ARENAS

 

Després de 25 anys de romandre vergonyosament tancats en les seves caixes de seguretat, el Museu de Mataró ha atès a les raons esgrimides per alguns i en motiu del 275 aniversari del naixement de  Goya s’ha dignat tornar a exposar la col·lecció de gravats que atresora i ho fa a Ca l’Arenas amb l’exposició que porta el poc imaginatiu títol de “Volaverunt” .

La perla de la corona de la col·lecció museística local,  tant en l’artístic com en el monetari ( fa pocs anys una sèrie de la tauromàquia va ser subhastada a Sotheby’s i va superar els 600.000 euros) va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany que amb el seu treball en el SDPAN ( Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional) va aprofitar per nodrir els fons del Museu de Mataró amb importants i diverses obres  en el que pertoca tant a l’estilístic com a  diversitat d’èpoques. Nodriment realitzat a partir de de fons incautats als republicans i que no havien estat reclamats per ningú, i romanien emmagatzemats en diversos indrets de Barcelona.

En el llibre “Arte, botín de guerra” (Ed Cátedra), l’historiador Arturo Colorado ens explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57 i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades. Tot va ser aconseguit per les gestions de Rafel Estrany que en va fer personalment la tria com era conegut per tota la ciutat de Mataró.

Aquesta col·lecció  de gravats de Goya va ser exposada ben aviat i el març de 1945 els mataronins ja en van poder gaudir ja que va ser l’exposició que reinaugurà el Museu local ( si voleu ampliar coneixement sobre aquests gravats cliqueu aquí i accedireu a un acurat article publicat als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria)  A posteriori van ser exposades diverses vegades però des dels temps democràtics sols van ser exposats en la seva totalitat fa 25 anys en una exposició que va ser imposada per Alcaldia davant la negativa del Museu . L’exposició tingué tant ressò que esdevení itinerant per diversos Museu catalans i fins i tot va creuar l’oceà per ser exposada a Mèxic, a on es desplaçaren alguns dels que s’havien negat a realitzar la mateixa. Ironies de la vida.

Ara a ca L’Arenas el museu de Mataró vol apostar per la contemporaneïtat, i els presenta amb l’afegitó d’unes absurdes i innecessàries intervencions de Irene Sola, Marcos Prior, Anna Dot i Compañía la Soledad, no entenent que Goya és, 275 anys desprès del seu naixement, molt més contemporani que quatre galifardeus que no li fan ni pessigolles i de qui els seus petits jocs no serveixen per a res , més enllà de distreure l’atenció i crear una certa distorsió en relació al que veritablement importa, l’obra de Goya.

Sortosament el criteri expositiu de les estampes ha estat el clàssic, tant en el que pertoca a emmarcat com a distribució  en la que es segueix  el nominal de cada sèrie que mantenen la seva unitat gestacional. D’aquesta manera , clàssicament museística, l’obra de Goya es gaudeix en plenitud i permet introduir-se en la mateixa amb una certa facilitat.

Les estampes del Museu de Mataró pertanyen a l’edició de 1937, coneguda com “sèrie de guerra” , considerada per els experts com una de les de més qualitat per la impressió i l’entintat de la mateixa. La tirada es limità a 150 exemplars amb papers Japó antic, Japó Imperial i Arches. La de Mataró correspon al nª 16, és una de les 15 que va ser tirada en paper Japó imperial, i en el moment de la seva impressió es venia a 700 pessetes/col·lecció.

 

 CAPRICHOS

És la primera col·lecció de gravats que va preparar l’artista per a la seva venda. Tècnicament parlant Goya demostra el seu domini absolut de l ’aiguafort però aprofitant per els fons l’aiguatinta amb el que aconsegueix uns espectaculars efectes  que milloren en molt cada peça.

Consten de 80 estampes, encara que l’any 1797 s’anunciava l’aparició de les mateixes i la publicitat parlava de 72 estampes. El format actual de 80 planxes es confirma el 1799 en el Diari de Madrid i amb l’adquisició de 4 col·leccions complertes per la Duquessa d’Alba, que en certa manera havia incentivat aquest treball ja que els primers dibuixos es realitzaren a Sanlúcar a casa de la mateixa.

El seu contingut que es considerà molt agosarat en aquells moments ja que es centrava en els errors i vicis humans, per el que moltes personalitats s’hi van veure retrats, va ser generat per el tancament que l’artista va realitzar en si mateix degut a la malaltia que patia i que degenerà en la sordesa.

Per a realitzar-los va emprar molts dibuixos preparatoris que demostren la seva gènesi i les successives modificacions que va fer al projecte. El resultat final no deixa “títere sin cabeza” amb una crítica ferotgement directa i que abasta a tots els estaments.

Molt significatiu és el nº 61 , “Volaverunt” que justament ha estat escollit com a títol de l’exposició mataronina. Fora del fet de la semblança de la protagonista amb la Duquessa d’Alba, en el Prado hi ha una anotació del propi autor que diu: “Hay Cabezas tan llenas de gas inflamable que no necesitan para volar, ni globo  ni brujas”. Un conjunt de reflexions que bé es podria fer avui mateix del museu de Mataró, noblesa  que vola per damunt de tot, creient-se sers superiors i amb uns caps (projectes) que sols son gasos sense substancia.

 

DESASTRES DE LA GUERRA

La sèrie “Desastres de la guerra”, també coneguda per la simplificació de “Desatres”, consta de 80 làmines que van ser començades a passar a les planxes en el 1810.

Mostren amb tota la cruesa , física i mental, la guerra del francès. En elles Goya no pren una postura partidista. No veu la gerra com una baralla de bons i dolents per això censura la violència vingui del cantó que vingui. Tant ataca als francesos , als que mostra sense cara, coma a alguns espanyols als que anomena en ocasions “populacho”.

Però Goya vol anar més enllà i critica als poderosos, la seva insolidaritat el que porta que els darrers “desastres” estiguin molt propers a alguns “caprichos”.

Si amb els caprichos, Goya havia tingut por per les conseqüències que li podien causar, ara es reprodueix accentuada, el que fa que sols algunes proves circulessin entre els seus amics. I malgrat que els gravats es produïren entre els anys 1810 i 1815, la primera edició arriba el 1863 realitzada per l’acadèmia amb les planxes que havien arribat a les seves mans, algunes amb les imperfeccions produïdes per els seus 40 anys d’emmagatzemament.

L’estampa nº16 “se aprovechan” és la única que falta en la col·lecció de Mataró. Va desaparèixer en època indeterminada i es certificà la seva absència  el 1966. Sembla que Algú va voler fer efectiu el títol  i se l’endugué, per aprofitar-se’n ja sigui econòmica o contemplativament.

 

TAUROMÀQUIA

Elaborada entre 1814 i 1816 “La tauromàquia” és un parèntesi entre el dramatisme dels desatres de la guerra i el misteri ple de foscor dels “Diaparates” que vindran a continuació. Diuen que Goya  fregant els 70, desencisat i amargat per la postguerra, es refugia en la tauromàquia a la que era afeccionat  des de jove i ara es retroba amb un element que l’apassiona

Goya va gravar al menys 44 planxes, les primeres aprofitant uns treballs d’il·lustració que havia preparat per un llibre de toros de fernández de Moratín i les següents ja espeicifiques per a l’ocasió, però quan va sortir a la venda,- octubre de 1816-,  l’edició era de 33 planxes.

El gran èxit que va tenir a França per el romanticisme que emanava el tema va fer en el 1876 s’hi afegiren 7 làmines més numerades amb lletres i que corresponen a les planxes refusades per l’artista.

Encara que pugui ser considerada una obra menor per la seva escassa intencionalitat, aqueta sèrie té en canvi un gran valor artístic per copsar el moviment , les contradiccions de la “corrida” i la vessant passional de la mateixa. Aquesta ha es tat una sèrie de referència per gran quantitat d’artistes posteriors que s’han apropat al mateix tema  per copsar , amb el seu llenguatge , aquest “art” especial que son les corridas de toros.

 

DISPARATES

També coneguts com “Proverbios” o “Sueños” son sens dubte els més difícils d’interpretar. Encara que l’opuscle que ofereix Ca l’Arenas els situa entre 1815 i 1819, els estudiosos els consideren coetanis de les pintures negres i els daten entre 1819 i 1823.

No se’n va fer cap edició en vida de l’artista  i la primera va ser realitzada per l’Acadèmia en 1864, amb sols 18 planxes, les quatre restants va ser publicades a França el 1877, però existeix una prova d’estat numerada amb el 25, per el que no acaba d’estar clar , nom, títol i nombre de planxes.

Rebroten temes antics com els dels tapissos o dels caprichos, alhora que s’observa una desviació clara entre els dibuixos preparatoris i l’obra definitiva.

El món del psicoanàlisi que tantes vegades s’ha fixat en Goya parla de l’alliberament del subconscient en aquesta confusió irracional, molt del món íntim de Goya.

 

 

Valgui aquesta amplia explicació, - fonamentada essencialment en els textos de Alfonso E. Pérez Sánchez, ex director del Prado que realitzà per el catàleg  de la Fundació Juan March -,  llunyana al concepte de crítica habitual en aquest blog., per el fet de l’escassa informació que hi ha a l’exposició. Mínima en el cas de l’opuscle de mà, en el que per cert per una desconeguda raó les sèries no estan per ordre temporal i si per un orde capritxosament aleatori, i inexistent en l’absència d’uns fulls de sala totalment obligats per a la comprensió del fet i moment, tant de l’artista com de la societat, cosa que permetria una millor comprensió de la força i intencionalitat dels gravats, reduïts ara a un simple anàlisi tècnic i estètic.

Malgrat aquestes greus deficiències , la visita  a l’exposició  és absolutament obligada alhora que cal aconsellar la repetició de la mateixa ja que hi ha tant a veure i a gaudir que és impossible abastar-ho tot en una sola ullada. I en la visita no perdin ni un segon en la ridícula alternativa contemporània que fa més mal que bé al conjunt exposat.

Una espectacular exposició que no hauria de tardar 25 anys més en ser presentada al públic i que hauria de tenir un espai propi al Museu en el que de manera alternativa s’anessin exposant el conjunt d’estampes i evitar així que la gran majoria de mataronins tinguessin desconeixement de que Mataró disposava de tan preuat tresor artístic.

PS.- Dues consideracions al marge

1.- Es vergonyosa i vergonyant la no aparició del nom de Rafel Estrany en tota l’exposició, quan ell va ser el responsable de l’arribada i manteniment de la col·lecció a Mataró. No sols és un gest de fills desagraïts ans també una demostració del permanent desig de falsejar la història artística de Mataró que té d’un temps ençà el Museu de Mataró. Manipulació que ha quedat ben evident en les exposicions dedicades a Jaume i Jordi Arenas o en el desideràtum manipulador  de “Art a Mataró (1942- 2016)”.

2.- Una exposició tan important com aquesta mereix una publicitació igual d’important. És lamentable l’absència generalitzada de qualsevol cartell informatiu i també la nul·la difusió realitzada en mitjans informatius ,quan aquesta exposició podria atreure amb facilitat visitants d’arreu del país, ja que son rara avis les exposicions que presentin el conjunt total dels gravats de Goya.

Dos apunts que bé faria Cultura Mataró d’esmenar.

ELS TRESORS AMAGATS DEL MUSEU DE MATARÓ

 

Bona part dels ciutadans de Mataró desconeixen que el Museu de Mataró guarda i conserva una tirada complerta del gravats de Goya, menys un exemplar que va desaparèixer  quan en el Museu desapareixien més coses que en un espectacle del mag Pop.

Que també hi ha dos dibuixos primerencs de Dalí i un bon grapat de peces importants. Un desconeixement degut a que aquestes obres han estat raríssimament exposades en públic. I per altre part no existeix un inventari a l’abastat de tothom per a poder conèixer la realitat dels tresors o no tresors  que acull el Museu de Mataró, que per tant és el Museu dels mataronins.

Durant molts anys aquestes peces han estat en una nebulosa de la que ningú en voli parlar. La seva arribada a la ciutat s’explicava en mil i una històries plenes de cabòries i a qual més inversemblant. Que si en la fugida cap a l’exili algú va deixar el paquet que les aplegava de manera intencionada o per un oblit, que sí naps que si cols. He defensat durant molts anys la teoria que m’explicà el pare, gran amic de Rafael Estrany, que aquest les  va arreplegar dels magatzems que acullin les obres confiscades als republicans, i amb aquests fons va crear i enriquir  el Museu de Mataró de l’època moderna.

La por a ensenyar-les massa i que algú no les reclamés les va fer fonedisses a la mirada pública. Recordo que quan vaig demanar veure els dibuixos de Dalí, em van citar un matí, i amb tot ben barrat me’ls van mostrar. Segueixo sense entendre aquella por ja que un dels dibuixos jo ja l’havia vist reproduït en un opuscle sobre l’art modern realitzat per Santi Estrany. I em van donar fotocopia de la fitxa dels mateixos , tatxant amb retolador negre les dades conflictives  de data d’arribada al Museu i  lloc d’on provenien.

Aquest diumenge a La Vanguardia Josep Playà Maset ens ofereix un magnífic article al voltant de “L’art en diàspora”, (clica aquí) el viatge d’anada i tornada de milers d’objectes artístics, en relació a les 8600 obres que ningú reclamava després de la guerra i que es van repartir entre Museus, espais civils o religiosos. Un article en relació al llibre” Arte, botín de guerra”, publicat per Ed Càtedra, escrit per l’historiador Arturo Colorado especialista en el tema

En l’article se’ns explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57  i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí  i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades.

Els aiguaforts dels desatres de la Guerra van ser exposats al mateix museu el 1945.

Havent quedat clarament demostrat que està documentada la cessió al Museu de Mataró d’aquests obres d’art  i peces històriques  és difícil entendre la por d’abans per mostrar-les en públic, i la negligència d’ara de no fer-ho.

Una part dels gravats de Goya van ser exposats el 1982 quan s’inaugura la remodelació del Museu que deixava de ser local per passar a ser Museu Comarcal. Van ser exposades en unes ben criticables condicions en dos espais del primer pis.

Van tornar ser exposades, aquesta vegada en la seva totalitat, l’any 1996 en motiu del 250 aniversari del naixement de l’artista. Aquesta exposició es realitzà degut a la insistència del món artístic local i amb la més gran de les reticències de Cultura ( regidora Carmina Benito) i director del Museu (Carles Marfà). Va tenir tant ressò que es convertí en itinerant per diversos museus del país, i fins i tot va viatjar  a Mèxic a on es van desplaçar Marfà i Ramon Ramis, director del patronat municipal de Cultura. A canvi va arribar a Mataró una espectacular exposició del gravador mexicà Cuevas

D’ençà aquella exposició sols s’han pogut veure gravats individualitzats en algunes exposicions del Museu i de Ca l’Arenas, encara que el 2014 es van poder visitar un bon gruix al Museu de Cerdanyola.

Ara amb tota la documentació pública i a l’abast de tothom , potser ha arribat l’hora de fer pública de manera global i conjunta aquests tresors amagats del Museu de Mataró. En comptes de prorrogar in aeternum les exposicions , quan estan esgotades tant  per la seva durada com per la manca d’interès, crec que és obligada aquesta mirada interior al tresors amagats.

I és més obligat encara tornar a gaudir de tota la col·lecció de gravats de Goya i més ara quan en aquest any es commemora el 275 aniversari del seu naixement.

Hi posem fil a l’agulla o quedem com sempre com uns capgrossos absoluts

 

 

 

ISMAEL SMITH AL MUSEU DE MATARÓ

Ismael Smith és un de tants grans artistes del nostre país que han quedat amagats sota l’estúpid culte , practicat de manera oficial, pública i privada , de la dedicació única i exclusiva als grans mites del nostre art , deixant en l’oblit i a la cantonada a un gran nombre de creadors que haurien merescut elogi per arreu.

Sortosament , de tant en tant apareixen estudiosos que ens recuperen aquestes figures com va ser la Fundació Palau que farà prop de deu anys ens sorprenia amb el nom d’Ismael Smith , un nom del tot desconegut per a quasi tothom i que ens deixava bocabadats per la riquesa , força i intencionalitat del seu fer. Ara , de la mà de la Diputació de Barcelona i en forma d’exposició itinerant ens arriba a Mataró aquesta molt acurada mostra provinent de la col·lecció del Museu de Cerdanyola amb un recull de la donació del marmessor del seu germà. Una mostra de gravats que és fidel reflex de la seva qualitat artística i de la seva visió personal de l’art.

Ismael Smith va ser artista de realitat creativa complexa a la que es dedicà de manera pluridisciplinar, destacant potser en el camp escultòric en el que Xènius l’investí com l’escultor noucentista per excel·lència. Ara aquí però se’ns ofereixen tan sols la seva vesant de gravador amb un variat mostroari  en el que a més de permetre observar la riquesa del seu dibuix ,  a voltes no tan acuradament traslladat al concepte del gravat , ens permet observar la varietat del seu llenguatge artístic que es mou , amb força i sense embuts , tant en els camps del modernisme centre europeu com en el conreu de la mirada noucentista , com en una explosió d’anàlisi intens en una dissecció del que hauríem de definir com  “ àmbit espanyol” , ple de majas, toros i toreros , on exerceix amb bisturí inquietant , curull de cinisme i ironia.

Una exposició aquesta d’Ismael Smith, absolutament recomanable i a la que cal prestar una acurada atenció degut especialment a la riquesa dels seus detalls, ja sigui en forma dels seus ex-libris  , ja sigui per la minuciositat del desig expressiu de l’artista que ens transporta amb facilitat a la imatge d’altres creadors que , curiosament, son posteriors en el seu fer.

Una exposició que repeteixo cal visitar per la seva importància i qualitat que a més ha fet que per tot el que l’ha envoltat sigui perfectament definitòria del desgavell més absolut que n’és el museu de Mataró.

OI TANT QUE EL PISUERGA PASSA PER VALLADOLID

Hem dit que aquesta és una exposició itinerant. Va de la mà de la Diputació de Barcelona , fa quasi dos anys que es passeja per Catalunya , ja fa temps va passar per Arenys i ara està a punt d’acabar el seu recorregut. Uns fets normals que no devaluen en res el nivell de la mostra , però el Museu ( si son curiosos cerquin la nota de Premsa emesa en motiu de la inauguració) fa el ridícul més absolut convertint aquesta mostra itinerant en l’homenatge de Mataró al gravador Ismael Smith, quan és obvi que d’homenatge de la ciutat a Ismael Smith , res de res , i de la qualificació de gravador encara menys dons aquesta va ser sols una faceta , i no la més important, del seu fer. Per tant ridícul i demostració de  la ignorància més supina en el que pertoca a l’artista.

Però com que la mostra no donava per tant i no omplia les sales era qüestió d’arrodonir-la i aprofitant allò de que com que el Pisuerga passa per Valladolid i va tenir relació amb Mariano ( que la catalanització de Marià fa mal a l’oïda i a la realitat) Andreu dons apa anem-hi que ho arrodonirem amb uns treballs seus , idea que no és pas dolenta ans el contrari. I més si tenim en compte que enguany es celebra el 125 aniversari del seu naixement i per Mataró no se n’ha fet cap esment ni en forma de petita conferència.

Dons bé, ens oblidem de l’aniversari no sigui qüestió de liar la troca i com un senzill adorno hi afegim tres obres d’Andreu, dos d’elles relacionades amb Smith  i afegim l’esmalt “L’orb”, així el torrecollons d’en PIC deixarà de reclamar la seva exhibició i ens treiem de la màniga que ves a saber potser Ismael va col·laborar amb el mateix. Quins nassos.

Però com que ni així omplim les sales, és qüestió d’afegir-hi alguna cosa més i seguint pensant que el Pisuerga segueix passant per Valladolid. Si Smith dona protagonisme a majas, toros i toreros i li agradava Goya  ( a qui no ), vist que tenim els gravats a mà, dons els afegim que Goya sempre llueix i així estem a la moda fent “maridatge” que ara es porta.

 Una idea , agafada pels pèls, però que podia ser desenvolupada de manera correcte , cosa que no es fa ja que començant per la tria i seguint per la disposició espaial, el “diàleg” que podria existir entre les peces es perd en la distància i la disbauxa compositiva, completant-se així un puzzle de tres peces ( Smith, Andreu i Goya) que no encaixa de cap de les maneres.

Tot en una exposició que no vull cansar-me de repetir que cal visitar, ja que la qualitat i la vàlua d’Isamel Smith està molt per damunt del pastiche compositiu que ha creat la gent del Museu devaluant amb la seva disbauxa , l’obra d’un artista que tots hauríem de tenir present, l’Ismael Smith.

PS.- Quan la visiteu , no tingueu cap recança en demanar a recepció el petit opuscle editat per la Diputació que és molt interessant. Encara que és un petit catàleg que no li costa un duro al museu ja que ve de la mà , i els costos, de la Diputació, el tenen amagat i per tant no arriba a mans de qui caldria i no realitza la funció de difusió per el que s’edita. O sigui que , preneu-ne nota. És senzill però és explicatiu i permet una acurada informació. Val la pena.