Ismael Smith és un de tants grans
artistes del nostre país que han quedat amagats sota l’estúpid culte ,
practicat de manera oficial, pública i privada , de la dedicació única i
exclusiva als grans mites del nostre art , deixant en l’oblit i a la cantonada
a un gran nombre de creadors que haurien merescut elogi per arreu.
Sortosament , de tant en tant
apareixen estudiosos que ens recuperen aquestes figures com va ser la Fundació
Palau que farà prop de deu anys ens sorprenia amb el nom d’Ismael Smith , un
nom del tot desconegut per a quasi tothom i que ens deixava bocabadats per la
riquesa , força i intencionalitat del seu fer. Ara , de la mà de la Diputació
de Barcelona i en forma d’exposició itinerant ens arriba a Mataró aquesta molt
acurada mostra provinent de la col·lecció del Museu de Cerdanyola amb un recull
de la donació del marmessor del seu germà. Una mostra de gravats que és fidel
reflex de la seva qualitat artística i de la seva visió personal de l’art.
Ismael Smith va ser artista de
realitat creativa complexa a la que es dedicà de manera pluridisciplinar,
destacant potser en el camp escultòric en el que Xènius l’investí com
l’escultor noucentista per excel·lència. Ara aquí però se’ns ofereixen tan sols
la seva vesant de gravador amb un variat mostroari en el que a més de permetre observar la
riquesa del seu dibuix , a voltes no tan
acuradament traslladat al concepte del gravat , ens permet observar la varietat
del seu llenguatge artístic que es mou , amb força i sense embuts , tant en els
camps del modernisme centre europeu com en el conreu de la mirada noucentista ,
com en una explosió d’anàlisi intens en una dissecció del que hauríem de
definir com “ àmbit espanyol” , ple de
majas, toros i toreros , on exerceix amb bisturí inquietant , curull de cinisme
i ironia.
Una exposició aquesta d’Ismael
Smith, absolutament recomanable i a la que cal prestar una acurada atenció
degut especialment a la riquesa dels seus detalls, ja sigui en forma dels seus
ex-libris , ja sigui per la minuciositat
del desig expressiu de l’artista que ens transporta amb facilitat a la imatge
d’altres creadors que , curiosament, son posteriors en el seu fer.
Una exposició que repeteixo cal
visitar per la seva importància i qualitat que a més ha fet que per tot el que
l’ha envoltat sigui perfectament definitòria del desgavell més absolut que n’és
el museu de Mataró.
OI TANT QUE EL PISUERGA PASSA PER
VALLADOLID
Hem dit que aquesta és una
exposició itinerant. Va de la mà de la Diputació de Barcelona , fa quasi dos
anys que es passeja per Catalunya , ja fa temps va passar per Arenys i ara està
a punt d’acabar el seu recorregut. Uns fets normals que no devaluen en res el
nivell de la mostra , però el Museu ( si son curiosos cerquin la nota de Premsa
emesa en motiu de la inauguració) fa el ridícul més absolut convertint aquesta
mostra itinerant en l’homenatge de Mataró al gravador Ismael Smith, quan és
obvi que d’homenatge de la ciutat a Ismael Smith , res de res , i de la
qualificació de gravador encara menys dons aquesta va ser sols una faceta , i
no la més important, del seu fer. Per tant ridícul i demostració de la ignorància més supina en el que pertoca a
l’artista.
Però com que la mostra no donava
per tant i no omplia les sales era qüestió d’arrodonir-la i aprofitant allò de
que com que el Pisuerga passa per Valladolid i va tenir relació amb Mariano (
que la catalanització de Marià fa mal a l’oïda i a la realitat) Andreu dons apa
anem-hi que ho arrodonirem amb uns treballs seus , idea que no és pas dolenta
ans el contrari. I més si tenim en compte que enguany es celebra el 125
aniversari del seu naixement i per Mataró no se n’ha fet cap esment ni en forma
de petita conferència.
Dons bé, ens oblidem de
l’aniversari no sigui qüestió de liar la troca i com un senzill adorno hi
afegim tres obres d’Andreu, dos d’elles relacionades amb Smith i afegim l’esmalt “L’orb”, així el
torrecollons d’en PIC deixarà de reclamar la seva exhibició i ens treiem de la
màniga que ves a saber potser Ismael va col·laborar amb el mateix. Quins
nassos.
Però com que ni així omplim les
sales, és qüestió d’afegir-hi alguna cosa més i seguint pensant que el Pisuerga
segueix passant per Valladolid. Si Smith dona protagonisme a majas, toros i
toreros i li agradava Goya ( a qui no ),
vist que tenim els gravats a mà, dons els afegim que Goya sempre llueix i així
estem a la moda fent “maridatge” que ara es porta.
Una idea , agafada pels pèls, però que podia
ser desenvolupada de manera correcte , cosa que no es fa ja que començant per
la tria i seguint per la disposició espaial, el “diàleg” que podria existir
entre les peces es perd en la distància i la disbauxa compositiva,
completant-se així un puzzle de tres peces ( Smith, Andreu i Goya) que no
encaixa de cap de les maneres.
Tot en una exposició que no vull
cansar-me de repetir que cal visitar, ja que la qualitat i la vàlua d’Isamel
Smith està molt per damunt del pastiche compositiu que ha creat la gent del
Museu devaluant amb la seva disbauxa , l’obra d’un artista que tots hauríem de
tenir present, l’Ismael Smith.
PS.- Quan la visiteu , no tingueu
cap recança en demanar a recepció el petit opuscle editat per la Diputació que
és molt interessant. Encara que és un petit catàleg que no li costa un duro al
museu ja que ve de la mà , i els costos, de la Diputació, el tenen amagat i per
tant no arriba a mans de qui caldria i no realitza la funció de difusió per el
que s’edita. O sigui que , preneu-ne nota. És senzill però és explicatiu i
permet una acurada informació. Val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada