Marc Sala Audet és un jove escultor
argentoní que ha anat recollint petits reconeixements per la comarca fins que
l’any passat va rebre una forta empenta en forma de selecció de la seva obra en
el Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas. Ara realitza la que podríem
considerar primera exposició “de veritat” presentant el seus treballs al Museu
del Càntir d’Argentona , la vila on viu i treballa, sota el suggerent títol de
“Cataclismes contemporanis”.
Sala Audet s’ha mogut en
l’escultura en una certa ambivalència de materials, doncs tan treballa amb el
metall com a protagonista , com ho fa en l’escultura de modelatge i motllo, ja
sigui amb escaiola, formigó o altres elements. Avui, potser pensant en el
recinte que l’acull, presenta un seguit de composicions d’escaiola en la que el
rostre humà n’és protagonista mitjançant les seves diverses versions
individuals o de conjunt.
Presideix l’exposició l’obra
seleccionada abans esmentada que exerceix no tan sols una presidència espaial
ans també exerceix de presidència vital ja que en se i per se , és l’obra que reuneix tot
el compendi creatiu de Sala Audet en aquest camp. En ella 77 rostres, amb ulls
i boca closes, sencers , escantonats, trencats o simplement destruïts , ens
ofereixen una imatge vital colpidora que bé podem apropar-la a la realitat
d’ara mateix, on l’home massa vegades esdevé sols una figura en un conjunt
d’iguals i en que el seu fet personal, i per tant anímic i vital, poc importa
en la densitat de l’aparent homogeneïtat del conjunt social en el que estem
aplegats.
Una imatge i una sensació vital, la
de l’home, que domina i predomina per arreu. Sol, en parella, en petit grup o sotmès
al conjunt global, Sala Audet ens parla del ser humà i de les seves
circumstàncies. Del conjunt i de la solitud. De l’amor i el desamor. De la uniformitat
i la divergència. Del país, el paisatge , el paisanatge , la diversitat i el
mestissatge, tot sota la teòrica uniformitat d’uns rostres que ho son tot i ho
diuen tot.
Certament l’exposició és
interessant i prou valuosa, encara que presenti alguns errors com per ex. la
col·locació d’uns panells fotogràfics que res aporten al conjunt i en canvi
distorsionen el global de la mostra. O les peces més “emborratxades” com la que
podríem titular com “nàufrags” que evidentment precisa d’una clara depuració
que potser s’hauria aconseguit si entre la realització d’algunes obres i la
seva exposició hagués hagut un temps correcte de sedimentació i de possible correcció.
Amb tot una exposició interessant i de recomanable visita , que serveix per remarcar el caminar positiu de l’autor. Un caminar però que
precisa d’una més intensa reflexió interior si vol seguir endavant en aquest
mar , sempre procel·lós , de l’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada