L’INICI. LLUCIÀ GONZÁLEZ VIZA

Com a col·laborador del capgròs que soc , si tinc ocasió de parlar amb els artistes que han d’exposar a l’espai expositiu de la revista, sempre els hi dic que s’aventurin, que en facin juguesca i presentin allò que no podrien o no voldrien presentar en una sala comercial. Que les condicions de l’espai , llunyanes a les idònies com a sala expositiva , permeten aquelles “alegries” creatives , que moltes vegades son punt de partida per a projectes superiors.

He de dir que en cas dels professionals quasi tots entenen la proposta i així hem pogut assistir a veritables novetats amb la signatura d’aquells artistes amb anomenada a la nostra ciutat. Unes novetats que no han estat pas divertimentos i si veritables provatures de projectes que amb el temps han tingut translació en la vida comercial de l’artista.

Quan vaig parlar amb Llucià González Viza vaig incidir encara més en el tema. L’escultura i l’espai capgròs tenen un difícil encaix i per tant li vaig proposar una elaboració del tipus mural que el mateix autor ja ha presentat en altres indrets ( el mural del sobre bar de l’hotel Atenea n’és un magnífic exemple). Murri ell, em va dir que ja ho pensaria i que no patís que alguna cosa faria. Ara amb l’exposició “L’inici” ens podem acostar al seu projecte.

Un projecte que hem de qualificar com ambivalent ja que és tracta del que podríem dir maridatge , per emprar un terme molt a l’ús actualment , entre l’escultura i la bidimesionalitat. És tracta de pintures que serveixen de base i fonament a unes estructures tridimensionals que es dipositen sobre la mateixa convertint-se en el que podríem definir com unes escultures planes , o com uns col·lage amb volum.

Una juguesca que Llucià defineix com l’inici ja que s troba en el camí mental entre l’esbós dibuixat i l’estructura pròpiament dita , com si d’una mini maqueta es tractés, però amb desig d’unicitat i no com projecte de més grandària. Una juguesca engrescadora en la que s’estableix un escaient diàleg entre autor, escultura i espectador que pot ser enormement profitós.

De moment és el que és. Com el mateix Llucià diu , és “ l’inici” i com a tal aplega encerts amb altres provatures no tan afortunades. Quan el fons és monocromàtic , el contrast s’evidencia i el resultat és ben llaminer , especialment en els casos presentats en els que la referència a Villèlia és més que evident, però en canvi en aquelles obres més tractades pictòricament, la força d’aquest tractament domina per damunt del volum i és menja la dimensió que és on rau la gràcia de tot.

Per això l’exposició d’avui és exactament un inici, tal i com la titulat l’autor. Ara és el moment de treballar , polir arestes , concentrar potències i avançar en un camí que pot ser molt productiu per assolir les noves fites que sens dubte busca el sempre inquiet Llucià González Viza. Però de moment, I en aquestes primerenques beceroles, la gosadia de l’autor paga la pena de la visita.