Toni Martí és un d’aquells creadors
que conreadors d’altre tipus d’art , en aquest cas l’arquitectura , ha arribat
en silenci i passes petites i mesurades , a moure’s amb solvència en el camp de
la plàstica. Les seves escasses presències , generalment en mostres
col·lectives , feien de la seva obra un punt clar d’atenció com ha quedat ben
palès en els darrers sants Lluc en el que la seva obra era a destacar. Un
caminar que exigia a crits la mostra individual que ara ens ofereix , de manera
ben gratificant, a la sala del Col·legi d’Aparelladors.
"Paisatges" ha estat el títol triat
per el creador i crec que amb tot encert, malgrat pugui provocar desconcert en
espectadors menys formats , però és absolutament escaient ja que les imatges
que ens ofereix el creador responen a aquesta mirada d’aquell que va més enllà
i converteix , transmutant-les, les visions físiques que l’envolten.
Ens trobem
doncs davant d’uns paisatges reals, al costat d’altres viscuts , intuïts,
imaginats , o producte d’un desig de serenor, plenitud o nirvana.
La mostra comença amb una rotunda
explosió de color. Tres obres de cromatismes primaris ens donen la benvinguda.
Rotundes i llamineres esdevenen esquer per introduir-nos al rotund canvi de
ritme que domina tota la mostra.
Un ritme establert en la contraposició de
semblants , en l’estratificació a la recerca d’equilibris subtils en que una certa
linialitat potencia el conjunt i el fa ben atractiu a l’espectador. S’estructura
així un diàleg constant en el que grisos i marrons, contraposen la potència
dels blancs trencats que aporten la llum precisa per a ser reverberada en la
rítmica melodia que esdevé el treball final.
Molt acurat tècnicament , amb
sensibilitat a dojo , intentant donar força a unes obres que podrien caure en un
to més de sensibleria que no pas de la subtil sensibilitat que ens ofereix ,
Toni Martí presenta unes excel·lents credencials en aquesta la seva primera
mostra individual.
Certament no tot és perfecte i hi
ha elements a polir , faltaria més. Cal , al meu entendre, un punt més d’agressivitat
i una depuració més intensa que ens porti cap un minimalisme més accentuat , en
el camí d’un mousse artístic , en la que l’eteri i la sensibilitat domini amb
força i sense recances de cap mena.
Repassant mentalment el seu treball,
el mateix m’ha acostat en el fonament a la mirada del per a mi, sempre admirat
Fernando Zóbel i no m’he volgut estar de cercar
les paraules que Rafael Pérez Madero li dedicà en una exposició. Unes paraules
que encaixen perfectament en l’obra de Toni Marti i que manllevo per acabar el
comentari d’aquesta més que recomanable exposició d’un creador que entra amb
ella en el grapat d’artistes a considerar a casa nostre.
Deia Pérez Madero:
“... Troba l’embrió de la seva obra
en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva
consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte
refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca
consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu” del paisatge vist, del tornat a veure,
recorregut, somiat...”.
No calen més paraules.
Felicitats.
(No totes les imatges han de correspondre forçosament a obres exposades a la mostra)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada