ESPAI D'ART . RAMON CASALÉ

En aquesta nova edició d'espai d'art , el programa de crítica i divulgació artística de m1tv , hem tingut ocasió de dialogar amb Ramon Casalé, crític d'art i membre de la junta directiva de l' Associació Catalana de Crítics d'Art.

Amb ell hem tingut una , crec que interessant xerrada , en la que tot començant parlant del premi atorgat a Can Xalant per part de l'associació en el que pertoca als centres de creació i pensament , hem pogut fer repassada al paper actual de la crítica , la manca d'espais de crítica en els mitjans actuals d'informació, les revistes d'art i com no , del futur de la mateixa.
Una interessant mirada a un aspecte que generalment no es toca en un espai d'art , com a espai de crítica que en realitat ell mateix és.

Igualment , i en les imatges de cloenda , hem pogut fer repassada visual al recentment inaugurat Espai Torres-García , al tecnocampus , que acull a les obres guanyadores de les quatre edicions de la Biennal, i també a l'exposició de Rafael Estrany , inaugurada el passat divendres a Ca l'Arenas, de la que espero poder-ne parlar en profunditat demà.

Un espai d'art que crec mereix una oportuna visita.


L'ENLLAÇ

Fa ben poc que s'ha produït el que podríem dir , reinauguració del Rijksmuseum. El cert és que Holanda s'ha esforçat , i molt, en publicitar per arreu , aquest retorn cultural després de més de deu anys de forçat tancament. Però d'entre la molta publicitat no m'estic de recomanar-vos intensament aquest vídeo promocional.

Simplement magnífic per la seva qualitat i principalment per la seva imaginació.

CORNUTS SÍ, PERÒ EL LLIT EL PAGUEU VOSALTRES

El meu darrer post era prou explicatiu al respecte de les meves sensacions al voltant de la presentació / inauguració / posta de llarg o dieu-li com vulgueu de l’Espai Torres García al Tecnocampus. Un post que curiosament ha rebut un , per  a mi, sorprenent recolzament tant en les xarxes socials com a nivell particular.

Un post que vaig escriure amb afany conciliador. Sabedor de que el mateix alcalde Joan Mora havia manifestat la seva sorpresa per el “peculiar” horari del mateix , em semblava que el meu escrit podia donar pas a una rèplica en certa manera disculpatòria i propiciar un acte posterior en els propers dies , aprofitant com excusa una presentació pública de la nova edició de la Biennal i acollir al món de l’art més proper i donar-li un recolzament que fins ara es negat per part del Govern de la ciutat. Però no ha estat així.

Ho dic ja que crec que hom té clar que l’acte  va ser realitzat en la major clandestinitat i que tot ell va ser una absoluta errada pel fet de no fer partícip d’ell a la ciutat , ni tan sols als artistes que hi han pres part , doncs ni els propis artistes de la ciutat en van ser convidats.

Per això em sorprenc del tot amb el post de l’Associació Sant Lluc, quan no essent culpables de res ja que l’acte era un acte municipal, surten a la defensa del consistori i corren a netejar-li les vergonyes, en un post en el que diuen textualment:

Volem significar, per evitar malentesos, que ahir no es va fer una inauguració sinó una presentació oficial, oberta, als mitjans de comunicació. La inauguració, solemne, oficial i pública es farà més endavant, possiblement coincidint amb el lliurament de l'obra guanyadora de la Cinquena Edició del Premi, que ja està al caure.

Doncs ho sento, però no tan sols no eviten malentesos ans el contrari, els accentuen. Presentació oberta? . Com es pot qualificar així quan no es fa cap mena d’anunci públic i quan no es contacta ni tan sols amb els artistes que han pres part en les diverses edicions ?. ( Les fotografies deixen ben a les clares quins eren els assistents a l’acte).

Als mitjans de comunicació?. Em miro al mirall i em pregunto que soc jo en el que pertoca a la informació en l’art mataroní. Escric al capgròs i mantinc un programa d’art a la televisió local/comarcal m1tv des de fa tant de temps que quasi ja no ho recordo . Un programa que a més a més realitza un especial dedicat a la Biennal , fet in situ en el dia del lliurament de guardons i inauguració de l’exposició.  Doncs que voleu que us digui, a un no el van convidar a l’acte ni per part del Consistori ni per part de la Sant Lluc , i ambdós em tenen abastament fitxat amb totes les dades. Deu ser que no pertanyo als mitjans de comunicació.

(Ara espero que ningú surti amb la vilesa de dir que la convidada no va existir ja que coneixien la meva impossibilitat d’assistència per coincidir amb el meu horari laboral).

Inauguració oficial quan es faci lliurament del premi d’aquesta Biennal?. Per Déu , que el promig de temps entre que es falla el premi es fa lliurament a la ciutat depassa l’any i mig , com ha quedat clar en aquesta ocasió en que per poc es solapen els actes. D’aquí prop de dos anys inauguració oficial amb públic i artistes?. Per favor, permeteu-me l’exabrupte i aneu a dida.

Vaig fer el que havia de fer en els moments de la creació de la Biennal. Ho vaig fer essencialment en homenatge íntim i personal al meu pare que havia presentat , feia molts anys , un projecte de Biennal de pintura a l’alcalde Robert i al regidor de cultura que crec recordar era l’advocat Herrero. Era un concurs de nom Torres-Garcia i amb logotip del dibuix de l’estació de Mataró realitzat per ell. Sona d’algo?.

Un concurs que mai va arribar a terme malgrat el seu treball, com tampoc va poder veure un carrer dedicat a Torres García que mai havia de ser aprovat i que finalment si va aconseguir el seu amic de l’ànima , en Santi Estrany.

Estic enormement content i orgullós de que Mataró tingui una Biennal de Pintura del nivell que té , gràcies a l’esforç que mai podrem agrair prou de l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró , però això no vol dir que s’hagi de ser mesell.

L’acte d’ahir no va ser un acte cultural, no va ser un acte d’art , va ser un acte en el que sols tenia importància dues coses: Una fotografia que ensenyar i una nota de premsa per publicar, el que podia donar a entendre un recolzament municipal a la plàstica, que per cert no existeix. I ambdues coses en aquestes circumstàncies poden tenir diversos qualificatius , però cap amb significatiu positiu.

Fa unes setmanes quan es va fer el primer anunci de que s’inauguraria aquest espai vaig fer unes reflexions públiques. S’han acomplert amb escreix en la seva vesant més negativa. Que hi farem. Sols ens queda alçar de nou la veu per queixar-nos i per lamentar excuses de mal pagador que no venen a raó.

Els cuentistes de l’auca poden excusar-se i defensar-se com vulguin. Hi ha qui tria ser servil per tirar endavant i hi ha que no. I cadascú que faci el que cregui convenient i carregui amb la seva responsabilitat.

L’acte del passat divendres va ser un error i vàrem ser molts que ens sentírem menystinguts i fins i tot insultats. Ara la nota del sant Lluc no arregla res , ans ho empitjora.

Cornuts sí, però el llit el pagueu vosaltres.

JA N’HI HA PROU

Avui a les 10 del matí, quasi amb nocturnitat i estem per dir en la clandestinitat, ja que ni estava anunciat públicament ni s’ha convidat a ningú, s’ha celebrat l’acte de lliurament a la ciutat de l’obra guanyadora de la IV Biennal Torres García – Ciutat de Mataró, i s’ha inaugurat l’espai Torres García , en el Foyer del Tecnocampus, que acull des de avui les obres guanyadores de les quatre edicions del certamen.

Òbviament que estem molt contents de que les obres guanyadores , que recordem son propietat de tots dons pertanyen a la ciutat , estiguin acollides en un espai que tan llueix com és el Foyer del Tecnocampus i que per tant podran ser admirades per tots aquells que s’acostin als actes que allà s’hi celebren. S’ha acabat el temps del desterrament , mal col·locades i fins i tot malmeses , a les parets de la Pompeu .

Però un acte com aquest , amb la seva importància i la seva transcendència , precisava , no tan sols d’altre litúrgia , ans també d’una participació del món de l’art mataroní, i no d’aquesta clandestinitat que reduïa la seva presència a la misèria tal i com mostra la fotografia que el mateix Ajuntament ha presentat en la seva notícia oficial. Imatge per altre part , indigne de qualsevol equip de premsa i que molts de nosaltres no gosaríem penjar en la xarxa a títol personal, el que és un indicatiu més del nul valor que l’Ajuntament ha donat a l’acte.

Algú no ha entès que la Biennal no és ni de la Sant Lluc que tant bé l’organitza , ni de l’Ajuntament que li dona suport econòmic , ni de tots aquells que hi col·laboren d’una o altre manera. La Biennal és de tots ells i a més a més , i en primer lloc , és de la ciutat i dels artistes que la conformen participant en la mateixa. El reduccionisme obviant als veritables “amos” de la mostra no tant sols és un gravíssim i lamentable error ans també és una demostració de menysteniment envers ells fregadís amb l’insult. 

Per el que a mi pertoca , que alguna cosa he tingut a veure amb la creació i l’estructura de la Biennal, he dir que avui m’he sentit absolutament insultat per el Govern de la meva ciutat. I això que tinc el cos i la pell adobada , i fins i tot , com pensa algú, la cara molt dura.

L’acte que s’ha realitzat avui era per fer-ne una festa. Una festa entre el poder i els artistes. Una festa que per un costat hauria servit per col·locar a la Biennal en el mapa cultural de la ciutat en una demostració d’escalfar motors i per l’altre per demostrar la potència qualitativa del concurs que ara en el conjunt llueix molt més formós.

Però a més a més hauria servit per que el govern i els artistes es trobessin. De fa massa anys que la política municipal i la plàstica es donen l’esquena. Els artistes no contemporanis no existeixen per l’oficialitat . Nou temporades a Can Palauet sense cap exposició d’un pintor mataroní. Ca l’Arenas convertida en Can Preferents per l’estafa i el robatori continuat que significa la seva política. El taller de gravat finiquitat... I l’art i els artistes plàstics esborrats del mapa cultural de la ciutat.

Mentre que en altres camps que funcionen prou bé ( per ex. teatre ) es discuteix la jugada i es realitzen trobades per intentar millorar la situació, en l’art la política noeística municipal sols porta a un punt final, el de la destrucció, - i a ser possible aniquilació-, de la plàstica mataronina. I aquesta actitud ha de virar de manera dràstica i definitiva.

Sé de fonts molt fidedignes que el primer sorprès de la clandestinitat de l’acte ha estat l’alcalde Joan Mora. Que ell mateix ha expressat en petit comité que el millor hauria estat una altra cosa , més en el tarannà que defensem línies abans. Però que entre cultura , agenda , protocol , etc .. les coses havien anat així i que es comprometia a que quan sigui la propera cessió de l’obra guanyadora es realitzarà un acte com cal. És d’agrair.

Però crec que caldria que això que un sap per confidències periodístiques s’explicités públicament i que òbviament es depuressin les responsabilitats corresponents a qui ha organitzat tal desgavell de menyspreu. De cap de les maners un acte tan menystenidor i insultant vers tot el món artístic de la ciutat pot quedar com un no res. Calen disculpes públiques i nosaltres les exigim.

I seria bo que s’actués . Si algú te ulls per mirar i cap per pensar , podria reflexionar en un acte d’avui. Aquest vespre s’ha inaugurat a Can Preferents ( oficialment ca l’Arenas) una exposició del mestre Rafael Estrany. Una exposició que hauria d’haver estat una fita en l’art mataroní. Sols dos apunts: La mitjana d’edat dels assistents superava amb escreix els seixanta i per indicar el nombre d’artistes assistents ens podríem tallar algun dit d’una sola mà. No és una anècdota , és una trista realitat.

No reflexionar davant d’aquestes dades seria un error més a afegir a la política plàstica municipal que avui amb l’acte d’aquest matí ha assolit el seu nivell més alt d’indignitat amb els artistes i el món de l’art local.

Calen explicacions. I seria bo que arribessin

RAFAEL ESTRANY a Ca L’ARENAS

Demà divendres , a dos quarts de vuit del vespre , s’inaugura a Ca l’Arenas una mostra de Rafael Estrany a l’entorn del cicle “Mar de Fons”.

Encara que tinc el costum de no assistir a les inauguracions en el vell casalot del carrer Argentona com a simbòlica protesta per l’estafa i el robatori que ha significat l’ús i la programació de la que havia de ser , per desig estricte del cedent, casa de i per l’art mataroní i que ha esdevingut en unes veritables PREFERENTS per la plàstica mataronina, demà si que faré tot el possible per assistir-hi. Serà així per l’immens respecte que em mereix la figura de Rafael Estrany i la del seu fill Santi Estrany ,veritable enginyer del que s’hi veurà exposat.

A més a més, sembla que els deus han escoltat la meva súplica de donar importància al camp del gravat , on veritablement Rafael Estrany era mestre de reconeixement mundial. Un camp en el que a més , realitzà un seguit d’obres de tal qualitat que podrien ser exposades en qualsevol de les millors col·leccions d’art gràfic de per arreu.

En el desconeixement més absolut del presentat , em recolzo amb el que diu Cultura municipal que textualment és :

Ca l’Arenas, Centre d’Art del Museu de Mataró dedica una exposició a un dels artistes de més transcendència que ha tingut la ciutat, Rafael Estrany (1884-1958). L’exposició “Rafael Estrany i el mar”mostra la seva passió pel tema marítim a través de diferents tècniques artístiques: dibuix, aquarel·la, oli i gravat.

L’exposició forma part de la temporada expositiva de Ca l’Arenas, “Mar de fons” i s’inaugura divendres 12 d’abril a les 19.30 h. Al llarg de l’evolució estilística d’Estrany el mar hi és molt present i en aquesta exposició mostra els diferents elements que s’hi poden veure: vaixells, grans velers, banyistes i nens a la platja, els molls i els treballadors, gent de mar com pescadors i mariners, entre d’altres.

Rafael Estrany era un artista polifacètic, inquiet i vital que es va formar a Mataró, Barcelona i París. Autor d’una gran i variada producció artística, integrada per olis, aquarel·les, dibuixos i gravats, la seva obra és el reflex de la seva forta personalitat, d’un caràcter inquiet i vital i d’una constant recerca artística. Estrany no encaixa en les classificacions tipificades de l’art català o internacional del seu temps però hi ocupa un lloc destacat en la seva història, sobretot pels seus aiguaforts, una tècnica en la qual en va excel·lir. Durant la Guerra Civil, va realitzar una destacada tasca de salvament del patrimoni artístic de Mataró i del Maresme i, acabat el conflicte, va impulsar la creació del Museu Municipal de Mataró, institució inaugurada el 1942 i de la que ell en va ser el primer director.

 “Rafael Estrany i el mar” es podrà veure fins al 30 de juny.

L’ENLLAÇ

Com a aperitiu i per anar fent boca valgui la pena acostar-se al web “Ciudad de la Pintura” i clickar sobre el nom de Rafael Estrany on ens trobarem amb la gens menyspreable de 170 obres reproduïdes , entre les que hem agafat les que honoren avui aquest post.

Ps.- Certament divertida és la biografia de l'artista , copiada i traduïda de la Wikipèdia. Biografia detallada , amb " detalls" tan peculiars com parlar de Rafael ESTRAÑO o del seus "aceites" , en l'estricta traducció de la paraula "olis"

ALBERT ALÍS

Demà passat , divendres 12 d’abril, l’Albert Alís inaugura exposició a Suïssa, justament a Basilea i a la galeria Bau Art Basel ,una de les més importants de la ciutat.

Ja fa anys que l’Albert Alís va deixant per arreu espurnes del seu art, i de pas del seu mataronisme. Ara potser és aquesta la seva exposició més important ja que alhora coincideix amb Art Basel, una de les fires d’art contemporani més importants d’Europa, si no és la més important , i alhora coincideix amb un seguit d’activitats musicals lligades amb l’art que justament comencen amb la seva exposició i amb el protagonisme de la seva filla Cristina en l’entorn del Quartet Hamelin Consort que interpretarà cançons d’amor de l’edat mitjana i el Renaixement. Es tracta doncs d’un nivell important que és el que se li escau a l’Albert Alís, artista reconegut per arreu , però que en canvi no ha tingut cap reconeixement públic en aquesta , la seva ciutat.

Ja fa uns quants anys que , amb tan sols divuit anys d’edat, l’Albert exposava al Museu de Mataró seguint l’aposta que per un llavors dominava que no era altra que anar donant , de tant en tant, oportunitat als joves creadors. Han passat anys i Albert Alís ha estat com un fantasma per el poder cultural públic. Mai li han ofert una exposició amb cara i ulls i per tant les seves obres no han penjat ni de Can Palauet , ni del Museu , ni de Ca l’Arenas. Mai ha rebut l’encàrrec d’un cartell( ja no parlem del de les Santes ), ni cap encàrrec institucional de cap mena. Albert Alís ha estat , i és , una veritable ombra fantasmal per el poder.

Ara realitza una exposició molt important i seguirà essent un fantasma per la cultura noeística oficial.  Recordo que fa uns anys , a la malauradament desapareguda sala “Espai 28” exposava una paisatgística menorquina. El cert és que era molt fluixa. No recordo de quina ciutat era però el cert és que a mitja tarda del dia inaugural rebia un fax de l’alcalde de la població desitjant-li tota mena de sort , i pocs minuts abans d’inaugurar arribava la telefonada del regidror de cultura en el mateix camí.

Aquest suport emocional, molt important per altre part , per aquí no s’estila gens. I que voleu que us digui ,  a mi m’agradaria que no fos així. M’agradaria que aquest divendres algú de l’Ajuntament s’adrecés a Alís i , tot desitjant-li sort, li donés el suport institucional de la seva ciutat.

M’agradaria però ser que és difícil que sigui així. En primer lloc per que essent el artistes plàstics com uns empestats per part del poder cultural municipal, el normal és que segueixin passant d’ell. I el segon ,  molt més preocupant encara , és que a bon segur no tenen ni el tfn ni la direcció electrònica de l’artista. 

Si és així, no ho dubtin , una trucada i els hi faig a mans.

PS.- En no haver col·laborat mai amb l’Ajuntament , succeix que la presència d’obres d’Alís en la col·leccio municipal és quasi inexistent. Alguna obra d’aquelles exposicions iniciàtiques del museu i alguna peça de la col·lecció Ubach. Poca cosa , i molt poc representativa, per a un artista que porta el nom de Mataró per arreu. Per reflexionar.

L’ENLLAÇ

He de dir molt clar que no soc gran fan del MEAM ( Museo Europeo de Arte Moderno) . Una desafecció que existeix més en el polític i social que no pas en l’artístic, per més que em sembli absolutament erroni el plantejament del museu, elaborat més per anar contra l’abstracció que no per defensar uns aires més realistes i tradicionals.

Però una cosa son els meus gustos i tendències , i altre la realitat asèptica del presentat. Per això vagi l’enllaç amb la notícia de l’exposició acabada d’inaugurar , amb un repàs a la història de l’escultura figurativa del segle XX i també l’enllaç al web del mateix museu.

FUNDACIÓ ILURO

Avui els digitals mataronins fan bona explicació de la creació de la Fundació Iluro que será l’encarregada de gestionar l’obra social de la desapareguda Caixa Laietana. Una noticia que ha de satisfer al ciutadà en general i ben especialment al món cultural ja que comporta al menys un senyal director per gestionar el futur d’uns elements culturals i patrimonials tan importants com ho son la Biblioteca Popular , els espais de l’Ateneu i la casa Coll i Regàs.

Crec per tant que és hora d’estar contents i de no qüestionar els que hi son i els que no hi son. Vull pensar que els desig general és de globalitat i que per tant hi haurà capacitat d’ampliar el consens i que les figures de reconegut prestigi acabaran d’arrodonir un Consell variat i amb més que suficient capacitat per governar la nau. I entre ells ja sabem que hi estarà en Ramon Manent , fet del que ens alegrem , ja que malgrat comentaris maldients de gent que òbviament la cultura els hi queda lluny , tots sabem el nivell de Manent i la seva reconeguda solvència molt per damunt, amb tota seguretat , dels insultants anònims.

Ara sols ens queda un desig, que no és altre que els patrons i el consell de la Fundació entenguin que cal aglutinar al seu voltant les voluntats culturals de la ciutat. No seré jo qui parli de certs elements, però en el que pertoca al camp de l’art és imprescindible potenciar l’Ateneu i cal fer-ho des d’una estructura solvent capaç d gestionar una programació eclèctica , variada i de qualitat. No estaria de més per tant , la creació d’un ens consultor capaç en primer llos de definir les  línies mestres de l’espai , marcant usos per a cada espai , i generant una programació que correspongui en dignitat , tant a l’ens com a la ciutat.

Rebem doncs amb alegria a aquesta Fundació Iluro a la que desitgem el millor. Nosaltres estarem , com no , al seu costat , el que vol dir que intentarem no escatimar ni elogis ni crítiques , tal i com s’escaigui , ja que creiem sincerament que és el millor per aconseguir que l’Ateneu sigui capaç de donar la veritable importància plàstica que té Mataró, a la que gira permanentment l’esquena el poder de la cultura pública.

Benvinguts doncs, i sort, molta sort.

L’ENLLAÇ

Avui evidentment cal referir-nos a la mort del gran pintor abstracte xinès – francès Zao Wuo-ki.

Resident a París des de finals dels quaranta , va ser amic dels grans artistes de la modernitat  ( Picasso, Miró, Giacometti, Hartung, Vieira da Silva) i estava considerat com el gran creador de l’abstracció lírica, en una peculiar mirada en que feien maridatge els seus fonaments orientals amb la pintura europea.

Malgrat la seva importància  mundial , ha estat un artista desconegut al nostre país, però del que bo és fer-ne una atent mirada en aquest enllaç amb la galeria Malborough on podem gaudir d’un bon resum del seu treball.

PICASSO , 40 ANYS

Com que no es tracta d’una xifra d’aquelles que el costum ha convertit en commemoratives , quasi ningú parla avui de que en un dia com aquest , a la població de Mougins ( França ), fa quaranta anys que ens deixava el pintor més important de la historia de l’art , o si més no de l’art modern , com ho és Pablo Picasso.

Parlar de Picasso en un soliloqui personal em sembla absurd. Tots aquells que d’una o altra manera sentim l’art sabem perfectament que és i que ha significat per a l’art en general i en particular per a la pintura , l’escultura , la ceràmica , l’art gràfic.... , el treball i l’obra d’un d’aquells pocs artistes en els que l’adjectiu “genial” esdevé epítet.

La seva passejada creativa per tots els ismes , en una curiosa dialèctica que partint de la irreverència assoleix el màxim de la reverència , no sols ha incidit en tots els creadors que en el món son i han estat , ans també en tots aquells afeccionats que acostant-se al mateix des de la teòrica facilitat de les seves primeres èpoques ( i remarco l’apunt de la “teòrica facilitat” ) han pogut copsar i endinsar-se en altres camins i estilístiques ben diverses emmarcades per la saviesa suprema de l’artista.

Picasso, un artista davant del qual ningú pot ser indiferent, i ningú pot quedar indiferent davant de la seva obra. Un creador que ens deixà ja fa 40 anys però que segueix absolutament viu tal i com sols passa en els grans mites històrics de l’art.

Per això avui , i com íntim homenatge , res millor que passejar-se per la xarxa fent parada en els seus Museus emblemàtics com ho son : Museu Picasso. Barcelona ( www.museupicasso.bcn.cat ) Museu Picasso Màlaga ( www.museopicassomalaga.org ). No indiquem el Museu Picasso de Paris ja que està tancat per reformes fins a final d’any i té la pàgina web en standby.

PS1.- L’obra que presideix aquest post és un dibuix de Ricard Opisso retratant a Nonell i Picasso en la seva estada parisenca a començaments del segle passat.

PS2.- El nom de Picasso era ( segons partida de bateig ) Pablo Diego, José, Francisco de Paula, Juan Nepomuceno, Maria de los Remedios, Cipriano de la Santísima  Trinidad, Ruiz y Picasso. El que no es deia , ni es va dir mai, ni li van dir , era Pau Picasso.

En els anys de la transició molts carrers de moltes viles van rebre el nom de l’artista malagueny i en el cas de Catalunya , molts pobles , - entre ells Mataró-,  erròniament van catalanitzar el nom i així tenim el carrer de Pau Picasso (?) que en estricta realitat no correspondria a ningú. No estaria dons malament ara que existeix aquest desig nacional, que féssim les coses bé i es produís el canvi oportú per aquell nom que li correspon del tot , mal ens pesi, com és el de Pablo Picasso.

L’ENLLAÇ DEL DIA

Avui us deixem amb el peculiar treball de Chus Garcia Fraile que exposa a la madrilenya galeria Blanca Soto.

Ambdues protagonistes parlen en aquest article de l’obligada reflexió al voltant dels símbols socials que en aquesta societat de consum provoca el món de l’esport.

Amb el realisme , el color i un deix simbòlic , l’obra de Garcia Fraile exerceix una important poder de seducció com queda clar amb les imatges que a bon segur ens motivaran  a clickar aquí el corresponent enllaç

DISSENY . MOBLES O ESCULTURES ?

Que els mobles i l’art fa molts anys ( segles ) que van de la ma és fet històric reconegut . A més l’aparició del més modern concepte de disseny va establir un lligam encara més intens , elevant-lo a un nivell artístic superior.

Ara, vista la certa monotonia creativa en aquest camp, sense massa excepcions que imposin estil i norma, tot sembla que estigui a punt de canviar. O al menys així s’espera per el saló del moble de Milà , un saló que marca tendència mundial, i en el que tot sembla indicar que esclatarà el que podríem dir “moble / escultura” que encapçala aquest post.

Així s’explica en el magnífic article de Anatxu Zabalbeascoa publicat a El País i que no m’estic d’aconsellar i que podeu linkar aquí. Un camp, el del disseny del moble, enormement important per estimular la sensibilitat de tots en general.

Un disseny industrial que tant ens serveix per establir lligams amb el passat , encara que aquest es mantingui present , com és el cas d’aquestes imatges d’una barberia a Manresa , just a tocar la plaça de l’Ajuntament ( imatges d’avui mateix). Un disseny d’ahir esdevingut objecte de culte avui mateix.

PUNTS DE LLIBRE

En arribar el mes d’Abril l’espai Capgròs omple les seves parets amb “Punts de llibre” , una col·laboració amb l’Associació Sant Lluc que enguany assoleix ja la quarta edició en aquest desig de permanència i tradició que comparteix tothom ( espai, associació, artistes i públic), i que enguany agafa especial significat ja que s’ha volgut entroncar amb la celebració de l’any Espriu. Per això tots els participants han hagut de dirigir la seva inspiració vers el “Llibre dels morts” del celebrat poeta.

Vaig tenir el goig de presentar la mostra , conjuntament amb l’amic Antoni Luis , president de la Sant Lluc, i en ella vaig referir-me als tres elements que al meu entendre fan enormement atractiva l’exposició. Dos son artístics i l’altre el podríem definir com gremial.

Fer un punt de llibre sembla tasca fàcil, però no és així. Com quasi sempre , sintetitzar és difícil. Una dificultat que s’accentua encara més quan a més s’ha de fer en unes dimensions reduïdes , el que comporta una variació absoluta del modus operandi del creador, que generalment es mou sempre en altres paramètriques. Unes dificultats afrontades a pel ( ningú ha jugat a fer una obra més gran i retallar-la en altres de la mida corresponent ) , essent absolutament fidels al seu estil personal i per tant convertint en identificables totes les peces que esdevenen així en obres d’autor en escala reduïda.

Enguany , a més a més , hi ha hagut la dificultat afegida de la temàtica obligada. Si en altres anys el tema era més llaminer , per no dir fàcil ( la rosa, Sant Jordi ...) , en aquesta ocasió l’obligada referència als versos d’Espriu ha comportat un treball més intel·lectual , més reflexiu el que ha conformat una exposició més dispersa , en la que clarament han sortit victorioses las peces més denses , més conceptuals, front d’aquelles més estructurades en l’anècdota , si és que podem considerar que n’hi hagi en la poètica d’Espriu.

Fora d’aquestes raons creatives , la mostra de punts de llibre sempre ha tingut per a mi la importància de la força del col·lectiu. Generalment el

col·lectiu plàstic és un col·lectiu individualista , al meu entendre en excés. És cert que el creador precisa del seu reducte creatiu, però peca d’una manca de corporativisme que a bon segur és positiu per realçar el treball, tant individual com conjunt.

L’esforç que fan aquells artistes que prenen part en aquesta mostra és un punt que cal valorar i molt, per això en aquesta edició un, ha quedat en certa manera decebut de l’absència d’un gruix de creadors que amb la seva qualitat hauria donat més brillantor a la col·lectiva, fet que s’hauria agraït , i molt, donada l’especificitat de l’edició actual.

Una mostra que cal visitar amb deteniment amb la certesa de que en la cinquantena de peces exposades qualsevol afeccionat hi trobarà aquell treball que el seduirà , que a més respondrà perfectament al bon fer de l’artista signant.

PS.- Cal agrair l’assistència de membres de l’Organització de l’any Espriu  a l’acte inaugural, mentre que en la vesant política tan sols va tenir presència mitjançant diversos regidors socialistes.

MIQUEL POBLET

Avui ha mort Miquel Poblet, el gran sprinter de Montcada , reconeixible per la seva brillant calba que de manera coqueta va amagar a posteriori amb un “glamurós” perruquí.

Com bon afeccionat al ciclisme , que he estat i soc, vull retre-li el petit homenatge de les fotos que acompanyen aquesta petita referència. Una d’elles està realitazada al velòdrom de Mataró i Poblet és el de l’equip Faema. L’altre és el diploma commemoratiu dels 50 anys de la Volta amb la foto de tots els guanyadors. Poblet és el que es troba damunt de l’escut de Girona , al vèrtex inferior dret.

UN CONCEPTE GERMÀNIC DE L’ART . UWE HAND

Moltes son les vegades que hem dit que paga molt la pena  acostar-se a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors ja que el fi olfacte de la Teresa Roig sempre ens hi té preparada una interessant exposició , generalment en forma d’agradable sorpresa.

Ara , i després de l’èxit del peculiar projecte de Mariano Cabellos, ens trobem davant una mostra  si més  no peculiar , ja que no és habitual trobar en les sales de les nostres contrades , obres d’artistes de més enllà de les fronteres estatals, i menys encara si venen precedides d’un currículum personal i expositiu important, com és el cas que avui ens ocupa amb la mostra “Elements” de l’artista alemany Uwe Hand.

Uwe Hand és un reconegut artista alemany , professor a l’escola de Belles Arts de Berlin en la disciplina de procediments pictòrics. Una disciplina que li ha permès contactar amb la seva homòloga de l’ Universitat barcelonina , la nostra veïna Rosa Codina Esteve , i realitzar no sols una compartició acadèmica , ans també una altra d’expositiva , amb aquesta mostra inaugurada tot justa bans de la Setmana Santa.

Si ens acostem a la sala amb desconeixement  i tot baixant les escales d’entrada fem mirada en profunditat a la mateixa , és molt probable que a primer cop d’ull tinguem l’ impressió que ens trobem davant una exposició conformada per dos artistes diferents que s’han dividit la mateixa  mitjançant una invisible bisectriu en diagonal.

Diem això ja que en la primera part de l’exposició se'ns ofereix una pintura academicista , de caire romàntic , en un classicisme accentuat fregadís en certa manera amb un art “pompier” en la que cohabiten mars enfurismats, colors vius i contrastats , imatges d’uns paisatges que ens semblen a tots ja molt superats en una remembrança  a segles passats , en un conjunt que ens deixa indiferents malgrat que òbviament hem de reconèixer el molt acurat tractament tècnic en totes i cadascuna de les peces presentades, en les que hem de reconèixer unes dosi important de demostració tècnica de primera magnitud.

Però girant cantonada , per un dir, ens trobem davant d’un altre artista conceptualment diferent. Tot el que era disbauxa i passió esdevé racionalisme , exactitud , racionalisme i reflexió. Uwe Hand juga llavors amb velles imatges , amb fantàstics entapissats que li serveixen de suport , amb fondos texturals en els que es dipositen retallades siluetes en una fusió quasi immaterial per el de complement anímic que signifiquen.

I a més ho fa amb una perfecció tècnica quasi de cirurgià amb bisturí plàstic per establi els talls deguts en el lloc estricte , donant alhora la profunditat o superficialitat estrictament calculada per l’autor, confegint unes obres en les que a l’atractiu visual suma la motivació d’una incògnita vital inquietant que queda surant en elles i remarca així la seva capacitat comunicativa.

Una exposició prou interessant que a més ens apropa a un altre concepte pictòric més racional i llunyà de la nostra visceralitat passional. Una mostra que referma el dilema del valor de la tècnica en l’eterna pregunta de si sols ha de servir com a mitjà ( m’hi apunto) o pot arribar a assolir paper de privilegi essencial en el concepte del treball d’un autor.

Uwe Hand , una mirada diferent amb la tècnica com ensenya.

(Bona part de les fotografies han estat manllevades del blog de la Sant Lluc)

L'ENLLAÇ DEL DIA

Avui comencem una petita secció en aquest blog , en la que dia a dia , i sempre que hi hagi alguna notícia atractiva en la xarxa en general, en farem oportú enllaç per a tal de fer-ne una oportuna difusió d ela mateixa , en la mesura de les nostres minses possibilitats.

Avui , i per començar , ens farem ressò de la inauguració de la remodelació del  Rijksmuseum d'Amsterdam , amb el reportatge que del fet ens presenta aquí, el diari El País 

ESPAI D'ART. LUISA MARIA SEGURA

Res millor que reiniciar el ritme habitual després del petit descans que han significat les festes de Pasqua , que fer-ho amb el darrer "Espai d'Art" de m1tv.

En ell ens trobarem amb les paraules i els raonaments de la pintora Luisa Maria Segura , aquesta artista d'Almeria , que després de passar per Alemanya i Lanzarote , sembla haver trobat a la seva nova residència de Mataró l'impuls definitiu al seu bon fer , com ho demostrà en el passat Sant Lluc i ara ho fa amb la seva exposició "Juegos de Agua" a la sala de la Presó.

Igualment podem gaudir de les imatges de les exposicions de Uwe Hand al Col·legi d'Aparelladors i la mostra de punts de llibre de l'espai Capgròs. Finalment podrem gaudir de les imatges i la veu de Pere M. Brasó, en motiu de la seva exposició al Museu de Llavaneres.