BIENNAL TORRES GARCÍA (IV). VALORACIÓ GLOBAL.

 Després d’haver fet mirada al guanyador, guardonats i artistes locals, bé val per acabar aquest cicle d’escrits al voltant de la Torres García fer una mirada global amb apunt particular envers les peces que al meu entendre millor representen aquest salt de qualitat existent en aquesta edició que la converteix sens cap mena de dubtes , - encara que dolgui a rancuniosos/es incapaços de mirar més enllà de la seva ràbia en sentir-se exclosos de la festa-, en la millor edició qualitativa de tota la història.

Aquesta sisena edició és certament la de la consolidació absoluta. Una consolidació que ve recolzada per un costat per el bon prestigi de la biennal,  assolit en bona part per la qualitat fora de mides i dubtes d’un jurat absolutament reconegut per tots els estaments artístics , que dona nivell de serietat i garantia d’objectivitat en la qualitat en el moment de la deliberació. Un bon fer que com a conseqüència motiva la presència de qualificats artistes d’arreu de l’estat , generalment amb uns currículums que farien fredar a alguns bocamolls que disparen inconscients en la seva ignorància. Una presència també deguda , seria de tontos no pensar-hi, pel bon pessic econòmic que representa el premi que fa que molts qualificats creadors que defugien d’aquests concursos ara no li facin fàstics ja que cal sobreviure en els moments difícils.

És per això que cal remarcar en primer lloc el bon to de l’obra guanyadora que sortosament queda lluny de la maledicència de qui critica anteriors presències amb obres parelles denotant, no tan sols els desconeixement del valor artístic accentuat cada vegada més en el manteniment d’un idioma plàstic personal i identificable ( tan sols cal mirar al ventall de bons professionals locals que practiquen aquesta plàstica identitària) ans també la manca d’anàlisi qualitatiu de l’obra presentada. Una bona guanyadora amb una obra magnífica.

El mateix hem de dir en el compendi dels guardonats que curosment mantenen una aposta equilibrada per la figuració i l’abstracció, com succeeix en el conjunt del seleccionat ( 20 obres figuratives i el mateix nombre d’arrel abstractiva).

Una selecció en la que cal destacar per ordre alfabètic els treballs de Manuel Bouzo ,Jordi Bresolí, Sebastián Cabrera, Kihong Chung, Sònia Toneu, Gabriela Gallego, Guerrero Tonda, Martín del Pozo, Marco Noris i Dolors Rusiñol, en un conjunt variat en estils i tendències representant de manera ben fefaent la realitat plàstica del presentat a la biennal que curiosament, i aquí està la clau de volta que demostra el grau d’eficiència i importància de la mateixa, respon exactament a l’estat general de la pintura en el nostre país i el nostre estat.

Un efecte mirall / real que valora encara més el sentit i el resultat d’una biennal que honora de magnífica manera a tot el que ella mateixa comporta. Honora a l’art , als artistes , a la figura de Torres García , i com no, a Mataró. Una mostra d’obligada i repetida visita de la que tots els amants de l’art de la ciutat ens hauríem de sentir ben orgullosos i per la que cal que tots ens felicitem.

(L'obra que presideix el post és la del coreà Kihong Chung, la resta pertanyen als citats al post i estan presentades per ordre alfabètic)

BIENNAL TORRES GARCÍA (III).- ARTISTES LOCALS

Ja fa temps que la Biennal Torres García provoca dubtes existencials entre els artistes mataronins., dubtes que es centren, com no, entre la participació o no en el concurs. Davant del fet hi ha dues clares tendències, la dels que pensen que paga molt la pena prendre-hi part i que sols el fet d’una possible selecció per tan important jurat ja és de per se un premi important, i d’altres que malfien d’un possible fiasco i pretenen mantenir incòlume la seva “virginitat” no volent-se exposar a l’anàlisi saberut d’un jurat més que consistent, o potser ves a saber que no s’escapi que no han passat el tall, una indiscreció que la gent del Sant Lluc no ha comés mai fins el moment .

Enguany tres han estat els artistes propers que han passat el sedàs final i estan en l’exposició definitiva , i el cert és que ho han fet no tan sols amb solvència i qualitat , ans el que és més important , mantenint-se fidels als seus criteris creatius sense aquella petita modificació que realitzen tants creadors per a tal de ser “més premiable” la seva obra. Ells han estat Isabel Biete, Francisco Padilla i Mònica Vilert.

Isabel Biete amb “Ultramarins Can Bosch” (Guaix sobre tela. 81x116 cm) ens ofereix amb la seva personal mirada una visió entranyable d’un dels espais comercial més peculiars i especials de la nostre ciutat. Amb la seva mirada il·lustradora i aquest deix pseudo-naïf amb el que practica la seva lectura, Isabel aprofundeix en els treballs dels darrrers temps no fan tant exposats a l’espai capgròs.

Detallista, colorista i especialment humana, Biete ens fa de cronista de proximitat d’un mon que es resisteix a baixar persiana i que segueix conformant part de la nostra identitat més propera i personal.

M’ha complagut molt veure a Francisco Padilla present en aquesta mostra de finalistes, indret on l’he pogut conèixer personalment ja que Padilla era per els mataronins un artista “fantasma” que apareixia cada any amb una obra en el Sant Lluc però del qui ningú en sabia res.

Provinent del món del còmic  ha volgut amb “Secuencia” (Oli sobre tela. 130x135 cm) presentar-nos una fictícia pàgina d’una història desconeguda en la que apareixen aquest personatges que a mi em reporten indefectiblement, -com els personatges de  les obres que presenta anys rera any al Sant Lluc-, als protagonistes de les obres de Zabaleta.

Una seqüència rítmica, ben establerta, plàsticament molt ben resolta i amb el suficient aire de màgia i interrogació com per atrapar a l’espectador. Una obra diferent, gens habitual en concursos de pintura , que la saviesa del jurat ha salvat del silenci dels eliminats per ser presentada atractiva i potent a la mirada de tothom.

Una obra que conseqüentment obliga a l’autor, Francisco Padilla, a abandonar el seu silenci expositiu i a ser  ben aviat , protagonista d’una exposició personal que la ciutat i ell es deuen mútuament.

Mònica Vilert amb “Sense títol” ( Tècnica mixta ,- col·lage, grafit i cera-. 115x145 cm). És la darrera artista mataronina que ha passat el sempre difícil garbell  selectiu , i ho ha fet amb una molt interessant obra en que mescla de manera ben adient les seves últimes obsessions plàstiques que tant bé hem pogut veure i gaudir a Tempus Fugit, amb la recuperació d’uns elements essencials en el seu començament com és l’aparició de les ceres que li atorguen a la peça una nova tonalitat i lectura , aportant-li un cert magicisme que li es ben escaient.

L’organicisme inherent en el treball de Vilert, acoblat a la seva elegància estructural i la seva solvència creativa dona al conjunt un toc subtil que imana la mirada i ens obliga a submergir-nos en el sensible món de la creadora. Una magnífica peça que segueix refent el caminar d’aquesta més que interessant autora.

BIENNAL TORRES GARCÍA (II). ELS GUARDONATS

 Al costat del premi principal la Biennal Torres García té a bé atorgar uns guardons sense dotació, en un màxim de quatre , per a dignificar aquelles obres que hem de considerar han arribat fins el darrer moment de la deliberació. Unes obres “finalistes” que s’anomenen per ordre alfabètic i que un analitza per ordre de preferència.

EMÍLO GONZÁLEZ SAINZ (EGS). (Torrelavega 1961)

"Los Nazarenos" (oli sobre tela 115x160 cm).

Obra que respon perfectament al tarannà ia trajectòria d’aquest reconegut artista càntabre. Una brillant peça que dona la raó a qui el qualifica com un dels grans pintors metafísics de l’estat, en aquesta la seva metafísica llunyana a la geomètrica de De Chirico i en canvi plenament ajustada al camí de preguntar-se per les raons de l’estructura de la realitat en la constant recerca dels fonaments de l’existent.

La inclusió de figures , hieràtiques i distants, al mig d’un paisatge immens, obert en desig d’infinitat, genera una inquietud sensitiva quan per la bellesa formal i l’equilibri estructural hauria de provocar un sentiment absolutament plaent. La incongruència d’una vitalitat front d’una aparença immòbil, quasi petrificada, genera curiositat i atracció que cerca resposta davant l’ incongruència vital de la que no sabem raons ni causes.

Una excel·lent obra en el conceptual, el tècnic i en el global de la realització., que sens dubte hauria tingut el meu vot com a guanyadora del concurs, en el cas d’haver-ne estat jurat.

MIGUEL GALANO (Tapia de casariego. Astúries. 1956)

"Invierno en Assistents Kirkiegard" (Oli sobre tela 114x146 cm).

Galano és pintor de solituds , però no de solituds intuïdes i sí viscudes. La seva trajectòria vital complexa i en certa manera aspre en constant lluita contra si mateix i contra l’entorn a la recerca del seu jo més íntim i proper l’acosta a aquesta mirada freda , asèptica, des d’una certa llunyania com si defugís del calor humà, com si fos sols l’ànima el que s’ha de tenir en compte , oblidant-se de la resta.

La peça ara guardonada ens trasllada a altres indrets. Personalment la miro en el convenciment que d’un moment a altre pugui aparèixer l’inspector Wallander, l’alter ego de l’escriptor suec Henning Mankell, just al bell mig de qualsevol de les seves investigacions.

Solituds i fredor ambiental per a una pintura d’alta graduació qualitativa. Molt interessant.

LOLA BERENGUER (El Ejido. Almeria 1965)

“Habets”. Acrílic i grafit sobre lli (150x140 cm)

CRISTOPHE OLIVIER PRAT (Paris.1970)

“SLOZ.1” ( Acrílic sobre tela 150x150 cm)

El nom de Torres-García és evident esquer per a aquells conreadors de la pintura geomètrica i constructiva en els seus diferents estils i tendències que pensen que aquí poden trobar un camp més receptiu a les seves especial elucubracions plàstiques. Així any rere any apareixen entre els participants i els jurats en fan corresponent nominació, tant per la seva qualitat com per a la persistència i domini del concepte.

Enguany el jurat ha fet aposta per un geomestrisme light, quasi de chill-out. Una geometria de suavitats, molt ben estructurada en l’espaial i en uns cromatismes edulcorats en un cert entorn de decorativisme modern sense implicacions accentuades.

Peces de qualitat però en certa manera asexuades i sense la força expressiva que un sempre pensa que ha de tenir un aspirant a premi important.

Pintura contemplativa i pintura de la serenitat, del silenci , de la lleugeresa. Son qualificatius que a vegades els grans analistes de l’art han dedicat a aquesta autora andalusa (Lola Berenguer)  que ens ofereix aquesta mirada més espaial i volumètric, mentre que Olivier sembla extasiar-se en la tècnica per acostar-se amb aquests Rothko que demanen a crits una dosi d’urgència pictòrica que faci superar amb trempera la poètica decorativista que ara presenta.

BIENNAL TORRES GARCÍA (I).

Sota la presidència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i de Joan Mora en un dels seus darrers actes com alcalde de Mataró, l’Ateneu de la Fundació Iluro es va omplir el passat dijous per a l’acte de lliurament del guardó de la 6ena edició del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró i la posterior inauguració de l’exposició de la quarantena d’obres seleccionades com a finalistes d’aquesta biennal que amb poc temps ja ha assolit la suficient maduresa i prestigi com per a ser considerada entre les importants de l’estat com ho demostra el nombre de participants (243) i la variada procedència dels mateixos amb una dispersitat geogràfica absoluta.

Una maduresa i prestigi establerta principalment en la vesant artística com ho demostra la diversitat estilística i conceptual, però especialment en el nivell qualitatiu que en aquesta edició ha assolit, al meu entendre, el nivell més alt aconseguint ser la més brillant de les edicions coronada per un palmarès brillant aconseguint la sempre impossible quadratura del cercle, fent que jurat i públic caminin en comunió i que el guanyador rebi l’aplaudiment oficial del jurat però alhora l’aplaudiment del públic que enguany s’ha sentit subjugat per l’obra guanyadora amb autoria de l’artista extremenya resident a Sevilla, Ruth Morán.

“Gravitaciones” , un tremp vinílic i tinta sobre paper de 160 x 140 cm, ha estat la peça guanyadora en un treball d’alta subtilesa conceptual confegida en una etèria estructura suportada en un especial treball tècnic que potencia aquesta abstracció de clares referències més figuratives.

Diu l’autora que aquesta peça respon a un dels seus paisatges interiors en una ressemblança anímica del paisatge que rep de manera visual, però jo diria que hi ha més. Hi ha un cert control d’emocions i sensacions en un desig gestual i de moviments lents. Aquest concepte gravitacional del títol, ens port a un cert aleteig de l’obra en una estètica de mirada zen que traspuant serenor i pau, alhora ens inquieta en un sentit de canvi, com si fos impossible que l’obra resti immòbil i que en una propera mirada ens la trobem en una variació de si mateixa per oferir-nos un nou angle de la seva sensibilitat.

Una peça tècnicament brillant, - potser la millor d’una llarga sèrie realitzada per l’artista-, d’enorme seducció visual i que en l’obligat compendi entre fons i forma adquireix el rar privilegi de ser absolutament actual malgrat el seu classicisme conceptual, o justament el contrari, ser clàssica malgrat la seva modernitat conceptual.

Una excel·lent obra que honora el palmarès d’aquesta Biennal Torres García- Ciutat de Mataró que ha assolit de manera definitiva la seva majoria d'edat amb aquesta brillant edició.

ESPAI D’ART. ADÉU i GRÀCIES

Avui entrevistant a Jean Jacques Guéron i a Vladimir Yankylevski he tancat la porta d’espai d’Art , un espai d’informació artística local i comarcal que durant trenta anys ha tingut el seu lloc a la graella televisiva, primer de televisió de Mataró i després de m1tv.

Han esta trenta anys , amb dos mínims parèntesi per raons d’incompatibilitat professional, en els que he intentat aportar les imatges de les exposicions fetes a Mataró i rodalies i la veu dels seus protagonistes. Per ex, en aquesta darrera etapa a m1tv, una vuitantena de programes cada vegada amb un convidat diferent.

Ara és l’hora de deixar pas a altres fornades, a altres maneres de fer informació artística de proximitat. Per a mi ha estat un plaer i un honor haver parlat d’art amb tants i tants artistes; haver seguit el seu caminar i principalment pensar que en cada programa mitjançant les paraules i les imatges hem aconseguit un visitant nou per a una exposició.

Ara en el moment de l’adéu sols em queda agrair a tots els companys de la televisió amb els que he compartit tants i tants moments , la paciència que han tingut amb mi. Agrair a tots els artistes la col·laboració absoluta que he trobat en ells per fer possible aquest projecte de comunicació artística. I com no agrair la confiança dels espectadors que han seguit el programa. Amb tots hem fet el suficient com per pensar que l’art local i comarcal n’ha sortit beneficiat.

Ara és moment de nous projectes. Potser de pensar en quelcom més històric i reflexiu. Veurem. Si és possible estaré content de retrobar-nos. I si no,,,

Ja ho sabeu. Gràcies per tot. Estic en deute etern amb el món de l’art. Gràcies

CARA , CARA I CREU

CARA .- JOIES A LA DESTIL·LERIA

Magnífica la idea desenvolupada avui per la destil·leria presentant en una petita píndola una brillant llambregada de la joiera artística mataronina de la mà de Marta Campoy, Núria Calsapeu, Txé Aymat i Perecoll  sota l’atractiu títol de “Destil·lant metall”.

Que la joieria és un art és cosa que hom sap però també hom sap que per les seves circumstàncies valuoses és del tot impensable que arribi als espai d’art per el cost afegit en custodia i seguretat. Això fa que a l’hora de la veritat massa vegades pesi més en el conjunt el tema crematístic que l’artístic i de manera subjacent la joieria s’escampi més per el camps de l’ofici que no pas pels verals de la consideració estrictament artística.

Avui , en un acte ben pensat, estructurat i realitzat , hem pogut acostar-nos a quatre artistes ben propers que representen cadascun d’ells una cara de la polièdrica mirada creativa de l’art de la joia alhora que hem pogut escoltar les reflexions dels propis creadors, acostant-nos a la seva filosofia creativa i per tant al sentit interior del seu treball.

Si a més a més, els artistes han estat bne curosos amb el projecte i han aportat peces interessants i en certa manera especials per el de peculiars haurem de convenir que l’acte ha estat no tan sols una veritable festa ans ha esdevingut un veritable plaer artístic i creatiu.

Felicitats.

CARA .-  “PROU.CAP MÉS MORT AL MEDITERRANI”

Col·laborant amb el Consell Municipal de Solidaritat, Cooperació i Convivència que celebrava avui un acte reivindicatiu sota el títol : “Prou. Cap més mort al Mediterrani”. una cinquantena d’artistes sota l’aixopluc de la Sant Lluc han expressat el drama d’aquest fet migratori en el nostre mediterrani mitjançant la seva mirada plàstica  confegint un conjunt divers com ho és el seu concepte creatiu, però mantenint el fil invisible que regeix aquest tan infaust problema. Un conjunt d’obres que han estat exposades davant de l’Ajuntament en el desig de conscienciar mitjançant la plàstica aquest greu problema que precisa d’una solució tan justa com urgent.

I és en aquest sentit de mobilitzador de consciències mitjançant el visual com hem de valorar enormement , i una vegada més, l’esperit solidari del món de l’art, però el que no hem de fer mai és entrar en valorar els treballs presentats en un sentit estrictament artístic ja que no han estat fetes i pensades en aquest fi i per tant no responen del tot a la realitat creativa de l’autor que es limita per la direccionalitat a la que va destinada la seva obra i per les obligacions materials de mides, suport, etc. En resum, un conjunt artístic que caldrà valorar per la solidaritat i intenció però mai per la seva vesant artística ja que cap de les obres presentades tenen un desig de transcendència plàstica.

Un acte que mereix sincer aplaudiment per remarcar una vegada més la permanent col·laboració entre els artistes i la societat.

CREU. PATRIMONI MUNICIPAL ????

Tots aquests elogis però han de convertir-se en demèrit i mala cara quan resulta que les obres exposades han estat lliurades a l’Ajuntament per a que formin part del Patrimoni Artístic Municipal. Però, ens hem tornat bojos?. Tan poc valorem el patrimoni artístic municipal quan som capaços d’oferir obres de baix nivell en l’entorn general de cada artista ?. I la ciutat , tan poc valora el seu patrimoni quan accepta obres que en general son pitjors que les menors de l’habitual producció dels seus creadors?.

Les obres avui exposades tenien una clara i lloable funcionalitat de denúncia visual. Una vegada acabada aquesta, podien tenir diferents finals. Podien ser retornades als artistes. Podien ser venudes o subhastades a preus simbòlics i donats els guanys a entitats que treballen en aquest camp. Podien haver-se entregat al Museu Arxiu de Santa Maria com estament que tanta cura té de la petita història local. Podien haver-se mantingut com a col·lecció en el fons del propi Sant Lluc que podria haver-la passejat per altres indrets. Podria.... però el que no es podia fer de cap de les maneres és el que s’ha fet, oferir un conjunt d’obres de tercera per el patrimoni cultural de la ciutat.

Mataró ja sabem és a bon segur la capital de comarca que més descuidat té el tema dels seu patrimoni artístic al que no ha prestat cap interès des de la Cultura Municipal per no parlar del fer del museu local que segueix mantenint un menysteniment absolut envers els seus artistes com ho demostra a questa falsejada història de l’art mataroní que està presentant a Ca l’Arenas.

Ja sabem que no sols no té un fons d’art d’artistes locals si no que volgudament el va rebutjar estant fins i tot signat. Ja ho sabem, però també hauríem de saber que sols l’aposta de la qualitat ha de ser l’eix en que generar aquest patrimoni artístic.

Les obres avui exposades davant de l’Ajuntament tenien el nivell que exigia l’acte i la intenció, però no tenien cap mena de caràcter de pervivència i d’identitat creativa de l’autor. Eren obres molt menors, com tocava, i per tant convertir-les di facto en peces de col·lecció no tan sols és un error ans és un insult a la ciutat i als propis artistes que estaran representats per obres amb la seva signatura però no el nivell.

És per això que espero i desitjo una ràpida rectificació. El patrimoni cultural de la ciutat s’ha d’establir en base a l’excel·lència i aquest conjunt d’obres ni s’hi acosta. Quan el patrimoni ha estat molt rígid en tantes i tantes donacions de ciutadans , actuant tal i com cal, posant la valoració real per davant de qualsevol valoració sentimental, no és de rebut que per un populisme mal entès es realitzi una donació que no beneficia en res al patrimoni de la ciutat ans més aviat el perjudica.

Avui Bote i Fernández han començat el seu mandat amb un gravíssim error que de mantenir-se obre les portes a tot ( tinc a les golfes unes quantes andròmines plàstiques que donaré a l’Ajuntament ja que em manca urgentment espai). 

Espero del seny del patrimoni per rebutjar una donació que res aporta a l’excel·lència patrimonial d’una ciutat que en l’artístic ha començat amb mal peu el nou mandat.

JOSÉ PORTILLA, MEDITERRANISME DE TERRA ENDINS

Fa ja un bon grapat d’anys que a la Riera de Mataró va existir un espai expositiu que malgrat haver passat sense pena ni glòria en l’obligat lligam que tot espai expositiu ha de mantenir amb la ciutat, si que va tenir la seva importància ja que en ell hi van haver un seguit d’exposicions que amb el temps han tingut transcendència per el d’iniciàtiques que van ser. L’espai estava en el que llavors era Edifici Repsol, que amb el temps va ser “Bazar el regalo” i ara jugueteria Drims. El gestionava la Fundació Mare Nostra i en ell vam gaudir per ex. dels primers treballs d’Eduard Novellas.

Allà ,repeteixo que fa molts anys (1997), varem poder gaudir d’una magnífica exposició del que per un llavors era barceloní, l’artista José Portilla. Era la seva una pintura paisatgística d’arrel intimista en la que pregonava més una segona lectura d’emocions i afectes que no pas en la recerca del vernís exterior d’aquella bellesa etèria que ràpidament s’esvaeix.

José Portilla amb qui vaig mantenir un seguiment en les seves exposicions barcelonines de fa ja força temps va retornar a les seves arrels salmantines i des d’allà he pogut anar seguint els seus èxits professionals que han vingut emmarcats en aquesta la seva habilitat compositiva de confegir una obra aparent i atractiva a primera vista però oferint alhora el pòsit d’una certa incògnita interior que obliga a capbussar-se en la mateixa per aconseguir-ne el plaer comunicatiu pertinent.

Ara , de cop i volta i he de dir que sortosament, Portilla retorna a la que va ser la seva terra durant 40 anys amb una atractiva exposició al Museu del Càntir on fa repàs de la seva actualitat més viva , en aquest concepte expressiu personal que sota un apunt figuratiu o referencial crea una atmosfera personal en la que formes, textures , gests i colors confegeixen un tot visual enormement plaent que manté una sòlida estructura interior que dona força i empenta a l’obra, però que alhora pretén anar més enllà en una comunicació visual atractiva i plaent que comunica sensacions satisfactòries.

El mateix Portilla parla de mestissatge en la seva obra, i així és. Per un costat tenim el color,mediterrani, atrevit, dolç o agressiu segons conveniència, però sempre brillant, viu, seductor, esquer per portar-nos a una textura viva, amb olor a temps viscut, a solituds de camps de Castella, a un home sempre present malgrat la seva inexistència.

L’exposició de Portilla és visualment atractiva però és precís no quedar-se aquí, hi ha força en el concepte i a més encert en la realització, i una mirada interior que crec cal valorar. Una obra ben feta per un professional honest qualificatius suficients com per fer-ne recomanació.

Espai d'Art - CECÍLIA MORALES

Espai d'Art - Cecilia Morales


Aquí teniu el darrer Espai d’Art dem1tv amb el protagonisme de Cecília Morales. Ella és una artista mexicana que fa

ja un on grapat d’anys que resideix en el nostre país , a Sant Andreu de Llavaneres.

Ara ens sorprèn a tots am unamagnífica mostra del seu bon fer a la sala del Col·legi d’Aparelladors on elseu gestualisme abstracte impera en un conjunt dinàmic i potent, seductor en lamirada i profund en la introspecció, que ens mostra la gran qualitat queatresora.

Una exposició que trenca amb el seupassat i que genera un present tant atractiu en el visual com el conceptual.

Una exposició que no us heu deperdre i que per visitar-la res millor que anar amb la prèvia de les seves

paraules.

TEMPUS FUGIT. MILIONS DE GRÀCIES

Diumenge passat va acabar Tempus Fugit. Ho va fer amb la satisfacció compartida de tots aquells que d’una o altre manera hem intervingut en el projecte.

Feia poc mes de dos mesos que obria les seves portes amb quatre objectius en l’horitzó: Reflexionar sobre el pas del temps i la seva influença en e treball de l’artista; fer una mirada històrica a la realitat plàstica del Mataró vint-i-cinc anys enrere; demostrar la potència i la qualitat de la plàstica actual  ala ciutat i finalment establir uns lligams entre la nau Gaudí i la ciutat que per raons diverses no s’havien establert.

Ara , en el moment del balanç, hem de dir joiosament que els objectius han estat assolits i amb solvència , alhora que la mostra ha aconseguit un reconeixement generalitzat de públic, afeccionats a l’art i experts , que reconeixent la seva singularitat han gaudit i aplaudit l’exposició, alhora que n’han estat els més grans valedors.

Però aquest èxit ha estat possible gràcies a tots. En el dia de presentació del catàleg vaig fer poder fer-ho explícit amb les meves paraules, però crec que cal deixar-ho per escrit per que consti en aquesta veritable història que es va estructurant en la xarxa.

MOLTES GRÀCIES als 26 ARTISTES PARTICIPANTS. I dic bé quan dic 26 ja que als vint-i-quatre artistes participants he d’afegir a Pere Fradera , autor del disseny de l’exposició i catàleg i a Manuel Contreras autor de les fotografies de la monografia.  Cap d’ells va tardar més de tres segons per apuntar-se al projecte i en tots ells he trobat la màxima col·laboració per dur a terme aquesta magnífica realitat que ha estat Tempus Fugit. Una exposició que és seva, i que d’ells ha de ser l’èxit. Amb ells tinc un deute d’eterna gratitud que espero algun dia poder pagar.

Gràcies a NÚRIA POCH, directora del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Sens ella difícilment hauria pogut visionar-se aquest projecte. Han estat tres mesos treballant dia a dia, colze amb colze, i mai podré agrair no tan sols el molt que m’ha ensenyat ans també aquesta alegria en participar en un projecte que ha sentit com a propi i ha treballat com a tal. La seva saviesa, el seu saber estar, el seu tracte ha estat per a mi un premi afegit en aquesta dura tasca, Gràcies Núria.

Gràcies a MATEU ROS que des del Capgròs va creure en el projecte i em va permetre un tastet en el 30 aniversari. Gràcies a JOAN MORA , alcalde de Mataró, que va veure aquella exposició, va entendre el projecte i va dir que faria el possible per que fos una realitat. Gràcies a QUIM FERNÁNDEZ, regidor de Cultura , amb qui malgrat mantenir una absoluta discrepància en el que pertoca al tractament que Cultura fa a l’art , va creure que aquells projecte realitzat per qui no era amic,podia ser positiu per a Mataró.

Gràcies a l’ORIOL, en LLUÍS i la MARTA que des de la seva taula de recepció de la Nau Gaudí han estat els grans valedors d’aquell Tempus Fugit amb qui han compartit temps i vida en aquests darrers mesos.

I gràcies, milers de gràcies, a tots aquells visitants que han esdevingut els grans promotors de l’exposició. Gràcies als que han acudit a les visites guiades i actes complementaries. Gràcies a .... 

Gràcies a tots aquells que em permeten sentir-me feliç d’haver encapçalat un projecte que malgrat eles esforços d’alguns ( que també hi ha estat presents) ha esdevingut una veritable mostra històrica per a la ciutat.

Per a uns i per a altres, Gràcies de tot cor per aquesta cirereta tan magnífica que m’he permet col·locar dominant el meu adéu.

Repeteixo, Gràcies a tots , i espero poder-vos algun dia recompensar d’aquest deute que mantinc amb l’art i els artistes de la ciutat.

Gràcies

EL SEXE FEMENÍ. ATENEU FUNDACIÓ ILURO

Tots sabem les dificultats econòmiques de la Fundació Iluro per anar mantenint amb dignitat el llegat que li ha quedat de la Fundació Caixa Laietana. I tots sabem que calia trobar solucions econòmiques que permetin mantenir els elements del llegat per seguir seguint en la seva tasca cultural pública.

Però els diners ,en aquest cas evidentment necessaris,han pervertit la situació en alguns indrets convertint-los en el peix que es mossega la cua. Sense diners no hi ha activitat , però l’única manera d’obtenir diners perverteix l’indret i fa que esdevingui impossible per aquells amb el nivell de qualitat exigible i en canvi dona la possibilitat de la presència d’altres protagonistes sense el nivell mínim exigible per a un indret com aquell. L’Ateneu del carrer Bonaire n’és l’exemple més fefaent.

L’Ateneu és l’espai expositiu emblemàtic de la ciutat. El lloc on vol exposar tothom i on llueix millor una exposició per les seves dimensions i condicions espaials. Ara per exposar no cal passar un dur sedàs i sí en canvi pagar una quantitat d’euros diferent segons l’espai escollit ( zero, primera o segona planta). Així el que succeeix que els bons artistes no exposaran mai ja que , amb raó, creuran que no han de pagar degut a la seva qualitat i el que sí veurem seran exposicions com aquesta de  “El sexe Femení” ,del grup Maresmart, que no té el mínim nivell exigible per a un espai com el que ocupen , si de veritat volem que l’Ateneu sigui essent un espai emblemàtic en la ciutat.

Nou dones conformen aquest grup de Maresmart que vol agafar majoria d’edat amb aquest “El sexe femení” que omple la primera planta de l’Ateneu. I dic vol per que no s’ha d’anar amb embuts per dir que el resultat final és totalment fallit. Crec que ja es comença malament quan es vol remarcar de manera clara una diferenciació de sexe , sense entendre que en l’art aquesta diferència no existeix. No hi ha un art masculí com no hi ha un art femení. No hi ha un art per a homes com no hi ha un art per a dones. L’única diferenciació en l’art està en la qualitat. Hi ha art bó i hi ha art dolent. I ambdues cares hi son presents a l’exposició.

La cara de la qualitat porta la signatura de Núria Hurtado i Francesca Poza. Curiosament les dues practiquen el gravat, encara que la segona també ens subjuga en el camp escultòric, i ho fan amb una elevada qualitat. De la mataronina Hurtado ja hem pogut gaudir del seu bon fer que ara accentua en una introspecció de la seva linealitat per aprofundir en aquesta semàntica de línies i espais que tant bé domina , mentre que Poza , que com veiem en les xarxes està en un excels moment, aposta més per unes obres més llibertaries però fortament arrelada en els orígens tècnics , que li serveixen com a fonament d’uns pensaments estrictes però lliures, i fortament arrelats al concepte creatiu de quan la varem descobrir ja fa uns anys a Art i gent d’Argentona.

Dues artistes de nivell que podrien per elles omplir amb nivell i qualitat tot l’espai, cosa que no és pas possible e el desgavell de la resta. Còmic, siluetes , il·lustració, joieria, rostres, fotografia... disbauxa variada com si d’un mercadillo de festa popular es tractés i és clar , no és el cas.

Maresmart no ha composat la mostra com caldria , és a dir, com una mostra coral i simplement ha procedit a una distribució d’espais deixant llibertat en l’exposat i queda clar que el resultat és del tot pobre. És veritat que prestant molta atenció apareix un detall aquí i allà, però que queda ofegat en la inconsistència d’un poti poti que no té res de concepte expositiu i si d’un garbuix d’individualitats que enfonsa al global i no dignifica per res l’individual.

Una exposició que cal visitar per Poza i Hurtado i que ha de servir per reflexió de la Fundació en el sentit de que mostres d’aquest caire no s’han de permetre si no es vol que l’Ateneu perdi en un tres i no res, el seu senti de sala noble i important en el petit món de l’art de casa nostre.

MÈTODART. PERE SALINAS

Aquí teniu l’article que per glosar la figura de l’artista Pere Salinas, em va encarregar la gent de “Mètode. Revista de difusió de la Investigació de la Universitat de València”. Una revista editada en català de gran prestigi en la comunitat científica.

Aquesta revista sol·licita per a cada número la col·laboració d’un artista per que il·lustri els diferents articles alhora que a canvi tingui un espai d’anàlisi del seu fer en la secció “Mètodart” en la que s’analitza la seva obra en base a les seves il·lustracions. Pere Salinas ha estat l’artista a qui s’ha encomanat  les il·lustracions del proper número alhora que se m’ha demanat a mi que en faci el pertinent anàlisi, cosa que he fet amb immens honor i alegria.

Aquí en teniu el resultat.

RETÒRICA DEL BLAU. Pere Salinas

No va ser mortal la ferida, ni lleuger el record.

Ni llum, la nit desballestada. Ni dolç,

el sanglot del vol. Ni trist l’oblit de l’ull d’un dia a l’altre.

Ni els passos que es despullen del peu nu.

                                               Joan Navarro.  “O : Llibre d’hores”.

En el cada vegada més complex món de l’art hi ha artistes cridaners en la cridòria però també, i sortosament, artistes que criden des del silenci, des de l’aparent simplicitat del traç, d’una taca, d’un color que fins i tot pot ser esmorteït. Però el seu és un silenci actiu, d’aquell que com pluja fina penetra fins l’interior i allà esclata en tota la seva intensitat. En Pere Salinas és un d’ells.

Amatent al gran enigma de la creació, aquest barceloní que ha trobat aixopluc en el Vallès (com el Vallès no hi ha res), segueix convençut que en aquest gran misteri que n’és la pintura i en conseqüència l’art, sols la sinceritat del sentiment que surt de l’ànima de manera quasi virginal, té sentit, intenció i trajectòria.

En aquest remot recordar de coses obscures, immemorials, fregaments de les quals perduren en l’ànima de l’artista , com tan bé explica Paul Klee, Pere Salinas va escrivint la seva biografia artística plena d’emocions i silencis, en les que cerca l’anar més enllà del pur engany de la referència. Més enllà del trompe l’oeil que converteix en plaent la mirada però que desapareix en un sospir, Salinas estableix el seu fer en l’estranya sensació d’aprofundir en la intensitat de la taca, de l’escampall n’aparença descontrolat del color i la tinta damunt d’un paper al que va conquerint per establir uns nous marges, uns nous límits, en els que establir el poder subjugant de la seva seducció plàstica, plantant bandera d’emocions íntimes posades a l’abast de l’espectador per compartir-les en aquesta estranya comunió que és font i fonament de l’art.

Al contrari d’aquells vells amanuenses als que s’assembla i admira en la seva passió d’il·lustrar llibres d’autor, Pere Salinas provoca la taca i deixa que s’escampi en la llibertat dirigida per les seves intencions. Una llibertat marcada per el color, aquí el blau, que esdevé com taca sonora que marca arpegis en els que el matisos semblen desequilibrar la coherència estructural de l’obra quan en realitat la situen en una altra dimensió, en el camí de la percepció personal, de la simbologia pròpia, en la que forma i color pacten nous diàlegs que ens parlen de velles històries i sentiments compartides per a tots.

En aquesta eterna història sempre explicada, la de les velles passions i emocions que és la que sempre desgrana l’artista, Pere Salinas ens aporta un esteticisme natural, un desig de bellesa, un concepte de llibertat, un sentit absolutament vital i visceral, però alhora ens el serveix sota el domini estructural, el cerebral, el de l’equilibri comportant una serenor que va molt més enllà de la bellesa formal, tant atractiva com agraïda, per aconseguir arribar a aquell sentiment interior que ens aporta la riquesa que converteix a l’art en aliment i font d’energia i vida.

En la nuesa de l’art , la retòrica del blau, ens porta més enllà de les imatges per conquerir el més preuat de la nostre ànima sensible.

Pere Pascual, crític d’art.