CONTINENTS. XAVIER MASERO

 

No sé pas si els orígens del treball de Xavier Masero i que ara presenta al Museu del Càntir, van tenir origen mental a terres d’Oliete, poble de Terol amb el que està relacionat, perdut a mig camí entre Andorra i Montalbán a la província de Teruel.

Potser la resposta seria positiva, ja que és fàcil imaginar en aquella terra abrupta, la gestació mental de les seixanta ceràmiques que confegeixen l’espectacular conjunt escultòric-ceràmic que sota el títol de “Continents" arriba ara al museu del Càntir d’Argentona, després de diverses parades realitades en el territori.

Sigui com sigui , el cert és que fins el 12 de novembre, Argentona gaudeix al Museu del Càntir d’una excepcional exposició , en el formal i l’intel·lectual, que aplega les 60 àmfores  realitzades per l’artista , estructurades en un dipòsit que ens retrotrau als magatzems de vaixells de temps passats , acompanyades d’unes teles brillants, vibrants i enormement potents per confegir una mostra, “Continents” que no deixa indiferent a ningú i que obliga a l’espectador poc acostumat, a gaudir i recrear-se amb obres que  potser son la seva antítesi del que pugui considerar bellesa i art.

“Durant mil·lennis, el Mediterrani ha estat camí, coneixement i cultura en perpetu mestissatge. En aquesta instal·lació, l’artista Xavier Masero centra la seva mirada sobre uns objectes discrets que durant segles van modular l’intercanvi i l’explosió de la cultura mediterrània, les àmfores, i reivindica per a elles una categoria major: No són mers atuells o recipients sense ànima –ens diu l’artista–. Van esdevenir continents de saviesa, van nodrir un món.  

Amb la seva reinterpretació d’aquelles formes primitives com a element essencial, Masero genera un espai a on als atuells ja no els cal contenir res perquè són contingut en si mateixos, quinta essència de la civilització mediterrània. Transformats en miralls de les aigües que van solcar, els continents s’eleven en un mur de saviesa per dir-nos, orgullosos, que la seva singladura és la nostra història.

L’escultura-instal·lació “Continents”a està formada per seixanta peces de gres refractari i porcellana cuites a 1260°; el tornejament de les quals va estar a càrrec de Montserrat Carafí.”

Aquest és el text que l’autor presenta en el catàleg i que al meu entendre reflecteix perfectament el sentit i camí de l’exposició, al que jo sols hi afegiria el sentit plàstic i visual de les peces exposades juntament amb  l’afegitó de la bellesa absolutament complementaria de les pintures que completen la mostra.

Unes obres, intenses, plenes de lectures, que complementen a la perfecció l’estat de les ceràmiques que se senten completades, no en si mateixes, però sí en el seu àmbit amb el treball plàstic de l’autor.

Una exposició pot agradar o no, però hom sap que quan entra en un espai i es sent envoltat d’obres artístiques que li parlen i que li fan arribar sons i soniquets plàstics, i aquella exposició , encara  que no li acabi de plaure, mereixerà per ell un resultat positiu.

Aquest però en un alt grau, és el que ens mereix el treball rodó de Xavier Masero a “Continents”, una exposició convertida en lliçó plaent per tot aquell que entengui l’art com una sensible comunicació  de sentiments i d’idees plàstiques, que és justament el que aboca pel boc gros, Xavier Masero en aquesta exposició que és d’obligada visita pe tot aquell que cregui en l’art en els nostres entorns.

Felicitats.

 

Xavier Masero . “ Continents”

Museu del Càntir. Argentona

Del 22 de Setembre al 12 de Novembre de 2023

 

 

 

 

LITA CABELLUT, UN IMMERESCUT “PREMI "LA VANGUARDIA”

 

Aquets passat dilluns La Vanguardia, prenia exemple d’altres diaris importants i en motiu del seu 142 aniversari celebrava una gran festa  a Montjuic i lliurava per primera vegada els seus “premi Vanguardia” en diverses categories : Empresària de l’any, empresari de l’any , Innovació, Talent Jove Internacional, Impuls Ciutats i finalment el de Cultura. Fora de no entendre de cap de les maneres la dualitat masculina/ femenina en la categoria d’empresari de l’any, tal i com acostuma a ser habitual el més discutit ha estat el de Cultura que s’ha atorgat a Lita Cabellut.

Evidentment soc dels convençuts que hi ha un bon grapat de protagonistes culturals en tots els àmbits culturals que superen en molt a Lita Cabellut, com en el camp de les Arts, ara mateix tenim a Antonio López, que ara està exposant a La Pedrera.

Evidentment que els gustos no son mai comuns, i Lita Cabellut amb la seva vitalitat actual i la de la història passada té un foc que sedueix a molts. Però jo penso que els Premis que ha atorgat La Vanguardia, no son a la millor flamarada ans al contrari, al resum d’un treball constant i continuat.

Durant força temps vaig tenir una relació continuada amb una persona que va quedar abduïda per la personalitat pròpia i artística de Lita Cabellut. Va estar amb ella, convivint en el Palau que tenia, i suposo que encara manté a França i li va escriure el catàleg de l’expo “Dried Tear” que va celebrar per aquestes èpoques, just fa 10 anys, a l’Opera Gallery de Seul.

Al cap de poc varen trencar relacions i m’explicava , crec que amb tota sinceritat, el personatge que havia creat Lita Cabellut i el seu mètode de treball , amb una desena de persones que cercaven les fotografies base de les obres, que preparaven tot el fonament de les mateixes, molt a l’estil del segle d’or, per que Cabellut acabés  simplement donant el toc final, gestual, intens i personal.

Potser  seran molts dient que així és l’art actual. O sinó que li diguin a Damien Hirst, però jo segueixo  creient encara en el creador que gesta la seva peça, entenent perfectament els ajuts necessaris que precisi. A fi de comptes, un s’ha criat en l’art a Mataró, a on tenim el gran gastador d’obres d’art d’autors com Tàpies, Saura, Guinovart o Palazuelo, però creient com creu aquest autor, que l’artista és l’altre i ell el simple manobre que fa possible la idea. Però entenent que ell sempre ha treballat sobre una idea ja gestada , dibuixada i fins i tot amb un petit treball de maqueta, però mai ha gestat el treball del gran artista.

El Compte de Godó, com abans avia estat el seu amic, Antoni Vila Casas, ha quedat subjugat per la potència personal i plàstica de Lita Cabellut, llàstima que ningú del seu entorn li ha fet entendre que amb el premi recolzava més el comerç artístic que la qualitat, i a bon segur, justa la fusta, és el que pretenia.

QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC

Després de visitar atentament i en solitud,  l’exposició de Lourdes Fisa que es pot visitar al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que sota el títol “Artliving , conviure amb l’art” ens presenta un amplíssim recull del seu treball, em vaig preguntar com una artista és capaç de destruir la seva obra, pel general de força qualitat, amb una exposició tan egocèntrica i disbauxada com és aquesta.

 I puc entendre com els bons catadors d'art, que abunden per la zona, hauran patit en veure com el bon treball de l’artista quedava en quasi un no res, degut a una certa prepotència que tenen molts autors de creure que tot el que fan es bo i que per tant és exposable, sense entendre el que de veritat és i ha de ser una exposició .

La foto que encapçala aquest escrit ho diu tot. Allà hi veiem com les obres que pertanyen a les sales laterales, distorsionen amb la seva aparició, la força global i personal del magnífic frontal que en individual hauria de presentar l’exposició i dominar-la.

el fet es repeteix de manera constant i permanent amb els “calaixos” que formen la sala del Museu Monjo, que curulls d’obres i afegitons, no permeten l’acurada mirada dels treballs presentats i perjudiquen de manera absoluta el bon fer de l’autora.

Per què potser ja és hora de dir que Lourdes Fisa és una autora important a la que ,al meu entendre, la seva disparitat esdevinguda dispersitat, no li permet centrar-se en el seu propi camí i va d’un cantó cap un altre , a la recerca constant de la seva pròpia identitat, sense entendre en cap moment que cal centrar-se i treballar  en una direcció , per abandonar-la quan ja ens en sentim plens i hem copsat totes les seves possibilitats.

I a bon segur, aquesta manera d’actuar li ha permès èxits i exposicions importants, com ho demostra el seu ample currículum, però el cert és que la cosa varia quan l’autora no presenta allò en el que està treballant i vol fer una certa mirada al tot, o al menys a un passat més recent. Llavors, succeeix com en aquesta exposició, que l’amuntegament d’imputs ben diferents i diversos, tendeixen a donar una nota alta en els apartats i en canvi és decebedor en el sentit global de l’exposició.

És per això que recomano a qui s’acosti a la molt visitable exposició, que sigui capaç de convertir la mostra individual en col·lectiva, i faci mirada personalitzada de cada “calaix” dels que ofereix el Monjo. I en faci reset, al passar d’un a l’altre. Llavors es trobarà en una multiplicitat d’autors que comparteixen un espai comú.

Amb tot el que dic en aquest comentari ha de quedar molt clar que un ha quedat amplament decebut del global d’aquesta exposició, però alhora quan he intentat individualitzar cada tros d’aquest gran calaix de sastre en que Lourdes Fisa ha convertit l’espai expositiu del Monjo, m’he trobat amb una interessant autora , amb tècnica acurada, capaç d’expressar fins el fons les seves qualitats creatives i tècniques , però que alhora en comptes d’expressar-les en plats separats , ha confegit un gaspatxo de mil i gustos i colors , que no acaba de ser sentit, i el que és més important, comprés,per aquells que s’acosten a visitar-la.

 

Artliving. Lourdes Fisas

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 3 de setembre al 15 d’ Octubre de 2023

 

“VARIACIONS”. ROSA CODINA-ESTEVE, MIA LLAUDER I CATHERINE LORTON.

 

Inaugura temporada “La destil·leria” , i ho fa mitjançant una concentrada exposició amb les obres de tres artistes mataronines d’alt nivell: Rosa Codina-Esteve, Mia Llauder i Catherine Lorton, tres maneres ben diferents de veure l’art i d’expressar-lo , però amb una unitat qualitativa comú i amb un llenguatge que essent diferent i que a voltes el podríem considerar com a contrari, mostren el seu bon fer sense molestar-se, ni fer-se nosa, demostrant que en l’art la qualitat, és més que res el que uneix en diàleg, idiomes ben diferents.

Rosa Codina Esteve segueix mantenint el seu to artístic tant en el que pertoca al fet com a la qualitat que atresora. Un espectacular díptic omple la sala gran de la seva sensibilitat i qualitat.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia pròpia que cada vegada té  l’espiritualitat més com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

Cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per uns treballs misticistes amb so a gregorià i ara  decantada en  una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests objectes quasi eteris , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Totes aquestes frases, corresponen amb petites variacions, a la critica que li vaig realitzar per l’exposició que celebrà a la sala d’Aparelladors aviat farà 15 anys. Un temps que li ha permès incidir més encara   en el manteniment de la seva filosofia personal i conseqüentment pictòrica  que ara arriba al grau màxim amb aquestes petites espurnes que ens va oferint en exposicions com la d’avui que mostra i demostra a l’autora com una de les grans artistes mataronines de sempre.

De Mia Llauder, la seva companya d’aventures, he pogut seguir el seu tarannà creatiu en les meves tasques en el Museu del Càntir . Allà , l’any 2016, és a dir  ja fa uns quants anys, exposava la seva creació i un deia d’elles el següent: “Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.

La seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques. I per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i . en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva.

I per acabar amb  l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu,  hem de convenir la gran qualitat del presentat a la Destil·leria.

Finalment , Catherine Lorton .ens ha recordat allò que deia fa quasi 10 anys quan va exposar a la perduda sala de la Presó. Deia “L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.

Avui Catherine Lorton ha disminuït la mida de les seves peces, però no la intensitat ni el misteri. Amb aquests espacials caps, plens d’imputs , es pregunta i ens pregunta, per que paga la pena esforçar-se per expressar plàsticament les seves emocions més íntimes, alhora que s’interroga si serem capaços de prestar-li l’atenció imprescindible i connectarem  amb la seva interioritat evidenciada mitjaçant la plàstica, tractada tècnicament amb una pulcritud de veritable mestre.

Codina Esteve, Llauder i Lorton tres artistes de primera que inicien la temporada de La Destileria , un espai que fa deu un va inaugurar amb les paraules i des de fa anys, aquestes es mantenen amb l’art i els artistes .

 

VARIACIONS. ROSA CODINA-ESTVE, MIA LALUDER, CATHERINE LORTON.

La Destil·leria, galeria d’art

Del16 de Setembre al 17 d’OCTUBRE DE 2023

 

.

 

 

COL.LECTIVA D’ART 2023. ANTIGAMENT DITA “LA SANT LLUC”

 

Un , anava avui amb il·lusió  a visitar la col·lectiva de Sant Lluc d’enguany, tal i com fa justament 50 anys ( 1973) ho vaig fer per primera vegada de manera oficial i vaig realitzar la meva primera crítica a aquesta col·lectiva.

Encara que no son 50 si no 49 les crítiques que amb la d’avui hauria fet a la Festa Major de l’art mataroní, ja que en el 1974 vaig fer la mili i no vaig poder assistir-hi, i  en el 1984 no hi va haver col·lectiva després de que varen plegar els nomenats com “santlluqueros”, és a dir, A. Boix, E.López, Joan Parés i S. Pujol.

Hi anava amb el desig de veure que es cou en aquest Mataró artístic d’ara mateix, encara que vista la llista prèvia de la mateixa els dubtes qualitatius em dominaven. Però en quan he arribat, i després dels penosos discursos inaugurals , passejant per la mostra m’he trobat amb un titular que demostrava de manera ben evident que no estava a l’habitual col·lectiva de Sant Lluc, en honor al patró dels artistes i organitzada des de fa vint-i-quatre anys, si no vaig errat, per l’Associació que porta el seu nom, si no que l’associació que enguany ha canviat de direcció, ha decidit canviar també el sentit expositiu i ha organitzat una exposició de títol tan neutre i eteri com “COL.LECTIVA D’ART 2023”, carregant-se la història de bona part de l’art mataroní.

Per tant, i seguint les directrius del títol que l’hi han donat els organitzadors, ja no podem parlar ni comentar , i molt menys criticar, les importantíssimes absències de la mostra  per la senzilla raó que ja no estem davant La Sant Lluc de sempre, si no d’un altre col·lectiva de 80 autors, que no pas artistes ,que inaugura anyada i nom. I així ho farem.

Aquests autors, dels que en sobren la meitat, per poder parlar d’artistes, presenten una col·lectiva difosa , sense lluentors especials i amb la mediocritat com a nota mitjana. D’entre ells un ha garbellat, per poder destacar a P. Bàguena, C. Boleda, E. Casado, A. Chaves, M. Duran, LL. González Viza,  A. Jaime, F.X. Llorca, V. Luccioni, M. March, T. Martí, . M. Montserrat, J. Nin, R. Pla, E. Punsola, T. Safont Tria, L.Mª Segura, O. Serral, J. Simon, S. Vilaseca i M. Vilert. 

Una vintena d’autors amb obres potents que responen perfectament al seu camí habitual. Unes obres que per elles mateixes donen potència i força a una col·lectiva intranscendent un cop més per l’acceptació de treballs de gent que està molt lluny  de ser considerada artista i que son uns simples pintors de diumenge o de treballs artístics i que de cap de les maneres haurien d’ocupar un espai en una col·lectiva dedicada a sant Lluc, patró dels artistes,  però, ah perdó, que ja no  és aquest el cas,  que és simplement una col·lectiva, suposo que per obrir temporada.

I com que d’això es tracta, millor ni tan sols nomenar el llarg llistat d’artistes mataronis de reconegut nivell i qualitat que no exposen en la mateixa. Ells amb la seva absència son els que més es noten a faltar.

Sortosament l’associació Sant Lluc ha decidit homenatjar a Pere Casanovas, el reconegut escultor mataroní, amb la presència d’un petit mostroari del  seu fer, especialment amb peces de mida petita i que esdevenen en la gran estrella de la mostra i mereixen tota la nostra atenció i aplaudiment.

Esperem que l’Associació Sant Lluc, reaccioni davant el greu error d’enterrar una col·lectiva històrica i tingui a bé fer-ne l’oportuna correcció , tant en el nom com en el tarannà general de la mostra. Si és de Sant Lluc sols hi poden participar artistes. I potser, per que en son molt conscients, justament per això han canviat el titular de la mateixa.

Acabem doncs com pertoca amb l’esperança de que arribarem als 50 sant Lluc. I com no amb el crit de rigor, que enguany tampoc s’ha sentit a la inauguració

VISCA SANT LLUC.

SANT LLUC 2023, UNA INAUGURACIÓ AMB HORARI SOSPITÓS.

El Sant Lluc , la col·lectiva d’artistes locals de Mataró , s’inaugura demà a la sala de la Fundació Iluro i no sé pas si tots els artistes que hi prenen part estaran a l’hora a la mateixa, per què de manera absolutament sorpressiva , l’acte està previst a les 6  de la tarda, una hora absolutament inhabitual per una inauguració i totalment inadequada en un dia laborable, el que pot provocar absències entre els participants.

El cert és que estic escrivint sense saber-ne les causes, però siguin les que siguin, és una manera molt dolenta de començar la Festa Major de l’Art.  I sembla més una hora triada pe raons d’assistència municipal que no pas per el benefici dels artistes que són i han de ser-ne els protagonistes.

El cert és que aquesta edició de la col·lectiva  serà la meva 49 edició i en farà 50 anys , des de que vaig fer-ne la meva primera crítica (1973)I mai hi ha hagut desgavell horari tan important, del que demà esperem saber-ne la causa.  

Sigui com sigui, i fora d’això,  a un li agradaria que demà en el discurs  inaugural , ens expliquessin la pixada a la boca que el consistori , en veu de Xesco Gomar, per un llavors regidor de Cultura, va realitzar a tots els presents en l’acte inaugural en la inauguració de l’any passat.

Per un llavors ,el regidor va anunciar que en pocs dies es convocaria als artistes locals per explicar la reestructuració que s’estava planejant dels espais oficials de Mataró dedicats  a l’art i presentar els nous horitzons expositius oficials, ja que era de tots palès que l’organització d’espais i expositiva en els mateixos no era correcte i calia canviar-la. Ha passat un any, no hi ha hagut cap crida als artistes mataronins i evidentment no hi ha hagut cap canvi en els espais expositiu locals que han seguit en la davallada constant i en els que durant l’any es realitzen ben poques exposicions i menys encara que siguin no ja bones, si no tan sols interessants per els ciutadans locals i provoquin l’atenció d’afeccionats d’altres contrades.

Demà estarem en l’acte inaugural i escoltarem atentament les paraules dels que ens parlin, per poder-les comentar , tot esperant que el tema horari hagi estat un error puntual i que en la propera edició en la que un farà la seva cinquantena participació, el que domini sigui l’art i no pas les obligacions de pleitesia envers unes autoritats que acudeixen simplement a lluir ja que a l’hora de la veritat tenen absolutament abandonat a l’art i als artistes de la ciutat.

JOSEP VECIANA: “PASSAT.... FUTUR “

 

Exercir el paper de crític implica conjugar l’opinió personal de l’obra presentada però alhora conjugar-la amb la realitat creativa del presentat. Un difícil exercici d’equilibri que a voltes es fa difícil d’explicar i estructurar. Això és el que m’ha passat amb el treball de l’artista Josep Veciana, encarregat d’inaugurar la temporada artística de la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró

Josep Veciana és autor d’ample i conegut recorregut, encara que vingut a menys en els darrers anys. Ara exposa per primera vegada a Mataró , tot presentant la mostra “Passat... Futur” en la que intenta conjugar dues cares oposades del seu fer.

Per un costat ens presenta  un seguit de pintures de línia pop, d’alta densitat cromàtica en la que juga i conjuga fins a la sacietat amb la figura de Sant Sebastià , i per l’altre en la paret petita de la sala, ens ofereix una mirada al seu passat amb una desena d’obres de petit format en les que ens ofereix una abstracció personal . D’aquí cal pressuposar el títol de l’exposició que no és altre que “Passat... Futur”.

Amb un excés general d’obra, supera la trentena d’obres presentades, , el treball de Veciana, es fa difícil de digerir en la repetició. Els seus Sant Sebastià que es veuen  agradablement en les  obres de mides grans que presenta, esdevenen en la repetició, al meu entendre, com monòtons i estereotipats., no aconseguint amb la força del color donar intenció a bona part de les seves obres.

Vista d’aquesta manera, l’exposició es redueix a tan sols una mitja dotzena d’obres que aguanten un anàlisi i ens poden parlar de l’autor i dels seus missatges. La resta, per un costat és passat , del que l’autor no es vol oblidar ja que barreja catàlegs de la mostra d’avui amb la de fa vint anys, buscant més el record que la realitat.  I evidentment amb mitja dotzena d’obres que tenen un cert valor no n’hi ha prou per fer una exposició que mereixi ser salvada.

Però en parlar amb la gent present a la inauguració i amb els promotors, la visió era molt diferent. Per ells aquesta exposició podia ser la de la recuperació creativa i pública de l’artista. I un, en discrepa profundament. Per que Josep Veciana si de veritat vol recuperar el temps en l’art perdut, ha d’aprofundir en la seva línia, oblidar monotemes i principalment enterrar el passat. El seu futur està en el desenvolupament d’aquesta figuració cromàtica , cercant una certa varietat i oblidant temps passat, que ho vulgui o no, no tornarà.

Una exposició, aquesta la d’Aparelladors, que paga la pena visitar per les obres de mida gran, que mostren la capacitat i qualitat de l’artista Josep Veciana, però que cal oblidar per les pintures d’un passat i per la repetició estereotipada del monotema eix i a bon segur raó, de la seva exposició

 

Josep Veciana. “passat... Futur”

Col·legi d’Aparelladors. Mataró.

8 de setembre al 8 d’octubre de 2023

FRANCISCO CABANILLAS. EL PODER DE L’OFICI

 

A Bukolica, aquella botiga del carrer Barcelona en la que lloguen  el seu espai de rerefons per a que els artistes exposin al centre de la ciutat durant quinze dies , ara presenta els seus treballs Francisco Cabanillas.

És aquesta una estranya exposició ja que a més de no respondre al costum habitual de presentar un conjunt homogeni de realitzacions per a tal de que l’espectador entengui que la realitat artística i creativa de l’autor respon a la realitat creativa del seu protagonista, que no és altre que la de dignificar el que ha estat el seu treball i modus vivendi durant tota la seva vida, la de ser un artista descobert i creat en la força de la creació de làpides funeràries com a especialista professional en aquesta matèria.

Cabanillas a partir de l’ofici i de les  necessitats del mateix, va descobrir la seva veritable cara artística que ha anat desenvolupant de manera apassionada i molt especialment quan entrà en contacte amb el malauradament ja desaparegut, l’escultor Josep Mª Gonis. La seva relació va servir per alliberar profundament la visió artística del creador, enfrontant-la a la seva faceta tècnica professional.

 I ara, en aquesta mostra artística , que no respon en la disposició i presentació de els obres, amb la d’una exposició, Cabanillas aboca pel broc gros allò que sap i que li agrada fer. Per un canto, les mil i una maneres de mostrar la perfecció del seu ofici, amb creacions sorgides d’escatar el bloc material de marbre per fer-hi aparèixer  elements formals i/o imaginaris amb les que mostrà a l’espectador la seva brillant capacitat tècnica.

En l’altre , aquell que és del meu interès i de tot aquell que li agrada l’art, Cabanillas vesa la seva sensibilitat amb detalls i treballs en les que mostra la seva qualitat artística creativa, sense oblidar el seu perfeccionisme tècnic. És aquí on un fixa la mirada, i recomano a l’espectador que també ho faci, per veure el domini tècnic de l’artista que li permet assolir un nivell comunicatiu ben alt. És en les seves figures més clàssiques, absolutament representatives del bon fer, però a mi em plau enormement els treballs en els que defuig del realisme per esculpir obre amb segona lectura que alhora demostren que la seva capacitat creativa ha anat acompanyada de lectures més profundes que donen  pes específic a un treball

tècnicament molt acurat i artísticament , amb força i intenció.

És aquesta una exposició que obliga a una variada lectura . Primer en la distribució de l’exposat, amb una col·locació amuntegada que no permet la contemplació individual de cada obra i sembla més una exposició de mercadillo que no pas d’un espai artístic. Un punt que cal tenir sempre en compte.

I en segona i més important lectura, que Cabanillas quan exposa ha de deixar de costat la seva demostració d’ofici, de tots coneguda, per apostar definitivament com artista, amb selecció, cura i plasmació acurada de les seves obres artístiques.

Llavors serà quan parlarem d’un bon artista i obviarem l’apartat d’ofici que ara segueix planant massa per damunt de tot l’exposat.

 

Francisco Cabanillas

Bukòlica. C/ Barcelona . Mataró

De l’1 al 15 de setembre de 2023

 

50 ANYS DE CRÍTIC D’ART

 

El 23 d’Octubre de 1973, just el dia en que complia 22 anys, és a dir que enguany en  farà 50 , vaig iniciar seriosament la meva etapa de crític d’art . Va ser amb la crítica a la col·lectiva de Sant Lluc que però un llavors havia reiniciat la seva activitat tan sols un any abans.

Si obviem el període militar, des de llavors he mantingut la meva activitat crítica en els mitjans periodístics locals, el Diari de Mataró, Ràdio Mataró i televisió de Mataró, amb intervencions en altre mitjans com van ser Cadena 13 o El Maresme, convertint-me, molt al meu pesar, en l'únic crític d’art local, el que òbviament m’ha causat uns certs problemes que he intentat superar, disfrutar i suportar de la millor manera possible.

En aquests 50 anys la meva veu ha esdevingut, la única veu pública, amb la companyia del meu pare i mestre que morí deu anys després,  en la crítica local, ja que tan sols i de formes molt escasses i puntuals, altres persones han exercit  aquest paper, el que m’ha convertit en el protagonista incòmode que no ho accepta tot i que és capaç, pel meu caràcter, de cridar i protestar contra allò que no em feia el pes, el que ha comportat el menysteniment, constant, de part de l’art de la ciutat i molt espeailment del seu poder, amb un Ajuntament absolutament inepte, inútil i incapaç de dur a terme cap activitat positiva per gestionar i aprofitar la riquesa , quantitat i qualitat  de l’art local i els seus artistes, i unes entitats i empreses que sols han vist l’art com element d’aprofitament i mai de servei. Ara, cinquanta anys més tard és evident que no canviaré el meu pas.

Per tant, deslliurat de tota responsabilitat, amb quasi 72 anys a l’esquena i lliure més que mai, vull seguir en el camí que he conreat en aquests 50 anys. Vull seguir opinant d’art , del que alguna cosa sé, col·laborant amb tot aquell que vulgui jugar net, i seguir expressant amb tota naturalitat, la meva llibertat les idees al voltant de l’art i mantenir  la crítica de les exposicions que es facin a la nostra ciutat i comarca. Que per el simple fet d’haver seguit durant aquets temps, més del 99% de les activitats artístiques que en ella s’hi ha realitzat, crec que em dona prou dret a alçar la meva veu.

O sigui que sentint-ho molt, continuarem amb aquesta columna , que esperem sigui més sovint que en temporades anteriors. I espero  seguir amb els lectors fidels que la segueixen.

I per començar demà comença temporada la sant Lluc a l'habitual espai d’Aparelladors. Allà hi serem per veure, i esperem que gaudir, de l’obra de Josep Veciana que esperem i desitjem inauguri amb brillantor una temporada que a priori no es preveu brillant. Ojalà, i com tantes vegades ha passat, ens equivoquem en el nostre pronòstic.

SANT TORNEM-HI

 

Com que avui comença el curs escolar, nosaltres fem el mateix i obrim la nova temporada d'aquest Transport Públic en el desig i afany de que serveixi  per deixar comentades les exposicions que es realitzin per la comarca i les novetats artístiques que en ella s'hi produeixin , tal i com   fa des de setembre de 2005, que ja son anys.  

En realitat ja fa uns dies que la temporada artística va endavant. I diem això d’endavant malgrat les evidents deficiències en espais expositius a la comarca i molt especialment a Mataró que està en el pitjor moment expositiu dels darrers 50 anys. 

I ho està, no per la manca d’artistes de valor, dels que en disposem d’uns quants, i sí per l’absència d’espais expositius, degut a l’abandó d’aquesta tasca per part  municipal i per la desaparició de l’activitat expositiva individualitzada per part de la Fundació Iluro, que prefereix recolzar el futbol i el pàdel a no pas les arts i els artistes.

Així comença a quedar ben clar als artistes i afeccionats mataronins que aquest any tocarà anar, i ben sovint, a les poblacions properes per gaudir d’art en unes condicions normals, quasi desaparegudes en la capital de la comar

De moment i per començar , caldrà recomanar el desplaçament a Llavaneres per visitar en el seu Museu l’exposició “Parlar de Silencis” de l’artista manresana , resident a Barcelona, Rosa Solano que va ser guanyadora fa un parell d’anys del Concurs organitzat per el mateix Museu.

Si recordem la peça guanyadora del Concurs recordarem el complex i alhora equilibrat col·lage en la que l’artista homenatjava el món tèxtil tan present en la seva ciutat , principalment quan ella era més jove. Ara, passats tan sols dos anys i mig, ens retrobem amb una autora que no ens recorda a res aquella guanyadora, ja que se’ns presenta una autora entestada en trobar el seu jo artístic, amb una varietat tal de formats, tècniques i estils creatius que de primera vista , si l’espectador no sap que és una obra individual, fàcilment la podria confondre amb una mostra de caire col·lectiu i sense un lligam evident que mostri la possible unicitat de les peces exposades a la sala.

Una disparitat de forma, tècnica i temàtica que obliga a intentar descobrir les causes de la mateixa ja que no existeix cap raó aparent ni amagada, que doni unitat d’autoria a l’exposat. Però aquesta disparitat sí que curiosament manté un nivell tècnic i creatiu elevat, amb l’excepció d’unes juguesques cromàtiques que no hi pinten res i trenquen encara més la disparitat del presentat.

En la visita ens podrem trobar amb una Rosa Solano gravadora. Amb uns monotips intensos en la creació i potents en la globalitat del presentat, cal remarcar també el conjunt de peces escultòriques realitzats amb gravats coma a pell. Peces que contrasten amb les pintures cromàtiques realitzades sobre seda i preparades per a ser exposades al Japó o amb les peces pictòriques de caire vertical  que costa enquadrar en el conjunt de l’exposició.

Amb tot això, i un parell de coses més, Rosa Solano gesta una exposició  desconcertant per a un visitant normal  i és perd en la disparitat d’un batibull de conceptes que si ve en la individualitat marquen uns camins de bon fer i de qualitat, converteixen el total en un poti poti de molt difícil visió.

Una qualitat que ens permet recomanar la visita, sempre i quan es faci un anàlisi individualitzat o de poques peces, per aconseguir centrar una mica el bo però alhora dispa treball que Rosa Solano presenta a Llavaneres i amb la que iniciem temporada artística per terres del Maresme.

“Parlar de Silencis”. Rosa Solano

Can Caralt. Museu de Llavaneres.

De l’1 al 24 de setembre de 2023