DIJOUS GRAS

No soc home ni de Carnavals ni de Quaresmes. Dels primers a bon segur per no haver-los viscut en la meva infantesa / joventut per raons obvies del temps que em va tocar viure. De les segones , justament per el contrari.
Avui però he tornat al record del berenar del Dijous Gras. Una companya de feina ens ha portat una gloriosa botifarra d’ou , feta de manera casolana amb elements naturals ( tripa inclosa) en la botiga dels seus pares a St. Boi . Ha estat un Glòria a Les Santes ! , un visca per en Pellofa , i tots els elements d’admiració que s’hi vulguin afegir. El seu sabor m’ha retornat a la tradicional excursió a la Font Picant en aquella tarda de festa , on un munt de gent, en especial companys de fàbrica que festejaven en el berenar comú dia tan gloriós, venint en excursió a peu des de Mataró. La flaire del dia m’ha arribat en profunditat via imaginació i record

SEGLE XIX

Jordi Carrion en un article d’opinió publicat a http://www.eldebat.com/ , em cita com a defensor d’unes inèrcies més pròpies del segle XIX que no pas d’ara , per defensar més els projectes locals, les col·leccions tradicionals , els espais que difonen el de sempre , i criticar l’aposta de l’Ajuntament per Can Xalant.
Fora de que hi ha un ample marge per discutir, i sabedor de que coneix aquest blog el convido a fer-ho davant d’una cervesa , penso que no ha entès el que defenso.

Val la pena en reincidir en l’article de Bohigas del que parlava ahir. I també val la pena en recordar que amb les enormes mancances artístiques existents a Mataró és absolutament impresentable que tot l’esforç artístic de la Casa Gran es concentri en l’Art , mal dit, contemporani: El Foment , Can Palauet , Can Xalant...
Tota l’aposta per un futur gens clar, i la nova carta ( Ca l’Arenas) per un passat poc atractiu. I l’avui, i el seus entorns més propers...?

Can Xalant pot fer una bona tasca , així ho esperem, però que ningú esperi aquest reconeixement internacional del que tots parlen amb la boca plena. Serà un reconeixement limitat i en un entorn tan limitat, i actualment en clara baixada , com és el de l’Art Contemporani.
Can Xalant és com molt be deia Perecoll, fer un C.A.R. en una ciutat on no existeixen instal·lacions esportives. És bona aposta?. O potser és millor incentivar el que es té a mà, i apostar per aconseguir mitjançant la proposta pròpia a aquest nivell internacional, que tan preocupa.

Postures divergents i contradictòries que caldria conciliar. I no ens enganyem , ni una és del segle XIX , ni l’altra el paradigma del XXI. Que no per voler ser més contemporanis, arribarem més lluny.

23-F

Els records resten clars en la memòria. Els dubtes, les indecisions , l’espera davant la tele. En J.Mª Garcia micròfon en mà explicant-ho tot amb el seu tarannà futbolero , que si no recordo malament li va fer guanya un Ondas. Tantes i tantes coses... , que vistes ara semblen tan llunyanes que... Però la por, i no vull negar-ho, la vaig tenir, i molta.