ART JOVE

De cop i volta , i per a sorpresa de quasi tothom ja que la convocatòria va ser del tot clandestina, Can Palauet ens presenta la sisena edició de la Mostra d’Art Jove.
Aquesta mostra va ser un invent de Consol Prados i Alícia Romero quan es movien per Joventut. La primera edició, al Sidral, va ser una gran sorpresa per la qualitat i la participació. Sempre recordaré la Taula rodona final , el dissabte abans de Santes a les sis de la tarda , a la que vaig acudir en el convenciment de que acabaria essent una xerrada entre quatre i em vaig trobar amb un espai ple de goma a gom i amb un interès fora de mides.

La mostra va seguir en les mans de l’Arcàdia fins que el PMC la fa seva dirigint-la, com és costum en ell vers la seva línia dictatorial, amb el que la mostra no sols camina en una davallada participativa i qualitativa, si no que va més enllà com en l’any anterior, en que la postura ètica de part del jurat ( Dardanyà i Alberch) votant als seus poulains la va estigmatitzar definitivament davant qualsevol participant honest que volgués ser jutjat en equitat.

Potser per això enguany la convocatòria ha estat del tot clandestina. Ho dic , no per què un no hagi tingut cap notícia , és norma del patronat no fer-me cap comunicació dels seus actes , però és que periodistes com Vern Bueno ( cap de cultura de Capgròs) o Joan Salicrú ( cap d’informatius de Mataró Ràdio) desconeixien igualment aquesta convocatòria. El mateix ha succeït amb els artistes locals que no son de la corda.

Malgrat això i que la participació es va caçar a cop de telèfon i de Can Xalant, el resultat final és prou positiu i és sens dubte la millor de les darreres edicions, això sí, amb l’enorme taca de donar el premi al treball de l’Albert Ibanyez.

No ha estat sorpresa el nom del guanyador. Qualsevol que estigui en la pomada sap que Ibanyez és l’artista emergent al que cal elevar com el nou Messies de l’art jove mataroní. Encara que faci relliscades tan clamoroses com la de la seva lamentable presentació a Ca l’Arenas, o com la instal·lació que ha merescut (?) el premi d’aquesta mostra, amb un treball ridícul, mancat de tota imaginació, i el que es pitjor, reflexió, en una proposta viciada en la base, mal estructurada en el concepte del discurs , i pèssimament desenvolupada en la realització final. Un treball que mereixeria un clamorós suspens en qualsevol elemental valoració acadèmica.

De la resta de tot hi ha a la vinya del Senyor. Suspens per Cecilia Postiglioni i Gemma Tro amb uns treballs poc meditats i gens atractius. Aprovat alt per Cristina Ibañez-Tarter amb una aposta reflexiva que partint del físic arriba a la personalitat interior. Notable per els exercicis visuals de Mateo Lara que segueix avançant a grans passes en aquest exercici visual que va del grafitti a l’animació i per Raül Roncero amb la seva dinàmica interpretació dels objectes coneguts i la seva reinterpretació.

Finalment , màxima nota i evident guanyadora moral de la mostra , Emília Lloveras , amb un treball que recull i aglutina les virtuts i intencions en que es realitzen aquest tipus de convocatòries.
Idea intel·ligent, desenvolupament correcte , tècnicament notable i exposició ben correcte, el que li fa aconseguir una excel·lent comunicació amb l’espectador.

Resumint , una nova edició de la mostra d’art jove ,a bon segur més viciada en la base que mai, però amb uns resultats prou atractius i que mereixen la visita , alhora que cal lamentar el veredicte final.

(Les imatges corresponent al treballs de Lara, Roncero i Lloveras)

REFLEXIONS A AFEGIR

Can Xalant ofereix com activitat paral·lela a la mostra un Workshop titulat “ Textualitats i runa ( poètiques, rebuig, palimsest)" que segons informen és un taller que posarà en materials de rebuig la formalització de poètiques al voltant del procés, la gènesi i la permanent reconsideració de les constants reescriptures de l’obra artística dels participants.
Aconsello al nou regidor de Cultura que hi prengui part. Potser així, i de manera totalment contemporànea , podra aprofondir en la reescriptura del conveni de Can Xalant que sota cap concepte pot mantenir-se , però ni de bon tros, amb les característiques actuals.

Tot això tenint molt present el que ja havíem comentat en un post anterior. Justament quan la fira més contemporània d’art “Swab” , recentment celebrada a Barcelona, estableix el domini de nou de la pintura com element més emergent, aquí seguim rebutjant-la en la seva totalitat.

Certament, viure per veure